Javier Cercas i el semàfor

En un article publicat a El País Semanal, l'escriptor Javier Cercas qüestiona que el dret a decidir sigui sempre democràtic ("en democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente”) i posa com a exemple gràfic un semàfor: “Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme”. Afegeix que en democràcia el dret a decidir només es pot exercir dins la llei i no dubte en utilitzar aquella que és la peça central de l'argumentari unionista de sempre: que la Constitució marca clarament que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol.

D'acord amb això i fet i fotut, els catalans, com a poble, no hi tenim res a pelar perquè sempre serem una minoria dins el dret a decidir espanyol, que aquest sí que constitucionalment val.  O, dit d'altra manera, que l'imperi de la llei és un bé superior a la democràcia i a la llibertat, una premissa que portada a altres contexts històrics hauria servit per defensar l'esclavisme i la segregació racial.

Desprès de marcar les línies vermelles, l'escriptor fa una giragonsa i sembla tocar de peus a terra: “Si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar”. En aquest sentit, proposa que els partits catalans es presentin a les eleccions deixant clar en els seus programes si volen o no volen la independència com a pas previ al que ell defineix com “la vía azarosa del referéndum”: “Si hay una mayoría de partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum; si no la hay, no.”

El que proposa Cercas és que votem (eleccions autonòmiques) per saber si hi ha una majoria suficient per tenir dret a votar (referèndum). D'alguna manera nega que el dret a decidir és una opció directa i plenament democràtica, un dret inalienable del pobles  i oblida (o ho fa veure) que en el Parlament ja hi ha una majoria que dóna suport al dret a decidir i a tenir un estat propi (CiU, per exemple, parlava en el seu programa dels comicis del 2012 d'una transició nacional cap a l'estat propi).

Les urnes ja han dit el que havien de dir i tenim un parlament clarament favorable al referèndum  però si es fes el que ell proposa (unes eleccions en les quals el partits es presentessin a favor o en contra de la independència) serien uns comicis plebiscitaris i per a tant ja no seria imprescindible una consulta posterior, que tampoc seria acceptada pel PP i el PSOE.

L'autor de “Soldados de Salamina” i estudiós del falangisme i del colpisme hauria de fer l'esforç intel·lectual de preguntar-se si el marc constitucional espanyol, que impedeix l'exercici del dret a decidir a milions de persones i que va ser construït i aprovat fa 35 anys sota el soroll dels sables i la ferum del postfranquisme, passaria ara la prova del cotó democràtic. El cotó del segle XXI i no pas el que arribava de les colònies de l'imperi espanyol.

Tornant a l'exemple d'en Cercas és ben cert que si anem amb cotxe o a peu sempre ens hem d'aturar quan trobem un semàfor en vermell, però també podem continuar caminant carrer avall i creuar per un pas de vianants. Ho podem fer exercint el nostre dret a decidir amb permís o sense del que ha posat aquell semàfor-trampa que sempre està, i probablement estarà, en vermell.