dilluns, 26 de maig de 2008

Uribarri i la geopolítica eurovisiva

Feia quatre anys que no posava la seva veu al Festival d'Eurovisió i dissabte va tornar. És el guardià de les essències eurotelevisives: el gran, l'inigualable, José Luis Uribarri.

Els seus comentaris han estat el millor de la nit. No és, naturalment, un admirador de la parodia friqui parida a can Buenafuente - “la meva religió no em permet ballar el Chiqui-Chiki” - però, a canvi de poder presentar una vegada més Eurovisió, ha fet allò que en castellà en diuen “tripas corazón” i ha elogiat en viu i en directe el sentit de l'humor i la professionalitat de la proposta espanyola.

Dèiem que Uribarri ha proporcionat durant les votacions els moments més bons de la nit perquè després d'haver presentat vint vegades el festival (debutant l'any 1969 quan la vella Europa occidental encara creia en l'invent i aquí compartíem amb la Salomé allò de “Vivo cantando, vivo soñando”), té el cul peladíssim sobre una disciplina ben curiosa: l'anomenada geopolítica eurovisiva.

I és l'encert de les seves travesses entorn el repartiment de punts, el que m'ha fet més gràcia de la transmissió d'aquest patètic i decadent concurs de cant controlat per l'acumulació de vots procedents dels països de l'Est. A les antigues repúbliques del bloc soviètic encara es miren el festival com una finestra de promoció internacional, que ve a ser, més o menys, la mateixa fe que teníem aquí quan en ple franquisme hi enviaven en Raphael, la Massiel, en Julio Iglesias o la Karina acompanyats d'una legió de funcionaris compradors de vots. A aquella època, l'aire fresc i democràtic entrava una nit a l'any per la petita pantalla a ritme de cançons enganxoses i en blanc i negre. Però era glòria perquè els televidents es sentien integrats per unes hores en el mapa d'una Europa més brillant que la grisor franquista.

Ara a l'Est, la cosa els arriba en color i s'ho agafen prou seriosament com per enviar-hi cantants més o menys horteres però d'ofici, mentre que aquí hi enviem còmics que fan riure imitant cantants. Som uns descreguts i els antics compradors de vots els tenim jubilats, mentre que allà fan mans i mànigues per repartir-se els punts i, donat que són una legió, un o altre dels seus representants acaba guanyant gràcies a l'acumulació de SMS i a l'enginyeria comptable que els apliquen .

A la història més recent, s'han hagut de barallar amb crits i amb pólvora, s'han separat i finalment han aconseguit una germanor territorial gràcies al Festival d'Eurovisió, cosa que tampoc està tan malament.

Si els mals auguris dels federicos es complissin i algun dia Espanya es desmembranès, tal vegada tornaríem a creure amb el festival. Però mentrestant, aquí també s'aplica una germanor -sense conseqüències efectives- a nivell peninsular (només cal veure on van anar a parar dissabte els vots d'Espanya, Portugal i Andorra). Més o menys el mateix que fan els països nòrdics...

Tornant a l'amic Uribarri, el veterà professional havia pronosticat, amb tots els seus coneixements de geopolítica televisiva, que Rússia, Sèrbia i Ucraïna ocuparien els primers llocs i efectivament així ha estat: el rus Dima Bilan ha guanyat la 53 edició d'Eurovisió, Ucraïna amb Ali Lorak ha quedat segona i Sèrbia sisena.

També va apostar que els francesos, britànics i alemanys quedarien a la cua i, si fa no, ha anat d'aquesta manera: França s'ha situat en el lloc 19, Alemanya en el 23 i Gran Bretanya en el 25.

I pel que fa al Chikilicuatre, l'oracle de TVE va pronosticar que no tenia cap possibilitat de guanyar excepte si en els països de l'Est s'agafaven la parodia en sentit de l'humor, cosa pràcticament impossible donada la seriositat amb la que segueixen els festival. Finalment, el “Baila el Chiki, Chiki” ha quedat en el lloc 16 d'un total de 25, gràcies als vots de Portugal, Andorra, Grècia i França. I el més curiós del cas és que ha tingut més èxit aquesta opció de ridiculitzar el festival que no pas les propostes espanyoles dels darrers anys.

José Luis Uribarri només ha fallat en una cosa: en el seu pronòstic que la gala seria vista a l'estat espanyol per 6,8 milions d'espectadors quan, finalment, l'audiència mitjana ha estat de 9,3 milions amb el minut d'or de 13,8 milions coincidint amb l'actuació de Rodolfo Chikilicuatre.

A l'hora de fer aquests números, al veterà presentador l'ha traït el menyspreu que continua sentint contra el “Perrea, perrea” de la tribu d'El Terrat, però, en tot cas, podrà dormir tranquil perquè el Chiki no ha obtingut l'honor de quedar el darrer de tots (gràcia concedida a la representació britànica) ni tampoc ha convençut als votants més friquis, que han optat per fer passar més endavant al bosni Laka, amb escena nupcial inclosa, i al grup de letons disfressats de pirates...

Com diu Ckikilicuatre, “tot ha sigut molt marcià”.




Foto: Rodolfo Chikilicuatre amb José Luis Uribarri. / TVE