dissabte, 5 de novembre del 2005

Alfonso Guerra i la "nació de nacions"


Alfonso Guerra passant pel costat de José Luis Rodríguez Zapatero durant el debat de dimecres al Congrés. Foto: EFE
Posted by Picasa

Madrid. Congrés dels Diputats. Dijous 3 de novembre a un quart de dues de la matinada. Després de més de deu hores de debat, la cambra ha donat el seu vist i plau amb 197 vots a favor, 146 en contra i una abstenció, a l'admissió a tràmit del projecte de reforma de l'Estatut de Catalunya, el pas previ perquè la Comissió Constitucional presidida per Alfonso Guerra pugui analitzar el document.

El PP s'ha quedat definitivament sol en contra de l'Estatut i la Brunete mediàtica -El Mundo, La Razón i l'ABC- és a punt d'arribar al quiosc amb un doble missatge: l'entronització definitiva de Rajoy com a "home d'estat" - sembla ser que per fi ha aconseguir fugir de l'ombra allargada d'Aznar- i la traïció de Zapatero al consens constitucional i a la unitat d'Espanya i, el que és pitjor, la seva implicació, segons Ansón, en una mena de "cop d'estat incruent".

La jornada ha estat llarga i els tres ponents catalans - Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas, abandonen el Congrés amb la convicció que la seva defensa de l'Estatut, encertada tant en el fons com en la forma, ha estat aplaudida a Catalunya.

A prop d'ells, un Alfonso Guerra amb cara de pomes agres surt de l'edifici sense fer declaracions. A la recta final del debat, Zapatero li ha llançat una lloança enverinada recordant el seu paper jugat amb els pactes amb la UCD durant la negociació de la Constitució i contraposant l'actitud tancada del PP amb l'obertura de mires que tenia el centre dreta el 1979, quan va donar suport a l' Estatut de Sau el mateix dia en que Guerra definia Espanya com a "nació de nacions".

Al veterà diputat socialista, el viatge al passat de Zapatero no li ha fet cap gràcia. Guerra, com Ibarra, porta dies criticant la reforma estatutària en considerar, entre altres coses, que la definició de Catalunya com a nació trenca el consens constitucional.

Les paraules d'avui, però, no són las de fa 26 anys. Traslladem-nos a l'agost del 1979. Era l'estiu que passaria tràgicament a la història per la mort de vint-i-una persones en un incendi forestal a l'urbanització Los Pinares de Lloret. També era l'estiu del fitxatge de Simonsen pel Barça i del viatge de Tarradellas a Madrid, on va estar 19 dies entrevistant-se amb el rei, amb el president Adolfo Suárez, amb el ministre d'Administració Territorial Antonio Fontán...

El 7 d'agost d'aquell any, el mateix dia del desastre de Lloret, la comissió negociadora, integrada per parlamentaris catalans i per membres del Govern de la UCD, assolia un acord definitiu sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Com a fruit dels treballs, el document havia estat retocat però continuava essent acceptable per la majoria dels partits catalans. Era, segons va declarar a El Punt el diputat socialista Jaume Sobrequés, "el millor Estatut possible". S'havien assolit millores, respecte al del 1932, en els capítols de llengua i d'ensenyament, mentre que el finançament era la qüestió que presentava més mancances.

Quedava per fer un tràmit parlamentari i aquest es va portar a terme el 13 d'agost, quan es va reunir la comissió constitucional del Congrés de Diputats amb els vint-i-un representants de l'assemblea de parlamentaris catalans. La trobada presidida per Emilio Attard (UCD) va començar a les dotze del migdia i va finalitzar a les onze de la nit amb la votació de cada un dels dos grups. La comissió constitucional va aprovar l'Estatut amb 34 vots a favor, un en contra (el de l'ultradretà Blas Piñar) i una abstenció (l'andalusista Alejandro Rojas-Marcos). Per la seva part, l'assemblea de parlamentaris catalans també va donar el vist i plau al document amb 20 vots afirmatius i una abstenció, la d'Heribert Barrera (ERC), que no estava d'acord en com s'havia deixat el tema de l'ensenyament. L'Estatut quedava doncs aprovat i podia ser sotmès a referèndum.

Va ser en aquella històrica sessió on va prendre la paraula, després de Ramon Tamames, l'Alfonso Guerra. El contingut textual de la seva intervenció, recuperada ara per Zapatero, es pot llegir en el diari de sessions del Congrés. En el seu discurs, el diputat va expressar el suport del PSOE al poble català "que es tradueix en el reconeixement d'un dret irrenunciable: la seva autonomia, la seva identitat, la seva entitat pròpia".

I va afegir: "El centralisme, la història de Catalunya sota la dictadura, no tan sols no van aconseguir arrancar, com era l'objectiu de l'imperialisme centralista, aquella identitat, aquella aspiració autonòmica del poble català, sinó que van fer créixer aquesta aspiració, aquesta identitat, i avui, aquí, estem donant un pas important per la concreció, la realització de Catalunya com una identitat nacional".

Segons Guerra, amb l'aprovació de l'Estatut "no es fa més que retornar un dret al poble català, reparar una injustícia de tants anys de manca de llibertat, i per a tant, de manca d'una realitat nacional que pertany, de manera irrenunciable, al poble català".

A la mateixa intervenció, va resumir la concepció federalista de l'Estat defensada pel PSOE: "Espanya com a nació de nacions. Espanya com a conjunt de nacionalitats i regions organitzades jurídicament en un Estat d'Autonomies constitucionalment garantides".

Alfonso Guerra també va assegurar que la contribució dels diputats socialistes i dels de la resta dels partits a l'Estatut de Catalunya "ha estat una contribució lleial, una contribució noble, de suport a aquesta necessària aspiració d'identitat nacional dels catalans".

Tot això succeïa el 1979. Han passat 26 anys i ara sembla que Alfonso Guerra, actual president de la Comissió Constitucional, ja no entén les coses de la mateixa manera.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Diuen que els anys donen experiència, en el cas de Guerra aquesta serveix per rebutjar frontalment els drets que un dia ell mateix proclamar a favor del poble català. Ara és veu que ha perdut la "noció de nacions"

Anònim ha dit...

reprodueixo el que he dit a la llista del Internauta i que evidenment mantinc:

"nomes per felicitar-te pel article, molt bo ...... la feina que has tingut per recopilar
l'informació ha estat ..... chapeau !!!

dons això ... com molts cops he dit .. es un honor tenir-te aquí"

Dobles felicitats, t'ho metereixes.

Pere Castells

Toni Dalmau ha dit...

Gràcies, Pere :-)

Els arxius permeten descobrir sempre coses interessants. El tema d'en Guerra em genera dubtes. Suposo que la gent, amb el pas dels anys, té dret a anar canviant d'opinió sobre determinades coses...

De fet n'hi han alguns, com en Piqué o en Jiménez Losantos, que encara han tingut una "evolució" més bèstia que en Guerra, passant d'un costat a l'altre de l'espectre ideològic...

Anònim ha dit...

Es evident que tots tenim "evolucions" polítiques, però tinc la meva teoria d'aquests casos extrems .... no defensen idees polítiques, sinó que busquen notorietat i sobre tot calers .... i van on els hi donin .... tant es el partit on militin o sintonitzin ... el SusSantos es l'enèsim exemple .... amb aquesta conya (que no ho es) s'està forrant.
Que Apaña es trenca? se li en fot, al contrari millor, l'hauria encertat i per tant tindria mes credibilitat .... la pela es la pela ... sempre, en algun lloc, algú el contractarà ... ah, i si algú la trenca ... ell no ha estat, no ha fet res ..... ell no mes ho deia (quins dallonses).

Pere Castells

Anònim ha dit...

Hola,

Totalment d'acord amb el Pere. Són aquelles coses que va molt bé recordar, tant als interessats en el tema (el poble) com al mateix protagoniste.

Resulta curiós comprovar com determinats personatges de l'esquerra socialista que es jugava el coll en aquella época parlant d'Espanya con a nació de nacions mentre la dreta provinent del franquisme votaba en contra de la Constitució, es troben junts avui en dia negant la seva constitucionalitat.

En el debat de fa uns dies, en Duran Lleida li va deixar les coses molt claretes a en Rajoy: CIU va participar en l'el.laboració de la Constitució i la va aprovar, mentre el PP d'aquells moments, Alianza Popular, la va rebutjar en el Congrés dels Diputats. El que llavors no volien ara ho defensen aferrissadament, i fins i tot s'han auto-convertit en els gelosos guardians d'aquest preuat text.

I per què aquest canvi? A la réplica, en Rajoy va venir a dir que el seu partit havia asumit l'esperit pacificador (que no pacifista) de la transició, tot i que no estaven d'acord en el seu moment amb el text de la Constitució, la qual va ser redactada, cal no oblidar-ho, sota l'atenta mirada de l'exercit.

En el moment de la seva redacció hi va haver moments de màxima tensió amb els franquistes: legalització del PCE, abolició de la pena de mort, reducció de la majoria d'edat de 21 a 18 anys,... Fins i tot la Constitució va permetre que una dona casada pogués obrir una llibreta d'estalvis sense el permís del seu marit.

El PP d'aquells moments estava en contra de tot això, era un text excesivament progressista per uns homes que venien de gaudir, indirectament, del bajo palio. Després de prop de 30 anys, han evolucionat de tal manera que la Constitució els hi va com un traje fet a mida, i no volen saber ser res de vestir prêt a porter.

Per a mi continuen sent els mateixos, es canvien de jaqueta quan els resulta necessari, de manera que és possible que d’aquí 30 anys més defensin el prêt a porter a capa i espasa. Segurament en aquell moment la resta del món polític vestirá (per dir alguna cosa) d’astronauta, sempre molt més endavant.

D’altra banda, resulta sorprenent i també decepcionant, la involució de l’Alfonso Guerra, i m’atreveixo a afegir per alguns comentaris seus, l’expresident Felipe González. Tan acomodats estan ja que s’han oblidat de l’esperit federalista del seu partit? S’han oblidat ja de que el diàleg i el pacte és la millor eina per superar entrebancs i continuar evolucionant? Com és possible que en aquests moments dues de les persones més crítiques amb la dreta espanyola durant la transició, es trobin parlant de la mateixa manera que el PP respecte el tema de l’Estatut?

Com a conclusió final, crec que hi ha molts polítics que tenen una frustació en comú: són polítics perque no han pogut arribar al seu somni desitjat, ser membres del Tribunal Constitucional. Ha de ser així per força, perque el contrari suposa que desconeixen la màxima de la separació de poders, i aleshores ja no estem parlant de democràcia. Qui ha de governar, que governi, qui ha de legislar, que legisli, i que ha de jutjar, que jutji.

Si els poders es barrejen, si volen fer el que no els hi correspon, el poble rep un combinat tipus calimocho que els hi proporciona una borratxera d’allò més cutre que té com a resultat boicots vomitius, entre d’altres, que no porten enlloc.

Salutacions
Josep Maria Puig

Txerra Cirbián ha dit...

Un article tant bo com aclaridor: bona feina, company!
Per cert... la Soledad Gallego-Díaz fa una reflexió sobre el tema i cita els diaris de sessions del 1979. Hi és dins el suplement Domingo d'avui.
Apa, Salut.
Txerra