dimarts, 26 de febrer de 2008

Un debat encotillat


Totes les enquestes d'opinió han donat a Zapatero com a guanyador del cara a cara d'ahir amb Rajoy, un debat seguit per uns tretze milions d'espectadors. Al president socialista se'l va veure més còmode davant les càmeres de televisió, mentre que el candidat popular va aparèixer tens, amb l'americana d'una talla aparentment massa petita i sense cordar, amb el rostre congestionat i amb uns ulls que de cop i volta s'obrien com a plats i altres vegades miraven nerviosament cap a l'esquerra, fora de pantalla, a la recerca del temps que marcava un cronòmetre .

Inicialment, al líder del PP se li notava una certa por escènica que poc a poc, coincidint amb els moments del debat en què va aconseguir posar a Zapatero a la defensiva, va anar substituint per una major seguretat traduïda en un to agressiu marca de la casa.

Noranta minuts de debat donen per molt però en aquest cas ha pesat massa l'estructura encotillada exigida pels dos partits que, per no deixar res a l'atzar no confien ni tan sols en l'espontaneïtat del seu candidat. Tot, inclosa la temperatura del local -21 graus- , els colors del decorat i l'alçada dels seients, va haver de ser pactat com si uns i altres estiguessin aprovant les clàusules d'una fusió empresarial. I en aquest context, al moderador Manuel Campo Vidal només li va quedar la funció de fer complir el dictat del cronòmetre i de donar entrada als diferents blocs, al llarg dels quals Zapatero i Rajoy van anar colant les idees-força, les frases tantes vegades ja escoltades, sense gairebé sortir del guió preestablert pels seus respectius equips. Uns conceptes més de passat que de futur, aptes per ser aplaudits per les respectives parròquies però que difícilment hauran fet canviar el sentit del vot.

En el fons, s'ha exportat al plató de televisió el rígid format parlamentari de cartró pedra en el qual neden, com peixos a l'aigua, els nostres polítics. Res a veure amb els debats a l'americana en els quals els candidats demòcrates a la Casa Blanca Hillary Clinton i Barack Obama estan mostrant les darreres setmanes un domini escènic i verbal ben allunyat del que aquí estem acostumats. Uns cara a cara davant el públic on sempre hi participen alguns periodistes que s'encarreguen, si convé, de tallar al polític i demanar-li que aclareixi a l'audiència aquella mitja veritat o aquell punt pel qual hi ha intentat passar de puntetes.

Aquí, Zapatero i Rajoy ens mostren gràfiques contradictòries i posen punt i final al cara a cara sense que els televidents puguin saber quina d'aquelles barres vermelles o blaves ha pujat o ha baixat per art de l'enginyeria política.

Clar que el primer debat televisat als Estats Units, que va enfrontar a Richard Nixon amb John F. Kennedy, va ser el 26 de setembre del 1960. I aquí, aquell any la Dictadura encara perseguia els darrers maquis eliminant a Quico Sabaté, detenia a un tal Jordi Pujol pels fets del Palau de la Música, substituïa a Luis Martínez de Galinsoga -el de "Todos los catalanes son una mierda"-per l'avi d'Aznar a la direcció de La Vanguardia Española i començava a posar en marxa TVE.

O sigui que com en tantes coses, amb aquesta també anem molt enrere.



Foto: José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i el moderador Manuel Campo Vidal en un moment del debat. / Efe