El dret a cagar-la

El BOE publica avui la reforma del Codi Civil que autoritza els matrimonis entre homosexuals. És la primera llei del món que reconeix la plena igualtat de les parelles homosexuals i les heterosexuals, una igualtat que el Vaticà considera "aberrant" i que el PP creu que és inconstitucional.

Zapatero ha dit que amb passos legals com el donat dijous amb l'aprovació de la reforma pel Congrés dels Diputats és construeix una societat més decent, "perquè no hi ha rés més indecent que privar de drets i marginar a persones per la seva opció sexual".

Unes paraules, les del president del govern espanyol, que han estat una manera elegant de qualificar com a indecent al conglomerat de la dreta política i eclesiàstica, al qual s'hi ha afegit en aquesta qüestió Unió Democràtica.

En tot cas com a heterosexual gens amic de la institució del matrimoni, considero que és bo i legítim que els homosexuals tinguin el dret a equivocar-se com l'han exercit els darrers 25 anys als protagonistes heteros de l'1,7 milions de divorcis i separacions que s'han produït a l'estat espanyol. El dret a cagar-la és també un exercici de llibertat.

Acaba a Galícia l'era del dinosaure

El vot dels emigrants ha estat clar. Fraga ha perdut la majoria absoluta amb la qual cosa Galícia abandona per fi, després de 16 anys, l’era del darrer dinosaure del franquisme. Davant el desastre, el PP de Rajoy té dos somnis: jubilar el més aviat possible l’ex-ministre de la dictadura i esperar que unes futures picabaralles entre els socialistes i els nacionalistes gallecs esfondrin el govern de progrés. Però Fraga ja ha dit que pensa continuar com a cap de l’oposició i tant Emilio Pérez Touriño, líder del PSdG, com Anxo Quintana, cap del BNG, han expressat la seva voluntat de tirar endavant una coalició estable.

En comptes de somniar amb ruptures externes, faria bé Rajoy en controlar amb lupa el que pot succeir dins el PP gallec una vegada perdut el poder. El sector rural de la boina, encapçalat pel president del PP d’Ourense, José Luis Baltar, i el sector del birret (urbans i propers a la direcció del PP de Madrid) ja esmolen les eines per la que pot ser una crua i virulenta batalla per la successió de Fraga.

Una manifestació per impedir els drets dels altres

Dos dels bisbes assistents a la manifestació

La dreta ultrareligiosa i política ha sortit avui al carrer a Madrid per protestar contra la llei que permetrà casar-se als homosexuals. Dinou bisbes i un bon nombre de dirigents del PP han encapçalat una manifestació que ha servit no pas per defensar els drets dels manifestants sinó per intentar impedir que altres persones puguin exercir els seus drets . Darrera les pancartes i els eslògans més o menys cavernaris ha aparegut una vegada més el nul respecte a la llibertat de la gent que té una orientació sexual diferent.

Em permeto aconsellar-vos que llegiu aquest escrit molt interessant publicat per Psicobyte en el seu blog Psicofonias:

Matrimonio y católicos

En línea con la actual relevancia social en torno a la modificación de la legislación española sobre los matrimonios, la postura de los católicos en ella, voy a exponer mi posición aquí, que para eso es mi blog:Estoy completamente a favor del permitir el matrimonio entre católicos.Me parece una injusticia y un error tratar de impedirselo.El catolicismo no es una enfermedad. Los católicos, pese a que a muchos no les gusten o les parezcan extraños, son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, informáticos u homosexuales. (Segueix)

Pinochet com Al Capone

La Cort d’Apel·lacions de Santiago ha anul·lat el processament d’Augusto Pinochet pels crims comesos durant l’operació Còndor. Els jutges han considerat que l’estat de salut de l’exdictador xilè no permet tirar endavant el procés sobre uns fets que als anys 70 i principi dels 80 van comportar l’assassinat de gran nombre d’opositors polítics a les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai.

Tot i això i tal vegada per reduir l’impacte de la decisió davant l’opinió pública, el mateix tribunal ha aprovat el desaforament de Pinochet per poder processar-lo per frau fiscal, corrupció i falsificació de passaports, un afer que inclou l’existència de comptes secrets a l’estranger per valor de com a mínim 10 milions de dòlars.

Eduardo Contreras, l’advocat querellant, s’ha mostrat indignat per la decisió dels jutges, entre els quals hi ha alguns notoris pinochetistes: “Dona la impressió que als jutges no els sembla permissible que Pinochet sigui un lladre, però no els importa que sigui un assassí, és a dir, milions de dòlars valen molt més que la sang de milers de xilens”, ha dit Contreras.

Té raó en indignar-se l’advocat, però en tot cas les dues decisions de la Justicia xilena situen Pinochet a la mateixa alçada que Al Capone. Al famós ganster de Chicago tampoc els vàren poder castigar pels seus assassinats però finalment va passar una bona temporada entre reixes pels seus delictes fiscals.

Ser homosexual i conduir

A un jove sicilià, les autoritats de Tràfic li van retirar el carnet de conduir en saber que s’havia declarat homosexual en un reconeixement mèdic militar. El jove va impugnar la decisió davant el tribunal administratiu de Catania i ara els jutges han suspès de manera cautelar l’ordre de Tràfic a l’espera que s’enllesteixi el procés judicial iniciat pel jove, que reclama una indemnització a l’estat. La situació política italiana és tan complexa i l’episodi tant absurd i patètic que fa dubtar si aquestes autoritats de tràfic apliquen els criteris del Govern Berlusconi o si segueixen directament les directrius moralistes del Vaticà.

La corona d'espines d'en Maragall

La polèmica foto

Pasqual Maragall ha reconegut públicament que a Jerusalem va cometre una “estupidesa” al retratar a Josep-Lluís Carod-Rovira amb una corona d’espines davant el Sant Sepulcre. És el que té anar de polític enrotllat trencant el protocol.

A la polèmica fotografia, Maragall i Carod-Rovira apareixen contents i satisfets com dos turistes en plenes vacances, oblidant que el primer és president de Catalunya i el segon líder d’un partit en el Govern, i que no estan precisament de vacances sinó de viatge oficial en una de les zones més conflictives del món.

Josep Tarradellas va dir una vegada que el protocol “és l’expressió màxima del poder”. Els polítics catalans no han d’actuar com uns robots, però haurien de saber que el poder que administren està permanentment vigilat per aquells que aprofitaran qualsevol relliscada protocol·lària per sucar-hi pa. I tampoc es tracta d’estar sempre demanant disculpes...

Ressusciten el Foro Babel

El diari El Mundo informa avui que un grup de professionals i d’intel·lectuals, entre ells Albert Boadella, Félix de Azúa, Iván Tubau, Eugenio Trias, Francesc de Carreras i Arcadi Espasa, han decidit crear una plataforma contra la “uniformitat nacionalista” de Catalunya.

Els promotors de la idea, que ve a ser com un despertar de l’adormit Foro Babel, del qual van formar part en el seu moment alguns d’ells, presentaran un manifest el proper 7 de juny i, a mig termini, tenen previst crear un partit que, segons El Mundo, defensarà els interessos “de molts catalans que, tot i això, no es senten nacionalistes”.

El diari de Pedro J, favorable sempre a aquests tipus d’iniciatives, explica que els signants del manifest consideren que s’està produint “una espècie de persecució contra els catalans que s’expressen en castellà” i que l’existència dels pactes del tripartit i la “línia catalanista” de Josep Piquè en el PP de Catalunya, ha fet empitjorar les coses en relació a la llarga etapa convergent.

Ja ho entenc que estiguin indignats.

Boadella, Espada, Tibau i companyia quan van al quiosc no poden comprar cap diari ni revista en castellà; quan volen anar al cinema troben la programació farcida de pel·lícules en català; a la llibreria tenen feina en localitzar una novel·la en castellà; a les botigues tothom els parla en català i els productes que s’hi venen estan exclusivament etiquetats en la llengua d’en Fabra; a Internet no hi ha qui pugui navegar si no sap català i quan posen la tele, perquè els intel·lectuals també perden hores davant la petita pantalla, només els hi surt teleescombraria en català.

En definitiva ho passen fatal. És normal doncs que vulguin traduir la seva pena en un manifest contundent contra el tripartit i que desitgin recollir en forma de vots la indignació popular que, indiscutiblement, omple carrers i places.

Això si, no queda clar quina ideologia tindrà aquest partit. El Mundo assegura que és situarà “a l’esquerra del PP”, que és, en definitiva, com no dir res.

El deportat imaginari

La representació ha durat molts anys però finalment s'ha acabat. I la sorpresa ha sigut majúscula. Enric Marco, fins ara president de l'Amical de Mauthausen, ha reconegut que no va estar mai presoner del camp de concentració de Flossenburg ni de cap altre camp nazi sinó que va marxar voluntàriament a treballar a Alemanya el 1941 i va tornar el 1943 després d'haver estat detingut, empresonat i alliberat per la Gestapo. Marco, considerat el representant més emblemàtic dels deportats de l'estat espanyol, ha justificat l'engany dient que el seu ingrés imaginari a Flossenburg havia estat una invenció per poder fer arribar amb més facilitat a la gent el missatge sobre l'Holocaust.

Vaig tenir ocasió de tractar aquest sorprenent personatge en motiu d'un viatge a Alemanya durant el qual vàrem visitar el camp de concentració de Ravensbrück. Venia amb nosaltres la Neus Català, supervivent d'aquest camp. En Marco ens explicava històries de la seva "estada" a Flossenburg, totes colpidores i alguna d'elles fins i tot cinematogràfiques com la partida d'escacs jugada contra un militar alemany, un desafiament que, segons ell, va guanyar després de superar els dubtes sobre si s'havia de deixar vèncer per conservar la vida o aprofitar l'ocasió per derrotar un nazi.

En aquell viatge, a més del testimoni de Neus Català, vam "reviure" l'horror nazi a través dels seus ulls, i aquesta és una de les coses que commocionen més una vegada descobert l'engany. Durant molt de temps, en Marco ha estat capaç d'enganyar a periodistes, a polítics, a assistents a les seves conferències i a centenars de nens de les escoles a les quals es presentava com un supervivent de l'extermini i un lluitador de la resistència. Ho feia amb absoluta militància i convicció i la paradoxa de tot plegat és que gràcies a les seves xerrades molta gent ha conegut les circumstàncies històriques de l'infern nazi.

Perfectament integrat en el seu paper com un magnífic actor i amb una bona capacitat d'oratòria, Marco ha estat capaç d'emocionar a tothom convertint-se en la veu dels autèntics deportats i explicant coses terribles que aquests, per haver-les patit en pròpia pell, tal vegada no haurien pogut exposar tant bé com ho ha fet ell.

Els negacionistes es recrearan ara en la història d'aquest farsant, però els fets són els fets i van més enllà d'una persona que per afany de protagonisme o per les raons abans exposades, s'ha disfressat amb una personalitat que no li pertocava en lloc de limitar-se a ser un eficient divulgador de la memòria històrica. Enric Marco ha interpretat el paper de la seva vida, però a Mauthausen, a Flossenburg i molts altres camps hi van estar i hi van morir els personatges reals amb els que ell es volia emmirallar. I aquest si que és un fet incontestable.

Avaria a Telefónica

Avui a la botiga de Telefónica a Girona tenen un greu problema que s’ha afegit a les habituals cues de clients: s’han quedat sense línia per culpa d’una avaria. I tenen també un maldecap més: els serveis tècnics estan avisats però no els arreglen el problema. Una de les treballadores de la botiga m’ho explica posant cara de víctima. La mateixa cara que hem posat un dia o altre tots els clients de Telefònica.

L'arquebisbe Carles i Auschwitz

Quatre dies desprès que el Vaticà instés, per raons de consciència, els funcionaris espanyols a boicotejar els casaments gais, l’arquebisbe emèrit de Barcelona, Ricard Maria Carles ha dit que obeir la llei i no la consciència “porta a Auschwitz”. “No eren delinqüents els que van fer aquell camp de concentració, sinó la gent a qui es va forçar o que va creure que havien d’obeir primer les lleis del Govern nazi que la seva consciència”, ha dit Carles en declaracions a TV3.

L’argument de l’arquebisbe falla per diferents punts. En primer lloc, no sempre els nazis actuaven forçats obeint les ordres dels seus superiors jeràrquics. N’hi havia molts que, aplicant la lògica de la seva ideologia, ho feien plenament “conscients” de la “necessitat” de l’Holocaust.

Per altra banda, combatre el matrimoni gai utilitzant com a argument Auschwitz és, com a mínim, un despropòsit. Ignora Ricard Maria Carles la quantitat d’homosexuals que van ser tancats, torturats i assassinats en els camps d’extermini pel sot fet de tenir aquesta orientació sexual?

Tot plegat em fa pensar que la memòria de la jerarquia catòlica és molt feble, tant feble com per oblidar el tebi paper jugat per Pius XII durant la Segona Guerra Mundial. Caldria preguntar-li a Ricard Maria Carles on era la consciència del Papa quan mantenia silenci davant l’Holocaust o quan anys abans, el 1933, impulsava com a secretari d’estat del Vaticà, la signatura del Concordat amb Hitler, avalant així la política antisemítica dels nazis. I també seria bo saber quina consciència va tenir Pius XII legitimant la dictadura franquista amb el Concordat del 1953.

Fer de Ratzinger o de Benet XVI

Fa uns dies ja pronosticàvem en aquest mateix blog que els cardenals, la majoria d’ells designats per Wojtyla, s’encarregarien d’escollir un Joan Pau III que perpetués l’estil dogmàtic i immobilista de Joan Pau II . Doncs bé, ja el tenim aquí. El personatge triat sota la inspiració de l’ala dreta de l’Esperit Sant, com diu El Periódico, és ni més ni menys que Joseph Ratzinger, el guardià de l’ortodòxia vaticana, el fustigador de tots aquells que al llarg del darrer pontificat s’han atrevit a fer un discurs diferent al de la cúria romana.

Ideòleg de la involució eclesial registrada durant l’etapa de Wojtyla, aquest alemany que s’ha guanyat al capdavant de la Congregació de la Doctrina de la Fe, l’antiga Inquisició, els sobrenoms de Panzerkardinal i de Rottweiller de Déu, ha escollit el nom de Benet XVI pel seu pontificat. Ara caldrà veure si en la recent estrenada època de wojtylisme sense Wojtyla, el nou Papa, a qui tothom li reconeix una notable intel·ligència, optarà per continuar exercint de Ratzinger o, fent honor al seu nou nom, introduirà unes maneres de fer més pròpies del seu antecessor Benet XV, aquell Giacomo della Chiesa que en la difícil època de la I Guerra Mundial es va guanyar la fama com a Papa de la pau.

L'alcalde Salamanca i l'"espoli"

Avui, el govern de Zapatero ha aprovat el projecte de llei per la restitució a Catalunya dels documents incautats durant la Guerra Civil. És un important pas endavant per la restitució de la memòria històrica que no ha agradat gens ni mica al PP. L’alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote ha assegurat que de l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola no es mourà cap paper “i menys per raons d’espoli, com està passant”. És a dir que el just retorn als seus propietaris dels documents espoliats pel franquisme és un “espoli”. L’argument em recorda aquelles sentencies a mort pel delicte de “rebel·lió militar” que dictaven els tribunals de la dictadura contra aquells que havien defensat la legalitat republicana.

Que Déu no ressusciti el Papa

Molta gent ha rebut els darrers dies aquest missatge SMS: "Concentració a la Catedral a les 12 d'aquesta mitjanit, per exigir a Déu que ressusciti el Papa i poder veure alguna cosa per la tele. Passa'l."

Més enllà de la mostra d'humor negre, la veritat és que el desés de Karol Wojtyla el dissabte passat s'ha convertit en un autèntic fenomen mediàtic, una riuada d'informació caracteritzada en la majoria dels casos per un culte a la personalitat fora de mida. "Atleta de l'esperit", "Paladí de la llibertat", Papa dels joves", "Defensor de la vida", "Campió de la pau", "El Magne" etc. etc.

Joan Pau II ha estat sens dubte una figura històrica i popular, un Papa viatger que va saber alçar la veu contra determinades guerres com la d'Iraq i sobretot contra els règims stalinistes. Però el fanatisme dels seus panegiristes no hauria de fer oblidar l'altre plat de la balança, el d'un Papa immobilista i dogmàticament reaccionari que ha guiat el seu llarg pontificat per la via de l'antireformisme i que ha allunyat a l'Església de l'esperit obert del Concili Vaticà II. Karol Wojtyla ha defensat portes enfora els drets humans però com assenyala el teòleg Hans Küng , els ha negat amb contundencia als propis bisbes, als teòlegs (140 d'ells d'arreu del món han patit condemna del Vaticà) i a les dones. La moral sexual del Papa i la seva guerra declarada contra els mètodes de control de la natalitat ha provocat desorientació i patiments entre els fidels i ha propiciat l'extensió d'epidèmies com la del sida. Una moral la de Wojtyla, allunyada del nostre temps i suficientment hipòcrita com per tapar els escàndols de pedofilia protagonitzats per membres del clero. Una manera de fer que ha continuat barrant l'accés de les dones al sacerdoci i que ha obligat a mantenir, portes en fora, l'antinatural celibat dels capellans, un factor que ha incidit en el fet que el seminaris, com els temples, estiguin cada dia més buits. Un reforçament del poder de la Cúria i dels moviments ultraconservadors com l'Opus Dei i Comunió i Alliberament que ha afeblit el paper dels bisbes i de l'Església de base. I una persecució ferotge de la Teologia de l'Alliberament que ha comportat a l'Amèrica Llatina una pèrdua de contacte amb les necessitats dels més febles.

Des del punt de vista d'un agnòstic o d'un ateu, tot plegat no hauria de causar gaire preocupació sinó fos que l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana no es un simple club privat que regeix la vida dels seus membres. L'opinió del Vaticà incideix en la política de molts governs i tot plegat acaba causant impacte en la societat.

No. Més val que Déu no ressusciti a Karol Wojtyla. No cal que gasti energies perquè malauradament és molt probable que els seus cardenals, la majoria d'ells designats per l'il·lustre polonès, ja s'encarregaran d'escollir un Joan Pau III.

Que l'Esperit Sant i tots els deus del cel ens agafin confessats.

La hipocresia de la dreta cristiana

Tota la dreta cristiana nord-americana s'està mostrant ferotgement en contra de la decisió dels jutges de desconnectar Terri Schiavo de la sonda que ha alimentat durant quinze anys la seva trista vida vegetativa. L'argument principal que esgrimeixen amb la Bíblia a la ma és que el que dóna Déu, només Déu ho pot treure. Paradoxalment, són els mateixos grups que s'obliden de Déu a l'hora de defensar l'aplicació de la pena de mort.

Una hipocresia que té com a exemple emblemàtic al cap de la majoria republicana a la Cambra de Representants Tom Delay, que s'ha mostrat com un dels congressistes més actius en la defensa del manteniment de l'estat vegetatiu de Terri Schiavo. Curiosament ell mateix, fa un temps, va permetre que desconnectessin al seu pare que havia quedat en una situació clínica similar a Schiavo després de patir un accident de trànsit.

El gat, les cotorres i la Marsellesa

Una dona explica per la ràdio que cada matí canta la Marsellesa al seu gat. A primer cop d'ull pot semblar estrany però no ho és tant. Jo, a les meves cotorres, les vaig ensenyar a "xiular" El pont sobre el riu Kwai. I ho feien la mar de bé, mentre que dubto que el gat de la senyora de la ràdio sàpiga entonar allò d' Allons enfants de la patrie /Le jour de gloire est arrivé! .

El papable i El Codi Da Vinci

El cardenal Tarcisio Bertone, arquebisbe de Gènova, ha demanat als catòlics que "no llegeixin ni comprin" El Codi Da Vinci, el bestseller de l'escriptor nord-americà Dan Brown que, a més de deixar en mal lloc a l'Opus Dei, explica, entre altres coses, que Jesucrist i Maria Magdalena van tenir un fill. Segons Bertone, que va ser durant anys secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, hereva de l'antiga Inquisició, el llibre està farcit de mentides i "hi ha el risc que la gent que el llegeixi pensi que les faules que s'hi expliquen són veritat".

És curiós que l'influent cardenal hagi trencat ara el silenci del Vaticà sobre el tema, quan fa dos anys que el llibre es va posar a la venda i quan ja s'han venut arreu del món uns 20 milions d'exemplars en 44 idiomes (165.000 d'ells en català).

Un gran interrogant queda obert: No serà que amb aquest gest, el papable arquebisbe de Gènova s'ha volgut posar en primera fila de l'escena cardenalícia de cara a una propera elecció de nou Papa?.

En tot cas, amb el seu crit al cel, Bertone ha fet un gran favor a Dan Brown i als seus editors. A l'escriptor perquè, en aquest temps de descreguts, sempre és positiu que l'Església parli malament d'un. I als editors perquè encara vendran més exemplars de la novel·la maleïda pel cardenal i també de les altres obres de l'autor. Com a exemple, els de l'editorial Empúries es freguen les mans: aquesta mateixa setmana ha arribat a les llibreries l'edició en català d'El gran engany, una obra anterior a El Codi Da Vinci publicada el 2001 amb el títol de Deception Point i fins ara no editada a l'estat espanyol. Sens dubte serà un nou èxit de vendes com també ho ha estat Àngels i dimonis.

I uns altres a qui el cardenal haurà beneficiat són els productors de la versió cinematogràfica d'El Codi Da Vinci, un film que serà dirigit per Ron Howard (el de Una mente peligrosa) i protagonitzat per Tom Hanks.

Entrenament "anti-fratricida" a Iraq

El Pentàgon ha ordenat que els soldats nord-americans a Iraq rebin un entrenament “anti-fratricida” per aconseguir reduir els atacs que involuntàriament porten a terme contra militars britànics i altres aliats. Fins i tot han demanat a l’exercit britànic que els proporcioni diversos Land Rover blindats i banderes per poder ensenyar als soldats dels Estats Units a distingir-los dels enemics. Segons explica el diari The Times, el desconeixement és tan elevat a les files nord-americanes que, per deshonra de l’antic Imperi, fins i tot hi ha militars ianquis que no saben identificar la bandera britànica. Aquest desconeixement va fer que l’any passat els britànics patissin a la regió de Basora un total de 32 atacs de “foc amic”, que, per sort, no van provocar baixes mortals sinó “únicament” ferides en dotze casos.

Com que els caps militars britànics no confien en que l’aprenentatge dels seus cosins germans sigui ràpid, han donat instruccions a les seves forces que procurin no apropar-se als combois militars nord-americans i que si ho fan, circulin a poc a poc, exhibeixin la bandera del Regne Unit i cridin amb tota la força dels pulmons la seva nacionalitat.

El recent cas de la mort de Nicola Calipari, l’agent dels serveis secrets italians que ha mor víctima dels trets de soldats nord-americans quan acompanyava a la periodista Giuliana Sgrena desprès de ser alliberada pels segrestadors, aconsella màxima prudència a tots aquells que comparteixen front de guerra amb les tropes dels Estats Units.

Amb el cangueli de patir un atemptat suïcida, els nord-americans tenen poques manies a l’hora de prémer el gallet, encara que de la boca de les seves armes acabi sortint el que eufemísticament es coneix com a “foc amic”. A més, saben que cap tribunal estranger els jutjarà. Per alguna cosa Washington s’ha negat a signar el tractat de creació del Tribunal Penal Internacional i també, per alguna raó, la Casa Blanca promou els tractats bilaterals que garanteixen absoluta immunitat als seus soldats.

Montilla i el 3 per cent

Fa dies que Catalunya viu una tempesta política de considerables proporcions per l’afer del Carmel i del 3 per cent, però segons el ministre i primer secretari del PSC, José Montilla, aquí no passa res. El dirigent socialista assegura que Maragall no va acusar a CiU de cobrar comissions per l’adjudicació d’obres públiques, sinó que només va insinuar “coses que estan en l’ambient”. Per això, el president de la Generalitat no té “res a rectificar”. “Ningú va aportar cap prova i, per a tant, ningú ha fet una acusació formal. Si algú interpreta una insinuació com una acusació és el seu problema”, ha afegit el ministre. “I si els dirigents de CiU es senten acusats, ells sabran per què”.

Sort en tenim d’en Montilla que torna a situar les coses al seu lloc. A l’oasi català mai no succeeix res. L’adjudicació de l’obra pública ha estat sempre transparent, la gestió de GISA modèlica, els túnels passen per sota les cases sense causar cap mínima esquerda, el finançament dels partits és clar i net i el Parlament és una bassa d’oli on els polítics, d’un i altre signe, quan obren la boca ho fan sense cap mala intenció, amb la gràcia, estil i elegància dels angelets del cel.

Aquest és l’oasi català de tota la vida, un paradís a la nostrada terra, que cal preservar fent com els micos clàssics de l’hinduisme: tapant-se la boca, els ulls, i les orelles. I tal vegada, el nas.

Negroponte mou els fils

El president Bush ha elegit l’actual ambaixador dels Estats Units a Iraq, John Negroponte com a futur director nacional d’Intel·ligència, el nou càrrec que ha de servir per coordinar les diferents agències d’espionatge. Negroponte, de 65 anys, ha estat presentat oficialment com un veterà diplomàtic amb quatre dècades de servei a la política exterior de la superpotencia i sense experiència en el món dels espies. Però fent un exercici de memòria i gratant una mica en el llarg currículum de Negroponte, el trobem a principi dels anys 80 exercint d’ambaixador a Hondures sota les ordres de Ronald Reagan i movent des de l’ombra els fils dels esquadrons de la mort i de la Contra nicaragüenca. Va ser l’època en que l’anomenat Batalló 316 hondureny, un grup d’intel·ligència militar entrenat per la CIA i per elements de la dictadura argentina, va protagonitzar nombrosos casos de tortura contra presumptes “subversius” i va estar al darrera de la desaparició de cap a 200 persones, entre elles dos missioners nord-americans. I tot això va passar quan Negroponte feia de proconsul en un país conegut irònicament com a "USS Hondures", el “portaavions” ocupat per Washington.

Ara, després d’haver “democratitzat” Iraq, l’angelet Negroponte tindrà a les seves mans la facultat de repartir un pressupost anual de 40.000 milions de dòlars entre 15 agències d’intel·ligència que apleguen un total de 200.000 funcionaris. I a més, disposarà de fil directe amb Bush. Passen els anys i les administracions republicanes, però Déu el cria i ells es segueixen ajuntant...

La Legió Còndor i el nom de les coses

El ministeri de Defensa alemany ha decidit canviar el nom d’una patrulla de caces i d’una caserna de la força aèria que fins ara es deien Werner Moelder, en honor a aquest pilot de la Legió Còndor que el 26 d’abril del 1937, en plena guerra civil espanyola, va bombardejar la població basca de Gernika.

Werner Moelder, que va morir el 1941 a l’edat de 28 anys a Polònia i que havia estat designat per Hitler inspector de caces de la Luftwaffe, va ser considerat durant molts anys un heroi de guerra de l’aviació alemanya i per aquesta raó portava el seu nom la caserna de Visselhoevede i la patrulla de caces número 74, amb seu a Neuburg.

El 1998, el parlament federal va decidir que les forces armades alemanyes no lluïssin més els noms dels membres de la Legió Còndor, però fins l’any passat, gràcies a un reportatge de la televisió, les autoritats no es van assabentar que Moelder havia format part d’aquesta unitat.

Han hagut doncs de passar 68 anys des de la destrucció de Gernika perquè al menys en aquest aspecte simbòlic Alemanya hagi fet justícia. I en tot cas, Berlín ha fet molt més que moltes autoritats espanyoles que mantenen en carrers i places els noms del dictador i dels seus generals, els mateixos que des de Burgos van consentir que aquell llunyà 26 d’abril del 1937 les bombes alemanyes sembressin de mort Gernika.