Peces-Barba, la veu del NO-DO

Diuen que els més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Per sort no sempre és així però ho acostuma a ser quan el tema central és Espanya. Això són paraules majors i uns i altres solen estar d'acord davant una qüestió suprema que passa per damunt de moltes altres: la pàtria espanyola.

En aquest context, la “broma” que un dels pares de la Constitució, el socialista Gregorio Peces-Barba, ha fet sobre Catalunya és de mal gust, per dir-ho suaument,  però no ens ha d'estranyar gaire.

L'expresident de la cambra baixa va aprofitat ahir la seva intervenció davant un congrés estatal d'advocats que es celebra a Cadis per parlar de les guerres del segle XVII:

 “El comte duc d'Olivares es va trobar alhora l'aixecament de catalans i portuguesos. Aleshores es va prendre la decisió de deixar als portuguesos i quedar-nos amb els catalans. Jo sempre dic en broma què hagués passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i no pas amb Catalunya?. Potser ens hauria anat millor.”

I dir això, va acabar de ficar-se en el jardí intentant tranquil·litzar a l'auditori  en relació a l'augment de l'independentisme i al risc de fragmentació d'Espanya:

“Estem en millors condicions que en altres èpoques. No sé quants cops es va haver de bombardejar Barcelona. Aquest cop es resoldrà sense necessitat de bombardejar-la”.

Podem doncs estar tranquils: aquesta vegada no ens bombardejaran.

L'humor de Peces-Barba no haurà fet gaire gràcia a les catalanes i als catalans que van patir els bombardejos feixistes de la guerra civil, ni tampoc a tots aquells que tinguin uns mínims coneixements històrics o que entenguin, en termes de dèficit fiscal, els costos econòmics i socials que ens comporta seguir formant part d'Espanya.

Davant l'enrenou provocat, ahir Peces-Barba va demanar disculpes subratllant que parlava en clau d'humor i insistint en que els catalans “no haurien de ser tan susceptibles”. Avui ho ha tornat a fer però afegint-hi que "Espanya és una nació" i que "Catalunya és una part entranyable del nostre territori".

De les seves paraules, tant les d'ahir com les d'avui, en surt un evident to colonialista perdonavides. La veu de Gregorio Peces-Barba és com la del NO-DO. Només li ha faltat referir-se a “la laboriosa Cataluña” que era el que deien en Franco i els seus ministres quan venien de visita d'inspecció “a esta parte tan entrañable de nuestro territorio”.

Ha de ser molt dur ser del PSC i tenir o patir aquests germans de viatge.

Del Nido / Del Niu

L'octubre del 2009, en una intervenció en el programa Radiogaceta de los deportes de RNE, el president del Sevilla José María del Nido va dir textualment que “Juan Lapuerta” cometia un greu error “al barrejar futbol i política”.

Però aquesta nit, en resposta a les paraules d'Artur Mas sobre l'accent andalús i de Duran Lleida sobre el subsidi agrari, el president del club sevillista ha fet sortir als seus jugador al Camp Nou amb unes samarretes que lluïen l'eslògan “Orgullosos de Andalucia”.

I com que Del Nido ha fet exactament el mateix que ell criticava a Laporta -barrejar futbol i política-, a RAC1, a la prèvia de la transmissió del partit, han optat per rebatejar-lo, convertint-lo, mira per on, en un nostrat “Del Niu”.

Sigui com sigui, desprès de 90 minuts amb onze ocasions de gol i d'un temps afegit força accidentat i amb penal inclòs, la pilota s'ha negat a entrar i Del Nido / Del Niu ha pogut tornar satisfet a Sevilla. Ho ha fet orgullós, imaginem que d'Andalusia -en té tot el dret- però sobretot, del seu porter, el sevillà Javi Varas, l'home-mur que ha tingut mans per aturar-ho tot, i també de Kanouté, que agredint oportunament a Cesc, ha desconcentrat l'home-gol Messi en els moments previs al llançament d'un penal decisiu.

L'equació entre un persistent atac blaugrana i una fèrria defensa sevillista ha donat com a resultat aquest empat a zero i la pèrdua del lideratge. No cal donar-hi voltes sobre si les matemàtiques del futbol són justes o injustes. La pilota és capritxosa i a vegades, per més que jugui el millor equip del món, si d'alguna cosa no entén és de justícia.

  

Les idees ocultes del senyor Duran

Ahir, en una conferència a Esade, el candidat de CiU Josep Antoni Duran i Lleida va assegurar que l'actual estat del benestar és “insostenible” i que les administracions hauran de prendre decisions encara més “doloroses” per posar-hi remei. Referint-se a la sanitat, es va mostrar partidari d'una “col·laboració més gran entre el sector públic i el privat”, però en resposta a una pregunta del públic no va voler entrar en més detalls: “No seré més concret. No és que no tingui idees; és que si les explico perdré les eleccions”.

Així doncs, Duran demana als electors que el votin sense saber què voten o, dit d'altra manera, que facin un exercici de fe cega, que li concedeixin novament l'escó i que , un cop retornades les perilloses urnes al magatzem de la democràcia, esperin el moment oportú perquè el senyor diputat tingui a bé explicar les seves idees ocultes sobre la reforma de l'estat del benestar.

Totes les enquestes indiquen la poca confiança amb què la ciutadania veu la política i els polítics. En aquest context, els programes electorals acostumen a ser artefactes poc dignes de crèdit i el coneixement que en tenen part dels electors quan dipositen el seu vot és més aviat migrat per no dir nul. Però d'aquí a fardar d'idees contundents davant un auditori, el dels negocis, procliu a exigir-les, resulta, com a mínim, impúdic.

En el diccionari, la paraula “contundent” apareix amb dos significats:

1 adj Que produeix contusió. Ferida feta per un instrument contundent. 
 
2 fig Que produeix tal impressió en l'ànim, que resulta convincent. Arguments contundents.

A un candidat se li hauria d'exigir que fos clar i convincent amb els seus arguments i que no tingués cap programa ocult. No sigui que les idees ara amagades per no perdre vots acabin causant alguna ferida post-electoral a la delicada supervivència de l'estat del benestar.

Foto: El candidat de CiU en un moment de la conferència d'ahir a Esade. / Oriol Duran

El ciutadà Alfonso 10

¿Qui no coneix a Alfonso Díez, flamant marit de María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay?

Per si algú ha arribat fins aquí sense perdre la respiració i ha aconseguit aïllar-se aquests dies de l'impacte contundent de la crònica rosa, cosa pràcticament impossible, direm que el ciutadà Alfonso ha fet el salt a la fama pujant a l'altar del bracet de la duquesa d'Alba. Ha estat una llarga i dura ascensió al cim més alt de la noblesa espanyola partint d'un campament base més aviat modest i també molt espanyol: el del simple funcionariat.

Alfonso Díez Carabantes (Palència, 1950) i la megaduquessa Cayetana Fitz-James Stuart (Madrid, 1926, cinc vegades duquessa, vint vegades vescomtessa,   catorze vegades Grande de España etc. etc.) es van conèixer fa més de 30 anys a una botiga d'antiguitats (escenari del tot apropiat) i en fa quatre es van retrobar a la sortida d'un cinema. No consta la pel·lícula que van veure però, en tot cas, en aquell aparador de la ficció es va encendre la flama d'allò que les cròniques socials amables en diuen “una història d'amor amb totes les lletres”.

La diferència d'edat dels nuvis (avançadíssima en el cas de la dama) però sobretot l'origen plebeu i l'ofici gris -funcionari de la Seguretat Social- del ciutadà Alfonso no van ajudar que l'entorn familiar de la duquessa rebés aquest festeig de tardor amb els braços oberts. De fet, el tram més costerut de la pujada a l'altar l'ha superat la duquessa repartint part de l'herència entre els seus fills, una operació delicada i no exempta de polèmica, i fent signar al nuvi un document mitjançant el qual el bon home ha renunciat a qualsevol dret sobre els bens de la Casa d'Alba.

I així, a empentes i rodolons, el funcionari Alfonso Díez ha esdevingut duc consort d'Alba, un triomf de l'amor, dirien uns, una escalada social inconcebible, dirien altres, però més es va perdre a Cuba.

La part més canallesca i malvada de la premsa s'hi ha abonat amb el pobre Díez. Uns l'han definit com “un personaje de medio pelo” i altres, fins i tot a les planes menys serioses del monàrquic ABC, han fet jocs de paraules amb el seu cognom rebatejant-lo com “Alfonso X”, sense caure en la indelicadesa de detallar si l'estimat per Cayetana de savi, com el monarca històric, en té molt o poc. O com  l'Associated Press, que en una crònica publicada a Yahoo rebaixa -ves a saber si per culpa d'un traductor automàtic- al duc consort Alfonso Díez al nivell d'“Alfonso 10”, com si d'un vulgar futbolista famós es tractés.  

En el fons, molta enveja com demostra la piulada que va fer fortuna a la xarxa  el passat dia 5, jornada de noces al palau de Las Dueñas de Sevilla: “ El que emprenya del casament de la duquessa és que aquesta nit ella tindrà sexe i tu no”.  Més clar, l'aigua.

Foto: Cayetana ballant amb Alfonso desprès del casament. / EFE

El pa i els engonals

Si hem de fer cas al cartell, els clients d'una fleca de Vilanova poden adquirir, entre altres varietats, “pa engonals”. Com que aquest pa mai no ha existit i suposem que tindria un dubtós gust, cal posar-hi una mica d'imaginació per entendre que en realitat es tracta de pa anglès, altrament dit pa de motlle.

I com s'arriba a aquesta conclusió?. Doncs partint de la versió castellana “pan inglés”, fent-li perdre l'accent i la nacionalitat al pa i passant en pla maldestre el terme anatòmic “ingles” per un traductor automàtic castellà-català. El resultat final és “pa engonals”, sense que el pobre i humil pa de motlle tingui res a veure amb la part del cos, veïna dels genitals, en que s'ajunta cada cuixa amb el ventre del forner.

Un apunt més. A la població gaditana de San Roque hi ha una empresa panificadora que és diu  Pan Inglés S.L. però si la cerquem a la versió catalana de Boletines Oficiales.com ens apareix convertida en...Pa Engonals S.L.! Altra vegada, cal suposar-ho, la traducció automàtica!

I com que la cosa va d'engonals, us deixo aquí l'escena del dictat del mestre Don Roberto a Amanece que no es poco, la gran pel·lícula d'humor absurd i surrealista escrita i dirigida per José Luis Cuerda.

Els "clics" a l'atur

En el món de Playmobil hi ha tota mena de recreacions disponibles: la caserna dels bombers, l'hospital, el col·legi, la clínica veterinària, el zoològic, els vehicles de transport, la botiga de flors, la casa urbana, la granja, la comissaria de policia i fins i tot una banda de lladregots de joies.

Les joguines reprodueixen sovint la realitat i per això, veient la magnitud del desastre econòmic, que dibuixa amb línia vermella descendent un avui millor que el demà, no ens ha d'estranyar -com ja ha avançat amb to irònic El Mundo Today- que el Playmobil de moda per les properes festes nadalenques  pugui ser una munió de figuretes de plàstic -més de quatre milions de clics- fent cua davant una oficina de treball.

Això sense oblidar altres recreacions possibles com la protagonitzada pels indignats amb els bancs, pels propietaris desnonats per l'impagament d'hipoteques, pels emprenyats amb els especuladors i amb els polítics, pels mosquejats amb la congelació de sous, pels cabrejats amb les retallades de l'estat del benestar o fins i tot pels catalans ofegats per l'espoli fiscal. Serà una bona manera amb la qual els nens i les nenes, tot jugant innocentment amb els clics, aprendran a  fer front a les incerteses del futur. Temps al temps...

• Catalunya viu el pitjor setembre, amb 16.000 desocupats més

Foto: El Playmobil dedicat als aturats. / El Mundo Today

Sir Arthur Mas a TVE

Avui, a la tertúlia de La Mañana, el magazín matinal de TVE presentat per Mariló Montero, han rebatejat al president Mas convertint-lo en Arthur.

Hem trobat a faltar, això sí, un vídeo amb el molt honorable Arthur assegut al costat de lady Jane Ortega i enardint amb una arenga pro-retallada als cavallers de la Taula Rodona Louis Recoder,  Andrew Mas-Colell i Joseph Louis Cleries.

Imatge 1. Captura de pantalla del programa La Mañana.

Imatge 2: Lord Farquaad de la pel·lícula Shreck té una raonable semblança amb el president Mas.

Stafar

Stafar: l'imperi dels bancs. Estrena a les millor sales...d'estar.

• Manifestació a Barcelona per aturar els desnonaments per causes econòmiques
• Unes 150 persones es manifesten a Girona pel dret a l'habitatge

Al Betis ni aigua

La rivalitat local treu guspires i fa estralls. “Al Betis ni aigua”. Això és el que deuen haver pensat els responsables del web del Sevilla que en el resum de la classificació de la lliga situat a la plana principal han optat per fer desaparèixer el primer lloc, des d'ahir en mans dels bètics que van vèncer al Saragossa i, amb tots els partits guanyats, ja sumen 12 punts. Com es pot veure, el llistat comença amb el segon lloc ocupat pel València, mentre que el Sevilla s'ha de conformar, de moment, amb la cinquena posició.

Això si, la realitat és tossuda i a la classificació complerta amagada a dins del web, el Betis apareix com a mereixedor capdavanter de la lliga.

Motalko

ARCHIVE PHOTO INSERTS FROM MOTALKO from Miklós Falvay on Vimeo.

Motalko és el títol d'un curiós documental fet en 3D a partir d'imatges antigues de la primera gasolinera que va començar a funcionar l'any 1936  a la població hongaresa de Budatétény. El treball, dirigit per Attila Kekesi, explica la història de Tasziló Landthaller, el fill del fundador de l'estació de servei, un personatge encara en actiu que durant el règim comunista va fer mans i mànigues per no perdre la propietat de la gasolinera.

L'animació tridimensional de les fotografies ha estat portada a terme per Miklós Falvay emprant el Blender, un programa lliure de modelat, animació i creació de gràfics en 3D.

En el vídeo podeu veure una petita mostra del film, la versió integra del qual, que dura 32 minuts i és en qualitat full HD, es podrà baixar des d'aquí a partir del 25 de setembre per un mòdic preu de 1,99 dòlars.

Foto: El protagonista del documental, Tasziló Landthaller, en una foto actual. / HB Production

Una estrella del jazz

Cinc anys desprès d'haver actuat a l'Auditori gironí amb el seu trio, el pianista nord-americà Brad Mehldau va passar ahir pel Festival de Jazz de Girona despertant les mateixes passions que provoca arreu del món. Aquesta vegada ho ha fet mostrant la seva faceta més íntima, el piano solo, essent aquest l'únic concert que fa a l'estat.

Treballant la improvisació i amb el seu talent, capaç de barrejar les concepcions més clàssiques (Beethoven, Schubert) amb les formes jazzistes dels grans mestres com Charlie Parker i amb el pop de Radiohead o de Massive Attack, Mehldau s'ha convertit en una de les grans estrelles del jazz actual.

En el següent vídeo el podeu veure en una actuació l'any passat a Viena.

Un mandril amb plomes

Parem màquines. Europa Press ha descobert que els micos tenen plomes. A una noticia difosa ahir, l'agència assegura textualment que en el zoològic de Jerez “hay un mandril que se quita las plumas de los brazos por estrés, igual que varios loros y papagayos que han perdido prácticamente todo su plumaje”.

La informació fa referència a un estudi portat a terme per l'entitat animalista Igualdad Animal sobre vuit zoològics de l'estat espanyol, entre ells el de Barcelona. L'organització ha presentat una denúncia administrativa davant les corresponents conselleries competents en fauna de la Comunitat de Madrid, la Junta d'Andalusia, la Comunitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya.

Segons l'estudi, dirigit per la zoòloga anglesa Claire Louise, els animals disposen de poc espai, pateixen estrès físic i psicològic, falta d'higiene i d'atenció veterinària, maltractaments per part dels visitants i fins i tot s'han detectat indicis de venda il·legal d'exemplars en el zoo de Sevilla que implicaria al de Madrid.

Per descomptat a l'informe no hi ha cap indici del curiós mandril amb plomes ni l'agència ha aclarit si el mico en qüestió disposa d'ales i de bec, pon ous i alça majestuosament el vol.    

Foto: Un mandril femella (sense plomes) junt amb la seva cria. / Aiwok / Wikipedia

"Si no peta tot"

Etimològicament, la paraula entusiasme ve del grec enthousiasmós que  significa possessió divina. Els antics grecs quan veien a un poeta trempant amb el seu art consideraven que eren els deus qui s'expressaven des del seu interior i el posseït mereixia doncs el màxim respecte dels pobres terrenals. 

M'agrada el mot entusiasme i tot plegat m'ha vingut a la memòria desprès d'escoltar el que ha dit Artur Mas: el començament de la recuperació econòmica serà el 2013 “si no peta tot”. I si tot s'en va can Pistraus, ha afegit, “estarem dins el cacau general”.

D'acord que el president no vol enganyar a ningú ni ser, com ell mateix ha dit, “campió de la frivolitat”, però aquest condicional “si no peta tot” no ajuda precisament a animar , ja no dic a entusiasmar, als catalans i s'afegeix als mals auguris expressats, sense massa prudència, per la flamant directora gerent del FMI, Christine Lagarde que diumenge va provocar una onada de pànic entre els inversors advertint del risc “imminent” d'una nova recessió mundial.

Els economistes diuen que els mercats es mouen sovint per factors psicològics que no tenen necessàriament una explicació lògica. Només falta doncs afegir música de terror a una pel·lícula que ja té un guió poc tranquil·litzador.

Tenint en compte la situació catastròfica de l'economia grega no sé si seria gaire recomanable deixar-nos posseir pels deus de l'Olimp, però en tot cas, si és veritat que la psicologia té a veure amb la magnitud del desastre econòmic, intentem fer front als problemes amb una mica d'ànim i ja vindran els temps per deixar-nos posseir orgàsmicament per l'enthousiasmós inflant, els deus no vulguin,  futures bombolles econòmiques.

Cases de Pena

Cases de Pena. Aquesta indicació que apareix en un cartell a peu de carretera pot fer fugir a més d'un comprador despistat d'habitatges. En realitat, no es tracta de cap repte impossible pels promotors immobiliaris o turístics sinó del nom en català d'un poble del Rosselló conegut també com les Casasses i, en francès, Cases-de-Pène. És terra de vinyes i, per més detalls, els seus 700 habitants són anomenats casapenencs o casois.

Foto: Nuri Forns

Fletxes

Els operaris que renoven la senyalització horitzontal del barri han tingut a bé assenyalar el meu cotxe amb aquesta fletxa. Vist el resultat, avui a la nit aparcaré el vehicle en un altre lloc i el mateix faré demà, demà passat i l'altre. D'aquesta manera, els carrers s'aniran omplint de fletxes com si fossin pinzellades d'art urbà i tot plegat esdevindrà una orgia de trajectòries, sentits i contrasentits.

Quan imperi el caos damunt l'asfalt, tancaré el cotxe en el garatge, llançaré la clau i acamparé davant el televisor per veure mil i una pel·lícules d'indis i vaquers. Passaré els dies, les setmanes i els mesos, fletxa va i fletxa torna, fins que una d'elles m'assenyali, entre cella i cella, el camí a seguir. Aleshores, trauré el cotxe del garatge i en el carrer hi trobaré una parella d'operaris repintant la senyalització horitzontal. “Feia anys que no veníem per aquest barri”, li dirà un a l'altre mentre observen aquest vell decrèpit maniobrant amb un Ford antediluvià.

Els saludaré i, seguint les noves fletxes, agafaré definitivament el bon camí.

L'ull fetitxista de Tito Vilanova

L'ull humà té còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí, retina, humor vitri...

Però, per suposat, jo no sóc un ull convencional. Jo sóc l'ull dret de Tito Vilanova i gaudeixo d'extremitats per desplaçar-me més enllà de les conques orbitals. Ho reconec: sóc trapella i, a més, fetitxista sexual. No hi puc fer més: tinc autèntica devoció pel dit index de la ma dreta de José Mário dos Santos Mourinho Félix. M'agrada parlar clar i no em fa cap vergonya confessar-ho. Tinc aquesta fixació des del dia que el portuguès va exterioritzar impúdicament l'egocentrisme més absolut amb una declaració  mítica. Va alçar el dit i va dir: “Déu pensa que sóc un tiu collonut”.

L'ull, com sabeu, és el símbol de la saviesa i per aquesta raó els deus acostumen a tenir o ha estat representats per grans ulls. Mourinho està tan a prop de l'ésser suprem que damunt del seu cap hi puc veure un triangle amb un ull gegantí. I això em posa. I em posa molt.

Espero que em podeu creure. Dijous a la matinada, no vaig poder refrenar els meus instints més bàsics i passant per davant d'un bigoti vaig anar a cercar, follament, la punta del dit de l'entrenador blanc.

El plaer va ser infinit. Rotundament infinit.

Demano, això sí, infinites disculpes i considero oportuns els retrets dels mitjans de comunicació. Qui ho ha entès millor és el canal 24 Horas de TVE: vaig ser jo qui, per culpa del meu fetitxisme, vaig abusar del dit de Mourinho.

També entenc la postura del directiu blanc que ha dit el següent: “L'ull d'en Tito és una xacra per al futbol espanyol. Algú hauria de fer alguna cosa perquè el que va passar al final del partit no es torni a repetir. Aquests fets no poden quedar sense sanció”.

Tal vegada mereixo un càstig, però estic convençut que el Comitè de Disciplina Esportiva no actuarà contra mi perquè saben que ho vaig fer sense mala fe i que, en el fons, la víctima de la meva disbauxa, el dit de Mourinho, va gaudir com el que més. O, al menys, és el que a mi em va semblar contemplant la mirada de plaer orgàstic del noi de Setúbal...

Un tren pel mig del mercat

És raonable que una línia de tren travessi un mercat ple de gent i de queviures?

Sembla del tot impensable però això succeeix a Tailàndia, concretament a Samut Songkhram, a una setantena de quilòmetres al sud-oest de Bangkok.

Les parades del mercat són literalment damunt la via i vuit vegades al dia, els set dies de la setmana, cal retirar els tendals i el peix, la fruita i la verdura per deixar pas al tren de la línia de Mae Klong que, amb divuit estacions, comunica Bangkok amb Samut Songkhram, també coneguda com a Mae Klong.

Aquest servei ferroviari va començar a funcionar el 1905, però, com que el mercat ja existia, a cap autoritat se li va acudir fer-lo fora i uns i altres -ferroviaris i viatgers, per un costat, i marxants i clients, per l'altre- han hagut d'aprendre a conviure el millor que poden compartint el mateix espai.

El tren passa a velocitat reduïda quan els pagesos i marxants -convenientment avisats amb senyals acústiques- han retirat amb rapidesa tot el que pogués constituir un obstacle (per fer-ho més ràpid alguns d'ells exposen els queviures dins petits contenidors amb rodes). L'escena  del tot inversemblant a ulls occidentals esdevé un autèntic espectacle capaç d'atraure turistes cap a aquesta zona del golf de Tailàndia.

I per si no n'hi hagués prou, el tren de Mae Klong ofereix una excentricitat més. En arribar al riu Tha Chin, la via acaba sobtadament. No hi ha cap pont i cal baixar del comboi i passar a l'altra riba a bord d'una embarcació per continuar el viatge en tren fins Samut Songkhram.

La línia, que s'ha utilitzat també per portar peix fresc als mercats de Bangkok, ha estat més d'una vegada a punt de desaparèixer pel reduït volum de viatgers que transporta, però de moment es manté com una singularitat dins el transport ferroviari mundial.



  

"Golpee y será atendido"

A la ciutat argentina de Córdoba a algú se li va acudir penjar aquest cartell a la porta de l'oficina del programa contra la violència familiar, que depèn del ministeri de Justícia.

Vist el resultat, segur que hi ha mil maneres més oportunes d'emprar el verb castellà “golpear” i de dir que s'ha de trucar a la porta...

Via: Proyecto Cartele.com

Cinema escombraria

 

El Canal + Xtra es presenta com “una oferta exclusiva que busca ser divertida, audaç,  avantguardista, irreverent i de gran qualitat”. Suposo que fomentant aquest esperit descarat i alegre i deixant per una altra ocasió la premissa de la qualitat, aquesta matinada han emès la producció italiana “La espada salvaje de Krotar”, una pel·lícula que, en un atac de sinceritat, el mateix canal de pagament reconeix a la seva plana web que és un plagi de “Conan el bárbaro” “molt divertit per la seva incomparable ineptitud”. I, per si el teleespectador encara no estava convençut de la conveniència inexcusable de veure el film, remata la jugada amb una frase taxativa: “Completament cinema escombraria”.

Hi he tret el nas un moment i, en efecte, els de Canal + Xtra tenien raó: la merda cinematogràfica saltava de la petita pantalla fins arribar als peus de l'espectador curiós i atrevit. Coses de la programació d'agost.



Imatge: captura de pantalla de la plana web de Canal + Xtra.

Vídeo: Escena d'acció de la pel·lícula amb els protagonistes caient per unes "perillossíssimes" cascades.

Tocant el cel a Torroella

Si el cel existís, Johann Sebastian Bach estaria a la porta dirigint la interpretació de la seva Missa en si menor davant una orquestra i un cor alats.

Però deixem-nos de misticismes. Dimecres al vespre el cel va baixar a la terra, concretament a l'església de Sant Magí de Torroella, escenari del Festival de Músiques, i ho va fer de la ma del Dunedin Consort & Players.

El conjunt orquestral i vocal escocès, dirigit per John Butt, ens va oferir la seva particular lectura d'aquesta obra que el gran compositor alemany va donar per acabada entre el 1746 i 1748, poc abans de la seva mort, després d'aplegar en una partitura les 27 peces que integren la Missa, escrites com a obres disperses al llarg d'una vintena llarga d'anys.

Diuen que el geni del barroc mai no va tenir ocasió de dirigir la Missa en la seva totalitat i experts hi ha valorar amb tots els seus ets i uts la interpretació que n'ha fet el Dunedin Consort & Players. En tot cas qui això signa, un simple aficionat, només pot definir el concert gaudit a Torroella amb tres paraules: emoció a flor de pell.



Foto: Un moment del concert del Dunedin Consort & Players a Torroella. / Toni León

Vídeo: El conjunt orquestral i vocal escocès en un concert anterior interpretant el Sanctus de la Missa en si menor.