Aquí tenim el porter del Barça, Pinto, però en el futbol americà també hi ha jugadors que es passen de llestos. Un exemple és aquesta jugada que es va poder veure fa pocs dies a Corpus Christi (Texas) en el partit que enfrontava a l'equip de la Driscoll Middle School amb el de Wynn Seale.
Jason Garza, quarterback de la Driscoll, agafa la pilota i surt caminant enmig de la sorpresa dels rivals. Aprofitant l'engany, arrenca a córrer i acaba marcant fent pujar al marcador l'empat de 6-6, amb el qual acabaria el partit.
A l'esport, com amb tantes coses, no s'hi val a badar.
Julian Beever és un artista de carrer britànic que des de fa dues dècades utilitza els guixos de colors per realitzar espectaculars obres amb efecte 3D damunt el paviment i les parets. Beever -com l'argentí resident a Madrid, Eduardo Relero- aplica la tècnica anomenada anamorfosi per crear sorprenents il·lusions òptiques en tres dimensions que juguen, amb humor, amb les lleis de la perspectiva.
En el següent vídeo podeu veure una mostra de les seves obres.
L'únic paper reservat a la dona durant la cerimònia de consagració de la Sagrada Família va consistir en netejar el que l'home – el Papa Ratzinger- havia embrutat. La imatge de quatre monges vestides en negre preconciliar netejant amb draps l'oli amb el qual Benet XVI havia ungit l'altar, ha donat la volta al món servint de metàfora del paper tradicionalment secundari que la jerarquia catòlica reserva a les dones. Un paper sovint dur i valuós quan es tracta d'atendre als desvalguts i també destacat a l'hora de mig omplir esglésies, però que barra el pas a més altes aspiracions dins l'estructura eclesiàstica.
Des de sempre, el Vaticà ha reservat a la dona el regnat de la llar i, diumenge, la neteja de l'oli consagrat a l'altar de la Sagrada Família ha estat un exemple més d'aquesta “vocació” que l'Església Catòlica atribueix al genere femení.
A la seva homilia, Ratzinger ho va deixar clar: “L'Església advoca per les mesures econòmiques i socials adients perquè la dona trobi a la llar i en el treball la seva realització”.
La referència al “treball” ha estat la concessió a la “modernitat”, però la resta -no hi ha més sorpreses- forma part del model de família tradicional que tant agrada al Papa. Un model que, pel que fa a la dona, no s'allunya gaire d'aquesta guia de la bona muller ( via La oveja 100) que algú va difondre a principi dels anys cinquanta del segle passat.
[Postdata 9-12-2010: Via La huella digital.es m'assabento que aquests dibuixos són actuals i formen part de la presentació de la telenovel·la mèxicana “Las Aparicio” com es pot veure en aquest vídeo penjat a Youtube. A la informació que acompanya al vídeo s'assegura però que els textos que acompanyen els dibuixos són autèntics i han estat trets de revistes dels anys 50.]
Doncs be, cada vegada que escolto a Alícia Sánchez-Camacho em fa pensar amb la queixa de l'ex entrenador blaugrana. Tot el que surt de la seva boca sempre és negatiu i amb to emprenyat, mai en positiu.
Malgrat això, el Partit Popular de Catalunya ens han sorprès amb una mostra d'humor amagada en forma d'ou de pasqua virtual dins el seu web. Si hom escriu en el navegador l'adreça del PPC seguida de qualsevol paraula o frase inventada, per exemple www.ppcatalunya.com/no us votare mai, apareix unerror 404 amb una explicació tècnica o, si voleu, política força peculiar:
“Aunque parezca mentida, este error no lo ha producido el presidente Montilla”
El que dèiem: encara que sembli estrany, sentit de l'humor no els manca als responsables del web del PPC.
He trobat un disc LP abandonat damunt l'herba d'un parc urbà gironí, un objecte insòlit per l'indret on ha anat a parar i una autèntica peça de museu pels joves d'avui dia que només coneixen la música en format MP3 o, com a molt, els compactes que a mitjan dels anys 80 van començar a arraconar el negre vinil.
Quantes hores no m'hauré passat escoltant el fregit dels meus LP's , un material que a hores d'ara dorm en oblidades i polsoses discoteques casolanes o és guardat com un tresor per nostàlgics col·leccionistes o, tal vegada, emprat per DJs a qui encara els encanta treure suc a aquest vell format.
El long play perdut a l'herba era de música de samba i m'hauria agradat esbrinar quin ha estat el seu itinerari fins acabar abandonat, orfe de funda i d'amo, en el parc gironí de les ribes del Ter.
He estat temptat de recollir-lo, però finalment l'he deixat allà on el destí l'ha portat.
Tal vegada quan hi torni a passar veuré una rua de formigues ballant samba com si es tractés d'una pel·lícula de Walt Disney i m'hi afegiré rememorant aquelles nits de farres a la llum de la lluna quan l'agulla del tocadiscs feia brollar ritmes del vinil a 33 revolucions per minut.
La revolta de les màquines dispensadores de begudes – com ja vàrem explicar en aquest blog- segueix endavant. En aquest nou cas, detectat en una empresa gironina, algú ha perdut els calerons, la paciència...i s'ha quedat sense aigua.
Si en lloc de pintura i pinzells, Leonardo da Vinci hagués fet servir martell i claus, la Gioconda podria haver tingut un aspecte semblant al que mostra aquest vídeo.
Tingui truc o no, el resultat final és com a mínim curiós.
El 25 d'abril de 1998, 6 milions de metres cúbics de residus procedents d'una bassa minera explotada per la multinacional sueca-canadenca Boliden van contaminar 4.600 hectàrees de la conca del riu Guadiamar, a Aznalcóllar (Sevilla). La barreja d'aigües àcides i de llots, amb una alta concentració d'arsènic i de cinc, amenaçava amb ferir mortalment el parc de Doñana i, per barrar-li el pas, les següents setmanes es van haver de construir a corre-cuita tres dics de contenció. Després vindria la dura i llarga tasca -tres anys de treballs- per retirar els llots, regenerar la terra contaminada i recuperar la zona, que va ser declarada espai natural protegit i s'hi va acabar fent, en els antics terrenys de la mina, el Parc d'Activitats Mediambientals d'Andalusia que acull moltes empreses dedicades a reciclatge i a energies renovables.
Fer front al desastre va comportar un cost de 240 milions d'euros a les administracions central i autonòmica, però dotze anys després la multinacional sueca encara no ha pagat ni un euro. Boliden va tancar la seva filial espanyola -després de cobrar una subvenció de 8.000 milions de les antigues pessetes- i el cas segueix encara pendent, de recurs en recurs, d'una resolució definitiva en el laberint jurídic.
La catàstrofe d'Aznalcóllar és el precedent del desastre que està patint Hongria amb el vessament tòxic de fang vermell. Una comissió de cinc experts enviada per la Unió Europea ja està assessorant damunt el terreny a les autoritats hongareses. El passat 7 d'octubre, Budapest va sol·licitar a Brussel·les la creació d'aquesta comissió i deu estats membres van oferir més de 40 tècnics. Amb el llistat a la ma, Hongria es va encarregar de fer la selecció dels cinc experts en tècniques de descontaminació: dos francesos, un austríac, un belga i una sueca anomenada Pia Lindstrom.
Qui és Lindstrom? Doncs be, es tracta de la responsable de Medi Ambient i de Preses de la secció minera de Boliden, una experta que fa deu anys ja va treballar en el desastre d'Aznalcóllar fins que la seva empresa va desaparèixer sense pagar ni un duro. Del més de mig miler d'articles científics sobre la catàstrofe que va estar a punt de destruir Doñana, Pia Lindstrom no n'ha signat ni un. No és doncs estrany que els experts espanyols en medi ambient s'hagin posat les mans al cap al veure la seva reaparició a Hongria en representació de la Unió Europea.
Els televidents que seguien ahir a la tarda per TV3 el magazine “Divendres” suposo que van quedar sorpresos en veure imprès a la pantalla el següent anunci:
“D'aquí a un moment, el Xavi Coral tocarà els ous d'un dinosaure”
Contràriament al que es podia pensar, no es tractava de cap entrevista insolent a Manuel Fraga, el dinosaure de la política espanyola, sinó d'una conversa amb Bernat Vila, uns dels investigadors de l'Institut Català de Paleontologia que treballen en el jaciment de Coll de Nargó, el niu d'ous de dinosaure més gran d'Europa.
Efectivament, Xavi Coral va aparèixer poc després amb un objecte a la ma del tot innocent: una simple rèplica d'un dels 140 ous de 70 milions d'anys enrere que s'han localitzat a aquell indret de l'Alt Urgell.
El juny de 2007 parlàvem en aquest mateix blog del Bob Esponja que, amb forma de globus, va aparèixer enganxat en el fresc de la cúpula de l'església de Sant Ignasi de Loiola, a Roma. Doncs bé, avui recuperem el famós personatge de dibuixos animats, però en format humà. En aquest divertit vídeo podeu veure com un individu en pilotes acaba disfressat de Bob Esponja utilitzant ni més ni menys que una màquina d'embalar palla...
Mariano Rajoy va anar divendres de precampanya per lafira de Sant Miquel de Lleida i va tenir temps de fer de tot: va prometre que si arriba al poder recuperarà el ministeri d'Agricultura, va recomanar menjar fruita cada dia, va pujar a un tractor amb Alicia Sánchez-Camacho (“Tengo un tractor amarillo /
que es lo que se lleva ahora / tengo un tractor amarillo / porque es la última moda / hay que comprar un tractor / ya lo decía mi madre / que es la forma más barata de tener descapotable”) , va brindar amb cava amb l'alcalde socialista Àngel Ros, va escoltar l'himne del partit que li va interpretar a la seva manera un grup de músics búlgars d'ètnia gitana (que si sabessin el que opina sobre els immigrants el president del PP deBadalona, Xavier Garcia Albiol segurament li cantarien una altra cosa) i va participar a un dinar-míting amb més de 1.200 assistents.
Parlant de la vaga general de dimecres i de la crisi econòmica, Rajoy va assegurar que amb l'alta taxa d'atur, l'estratègia de Zapatero ha anat a parar “al tacho”.
Reconec la meva ignorància: he hagut de consultar el Diccionario de la Real Academia per saber on carai es fa servir la paraula “tacho”. Entre altres coses, el mot en qüestió s'utilitza a Andalusia per designar un cubell per fregar el terra o per rentar la roba, mentre que en alguns països sud-americans com Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú i Uruguai és la galleda de la brossa.
Suposo doncs que Rajoy es referia a les escombraries com el lloc idoni per ressituar l'estratègia socialista. No he tingut el plaer d'assistir al dinar de Lleida i per a tant desconec si el líder popular va fer el seu discurs en accent colombià o peruà, però no m'estranyaria que s'estigui aznaritzant per posar una mica de trempera als seus mítings. Recordeu a Aznar parlant texà al costat de Bush amb el seu mític “Estamos trabajaaaando en ello”?. Doncs Mariano, a seguir l'exemple!.
Anys 80. Bellaterra. Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Som a la classe de relacions internacionals del professor Jesús M. Rodés, un dels ossos de la facultat. Rigorós, estricte i exigent, però al mateix temps molt interessant. Discutim sobre l'exercici democràtic del poder i de la força. Els alumnes, en la immensa majoria investits de progres, no volem sentir a parlar ni de policia ni de militars, però ell, militant del PSUC i convidat a la força a les presons franquistes, ens intenta convèncer del contrari. “Són vostès (ell sempre tracta de “vostè” als seus alumnes) el qui haurien d'entrar a formar part com a professionals de les forces armades. Això és bàsic per la construcció de la democràcia”.
Ens el mirem amb escepticisme i, per descomptat, no aconsegueix convèncer a ningú.
Any 1989. El professor Rodés posa en pràctica el que predica, abandona temporalment la seva militància comunista i accepta la proposta del govern Pujol de fer-se càrrec de la direcció de l'Escola de Policia de la Generalitat de Catalunya.
Novembre de 2006. Segon tripartit. Iniciativa accepta el regal enverinat del PSC i Joan Saura es fa càrrec de la conselleria d'Interior i Relacions Institucionals. L'esperit Rodés sembla tenir alguna cosa a veure en la decisió. Els hereus del PSUC són ara una força de govern i poden fer-se càrrec de l'ordre públic, encara que això comporti haver d'enviar els antidisturbis contra aquells brètols que sembren el terror pels carrers disfressats d'extrema esquerra.
Acceptar la conselleria és una decisió d'alt risc que exigirà a l'equip de Saura ser rigorós, estricte i exigent com ho era amb ell mateix i amb els seus alumnes el professor Rodés. No s'hi val a badar perquè el camí estarà ple de trampes i de contradiccions.
Han passat quatre anys i a la conselleria d'Interior s'han fet coses positives però també moltes de negatives. Errors de manual com el que acaba de protagonitzar el número dos del departament Joan Boada, que dimecres, durant els disturbis protagonitzats pels antisistema, va abandonar Barcelona per assistir a Girona a la manifestació de la jornada de vaga general. Una decisió que ha propiciat que CiU i PPdemanin el seu cap, que Jordi Pujol titlli el tripartit de “can seixanta” i que un sindicat dels mossos -el CAT-ME- hagi qualificat exageradament a Boada de “secretari de dia, kale borroca de nit”.
Joan Boada ha pecat d'inconscient o, com a mínim, d'ingenu. D'acord que no té competències directes en ordre públic, però com a secretari general del departament d'Interior s'hauria d'haver quedat al costat del seu conseller. Alguns opinaran que va anar-se a fer la foto a Girona com a candidat a les properes autonòmiques; jo no diré tant, però com a polític professional podia d'haver intuït que abandonant el peu del canó en plena batalla campal a Barcelona, no feia més que posar-se ell i col·locar a Saura en el punt de mira de l'artilleria convergent i popular.
Dimecres, amb mig país aturat per la vaga general i amb el centre de Barcelona convertit en escenari de violents enfrontaments, era una dia per deixar aparcada la militància com va fer Rodés en assumir la direcció de l'Escola de Policia. Però per això cal ser molt rigorós en l'exercici de les responsabilitats públiques i, en aquest cas, a la recta final del mandat, Joan Boada no ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies.
Foto: Joan Boada, al mig de la imatge, durant la marxa que es va celebrar dimecres a Girona. / Manel Lladó / El Punt
Vídeo: Incidents en el centre de Barcelona i saqueig de la botiga Levi's. / Youtube
Com era d'esperar, ahir el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal no va fer vaga. Ans al contrari, va aprofitar la jornada per portar a terme una visita als treballs de desdoblament de la part gironina de l'eix transversal.
En el viaducte de Sant Sadurní d'Osormort, Nadal va anunciar que el govern ha adjudicat dos trams més de les obres, a la part de Lleida i de la Catalunya Central: el tram entre Cervera i Aguilar de Segarra i el que va d'Aguilar a Manresa.
A més, com que estem en precampanya i toca disparar contra els governs de l'època Pujol, el conseller es va mostrar taxatiu en una qüestió:
“No farem quinze inauguracions com en l'eix originari. Tot estarà en marxa el 2013”.
Si hem de fer cas al que pronostiquen les enquestes, ben segur que serà així. Nadal no participarà en cap inauguració del desdoblament de l'eix perquè, si un tercer tripartit no ho evita, s'encarregaran de fer-ho els convergents que, en això de les inauguracions parcials i totals hi tenen històricament la ma trencada.
Un cop d'ull a l'hemeroteca confirma que entre la primera inauguració parcial de l'eix -el 22 de maig del 1993 en el tram Santa Coloma-Brunyola- i la inauguració darrera, el 12 de desembre del 1997 entre Santa Maria d'Oló i Vic, van passar més de quatre anys i hi va haver dotze inauguracions parcials amb les corresponents desfilades d'autoritats i periodistes, entre ells qui això signa. Tota una marató d'actes que, insisteixo si les enquestes no ens enganyen, l'encara conseller Nadal es podrà perfectament estalviar...a menys que acabi jugant algun paper en una hipotètica sociovergència. Portes enfora, ni socialistes ni convergents en volen sentir a parlar d'aquesta abraçada dels dos grans però ja se sap que l'aritmètica electoral pot convertir en companys d'inauguracions als polítics més irreconciliables...
Foto: Un moment de la visita de Nadal a les onres de l'eix. / Oriol Mas / El Punt
Avui El País mostra a la seva portada un titular que crida l'atenció:
“Si España no quiere saber de mí, yo tampoco de ella”
No, no es tracta de les declaracions de cap federalista català desenganyat per les circumstàncies polítiques i traspassat a les files de l'independentisme. Ho podria ser, però el titular cridaner no té res a veure amb el desafecte polític que, com adverteix el president Montilla i indiquen les enquestes, senten una part dels catalans vers Espanya. La cosa no va per aquí sinó que serveix per il·lustrar un recull de testimonis sobre una generació de joves amb titulació universitària i coneixement d'idiomes que o són a l'atur o s'han vist obligats a emigrar a l'estranger perquè a l'estat espanyol no troben cap feina equivalent als coneixements que tenen i que sigui pagada de manera raonable.
Ja ho veieu, els camins cap a l'adéu Espanya -aquell adéu que ja el 1898 expresava el poeta Joan Maragall- passen també per la fuita de cervells, sense que el Tribunal Constitucional hi jugui, per una vegada, cap paper de l'auca.
Un grup auto anomenat Islamic Ghosts Team (Equip dels Fantasmes Islàmics) ha crackejat el web de la VI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs de Palafrugell, deixant la plana principal totalment en negre i amb una única inscripció: el nom d'aquest grup de crackers.
La biennal, que va ser inaugurada el passat 11 de setembre i es clausura demà, compta amb vuit exposicions repartides per diferents sales del municipi, entre elles la del fotògraf Alfonso del Moral (Valladolid, 1977), que presenta un conjunt impactant d'imatges sobre els heroïnòmans de Kabul. Tal vegada són aquestes fotografies les que han portat a l'Islamic Ghosts Team ha atacar el web de la biennal, el qual, en el moment d'escriure això, segueix hackejat.
S'agafen dues bessones amb talent interpretatiu, se les posa en un lavabo públic separades per un vidre i ja tenim la broma muntada. Les persones innocents que cauen a la trampa fan com els vampirs que, per manca d'ànima, mai no veuen la seva imatge reflectida en el mirall. Un cop recuperades de la sorpresa i assumida la seva naturalesa vampírica, ja poden sortir de nit al carrer i començar a fotre queixalades...
Aquí teniu un pas de vianants com el que els Beatles van fer famós a Abbey Road , però utilitzat per tota una fauna de personatges surrealistes que semblen sortits d'una cançó d'en Sisa. Es tracta d'una divertida broma als automobilistes feta per l'humorista francès Rémi Gaillard, personatge conegut pels seus vídeos rodats al carrer amb total desinhibició i amb un to absurd que respon perfectament al seu lema: “C'est en faisant n'importe quoi qu'on devient n'importe qui” (“És fent qualsevol cosa que un es converteix en qualsevol”).
Fa uns uns mesos, el director del diari esportiu MarcaEduardo Inda es preguntava a dues entrades del seu videoblog ( 1 i 2) com es podia aturar a Leo Messi i la seva proposta era contundent: “Por lo civil o por lo criminal”.
Ahir en el Calderón, el defensa de l'Atlético de Madrid, Ujfalusi va aturar “por lo criminal” al jugador argentí del Barça amb una entrada esgarrifosa que l'obligarà a estar dos partits de baixa.
Avui, la portada de Marca -que segueix dirigint Inda- ofereix una foto impressionant en la qual es pot veure com la bota d'Ujfalusi aixafa el turmell de Messi. El titular és curt i clar: “Escalofriante”. Per la seva part, l'editorial porta per títol “Cristiano Ronaldo, Kun Agüero... y ahora Messi: se veía venir” i reclama al col·lectiu arbitral mesures rigoroses per aturar el joc violent i per protegir a “les figures” (els altres que es fotin).
¿Qui ha escrit l'editorial i qui ha escollit la portada? ¿Hi ha tingut Eduardo Inda alguna cosa a veure o ho han fet periodistes més civilitzats?
Perquè si hi ha participat Inda, el mínim que se li pot dir és cínic i mostrar-li directament la tarja vermella de la professió periodística, aquella que ja hauria d'haver vist quan va proposar que s'aturés a Messi “por lo civil o lo criminal”. Una cartolina vermella, que havent-hi en Pedro J pel mig i sabent com les gasta el mestre, ningú li va ensenyar.
En les seves polèmiques declaracions al butlletí de Convergència, Pasqual Maragall dóna per guanyador dels propers comicis a Artur Mas i li troba, fins i tot, el seu costat humà:
“Crec que guanyarà perquè toca. Artur Mas, que és un home intel·ligent i preparat, tenia abans un problema de gest, que es diu. Ara s’ha amorosit, penso que sap somriure més i això l’afavorirà probablement. I després, el gran avantatge que té és que ara toca perquè ja fa molt temps que els altres governen. I espero que ho faci bé.”
La pregunta del milió:
¿Els anys de travessia del desert han “amorosit” realment el caràcter i la imatge al líder convergent?
Si hem de creure a ulls clucs el que explica Mas en un entrevista en el darrer número de l'edició espanyola de la revista Vanity Fair -on comparteix portada amb Tita Cervera i amb Julián Muñoz- hauríem de dir que sí:
“M'he divertit molt, tinc sentit de l'humor. Encara que no ho sembli he viatjat com a turista de motxilla, i fins i tot m'he emborratxat diverses vegades i vaig fumar algun porro en l'època de la universitat”
Però si retornem a la realitat i pensem que qui ens parla és un polític, podríem també arribar a la conclusió que, com ja han fet altres col·legues de la seva professió, Artur Mas intenta cultivar ara la imatge d'enrotllat per seduir, amb alcohol i maria, a un sector jove de votants que sempre l'han vist com a repentinat.
“Jo -ve a dir- també he trencat algun plat”.
El líder d'aquells que temps enrere feien córrer rumors insidiosos sobre les presumptes copes de més de Pasqual Maragall, ara, a part d'intentar pescar entre l'audiència milionària de “La Noria”, reconeix un passat amb alguna nit de borratxera i de porros.
¿L'hem de creure o Artur Mas segueix el guió dels assessors de campanya i s'inventa pecats venials com fèiem els infants quan, per poder combregar, havíem de passar pel confessionari i explicar algun no res al mossèn de torn?
¿Es mereix que els socis democratacristians li facin resar alguna avemaria de penitència?
Si ets un toro i qualsevol 14 de setembre tens la mala sort d'anar a raure a Tordesillas (Valladolid), un centenar d'homes a cavall et perseguiran pel camp amb les seves llances i, enmig de la pols i dels crits, t'aniran foradant el cos de mitja tona, el del toro bonito que, segons El Fary, “ya nacio pa sementar (...) y además de bravura tiene pinta de don Juan”. La sang brollarà per tots costats fins que arribi la llançada definitiva acompanyada de tres o quatre maldestres descabellos. Et tallaran la cua (abans tallaven també els ous) i la penjaran de la llança matadora que lluirà amb orgull, en el balcó de l'ajuntament, el guanyador d'aquesta festa coneguda com el Toro de la Vega, un espectacle tan cruent, tan sanguinari, que ni alguns dels amants de les curses de braus en volen saber res.
Però si ets un humil grill també hi ha el risc de caure en mans de gent com Ismael Alabado, un personatge que es fa dir artista i que acaba de muntar en un centre cultural de Càceresuna peculiar instal·lació. Alabado t'agafarà, et pringarà l'esquena amb goma d'enganxar i et clavarà en una paret junt amb centenars de grills més. Batejarà l'obra amb el nom de “Zorba” i els espectadors podran veure, entre sorpresos i horroritzats, la vostra lenta i artística agonia. Hi haurà queixes, però Alabado dirà que són quatre talibans els qui protesten i assegurarà que ni tu ni els teus col·legues patiu gens en aquest surrealista traspàs. Per la seva part, la responsable del centre explicarà que retirar l'obra seria censurar-la i això, mare de déu santíssima, no ho podem fer. Faltaria més. Visca la llibertat d'expressió artística!.
Estem al segle XXI però aquesta segueix essent una societat de bàrbars en la qual, amb l'excusa de la tradició o de l'art, es continua maltractant als animals. I tan bàrbars són els que participen en aquests activitats com les autoritats que les consenteixen mirant cap a un altre costat.
Com diria en Sisa, “quin país més bèstia, m'ha tocat viure amb tu”.
Postdata divendres 18 de setembre: Clausurada l'exposició dels grills a Càceres
Finalment el responsables del projecte “Habana Espacio Libre” han tancat el muntatge dels grills pressionats per la resta d'artistes que compartien la sala i per l'amenaça del departament d'Agricultura de posar una multa de 15.000 euros per «infligir patiment gratuït als animals en el seu ús com a espectacle artístic».
Això darrer és exactament el que es fa als toros, però, naturalment, la Junta d'Extremadura no amenaça als empresaris taurins amb cap multa...
Intentar enganyar al despertador, suportar amb heroïcitat un programa de Tele 5, executar una rebolcada d'urgència, cantar El meu avi va anar a Cuba... o desmuntar i tornar a muntar un Jeep sense perdre cap peça.
Això darrer és el que fan, amb disciplina militar, aquest grup d'individus:
En relació al vídeo, algú ha deixat a Youtube el següent comentari:
“Chuck Norris do the same thing with a 747 plane”
És a dir, Chuck Norris fa el mateix amb un avió 747.
N'estic convençut que és veritat. Si el gran Chuck va ser capaç de menjar-se tot un pastís abans que els seus amics el poguessin advertir que a dintre hi havia amagada una ballarina, segur que pot muntar i desmuntar un Boeing en quatre minuts. I si fa això en 200 segons, en tant sols un pot desmantellar un Golf, posar en ordre les peces (veure foto), tornar-lo a muntar i recórrer a tota llet els carrers de la ciutat fent que fins i tot els passos de vianants s'apartin esporuguits. Així és l'inimitable Chuck Norris.
Michael O'Leary, president i ment pensant de Ryanair, ha proposat eliminar el copilots en els vols de curta durada. Diu que no serveixen per gaire res ja que, segons ell, els ordinadors dels avions actuals fan bona part de la feina i afegeix que amb la supressió d'aquests professionals, les companyies aèries estalviarien una fortuna en despeses.
Malgrat no parlar en cap moment de Linux, la confiança d'O'Leary en la informàtica és tant religiosament taxativa que afegeix que únicament caldria posar un tripulant de cabina per controlar que el pilot no es dormi damunt els instruments de vol.
Al president de Ryanair li agrada sortir als mitjans (publicitat gratuïta) però malgrat les seves excèntriques idees no se li ha de fer gaire cas perquè cap d'elles arriba a port. Ha proposat transportar als viatgers en posició vertical per fer entrar més individus a cada avió (una formula que, per absurda que sembli, segurament comportaria major comoditat pels clients que els estrets i incòmodes seients actuals de classe turística). També ha suggerit fer pagar poc més d'un euro per utilitzar els claustofòbics lavabos i imposar una taxa als grassos com si fossin vulgars maletes.
Res de tot això s'ha portat a terme però Michael O'Leary ha aconseguit que es parli, encara que malament, de Ryanair.
A Barcelona - nova base de Ryanair- estan descobrint aquests darrers dies les contrapartides que comporta viatjar en low cost, però segur que seran milions els viatgers que, per estalviar-se uns calerons, aniran a El Prat, com fins ara es desplaçaven a l'aeroport Girona-Costa Brava o al de Reus, i pujaran amb més o menys pau mental a un dels avions d'O'Leary, el personatge que no creu en la possibilitat que el pilot pateixi un atac de cor.
Des d'aquí oferim humilment al president de la companyia irlandesa dues idees més: que per ocupar el lloc del copilot ofereixi als passatgers bitllets de classe “turisme d'aventura” amb l'eslògan “Vostè pot fer aterrar un avió” i que per reduir les taxes aeroportuaries, els sous milionaris i els conflictes laborals / xantatge en temporada alta proposi eliminar directament els controladors aeris. Amb els ordinadors de les torres de control segur que també n'hi haurà de prou...encara que funcionin amb Windows.
Foto: Michael O'Leary durant la presentació a Barcelona de la seva nova base. / EFE
El Baròmetre de Metroscopiapublicat ahir per El País situa a Celestino Corbacho com el ministre menys valorat (-23 per cent) del govern del PSOE, una darrera posició que comparteix amb Manuel Chaves. Però com que qui no es conforma és perquè no vol, el responsable de Treball encara queda en millor posició que Zapatero (-34), el qual, amb el got mig ple a la ma, sempre pot dir que segueix mirant pel retrovisor al pobre Rajoy (-51).
Quan es tracta de les eleccions a la Comunidad de Madrid, la direcció del PSOE fa cas a les enquestes i intenta aturar els peus al corredor de fons Tomás Gómez en benefici de la ministra Trinidad Jiménez, que en el sondeig de Metroscopia queda en segona posició (+10) darrera de l’incombustible Alfredo Pérez Rubalcaba (+23).
En canvi, quan la cosa va d’eleccions catalanes l’opinió pública no hi té gaire res a pelar i ningú des de l’aparell socialista (el d’aquí i el d’allà) hi posa cap inconvenient en que un Corbacho cremat per un atur històric i que sortirà encara més socarrimat per la vaga general del proper 29-N, torni a Catalunya a donar un cop de ma -això diuen- a les minses possibilitats del PSC de continuar en el poder. María Teresa Fernández de la Vega assegurava divendres que s’ha tractat d’una decisió del propi Corbacho pactada amb Zapatero i amb Montilla. Dit d’altra manera, que la Moncloa i la direcció del PSOE no l’han provocada.
Costa de creure. Al ministre de Treball no se’l pot convertir en únic responsable de l’actual nivell d’atur ni de la qüestionada reforma laboral, però algun cap s’ha d’entregar als sindicats. “Borrón y cuenta nueva” que diuen a Madrid.
D’altra banda, la presència de Corbacho a les eleccions catalanes pot fer anar a les urnes a alguns d’aquells votants del cinturó vermell de Barcelona que a les autonòmiques es queden a casa, però costa de creure que els aturats vagin a votar a qui ha estat fins el darrer moment responsable de la cartera de Treball.
Mirant més enllà dels comicis, tot plegat fa pensar en una jugada post electoral del PSOE i del sector menys catalanista del PSC. L’endemà de les eleccions, quan -si es confirmen els pronòstics de les enquestes- Montilla assumeixi la derrota i opti -que tot pot ser- per presentar la dimissió, algú haurà de ser cap de l’oposició i, vist que el sector catalanista està en hores baixes, el primer i -segurament- únic candidat a agafar el timó del grup parlamentari i qui sap si del PSC serà Celestino Corbacho. I si Artur Mas no aconsegueix majoria absoluta, com indiquen algunes enquestes, l’ex alcalde de l’Hospitalet, a qui s’atribueixen bones relacions amb els convergents, pot acabar fent de pont cap a l’anomenada sociovergència, una opció amb la qual somnien des de fa temps -tant a Madrid com a Catalunya- molts d’aquells que no volen sentir parlar d’un tercer tripartit.
Foto: El ministro Corbacho en la seva darrera roda de premsa. / EFE
Darrers dies de primavera: Operació biquini. Suar la cansalada en el gimnàs i castigar-se amb una dieta sense greixos i alcohol per exterminar sense compassió aquells quilets de més.
Estiu: lluir el tipet al sol fent cas omís dels consells dels dermatòlegs i perdre's en nits de gresca farcint la figura amb barbacoes pantagruèliques, pizzes, gelats, cerveses i mojitos.
Setembre: Operació “Les Tres Gràcies de Rubens” o “fer-ho amb samarreta”. Aquí teniu el nostre protagonista en acció...fins a la propera Operació biquini:
Vist i no vist. Zlatan Ibrahimovicja forma part del passat del Barça. El davanter suec, amb un ego que no encaixava en la manera de ser, de fer i de jugar del conjunt blaugrana, s'ha convertit en rossonero. Ha tocat el dos cap a Milà i ho ha fet amb poca elegància insultant a la seva manera a Guardiola titllant-lo dues vegades de “filòsof”:
“Pep no és un entrenador, és un filòsof. És una pena que no hagi triomfat per la seva culpa”
“No sé quin era el problema, però no vull perdre més el temps. Guardiola és el filòsof que ha trencat el meu somni d'estar en el Barça”
En una societat tecnològica com l'actual són temps difícils per la gent de lletres. Per això truco a la Núria, la meva filòsofa de capçalera, i li pregunto si ja ha fet gestions per entrenar algun club de futbol. Em diu que no, que la seva especialitat no és la d'un filòsof estratega. Una llàstima perquè m'hauria agradat veure-la donant ordres i consells savis a Messi, Villa, Alves, Puyol...
En tot cas, segur que després de l'”insult” d'Ibra i del rendiment que sap donar Guardiola al seu equip, els caça talents futbolístics faran cua a les portes de les facultats de Filosofia, una disciplina el nom de la qual prové del grec philósophos, “el qui estima l'art, la saviesa, la ciència...”.
Vull creure que fugint de tot això, Ibrahimovic serà feliç cobrant un milió menys (en el Barça rebia nou milions nets per temporada) i treballant per un club presidit per Berlusconi, personatge que també té l'ego com un armari i que ningú titllaria de philósophos, per més que s'entossudeixi en fer veure que estima l'art quan perpetra algun disc de cançó romàntica. En la seva darrera entrega, que sortirà a l'octubre, hi ha una samba lenta que porta per títol “Ma se ti perdo”(“Però si et perdo”).
Ves que no l'hagi de cantar abans d'hora al seu nou megacrac...
Foto: Ibrahimovic i el directiu de Milà, Adriano Galliani, abandonant dissabte les instal·lacions del Barça. / Toni Garriga / EFE
Girona. Carrer Güell. Quarts d'una de la matinada. Pel retrovisor veig que s'apropa una ambulància. Té pressa, m'avança però s'atura en el següent semàfor. S'obre una porta lateral i salta al carrer una noia vestida amb shorts que exhibeix llargues cames i figura esvelta. Una ràpida repassada amb ull clínic em fa pensar que està bona. Vull dir que no sembla patir cap malaltia.
Ja ho veuen: puges (hem de suposar) xacrosa a una ambulància i en baixes cofoia abans d'arribar a l'hospital. Bravo pels sanitaris!
Postdata: Un amic em recorda que totes les ambulàncies tenen sirena. Té raó, però no havíem quedat que les sirenes no tenen cames?
Sala d'espera d'un servei de radiologia. Parem màquines. M'han de fer una ortopantomografía primària. El nom és contundent però es tracta només d'una radiografia panoràmica dels maxil·lars, la mandíbula i les dents. Res d'especial. Una arma diagnòstica de gran eficàcia que fan servir rutinàriament la majoria d'odontòlegs.
A la porta, un cartell avisa que, abans d'entrar, el pacient s'ha de treure tots aquells elements artificials que pengin o que estiguin adossats al cap. Fent cas a la instrucció, un jove assegut al meu costat manté una batalla desigual intentant retirar un parell de piercings. Malauradament, em fan passar primer i em quedo sense saber si el noi ha triomfat o haurà de demanar unes estenalles.
Entro i em trec les ulleres, però la jova infermera no en té prou i m'etziba la següent ordre:
“Si porta dentadura postissa també se l'ha de treure”
Estic a punt de preguntar-li si vol que em tregui l'ull de vidre, les neurones artificials i el braç ortopèdic, però opto per dedicar-li un somriure preciós d'orella a orella, d'aquells que només els que hem entrat a la cinquantena sabem fer amb estil convincent i encantador. Un somriure de pel·lícula que fa brillar la meva dentadura original i exuberant amb què m'ha dotat generosament la mare natura.
Mentre somric estil George Clooney penso que, tal vegada, és un bon moment per convidar a la infermera a fer una queixalada...
Un amic m'envia un correu electrònic. L'obro i, de sobte, l'habitació s'omple de fum. Superada la sorpresa, reprimeixo l'instint de trucar al 112, ventilo l'estança, supero l'atac de tos i a corre-cuita llegeixo el correu. M'explica que està passant uns dies a Moscou. Que l'ambient, pels incendis i la calor, és irrespirable.
Tanco el Gmail.
Deixo passar uns minuts.
Per precaució, em poso la mascareta (són temps difícils i la prudència aconsella tenir una mascareta a casa). Torno a obrir el Gmail, faig el mateix amb el missatge socarrimat i premo l'enllaç de “Respon”. Escrit quatre ratlles donant ànims al meu amic i desitjant-li una ràpida i feliç tornada. Omplo els pulmons i deixo anar damunt l'e-mail (com a fitxer adjunt) unes quantes alenades d'oxigen. Envio el correu.
Entro a la plana del Meteocat i em dono de baixa del servei d'alertes via SMS. No sigui que alguna inundació, incendi gegantí, fangueig inaturable, tsunami bestial, temperatura extrema o tramuntanada indòmita entri pel mòbil i m'arruïni la vida. El canvi climàtic (o el que sigui) no perdona.
Foto: Un grup de turistes passejant fa uns dies per la plaça Roja de Moscou. / EFE
Un crit original contra la dictadura de les talles esquifides. La pintada feta en una botiga de Mango a Cádiz recull en llenguatge directe i traç gruixut l'esperit del que ja va dir fa temps l'escriptora, sociòloga i feminista marroquina Fatema Mernissi: "El burca de les dones occidentals és la talla 38".
A la Fundació Antoni Tàpies s'ha inaugurat avui una mostra de la col·lecció permanent dedicada a la relació de l'artista amb els materials com la roba, el cartró, la fusta o el paper. La notícia ha merescut ser destacada a la portada de l'edició de les comarques barcelonines d'El Punt amb una foto de l'obra que va fer Tàpies el 1973 i que porta per títol “Armari”. L'acompanya el següent titular amb càrrega, vull pensar, irònica:
“Material selecte de Tàpies a la seva fundació”
Selectíssim. Només hi manca dins l'atapeït armari la peça precursora del seu polèmic mitjó, que després d'haver perdut la batalla del MNAC presideix ara la terrassa de la Fundació. O potser hi és dins l'armari i no el sé veure?
No em feu cas. Els meus coneixements i gustos en matèria artística són limitadíssims i amb en Tàpies i els seus objectes, ho reconec, se'm dilueixen les fronteres sobre allò que és art i allò que, amb èxit o sense, aparenta ser-ho.
Ell es va llevar amb un estat d'ànim estrany. Parlant en plata, entre destrempat i frustrat. Una nit per oblidar. Va sortir al carrer, va buscar un cotxe brut i va pintar en el vidre l'origen de la seva frustració:
“Ojalá mi novia fuera la mitad de guarra que tú!!”
A la mateixa hora, ella, la xicota, penjava a la botiga el cartell de tancat i minuts després s'oblidava de la lamentable nit anterior refugiant-se entre els braços d'un bon amant, més trempat que un gínjol i net i polit com una patena. Un volcà desfermat però amb classe. Urgències són urgències.
Podria semblar una broma macabra més de les que circulen per internet però es la crua realitat. La fundació pública Iavante, organisme que depèn de la Junta d'Andalusia, ha tret a licitació el següent concurs:
“Suministro de especímenes humanos congelados (cabezas con/sin cuello y troncos) para su utilización en prácticas quirúrgicas”.
El contracte especifica que el nombre de caps -amb coll o sense, detall anatòmic que no sembla tenir importància- i de troncs a subministrar estarà en funció de les necessitats pedagògiques d'aquest centre dedicat a l'entrenament dels professionals sanitaris. En tot cas, es preveu que el valor total dels lots de caps i de troncs serà de 50.000 euros. Això sí, el guanyador del concurs -qui es deu dedicar a aquests negocis?- haurà de justificar la procedència de les restes humanes, no sigui que tinguem un disgust i algú munti, en temps de crisi, una sucursal andalusa de Jack l'Esbudellador.
La primera dama dels Estats Units Michelle Obama és a Andalusia passant uns dies de vacances en un complex hoteler de luxe de Benahavís, prop de Marbella, on ha arribat acompanyada de la seva filla petita Sasha i d'un seguici d'una setantena de persones.
La visita de Michelle ha coincidit amb la retirada d'un avís que l'Oficina d'Assumptes Consulars del Departament d'Estat nord-americàhavia penjat a internet advertint als turistes del seu país que “perjudicis racistes poden contribuir a l'arrest dels afro-americans que viatgen a Espanya”.
Naturalment, la dona del president Obama pot estar ben tranquil·la perquè, en tot cas, els que podrien ser arrestats són els intrèpids paparazzi – amb la pell dura pintada del color que sigui- que intentin trencar la càpsula de seguretat que blinda el complex hoteler.
A la Costa del Sol, i en concret a Marbella, tenen clar que la visita de la primera dama és positiva per la imatge turística de la zona i, acostumats com estan a rebre personatges il·lustres i a altres que aspiren a ser-ho o que brillen entre el xoriçam, ben segur que estan fent mans i mànigues perquè tot rutlli d'una manera més que perfecta.
De moment, l'ajuntament de Marbella ha obligat a retirar una tanca publicitària amb la qual dues agències – Imagen Consulting i Copremosa Sur- donaven la benvinguda a Michelle Obama. Aquest "Welcome Obama Family: Thanks for choosing Marbella" feia pensar massa amb les pancartes de “Bienvenido Mr. Marshall”, l'excel·lent pel·lícula de Berlanga que presenta una visió satírica de l'Espanya subdesenvolupada de principi dels cinquanta.
Res a veure el Villar del Río costumista imaginat pel càustic director valencià amb la imatge de luxe pretensiós amb detalls horteres que traspua la ciutat malaguenya. Tot i això, les notícies que ens arriben de Marbella asseguren que les passejades de la primera dama recollides pels mitjans de comunicació internacionals tindran a nivell publicitari un volum d'impactes valorat en 800 milions euros, un mini Pla Marshall per ajudar a rentar la cara a una ciutat embrutida per tants escàndols relacionats amb la política, la cartera i la víscera rosa. Des d'aquest punt de vista, la tanca publicitària estil Berlanga, posada per les dues agències i vetada per l'ajuntament, està més que justificada. Welcome Mrs. Obama.
Gritar no es convencer
-
Cuando las sesiones en la Cámara de los Comunes no eran televisadas en
directo, acudí muchos martes y jueves a las preguntas al primer ministro.
Un colega ...
L’algoritme de l’èxit de Ferran Martínez
-
Ferran Martínez, exjugador professional de bàsquet i ara consultor i
inversor, va ser el convidat de l'Associació Catalunya Valley per a l'acte
Marca Gir...
Romi, detective sorda en Bilbao
-
Estrenada hace algunas semanas, pero descubierta por mi recientemente,
‘Romi‘ es una serie policiaca (procedimental, la llaman) que tiene como
protagonista...
El fracaso del Reino Privativo de Mallorca
-
*¿Qué significa privativo en derecho? *
*Privativo en derecho hace referencia a algo que *
*pertenece o es exclusivo de una sola persona o entidad, lo que si...
ChatGPT, una virguería en pañales
-
Lo del *ChatGPT* es impresionante, pero está en pañales. Sin duda se trata
de un *experimento de Inteligencia Artificial (IA) en fase beta *y se notan
mu...
Dácil es cajera
-
Por Manuel M. Almeida
Dácil es cajera. Trabaja de nueve a siete en no sé qué hipermercado. Antes
y después del trabajo, en horas del crepúsculo, se sub...
Carlos Yárnoz, nuevo Defensor del Lector de El País
-
Carlos Yárnoz será el nuevo Defensor del Lector de El País en sustitución
de Lola Galán. El nombramiento tendrá una duración de un año, prorrogable
por el ...
Empezar un nuevo negocio por internet
-
Cuando deseamos emprender, el primer desafío al que nos enfrentamos es
saber cómo elegir la idea adecuada para tu negocio debido a que pensamos en
la con...
Persiguiendo a Gabo
-
*Colita. El País*
Ron y agua bendita. Lo restregaron nada más nacer. Su tía Francisca
Cimodosea Mejía quiso evitar percances como esa vuelta de cordón umb...
Entrades
