L'FMI i els seus errors

Amb algunes de les economies europees fent aigües per tots costats, el Fons Monetari Internacional reconeix ara, mira per on,  que es va equivocar exigint als governs l'aplicació de polítiques dràstiques d'austeritat.

Un informe signat per l'economista en cap de l'FMI, Olivier Blanchard i per  Daniel Leigh afirma que es van subestimar els efectes negatius que tindrien les mesures d'austeritat en l'increment de la desocupació, en la caiguda del consum privat i la inversió i en l'evolució del producte interior brut. Les ments pensants de l'organisme internacional van pronosticar que cada dòlar de retallada en el pressupost governamental comportaria un cost a l'economia del país de 0,5 dòlars quan en realitat és  de 1,5.

En definitiva, la cura de cavall està matant al malalt, un efecte perniciós que hauria de preocupar fins i tot als polítics neoliberals que han aprofitat les directrius de l'FMI per desmantellar l'estat de benestar i per privatitzar tot allò que era públic. Si s'ofega a les classes mitjanes i cau el consum, d'on sortiran els beneficis per les empreses i per les entitats financeres?.

El Fons Monetari Internacional sempre ha estat al servei de les polítiques neoliberals, cosa que ha encantat a molts governs de dreta, amb el de la Merkel al capdavant, però ara resulta que aquest valuós instrument que ha servit d'excusa per mil malifetes reconeix un mea culpa en l'esfondrament del Titanic europeu.

Anys enrere, quan l'urpa de la crisi ja es deixava veure a l'horitzó, els polítics, fossin del signe que fossin, van tancar els ulls per no espantar al seu electorat, al mateix temps que bona part dels economistes anaven errant els pronòstics.

La política és ideologia però l'economia, vistos els  seus desencerts, mereix ser catalogada com a ciència?. ¿És una ciència allò que, en un món controlat pels taurons de les finances que poden esfondrar amb fosques maniobres a qualsevol país, és incapaç de preveure les conseqüències de l'aplicació pràctica de les seves teories?

Mentrestant, ahir es va saber que Rodrigo Rato ha estat fitxat com a assessor de Telefónica per Europa i Amèrica Llatina. Es converteix així en un més dels il·lustres polítics espanyols que, en perdre la poltrona,  acaben entrant dins l'òrbita i menjant de la ma d'alguna multinacional.

A l'època d'Aznar, Rato va ser vicepresident del govern i ministre d'Economia, una etapa durant la qual va impulsar la privatització d'empreses com ara Argentaria, Tabacalera, Endesa, Repsol i la pròpia Telefónica. L'encarregat pel govern Aznar el 1996 de privatitzar Tabacalera des de la presidència de l'empresa va ser  César Alierta qui, l'any 2000, passaria a presidir Telefónica, i qui ara ha nomenat assessor a Rato sense tenir en compte la seva polèmica gestió com a president de Bankia ni el fet que estigui imputat per l'Audiencia Nacional en la investigació del procés de gestació i sortida a borsa de Bankia, així com per les condicions en què es va produir la fusió de les caixes que van donar lloc a l'entitat bancària. Segons un comunicat de Telefónica, s'ha valorat de Rato “la seva experiència i trajectòria”, tot i que la revista nord-americana Business Week l'acaba de col·locar en el cinquè lloc de la llista de pitjors directius del món.

Per cert, entre el 2004 i el 2007, Rodrigo Rato va ocupar el càrrec de director gerent del FMI i el 2011, quan ja era fora, un informe intern d'aquest organisme que analitzava aquell període,  denunciava que el Fons Monetari Internacional havia viscut dins una bombolla d'optimisme i de descoordinació mentre es gestava la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió. Les deficiències internes van impedir prevenir la crisi: "L'FMI no va anticipar la crisi, el seu ritme ni la seva magnitud i, en conseqüència, no va poder advertir els seus membres", deia aquella auditoria.

Van passant els anys i, amb un error darrera l'altre, l'FMI ens segueix portant cap a l'abisme.

Dibuix: Eneko