diumenge, 4 d’abril de 2010

Entre manaies i vestes


Girona. Nit de Divendres Sant. La curiositat que no pas la devoció em fa anar fins a la plaça de la catedral per contemplar per primera vegada l'acte final de la Processó del Sant Enterrament. L'espectacular escalinata del temple gironí -90 esglaons distribuïts en tres trams- és el punt d'arribada de les dotze confraries que des de les deu de la nit han recorregut part del barri vell. Auxiliada per la megafonia, una veu amb to indubtablement capellanesc prega silenci per amor de Déu i des de la Pujada de Sant Feliu comença a arribar el so rítmic dels tambors. Pel Portal de Sobreportes, el maniple de 119 manaies de la confraria de Jesús Crucificat entra a la plaça a marxa lenta i amb les llances picant a terra, com ho han fet any rere any  durant tot el recorregut de dues hores per la ciutat. Obre la formació la banda de tambors i de pifres, un instrument aquest darrer d'origen germànic de la família de les flautes travesseres que amb el seu to agut és un dels elements singulars dels Manaies de Girona. El pifre, antigament usat a les milícies de molts països, pràcticament ha desaparegut a l'estat espanyol i només ells i els Alabarders del Rei el conserven com una relíquia musical del passat. Des de mitjans del segle XIX, el pobre pifre ha caigut vençut per la major contundència sonora de cornetes, clarins i trompes.

Seguint el ritme d'una vella marxa, els armats desfilen amb aire marcial i comencen a pujar l'escalinata enmig d'una pluja de flaixos que s'emmirallen en la lluentor de les cuirasses i dels cascs romans. Els manaies estan atents a no perdre el pas -esquerra, dreta, esquerra, dreta- i a no empassegar en algun dels traïdors esglaons. Fa goig, sobretot, veure la banda pujant en bloc compacte, pas decidit i sense deixar d'escapar cap nota fins a la porta de la catedral.

En el maniple hi ha disciplina, un concepte que no tenien massa en compte  els primers manaies gironins del segle XVIII. Segons recullen les cròniques, existia una certa disbauxa i alguns d'ells participaven fins i tot beguts a la processó, amb la qual cosa el mot “manaia” va acabar convertint-se en sinònim de “tronera”.

Darrera els romans van arribant el miler llarg de vestes de les dotze confraries que ja han deixat els seus passos camí de l'església dels Dolors i de l'església de Sant Lluc.... Ara els confrares arriben sols a la plaça de la catedral, amb els ciris apagats, sense música, sense cap mínima concessió a l'espectacle. Cada confraria és rebuda per la veu en off que explica, com una lletania, el significat religiós de cada pas. S'ha perdut el ritme i la cosa es fa llarga i pesada. Eixuta. Un manaia format a la plaça aprofita per deixar escapar un badall. Una de les confraries va de negre de dalt a baix. Sense ànim d'ofendre sentiments, se m'acut pensar que seria un paradís estètic per la tribu dels gòtics...

Tanca la comitiva el bisbe Francesc Pardo, qui, després de la pujada de la creu processional fins a la porta de la catedral, serà l'encarregat de fer una homilia pertorbada pels lladrucs poc respectuosos d'un gos. I a continuació, el cant del Crec en un Déu i el punt i final amb la vistosa baixada del maniple per l'escalinata, moment en el qual l'espectacle cívic-religiós recupera el ritme perdut.

Acabat l'acte, una gironina que ha participat diverses vegades com a confrare a la processó, m'explica la dificultat que suposa pujar els esglaons amb la visió limitada per la caputxa i la llarga túnica que dificulta veure els peus. També reconeix que, amb l'excepció dels manaies, la cerimònia a les escales de la catedral pot fer-se llarga i pesada pels espectadors. “És una mica eixuta, però això respon al caràcter auster que sempre s'ha volgut donar a aquesta processó”. Parlem de tot això i de moltes coses més fent unes copes a L'Arc, l'únic bar del món que per la seva singular ubicació al peu de les escalinates del temple principal gironí pot vanagloriar-se de tenir ni més ni menys que una catedral a la terrassa.


Foto 1: Els manaies a les escales de la catedral. / Manel Lladó / El Punt

Foto 2: La processó, a punt de sortir. Manel Lladó / El Punt