dimecres, 29 de març de 2006

Capacitat d'autodestrucció il·limitada

El president d'ICV i conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura té tota la raó quan afirma que l'executiu català mostra “una capacitat d'autodestrucció il·limitada” que impedeix veure l'acció de govern. Des de l'inici de la legislatura, el calendari del tripartit no ha estat marcat pel pas natural dels mesos i pel primaveral brot de les lleis i els decrets sinó per la successió frenètica de polèmiques i escàndols. Cada dia els nostres polítics – els del govern i els de l'oposició- esmorzen sang i fetge i salten al carrer preparats per trobar justificacions a les cagades pròpies i per posar el dit a la nafra als errors aliens.

Com va succeir a la guerra civil, permeteu-me el símil una mica bèstia, l'antic oasi català és escenari d'un conflicte dins l'altre. Hi ha empentes i travetes a l'interior de cada força política, ganivetades traperes entre els socis del tripartit i un front obert entre aquests i l'oposició. Per no parlar de les “relacions” amb els partits “germans” espanyols.

En ambients polítics i periodístics es comenta que ICV pot estar al darrera de la filtració a El País i El Periódico del darrer merder protagonitzat per ERC, el del cobrament de l'”impost revolucionari” a treballadors de les conselleries en mans dels republicans. També hi ha qui pronostica que els hereus de l'avi Macià s'han vestit de segadors i ja esmolen les eines per fer la clenxa als ecosocialistes exhibint algun hipotètic drap brut.

Una revenja que, en tot cas, no podrà amagar l'error ètic i polític comés per la direcció d'ERC al voler fer passar per “caixa”a empleats de la Generalitat que no tenen cap lligam directe amb el partit. El “peatge” aplicat per la majoria de forces als seus militants amb càrrecs polítics electes o de designació no pot servir per justificar el cobrament d'una “mensualitat” als treballadors de l'Administració que no tenen cap militància. I encara menys amb l'amenaça de que poden perdre el seu lloc de treball, una presumpta extorsió que tampoc pot justificar-se dient que d'aquesta manera ERC evita caure en el costat fosc del 3 per cent i de les donacions anònimes i desinteressades.

Veurem a quina conclusió arriba la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ja ha obert diligències per per aclarir si, amb la tramesa de cartes als treballadors de la Generalitat, ERC i, més concretament, Xavier Vendrell, secretari general del conseller primer i responsable de Finances del partit, ha comès els presumptes delictes de coacció, assetjament, vulneració del dret al treball i vulneració de la llei de protecció de dades.

Tot plegat demostra la necessitat de resoldre d'una vegada per totes i de manera legal i clara el finançament dels partits a l'estat espanyol, una qüestió peluda que es regeix per una normativa del 1987 més aviat poc transparent. ERC va presentar fa mesos en el Congrés una proposta per reformar la llei, però la tramitació es va allargant sense que la majoria de partits demostrin gaire presa en resoldre la qüestió.

Mentrestant, la picabaralla entre ERC i ICV, amb intercanvi d'acusacions entre uns i altres, és un episodi més dins les guerres internes del tripartit, amb la novetat, això si, que els protagonistes principals no s'havien enfrontat fins ara d'una manera tan directa. Però ja se sap que si el tripartit té una capacitat d'autodestrucció il·limitada també ho és d'extensa la combinatòria de possibles amics/enemics. Depèn del vent com bufa a l'hora de l'esmorzar, quan uns i altres llegeixen la premsa, escolten la ràdio i s'empassen serps enlloc de beure un pacífic i vigoritzant Cola-Cao.


Foto
: Xavier Vendrell, responsable de Finances d'ERC. El Periódico/ Albert Bertran.

divendres, 24 de març de 2006

La foto del camí del "No" a l'abstenció


L'anunci de l'alto el foc d'ETA ha deixat arraconada en un segon terme la polèmica entorn la reforma de l'Estatut català, el debat que durant mesos ha centrat i crispat el món polític, periodístic, econòmic i social a l'estat espanyol.. Dimecres al migdia, després de difondre's el comunicat etarra, les portades del diaris van quedar sobtadament envellides, condemnades a l'oblit, i les emissores de ràdio, les cadenes de televisió i els mitjans digitals van agafar tot el protagonisme.

En algunes d'aquelles primeres planes hi havia, però, una foto si més no sorprenent: la de Josep-Lluís Carod-Rovira afegint les seves mans a la pinya formada per les de Manuela de Madre (PSC), Joan Saura (ICV-EUIA), Artur Mas (CIU) i Diego López Garrido (PSOE). El líder d'Esquerra acabava de votar no a l'Estatut a la Comissió Constitucional del Congrés, mentre que els altres polítics havien fet possible l'aprovació del document.

Quin significat té la foto més enllà d'una mostra de cordialitat i bones maneres pròpia de l'anomenat “oasi català”? Quina aparent unitat s'intenta escenificar?

Estic convençut que el gest de Carod-Rovira de voler aparèixer en aquesta imatge va molt més enllà de la crua realitat d'una votació en la qual ERC va coincidir, per motius diametralment oposats, amb PP. La foto no forma part de la comèdia política, no és cap teatralització d'una falsa fraternitat . L'escena captada pels fotògrafs parla del desig de l'ànima republicana de no haver de continuar votant en contra d'un projecte que ells mateixos han ajudat a construir. Hi ha mala consciència pel rebuig expressat a la comissió presidida per Alfonso Guerra i per l'anunciat vot en contra d'ERC que es produirà dijous vinent en el ple de la cambra baixa.

Ahir mateix, Carod-Rovira va expressar en paraules el que ja deia la foto: que és possible que, abans que el projecte arribi al Senat, ERC hagi reconvertit el rebuig en una abstenció. “Hi ha coses – ha assenyalat el líder republicà- que es poden aconseguir amb lleis al marge de l'Estatut”.

La maniobra més immediata del Govern socialista per donar arguments a ERC per justificar l'abstenció, tant en el Senat com més tard en el referèndum, pot consistir en canvis legislatius que permetin a l'Estat compartir amb la Generalitat la gestió del port de Barcelona i de l'aeroport del Prat.

La possibilitat, apuntada per alguns mitjans, que ERC vagi encara més enllà i acabi demanant el vot favorable en el referèndum sembla a hores d'ara molt remota. La direcció del partit independentista considera que fer-ho així seria com signar un paper en blanc al Govern del PSOE. En el nou panorama polític obert per l'alto el foc d'ETA hi ha un temor palpable a les files d'ERC de que els bascos, que segons algun dirigent republicà són "com espanyols emprenyats", acabin obtinguent, en el procés negociador de la pau, uns nivells d'autogovern molt superiors als que ara s'assoliran amb la reforma de l'estatut català. Això ja va succeir el 1979 amb una ETA armada fins a les dents i ara els republicans no volen que un “Si” en el referèndum hipotequi el seu marge de maniobra per a posteriors reivindicacions.

En aquest cas, segons com evolucioni el tema basc, pot produir-se la curiosa paradoxa de que les forces polítiques catalanes, entre elles ERC, que sempre han criticat la política del “cafè per a tots” acabin fent cua davant la cafetera servida per Zapatero.

Ara per ara, en aquesta qüestió delicadíssima d'Euskadi, en la qual tothom s'hi juga un munt de coses, l'Estatut català, com ha passat amb les portades d'ahir dimecres, queda inexorablement en un segon terme.

dimecres, 22 de març de 2006

La pau dels valents

L'alto el foc permanentanunciat avui per ETA és sens dubte una gran notícia, però seria un error llançar abans d'hora les campanes al vol. S'ha obert per fi una porta a l'esperança, que ja és molt, però el camí cap a la pau serà llarg, tortuós i ple d'obstacles. De moment ningú baixarà la guàrdia. Com a mínim fins que el panorama polític estigui més clar.

Diuen que la pau és cosa de valents i el govern Zapatero ho haurà de ser molt per poder fer avançar les negociacions amb ETA sentint darrera el clatell l'alè del PP, patint el full tallador i esmolat d'una determinada premsa i escoltant les discrepàncies internes que, tard o d'hora, acabaran sortint.

I no només valent, sinó també discret, prudent i efectiu. Caldrà moure peces de l'entremat polític i judicial: fer mans i mànigues per re-situar Batasuna dins la "legalitat" acceptant-la com a una de les forces interlocutores del procés; renunciar a l'estratègia de la dispersió apropant els presos d'ETA a Euskadi; fer efectiva l'entrega i destrucció de l'arsenal etarra; obrir un diàleg fructífer amb l'univers dolorosament ferit i políticament fraccionat de les víctimes; pactar i aplicar a mitjà termini mesures de reinserció pels presos, començant pels que no tenen les mans tacades de sang...

Caldrà, en definitiva, dissenyar un full de ruta que inclogui entre els seus objectius no tan sols la desaparició de l'organització armada sinó també que permeti posar damunt la taula el futur d'Euskadi. El tabú de l'autodeterminació, maleït des de tants àmbits espanyols, és, precisament, el que pot fer empassegar un procés que serà tan o més llarg que l'irlandès. Zapatero té l'oportunitat d'obrir-lo, però veurem qui hi haurà a La Moncloa quan s'entri a la recta final i el PSOE i el PP s'hagin enfrontat a les urnes.

Si el procés va bé, és probable que el líder socialista en reculli els seus fruits en forma de vots. I si va malament sempre hi haurà el sector més dretà del PP amb la xarxa preparada per fer la collita i retornar a La Moncloa.

Caldrà molta responsabilitat i sentit d'estat, tant per part del PSOE com del PP, per no convertir el procés de pacificació basc en un cavall de batalla electoral que tindria greus conseqüències internes i malbarataria la imatge exterior espanyola.

Una idèntica responsabilitat que hauran d'assumir tant els polítics bascos com els representants d'ETA, tocant de peus a terra i defugint maximalismes que trencarien les parets de vidre d'un procés que, a més de llarg, serà extremadament delicat.

Responsabilitat i generositat per una pau que, com dèiem, només pot assolida pels valents. Ni una gota més de sang.

dimecres, 15 de març de 2006

Una factura viatgera

L'economia globalitzada té uns mecanismes de funcionament ben curiosos. Una persona, per exemple, pot llogar un cotxe a la seu de Girona de l'empresa Avis, la segona multinacional més potent del sector amb presència a més de 4.700 punts d'arreu del món. Posem que el client torna el vehicle a la mateixa oficina i que li diuen que ja li enviaran la factura. Una setmana més tard, la rep a casa dins d'un sobre tramès per correu aeri des de la seu europea d'Avis a Gran Bretanya.

És a dir que en un món intercomunicat per potentíssimes xarxes informàtiques, una trista factura no pot ser entregada al moment en una oficina local. Les dades del lloguer han de viatjar primer fins a l'Avis House, al Park Road de la ciutat de Bracknell, processades, impreses en paper, enviades per avió i portades a casa del client per un carter. Una llarg recorregut de centenars de quilòmetres per substituir la curta distancia del taulell que separa l'encarregat de l'oficina local i la persona que ha llogat el cotxe.

Si tenim en compte que la flota de 300.000 vehicles d'Avis dona servei cada any a 20 milions de clients, aquesta mecànica centralitzada de funcionament resulta, com a mínim, surrealista i té un punt retro i nostàlgic: el de la lentitud de les cartes de tota la vida front a la immediatesa de la societat de la informació.

dimecres, 8 de març de 2006

Catalunya en el país de Schwarzenegger

A la portada del diari La Razón apareix avui el següent titular: Benach “vende” en California la “nación catalana” en compañia del secretario general del PP en Cataluña”. I l'acompanya un subtítol: Recibidos con una “senyera” en el Senado del estado norteamericano.

A les planes interiors, una crònica titulada La “nación catalana” cruza el charco y se reivindica en el país de Schwarzenegger, dona detalls d'aquesta visita oficial realitzada a Califòrnia per una delegació parlamentaria catalana en motiu del 20è aniversari de l'agermanament entre l'estat nord-americà i Catalunya. El cronista subratlla que en el seu discurs, el president del Parlament, Ernest Benach va presentar Catalunya com “la nación con mucha historia” i el català com una llengua que parlen més de 10 milions de persones i la desena més traduïda del món.

Junto a Benach (ERC), viajaron la secretaria primera del Parlament, Anna Miranda (CiU) i el secretario tercero, Rafael Luna (PPC), que debió de escuchar perplejo las peroratas del president tras haber participado hace poco en un acto contra el Estatut, patrocinado por el Foro de Ermua y Convivencia Cívica”, diu La Razón.

El que no explica el diari és que en aquell acte, celebrat el 4 de febrer a Barcelona, Alejo Vidal-Quadras va rebre totes les ovacions, mentre que cada vegada que algú esmentava el nom de Josep Piqué tot eren xiulets. El president del PPC, amb qui Vidal-Quadras manté una guerra oberta, és va buscar una excusa per no assistir a l'acte, mentre que el secretari general, Rafael Luna es va posar dins la boca del llop i va patir en directe la xiulada dels vidalquadristes.

Ara La Razón, un diari que aplaudiria la substitució immediata de Piqué per Vidal-Quadras i l'escombrada de personatges com Francesc Vendrell i Rafael Luna, li ha dedicat a aquest darrer una part de la portada amb la mala intenció de posar-lo en evidencia. I, després de veure's en un lloc tan destacat, al secretari general del PPC no li ha tocat altre remei que fer des de Califòrnia unes declaracions en les quals acusa Benach d'haver pronunciat un discurs “absolutament partidista”.

El misteriós i eteri “tomb catalanista” del PPC té aquestes coses.

Foto: Luna, el primer per l'esquerra, junt a Benach (el segon per la dreta) i Anna Miranda durant la visita al Senat californià. EFE

dimarts, 7 de març de 2006

El carnestoltes popular

Luis Yáñez-Barnuevo García, un lector sevillà d'El País, escriu avui una carta al director que resumeix en poques línies la política de carnestoltes amb la que el PP pretén disfressar el seu passat. La reprodueixo a continuació perquè val la pena llegir-la:


El PP nunca gobernó


Aznar nunca llamó a los terroristas Movimiento Nacional de Liberación Vasca; Acebes no era ministro del Interior cuando el atentado del 11 de marzo de 2004 que costó la vida a cerca de 200 personas; la foto de las Azores nunca existió ni Aznar tuvo nada que ver con la guerra de Irak; Zaplana nunca ha dicho que está en la política para enriquecerse; Fraga y Cascos no estaban cazando osos en Rumania (¿o eran urogallos en los Picos de Europa?) mientras el Prestige se hundía en las costas de Galicia. Nunca hubo boda de Ana y Alejandro en El Escorial. Rajoy no perdió las elecciones del 14 de marzo de 2004. En realidad, no se ha celebrado convención alguna del PP este último fin de semana ni el PP gobernó de 1996 a 2004. Todo son patrañas de rojos y separatistas.

Imatge: Lacosaweb

dissabte, 4 de març de 2006

Florentino-Roca: vides creuades

Ha estat una de les noticies esportives de l'any: el forat negre de la galàxia blanca s'ha empassat a Florentino Pérez. El president del Real Madrid , triomfador en els negocis, ha fracassat a l'hora de gestionar la seva col·lecció de cromos. Florentino ha abandonat el barco en una decisió que ha agafat per sorpresa a tothom. Diuen que el seu orgull no ha pogut aguantar una temporada més sense trofeus...

La gestió de recursos humans, sobretot quan es parla més de milionaris glamourosos que d'esportistes, és complicada i a Florentino potser li ha mancat l'habilitat i la puteria d'un bon polític. Tal vegada hi ha molta gent que no ho recorda, però el ja ex-president del Real Madrid va tenir també una etapa política no massa lluïda. Va entrar en aquest món de la ma d'un personatge del franquisme i d'Aliança Popular, Juan de Arespacochaga , alcalde de Madrid entre el 1976 i el 1978 , senador i diputat. Ell el va col·locar el 1973 com a director general de l'Associació Espanyola de la Carretera i tres anys més tard, el 1976, se'l va emportar a l'ajuntament com a delegat dels Serveis de Sanejament i de Medi Ambient. Després d'aquest primer tast, Florentino va entrar a la UCD , on va arribar a ser membre del comitè executiu provincial del partit de Suárez a Madrid. El 1979 va ser elegir regidor de l'Ajuntament , el 1980 va ocupar el càrrec de director general d'Infraestructures de Transports del ministeri de Transports , Turisme i Comunicacions i el 1981 el de sotssecretari-president de l'Institut de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRIDA).

Amb la derrota de la UCD a les eleccions generals del 1982, Florentino va passar a l'empresa privada, concretament a la vicepresidència executiva de Construccions Padrós SA, companyia amb seu a Badalona, que ell acabaria comprant anys més tard pel simbòlic preu d'una pesseta. És en aquesta època quan abandona la UCD i puja al vaixell de l'Operació Reformista de Miquel Roca, matant dos ocells d'un tret. Per un costat , com a secretari general del Partit Reformista remena les cireres en un projecte polític que compta amb el suport de la banca i d'una part de l'empresariat, uns poders econòmics que volen evitar que el PSOE de l'expropiació de Rumasa renovi la majoria absoluta. Per altra banda, els contactes facilitats per Miquel Roca ajuden a Construccions Padrós en l'adjudicació de molts projectes a Catalunya.

Després de l'estrepitós fracàs de l'Operació Reformista a les eleccions generals del 1986 (no van treure ni un sol diputat), els destins dels dos personatges es van separar momentàniament.

Florentino va continuar la seva carrera empresarial que l'acabaria portant on és ara, al capdavant d'ACS , el primer grup constructor i de serveis d'Espanya i el tercer d'Europa. Per la seva part, Roca, amb les empentes de Pujol, va començar a caure per la pendent de la política i va abandonar-la per exercir com a megainfluent advocat. I és quan té el bufet ben muntat i amb una llarga llista de clients quan entra a formar part com a conseller de la constructora presidida per Florentino, càrrec que encara ocupa.

El curiós del cas és que el dilluns, el mateix dia en que Florentino va anunciar la seva dimissió com a president del Real Madrid, el Barça va fer públic que Miquel Roca està elaborant per encàrrec del club un dictamen jurídic per la modificació dels estatuts. L'un abandona el futbol (suposant que el nou president Fernando Martín no sigui el seu home de palla) i l'altre hi entra per donar arguments legals a Joan Laporta perquè no hagi de convocar eleccions la primavera del 2007. Política i futbol, vides creuades.

Foto 1: Florentino abandonant la roda de premsa després d'anunciar la seva dimissió. AP

Foto 2:
Laporta ha encarregat a Roca un estudi sobre els estatuts del Barça. Sport