dijous, 27 de juliol de 2006

Estimulant a distància


El darrer joguet eròtic de moda és l'estimulador amb comandament a distància. L'èxit d'aquesta andròmina és degut al component social del seu ús, que no té res a veure amb el tradicional caràcter solitari del plaer “vibràtic”.

El joc consisteix en sortir de casa amb la "cosa" col·locada i en entregar a la parella el comandament. Tot seguit, els dos poden assistir, per exemple, a una trobada tan antieròtica com una reunió de la comunitat de veïns. Quan l'administrador de finques comença a llegir el punt 3 de l'ordre del dia relatiu a la necessitat de fer arreglar d'una punyetera vegada la porta de l'ascensor, ell es posa discretament la ma a la butxaca, prem el botó del comandament a distància i al cap d'uns segons es perd en els ulls banyats de plaer de la portadora del minivibrador. Els focs artificials, el clímax total té lloc just en el moment en que el veí del 4rt. 3ª assegura que l'atrotinada porta de l'ascensor pot aguantar un any més.

I si en aquestes feixugues circumstàncies està garantit l'èxit del joguet, imaginem que pot succeir si el nostre amic íntim es posa en marxa durant el dinar anual amb els parents que mai no es veuen (ni falta que fa), o durant el consell d'administració d'una gran multinacional o, posem per cas, en plena sessió - inútil, no cal dir-ho - del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

El problema d'aquesta joguina eròtica és que afegeix una nova peça a la ja atapeïda col·lecció de comandaments a distància que colonitzen la sala d'estar. Pot succeir que un dia que estiguem distrets, en lloc d'agafar el comandament del televisor, intentem fer zapping amb el de l'estimulador. En aquesta insòlita situació poden passar dos fets que em limito a apuntar perquè tu, com a pacient lector o lectora, et quedis amb el que més t'estimuli:

a) Que en el calaix de la tauleta de nit es posi en marxa el minivibrador i, com un cavall calent a la recerca inútil del sexe, acabi gastant tota la caixa de condons extrafins, provocant amb els seus gemecs electrònics la natural alarma del veí conservador de la prehistòrica porta de l'ascensor.

b) Que en el televisor, la presentadora guapa i aburridota comenci a posar cara de no saber què li passa, transmeti onades de plaer inenarrables, sedueixi al món mundial, faci pujar fins a límits inimaginables l'índex d'audiència i salvi per fi aquell programa que estava condemnat a l'infern dels fracassos televisius. A l'endemà, en els diaris, algun crític és preguntarà què carai li pot haver passat a la presentadora per enamorar fins i tot a l'hereu d'alguna tronada Corona.

Aquell dia només nosaltres sabrem que el secret d'un èxit fulminant, capaç de canviar la història d'un país, el tenim damunt la taula, entre la nostra col·lecció d'estimats i desitjats comandaments a distància.

dimarts, 25 de juliol de 2006

"Polanco sube el sueldo"


Fa uns moments ha aparegut en el servei de notícies de darrera hora d'El País.es un titular sorprenent: “Polanco sube el sueldo”. La presumpta notícia era datada a Madrid, apareixia signada per Efe i en el cos de la història només hi sortia un reguitzell de lletres m, que ves a saber què volien dir.

Evidentment l'agència Efe no ha distribuït cap notícia amb aquest titular, el qual ha desaparegut en qüestió de dos o tres minuts amb la mateixa rapidesa en que havia sortit tant a l'aplicació gratuïta “¡Extra!” d'El País.es com a la plana web.

En tot cas, hi ha estat el temps suficient per poder fer les captures de pantalla que podeu veure en aquest post.

Algú, doncs, ha volgut fer una dolenteria reivindicativa el mateix dia que el diari de Polanco publica a tota plana que el resultat d'explotació de Prisa, l'empresa editora d'El País, ha pujat a 159,4 milions d'euros en el primer semestre d'aquest any, la qual cosa significa un augment del 42,3 per cent sobre el mateix període de l'exercici anterior. La informació afegeix que els ingressos de Prisacom han crescut un 47,3 per cent i que la unitat dedicada als productes digitals ha assolit per fi “la rendibilitat operativa”.

En tot cas, l'afer confirma, d'alguna manera, l'aparició d'un nou model de reivindicacions laborals que va més enllà del clàssic spray a la paret i de l'octaveta: la ciberqueixa damunt un producte de la teva pròpia empresa.

Imatges: A dalt es pot veure una captura de pantalla de la secció de notícies d'última hora de la web d'El País amb el titular "Polanco sube el sueldo". A sota, una altra captura, en aquest cas de la “notícia” oberta amb l'aplicació ¡Extra!.

diumenge, 23 de juliol de 2006

L'àlbum de fotos d'Aznar

José María Aznar és com el Guadiana. De tant en tant desapareix per anar a fer “bolos” als Estats Units i de cop i volta torna per robar durant una estona el protagonisme a Rajoy. La seva darrera aparició li ha servit per reivindicar, una vegada més, l'altíssim valor de la famosa i rebregada foto que es va fer el març del 2003 a les Açores amb George Bush y Tony Blair. En aquella reunió van decidir passar clarament del que pogués dir, fer o pensar l'ONU i tirar endavant la guerra d'Iraq amb el resultat que tothom pot veure cada dia a la televisió: cadàvers per esmorzar, per dinar i per sopar.

Divendres, a la clausura d'un curs a El Escorial, Aznar ha vingut a dir que els que critiquen la foto del trio de les Açores és perquè ells no hi van poder sortir. En fi, que a l'arrel de la desaprovació, del blasme força generalitzat per aquella imatge no hi ha discurs ideològic, ni polític, ni geoestratègic, sinó, simplement, puta enveja.

Com diu el refrany castellà, “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.

En tot cas, Aznar fa trampes amb el seu àlbum de fotos. Tossut com una mula, nega l'evidencia dels fets i segueix fardant de la imatge que el va immortalitzar al costat de Bush i Blair. En canvi, manté amagada una altra foto, en aquest cas simbòlica, que es va fer ell i el seu govern amb els negociadors d'ETA i de Batasuna un any després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Allà, lluny de les càmeres de televisió i de la premsa gràfica, Aznar es va “retratar” apropant més d'un centenar de presos etarres cap a Euskadi i iniciant unes converses que finalment van fracassar. Era l'època en què l'aleshores president del govern espanyol no dubtava en assegurar que la democràcia seria “generosa” si ETA abandonava la violència.

A l'àlbum de fotos d'Aznar – com en els àlbums dels divorciats- hi ha un forat buit, però, tal i com succeeix a la paret on hi ha hagut un quadre, encara s'hi pot veure el darrer rastre d'aquella imatge d'un llunyà 1998 en què el PP estava fent allò mateix que ara utilitza com a pólvora incendiaria per carregar contra el govern socialista: intentar trobar el camí de la pau.

Tal vegada, el ressentiment i l'emprenyada que mostren cada dia Aznar i Rajoy sigui deguda al fet que si ETA diu l'adéu definitiu a les armes, Zapatero és qui té tots els números per sortir en aquesta desitjada i històrica foto.

dijous, 20 de juliol de 2006

El CSI i els ous dels senyors bisbes

La CBS portarà a terme els propers mesos de setembre i octubre una campanya publicitària molt peculiar: posarà anuncis dels seus programes televisius, i especialment de la popular sèrie CSI, damunt la clova de 35 milions d'ous frescos. Segons els responsables de la cadena, l'impacte publicitari està garantit ja que qui més qui menys es mira els ous, amb perdó, abans de fer una truita.

Volem provocar un somriure a les cuines americanes”, ha declarat el president de la CBS.

Per poder portar a terme la campanya, la cadena ha arribat a una entesa amb la companyia EggFusion, especialitzada en gravar amb làser la data de caducitat dels ous. Seguint el mateix procediment, a més de la data, hi posarà eslògans com ara “CSI: Crack the Case on CBS”, un joc de paraules que es podria traduir com “CSI: trenca el cas (resolt el cas) a la CBS”.

Els creatius de la campanya ja han batejat el nou suport publicitari amb el mot eggvertising, que ve a ser una fusió d'ou (egg) i d'anunci (advertising).

Una vegada superada la sorpresa inicial, cal reconèixer que la CBS no ha inventat res fent entrar els forenses del CSI a les neveres. Recentment van ser subhastats a París tres ous d'estruç decorats fa una colla d'anys per Joan Miró, Marc Chagall y Diego Giacometti.

D'altra banda, els ous de gallina són, fins i tot, camp abonat de fets extraordinàriament miraculosos que superen la térbula imaginació dels guionistes de CSI. Fa pocs dies, l'agencia de notícies Kazinform informava que una gallina del Kazakhstan havia fet un ou amb la paraula “Alà” gravada damunt la clova.

Com que tot plegat és qüestió de fe, no ens hauria d'estranyar que la Conferència Episcopal Espanyola comenci a instal·lar granges de gallines productores d'ous gegants i que utilitzi l'eggvertising per anunciar els programes de la COPE. Us imagineu l'efecte que pot provocar en els paladars sensibles fer una truita espanyola amb els ous -publicitaris- d'en Jiménez Losantos?

dimarts, 18 de juliol de 2006

La deessa Victòria de CiU


Durant la darrera etapa del Tripartit, els parlamentaris de CiU han rendit culte, més o menys discret , en els seus despatxos de la Ciutadella, a una divinitat de l'illa de Bali. Aquesta història surrealista l'explicava ahir en El Punt el company Albert Segura.

La cosa va començar l'abril del 2005 quan el convergent Jaume Camps, ara membre del Consell Consultiu de la Generalitat, va tornar d'un viatge a Indonèsia portant un objecte singular: una estàtua d'un metre d'alçada de la deessa Victòria. Es tractava d'un obsequi de comiat, després d'estar 25 anys al Parlament, pels seus companys diputats de CDC del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre: Joan Miquel Nadal, Ramon Camp, Carles Pellicer, Joan Maria Roig, Josep Poblet i Francesc Sancho.

La figura va ser col·locada en el despatx de Nadal, a la planta baixa de l'edifici de la cambra catalana, i ben aviat es va convertir en un lloc de pelegrinatge de tots els parlamentaris de CiU, líders inclosos, els quals, seguint la tradició de Bali i amb absolut respecte, hi anaven a deixar ofrenes com monedes i collars.

El periodista Albert Segura explica que la presència de la deessa va fer el seu efecte i ben aviat es va tornar a desfermar el cúmul de desgràcies pel Tripartit, començant per l'episodi de la corona d'espines i acabant amb la ruptura de la coalició d'esquerres i la convocatòria d'eleccions anticipades.

Dijous passat, una vegada finalitzat el darrer ple de la legislatura, Joan Miquel Nadal va agafar l'estàtua i se la va emportar al restaurant de la Barceloneta on acostuma a dinar amb els seus col·legues de CiU. Allà, segons El Punt, van “seure” la deessa a la taula com un convidat més i després tots plegats van organitzar, dins el local, una miniprocessó d'acció de gràcies. Finalment, el parlamentari Carles Pallicer va carregar la figura en el portaequipatges del seu cotxe i va enfilar camí cap a Tarragona amb la intenció de que Victòria “conegui país” en el nou període electoral que ja ha començat.

La història és del tot singular i seria impagable si tinguéssim les imatges d'algun diputat d'Unió Democràtica oblidant les arrels cristianes del partit i “rendint culte”, com un idòlatra qualsevol, a una deessa exòtica.

Confesso que l'amic Google no m'ha sabut localitzar cap divinitat de Bali que es digui “Victòria” i imagino que aquest nom amb el qual li van vendre l'estàtua a Jaume Camps deu tenir més de comercial que de real, però “si non é vero é ben trobato”, que dirien els italians.

En tot cas, a la mitologia clàssica més propera hi ha la Victòria romana, la deessa alada a la que els triomfadors, amb l'August al capdavant, rendien culte per l'èxit a les batalles. El seu equivalent grec és la Niké o Nicé, la deessa del triomf i de l'èxit que corria i volava a gran velocitat repartint sort entre els combatents i els esportistes. Per aquesta raó, el nord-americà Phil Knight va agafar el nom de la deessa per fundar una companyia que s'acabaria convertint en una de les principals multinacionals de roba i calçat esportiu, la Nike, la que vesteix i calça a clubs com el Barça, el Porto i l'Arsenal i a seleccions com la de Brasil, Holanda i Portugal.

Quan comenci la campanya electoral, fitxeu-vos amb les sabates dels candidats de CiU: igual descobrireu que, com uns adolescents orgullosos, porten ni més ni menys que unes Nike, la marca que té per logo les ales de la deessa de la victòria i per eslògan més recent el “Joga bonito” del Mundial d'Alemanya. Clar que ni el temperamental Eric Cantona, protagonista dels anuncis de Nike i famós per la guitza de kung-fu que va ventar a un espectador, ni el món de la política són gaire representatius d'un estil de jugar bonic, net i clar.


Foto: L'estàtua de la deessa Victòria, fotografiada davant del Parlament. Andreu Puig / El Punt

dilluns, 17 de juliol de 2006

Un avió a piles

Un grup d'estudiants de l'Institut Tecnològic de Tokio han aconseguit fer volar, per primera vegada, un avió utilitzant l'energia de 160 piles del tipus AA, és a dir les mateixes que fem servir a casa pels aparells de ràdio, pels comandaments a distància o pels despertadors.

L'avió, pilotat per un dels estudiants, pesa 44 quilograms, té una amplitud d'ales de 31 metres i, en un minut, ha fet un vol rasant de 391 metres.

L'interrogant és clar: amb piles Duracell, les que duren, duren i duren, el vol hauria estat més llarg?

Seria, sens dubte, un bon argument per un anunci de la multinacional del conillet inesgotable.

dissabte, 15 de juliol de 2006

A votar per Tots Sants

Joan Amades explica en el seu Costumari Català que, abans de l'establiment del sufragi universal, la data de l'1 de novembre tenia una significació no tan sols religiosa sinó també política: aquell dia, quan tocava, començaven les eleccions municipals, uns comicis que s'allargaven durant tres jornades, temps suficient -és de suposar- per anar a votar (els benestants que tenien dret a fer-ho), per portar a terme el recompte i per realitzar, a sota ma, les tradicionals tupinades.

El president Maragall, en convocar al personal a les urnes per Tots Sants, ha recuperat doncs, sense saber-ho, una tradició electoral perduda en la nit del temps, ja que el sufragi universal, que era limitat, això sí, als homes, no es va instaurar fins a la Constitució de la Gloriosa del 1869 i, més tard, amb la Restauració, va aparèixer i desaparèixer segons governessin liberals o conservadors.

Escollint la data de Tots Sants per la celebració de les properes eleccions al Parlament, Maragall ha donat una resposta irònica i colloneta a la "petició" de la direcció del PSC:

Voleu que les eleccions no es facin un diumenge?. Doncs bé, les farem un dimecres, però festiu, menjant castanyes i panellets i portant flors al cementiri!”.

En el PSC treuen foc pels queixals (dimecres al vespre, els telèfons fumejaven després de la filtració a TV3) però públicament s'han vist obligats a reconèixer la potestat del president a triar la data que consideri més oportuna pels comicis. I fent-ho així li han reconegut també el dret a protagonitzar la darrera “excentricitat” abans d'abandonar Palau.

Mirat fredament, ningú li pot negar a Maragall que amb la seva decisió ha sabut posar un punt i final fantàstic al seu pas per Presidència. Amb aquest “aquí encara mano jo”, el terme “maragallada” ha quedat definitivament brodat amb lletres d'or a la plaça de Sant Jaume. El més genial de tot plegat és que hi ha arguments per defensar unes eleccions per Tots Sants que trenquen amb la tradició de fer els comicis autonòmics el diumenge (la darrera vegada que es van celebrar entre setmana va ser el 1980). En primer lloc, el pont de la Hispanidad, amb tota la seva càrrega festiva però també ideològica, no pertorbarà la campanya electoral. En segon lloc, el PSC podrà trobar resposta definitivament a l'etern interrogant sociopolític que té plantejat des de fa anys: si amb un candidat idoni com en Montilla pot o no mobilitzar els votants de l'àrea metropolitana que es queden repanxolats a casa a les eleccions catalanes. Convocar els comicis en un dia laborable, com volia el PSC i aprovava el PSOE, no tal sols hauria distorsionat el resultat científic d'aquest experiment sinó que, a més, hauria obligat a Maragall a carregar amb la indignació del món empresarial pel cost de més de 188 milions d'euros que, segons la patronal PIMEC, haurien comportat les eleccions en hores perdudes i pagades als treballadors. Un malestar, per cert, que també podria haver tingut un cost polític per José Montilla que, recordem-ho, segueix essent ministre d'Indústria.

Clar que algú pot dir, i amb raó, que els socialistes, amb l'alè d'Artur Mas al clatell, no estan precisament per fer experiments i que la campanya coincidirà amb el debat dels pressupostos generals de l'Estat, previst en el Congrés pel 24, 25 i 26 d'octubre. Aquells dies, al PSOE li convindria poder comptar amb el suport d'altres forces polítiques per plantar cara al PP, però és fàcil d'imaginar que ni a CiU ni a ERC els vindrà gairebé bé fer-se la foto amb els socialistes en plena campanya electoral. En tot cas, sempre ho podran deixar per més tard, quan es discuteixin les esmenes als pressupostos o quan es segellin els hipotètics pactes de govern a Catalunya.

També ja hi ha qui dins el PSC ha expressat el seu temor de que la jornada electoral de Tots Sants i la postelectoral del Dia dels Morts provocaran més d'un malèvol acudit. A veure: tornem al llegat del savi Joan Amades i comencen pel dimarts 31 d'octubre, dia de reflexió. Serà Sant Quintí, a qui antigament invocaven en el Ripollès, la comarca, per cert, d'en Joan Puigcercós, perquè fes tornar dòcils als infants rebecs i ploraners. Com diu el refrany, “Sant Quintí fa tornar en sí”.

I què succeïa antigament per Tots Sants?. Doncs en temps de guerra era dia de treva. Els armats abandonaven per unes hores els seus perillosos estris de treball i pregaven per les ànimes del Purgatori. De fet, tant en èpoques de combat com de pau, aquell dia tothom estava pendent d'unes ànimes que sortien del Purgatori per anar a passar unes hores a la casa on havien viscut just abans de fer el traspàs. “Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua -escriu Amades- , senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria, però si, al contrari, no guarden d'ells record compungit i es lliuren a l'alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d'un altre any o una altra circumstància que els tregui. Responent a aquesta creença, és costum molt estès que, durant els tres o quatre anys següents al traspàs d'un familiar, la nit de Tots-sants i el dia dels Morts hom pari llit perquè la seva ànima vagi a reposar-hi”.

No em negareu que això de fer-li el llit a l'ànima en pena i d'organitzar una farra per retornar-la al Purgatori no dona munició als humoristes i també als polítics de l'oposició que gaudeixen veient en Maragall purgant penes i ja estan somniant en enterrar definitivament per Tots Sants el record del Tripartit...

Convindria però que abans de posar-se a ballar recordessin el que diu el Costumari en relació el 2 de novembre, l'endemà de les eleccions:

Els nostres avis tenien per un gran pecat ballar durant la novena del dia de difunts i àdhuc un temps més enllà. Creien que la mort vigilava atentament els mortals per tal d'emportar-se'n sense pietat ni remissió els que li mancaven el respecte lliurant-se a la dansa en lloc d'observar la seva festa”.

I si el 2 de novembre algú veu creuant les aigües de Barcelona una sirena amb aires maragallans, que no s'estranyi: “Entre els pescadors de la Barceloneta -escriu Joan Amades- existia la creença que només avui es veia el mig home mig peig; segons ells, era l'animeta d'un pobre ofegat maleït pel dimoni que no podia entrar al cel ni a l'infern i que vaga per la mar sense repòs”.


Foto
: Pasqual Maragall, dijous, acomiadant-se en el Parlament. Gabriel Massana / El Punt

dimarts, 11 de juliol de 2006

Viatge a Liliput

El científic alemany Stefan Trellenkamp ha creat, utilitzant procediments de nanotecnologia, el camp de futbol més petit del món. És tan minúscul que 20.000 d'aquests camps, que només són visibles amb un microscopi especial, podrien posar-se a la punta d'un cabell humà. Trellenkamp és un individu obsessivament detallista com ho demostra el fet que ha dedicat tota una jornada a marcar les línies del terreny de joc mitjançant un raig d'electrons.

L'investigador de la universitat de Kaiserslautern es sent molt satisfet de la seva obra però ha reconegut textualment que no sap què fer-ne d'aquest camp de Liliput: “Suposo que es quedarà dins el meu calaix”.

L'alemany podria perseverar en les seves investigacions i col·locar en el microestadi les dues porteries, un videomarcador electrònic, infinitat de cartells publicitaris (segur que la Sony o la Nike estarien disposades a convertir-se en sponsors), un reguitzell de jugadors mediàtics amb sous multimilionaris, un parell d'entrenadors geniüts, l'arbitre inflexible i els seus jutges de línia despistats, una pilota, de marca a negociar, que fes estranyissims bots damunt la gespa i fos insensible al tacte de les mans dels porters, uns centenars de periodistes cridaners i fatxendes i cent mil espectadors a poder ser fanatitzats. A tocar del microestadi hi situaria una ciutat esportiva i, al voltant d'ella, una metròpolis poblada per milions de microhabitants tots ells hipotecats per la compra d'un pis de merda o d'un cotxe vermell, blau o verd.

Millorant encara més les seves tècniques de manipulació d'àtoms i de molècules, l'investigador alemany podria col·locar, en un asèptic laboratori universitari d'aquesta Liliput, una rèplica microscòpica d'ell mateix, un Stefan Trellenkamp dedicat en cos i ànima a crear un nou món encara més petit a partir d'un altre estadi de futbol. Dins d'aquest nou món hi hauria un altre Stefan Trellenkamp més infinitesimal que crearia una nova societat encara més minúscula.

El procés s'aniria repetint inexorablement fins arribar a la Frontera del No Rés. Allà, l'Stefan més menut de tota la nissaga replicant dels Trellenkamp, cansat de picar ferro fred (la nanotecnologia també té límits), optaria per reorientar els seus treballs cap a l'univers. Abandonaria les tècniques microscòpiques i construiria un telescopi potentíssim. Un dia, enfocant-lo en la negra nit, descobriria a l'extrem d'una llunyana galàxia unes formes materials que li recordarien la punta d'un cabell humà. Aprofundint en aquelles imatges remotes hi acabaria veient deu, vint, centenars d'estadis de futbol guarnits amb anuncis del calçat esportiu de Nike i de la PlayStation 22 de Sony amb el videojoc de moda per crear mons i submons virtuals.

Gràcies a l'ull del telescopi, l'Stefan Trellenkamp, xic, diminut, esquifit i sorprès, aniria de camp en camp, de metròpolis en metròpolis, resseguint a vista d'ocell l'allargada forma del cabell fins a arribar a un nou espai, on, jugant amb la distància focal, hi acabaria descobrint dos ulls, un nas, dues orelles: la imatge clara i nítida del seu propi rostre.

Il·lustració: Bill Plympton

divendres, 7 de juliol de 2006

Les mans que feien la truita

Feia unes llenties boníssimes, un gazpacho excel·lent i una truita de patates per llepar-se els dits. Sovint sortia de la cuina i xerrava afablement amb ells i amb la resta de clients. I. per descomptat, ningú l'havia vist apropar-se cap vegada a la màquina escurabutxaques del bar.

Cada dia, ells s'escapaven de la feina i hi anaven puntualment a esmorzar o a dinar atrets per les bones arts de la cuinera.

Mai, mai de la vida, haurien sospitat que aquelles mans que preparaven amorosament -“com la mare”- el gazpacho o les llenties, eren les mateixes que presumptament acabaven d' escanyar a tres àvies de Barcelona.

Ignorants del costat fosc de la cuinera, qui no té un costat fosc?, els funcionaris havien estat alimentant-se, jornada darrera jornada, amb el fruit dels fogons de la Reme, la gallega ludòpata i binguera que ja ha estat batejada en els diaris com "la matavelles”. La seva foto, que ha permès als Mossos d'Esquadra identificar i detenir a la sospitosa, mai no va arribar a la comissaria de la Policia Nacional del carrer Balmes, el lloc de treball d'aquells professionals que, amb el cul pelat d'identificar xoriços i criminals, travessaven el carrer per menjar-se a cremadent, lluny de la feina, la truita de patates de la Reme de can Cebreiro.

diumenge, 2 de juliol de 2006

FCB: la febrada matriculera

La setmana vinent començaran a circular vehicles matriculats amb les sigles FCB. Com que aquestes tres lletres estan gravades amb ferro roent a la zona més sensible del cervell de molts seguidors del Futbol Club Barcelona (la que regula les emocions, les copes guanyades i les perdudes), hi ha conductors que ja han demanat al concessionari que no matriculi el cotxe fins que les autoritats de Trànsit no comencin a repartir aquestes 10.000 matrícules. Les més buscades són les primeres, les que corresponen als números dels jugadors (el 0010 de Ronaldinho!) i les que recordaran dates emblemàtiques de la història culè (el 1899, any de la fundació del club, el 1992, any de la primera Copa d'Europa)...

Les matrícules no es poden reservar i per a tant l'obtenció d'un número o altre serà fruït de l'atzar. Hi haurà barcelonistes afortunats, però tenint en compte que a la història del club hi ha un número limitat de dates glorioses, apareixeran matrícules desagradables com la 1986 FCB (desastre de Sevilla), 1994 FCB (final d'Atenes) o les que recordin els anys de mandat de Gaspart.

I si els seguidors del FCB s'han esperat per matricular el nou cotxe, els del Madrid o els de l'Espanyol no s'aproparan els propers dies pels concessionaris. Imaginem el ridícul d'un admirador de Raúl arribant a la penya amb un vehicle (naturalment blanc) amb la matrícula 009 FCB i essent immediatament acollonat pels seus col·legues preguntant-li per la salut d' Eto'o...

Esperem, en tot cas, que l'Espanyol no presenti una queixa a Trànsit per l'aparició de les sigles FCB, tal i com va fer fa uns dies per la inclusió d'un article sobre l'entrenador del Barça a les proves de selectivitat. Que tinguin paciència. Un dia o altre també podran aspirar a lluir una matricula RCD i com que són menys i tenen menys números gloriosos per perseguir, la febrada matriculera serà més tranquil·la.