diumenge, 3 de febrer de 2013

Descollonament

He desconnectat, amb assaborit plaer, durant força hores i quan a les quatre de la matinada d'avui torno a donar un cop d'ull a l'actualitat, em trobo amb dues històries formidables:

A) Recorden aquell ex-registrador de la propietat amb mando en plaza que va prometre arreglar l'economia en dos anys, fer baixar l'atur, no pujar l'IVA i retallar-ho tot menys la sanitat, l'educació i les pensions?. Doncs l'amic Mariano assegura ara que demostrarà, fent un striptease  amb les seves declaracions de renda, que no ha cobrat sobresous  (sobre + sou) i que tot plegat és fruit d'una confabulació anti-pepera. Segur que serà així: tot ciutadà honrat sap que a la declaració de renda el primer que s'hi ha de fer constar és la pasta cobrada en negre. I Mariano El Parsimoniós serà lent com una tortuga gegant de les Galápagos (0,25 quilòmetres a l'hora) quan cal prendre decisions urgents però, que ningú no ho dubti: és fiable com un cotxe merkelià i honrat i honorable com un autèntic cavaller espanyol, aquell llegendari personatge al qual mai li passaria pel cap demostrar que no ha cobrat en B ensenyant els seus comptes en A.

Si l'hem de creure, Mariano té una fe sòlida, és a dir una creença no fonamentada en la raó, en el retrat exacte de la realitat econòmica que proporcionen les declaracions de renda. O com a mínim la seva.

Fa temps es va fer famós aquest eslògan de l'Agència Tributaria espanyola: "Hacienda somos todos". Vista, però, l'elevada circulació de sobres amb negre, el més apropiat seria dir que "Hacienda somos todos...pero unos más que otros". Veig que a la web haciendasomostodos.es hi surt un avís de "Página en construcción". Tal vegada algú del govern Rajoy que toca de peus a terra s'ha posat mans a l'obra per explicar les coses com són...

B) El Granada ha vençut al Madrid (1-0) amb gol en pròpia porta (el primer de la seva carrera) de Cristiano, el Despilotat d'Or. La fam de gol d'aquest noi no té aturador ni entén de colors!. Ell, que no és individualista ni pretensiós, surt fastiguejat del camp i l'altre portuguès, encantat com el primer d'haver-se conegut, exhala per enèsima vegada el mateix bruel de canvi de cicle: els meus jugadors són un desastre, a mi no em mirin i tot és fruit d'una confabulació judeo-maçònica, un contuberni diferent al d'en Mariano però també sensacional i gegantí que aplega als que fan el calendari de la competició, als àrbitres, a la premsa esportiva de Madrid i ves saber a quanta canallesca més. Tots ells vestits de blau-grana.     

Vist tot plegat, desconnecto unes hores més convençut que el retorn a l'actualitat m'aportarà un altre tip de riure. O més ben dit, un saludable descollonament.