El No de la CUP

Dos diputats de la CUP (Gabriela Serra i Sergi Saladié) i dos membres del secretariat nacional (Xevi Generó i Neus Montaner van explicar davant la premsa en No a Mas. Foto: Juanma Ramos / El Punt Avui

El No de la CUP a fer Artur Mas president m'ha deixat tranquil. Des de fa dies ja era evident que esperar que l'assemblearisme cupaire desfullés lentament la margarida era una pèrdua de temps i que més valia convocar noves eleccions.  Un Sí amb condicions -moltes condicions- dels antisistema només hauria permès formar un govern feble i captiu, que és exactament el contrari del que necessita el procés. Un executiu que en qualsevol episodi de la gestió diària, posem per cas la intervenció dels mossos en el desallotjament d'un casal okupa, hauria perdut suport parlamentari. Més val evitar caure en nous ridículs, tornar a les urnes i que l'electorat decideixi el que consideri pertinent.

La lliçó de l'aritmètica enverinada del 27-S, culminada ahir amb el gens sorprenent No de la CUP, ensenya als electors que el vot ha de ser fruït d'una reflexió profunda i que apostar per un extrem com una manera de garantir que "els meus" no es quedin a mig camí és sovint un error. La CUP no ha enganyat ningú. En tot cas han estat una part dels seus nous electors els qui han errat la jugada restant el vot sense haver llegit abans el programa dels anticapitalistes ni entenent el que votaven.

Com a la faula de la granota i l'escorpí, els cupaires poden acabar ofegats a les properes eleccions -i, tal vegada, amb ells, també el procés-, però ja es sap: si l'escorpí ha picat a la granota ha estat perquè això forma part de la seva naturalesa. Senzillament, li ho demana el cos.

Permeteu-me que expliqui una anècdota que va succeir en el Parlament britànic el primer dia que el jove Churchill seia a la cambra. El futur mandatari va preguntar a un col·lega de partit si els que estaven asseguts enfront eren "els enemics". El polític veterà va somriure i va respondre: "No, fill meu, aquests són els nostres adversaris. Els enemics els trobaràs aquí darrera".

Un cartell a La Razón

La Razón il·lustra la seva portada d'avui amb un cartell contra el president Mas que apareix en un post publicat en el blog d'Arran, el grup juvenil vinculat a la CUP.

Qui ho havia de dir que un dels màxims exponents de la caverna mediàtica espanyola donaria tanta volada a un cartell independentista!.

Algú s'hauria de preguntar per què passa això i per què Rajoy, Montoro, Aznar, Marhuenda i companyia s'hi freguen les mans amb tot el que, en clau interna, obstaculitza la unitat del procés i la constitució d'un govern català fort.

Que el "qui" no és important?. Doncs ho és. Tant a Catalunya, com a Espanya, com al món. No costa tant d'entendre si es toca de peus a terra, si es té sentit de país, si s'actua amb estratègia i intel·ligència política, si es fa una correcta lectura dels resultats electorals, si s'entén que per avançar cal sumar i no pas restar i si es renuncia, encara que sigui per un període curt, al dogmatisme de manual, de cartells, de consignes i de pintades, aquell dogmatisme amb pretensions revolucionaries tan allunyat dels gruix dels votants independentistes del 27-S.

Un idealisme i una manera de fer que, en aquests moments, quan el finançament de Catalunya està sotmès a l'ofec per part de l'Estat i hi ha el risc de patir escac i mat, et fa tant previsible a ulls de Madrid.

El procés i el bambú japonès

En els temps políticament frenètics que estem vivint convé recordar la faula del bambú japonès. Quan el pagès sembra la llavor ha de ser conscient del que té entre mans. Ha d'adobar el terreny i regar-lo constantment fins que, al cap de set anys, la planta donarà senyals de vida. De sobte, en sis setmanes, brotarà i creixerà fins a superar els trenta metres d'alçada. No és un cultiu per impacients. Discretament, amb perseverança, el bambú haurà fet el seu camí i, pletòric d'energia, tocarà el cel. El bambú és jove i fort però no oblida que, ara que és a la vista del món, ha de tenir estratègies per fer front amb èxit als embats que l'esperen a la seva vida d'adult. Així, aprendrà a doblegar-se quan bufi el vent i, desprès, amb el déu Èol esgotat, arribarà la calma i recuperarà la seva posició sense haver patit cap dany.

Com li passa al bambú japonès de la nostra faula, el procés català ha crescut però requereix, si es vol assolir l'èxit, deixar de banda dogmatismes juvenils estèrils i aplicar estratègies d'adult per avançar plegats. I fer-ho aprofitant el lideratge més fort. Ja vindran temps per escollir entre els diferents colors el que considerem millor. Ara cal actuar amb intel·ligència i gestionar amb flexibilitat i habilitat les nostres forces. Exactament com faria el bambú per plantar cara al vent tramuntanat que ve de les espanyes.

El codi ètic de Pujol

A la web del Centre d'Estudis Jordi Pujol encara es pot llegir que la fundació de l'exhonorable està treballant en tres projectes, un dels quals consisteix...en la redacció d'un codi ètic per a professionals de la política!. Quines paradoxes té la vida!

A l'edició d'aquest diumenge, El Punt Avui explica que el futur del centre penja d'un fil. Per a tant és possible que el codi que està redactant un equip d'experts i al qual, més endavant, s'hi havien d'afegir els partits amb representació al Parlament de Catalunya, mai no vegi la llum. Algú el trobarà a faltar?.

La presentació del projecte, redactada en aquells temps feliços quan el mite pujolià encara no s'havia autoimmolat amb la confessió-bomba de l'herència no declarada i pecaminosa, comença així:

“És conegut el descrèdit que pateix l’estament polític i també l’allunyament que existeix entre la vida política i la vida ciutadana. Aquesta percepció negativa de la figura del polític té, naturalment, les seves causes, però és un greu símptoma per a la salut de la vida democràtica. Necessitem bons polítics per fer realitat els canvis que tots anhelem i cal que les persones amb talent i voluntat de servei públic se sentin il·lusionades a desenvolupar aquesta funció”.

I continua amb intencions d'altíssima volada:

“Bona part d’aquest descrèdit obeeix al mode com s’articula la vida política en la societat actual. Cal un salt qualitatiu. Partim de la idea que l’ofici de polític és noble i necessari per al desenvolupament del progrés social, econòmic, cultural i nacional del país, però entenem que solament serà capaç de recuperar el crèdit social si l’exercici de la política es vincula estretament a l’ètica. Per això volem elaborar un Codi ètic per a professionals de la política com ja existeix en altres professions del nostre entorn”.

Ens quedarem, doncs, probablement, sense el salt qualitatiu que hauria portat el segell caigut en desgràcia de la fundació.

El centre, dedicat a difondre el pensament polític de Pujol, està finançat amb aportacions individuals i també d'empreses i institucions, però sembla ser que fins ara ha subsistit, sobretot, gràcies als diners del propi expresident. Seria ben curiós (o no) que aquest codi ètic s'estigués redactant amb el suport econòmic dels famosos euros dipositats a Andorra...

Sigui com sigui, no perdem l'esperança. Vindran temps millors desprès d'aquesta lliçó que ens ha ensenyat que sota la pell d'algú a qui molts catalans veien com un mite viu hi ha també allò tan natural i corrent com és, en positiu i en negatiu, la feblesa humana.

Superada la sorpresa, no mitifiquem res ni a ningú. I continuem endavant.

No són d'eixe món

Ja triguen les discogràfiques en fer-ho realitat. "La senyora de Terrassa" mereix ser el nom d'algun grup de pop modernillo... i fer de teloners de tots els mítings del PSC. Èxit assegurat amb la peça "Hi ha clima de crispació, tant si es vol com si no es vol", cançó central del futur disc “El misteri de la cleca electoral o la senyera la vull ben neta”.

En tot cas, per triomfar als escenaris no hi ha com la gran diva del PP Esperanza Aguirre disfressada de tigressa i parafrasejant a Raimon amb allò de “Diguem no, nosaltres no som d'eixe món”. Sense caure-li la cara de vergonya, ho va dir ahir en un acte electoral que va protagonitzar amb el seu amic i candidat, Santi Fisas i amb l'altra reina de l'espectacle popular i de les gravacions triomfals: Alícia Sánchez-Camacho. La dreta i l'extrema dreta valenciana, que tant “estimen” al cantant de Xàtiva i que nodreixen de vots al PP, deuen haver quedat garratibades, esmaperdudes i favagirades davant la comèdia d'Aguirre.

I d'un fet surrealista a un altre. Avui l'hipermega cap de llista del PP Miquel Arias Cañete ha justificat el seu paperot en el cara a cara amb la socialista Elena Valenciano assegurant que si un home demostra “superioritat intel·lectual” pot fer la impressió de “masclista” davant una “dona indefensa”. Conclusió: si voleu que aquest crac amb cognom de teveo faci un discurs intel·ligent és millor que no tingui de contrincant cap dama o, posats a fer, que les dones s'oblidin per sempre més de la política.

Realment, aquests del PP “no son d'eixe món”.

Foto 1: Montserrat Puigbò, "la senyora de Terrassa" que va protagonitzar fa uns dies l'incident amb Navarro. / Foto: Jordi Alemany / El Punt Avui

Foto 2: Fisas, Camacho i Aguirre, ahir. / Foto: J. Losada / El Punt Avui

Partitura primaveral

Dieu-me excèntric, però arriba la primavera i és una opció a tenir en compte: baixar el piano al pati i passar-te una colla d'hores batallant i batallant amb una partitura fins assolir la victòria final...

Un dia o altre vindrà el jardiner i, xiulant una vella cançó, traurà les fulles que en forma de mil notes musicals hauran cobert amb una selva melòdica al músic i al seu instrument convertits en majestuosa estàtua.

I, aleshores, cada vegada que plogui o que faci un sol radiant, pujarà des del patí una dolça melodia en record i homenatge a la constància, al treball, a l'esforç, a la paciència, a la sensibilitat i a l'esperit de superació que requereix aprendre a tocar un instrument i a gaudir amb la teva música.  

Alta màgia

Són les tantes de la matinada. Fot una fred que pela. Entro en el cotxe, poso la ràdio i una veu femenina prou convincent m'ofereix un curs d'"alta màgia i control mental". Baixo els vidres i que corri l'aire. Ara mateix no crec en els miracles ni en els tres reis d'orient. Tanco la ràdio deixant amb la paraula a la boca a la seductora dona que, amb convicció publicitària, segueix oferint més i més coses...