dilluns, 26 de març de 2012

Viatjant en el temps


Un dubte existencial: quan avancem una hora el rellotge, viatgem al futur? I quan el posem una hora enrere, anem al passat?. Si és així, on ens queda el present?. Hi ha realment present?.

Imagino als amants de la música de Johann Sebastian Bach fent recular el rellotge fins el 1724 per poder escoltar la primera interpretació de la Passió segons Sant Joan. O als feixistes anant enrere fins el 1939 per participar marcialment a alguna entrada triomfal i fer tastar el plom a uns quants republicans... O als friquis de les tecnologies avançant l'hora del rellotge fins al 2025 per acaronar amb les seves mans la darrera andròmina màgica d'Apple. I els independentistes catalans? Quantes i quantes hores haurien de fer anar endavant les hores del rellotge per trobar el seu moment màgic, el contrapunt al 1714?

Si fos tan fàcil viatjar en el temps, voldríem fer-ho? Tindríem prou esperit aventurer per anar endavant i enrere o ens oblidaríem voluntàriament de les instruccions per canviar les hores?. Ens faria por tastar les frustracions del passat i les que ens amaga el futur?

Tal vegada, amagant el rellotge dins un armari o deixant-lo morir sense energia, aprendríem a estimar una mica més el present. El sempre difícil present.

divendres, 23 de març de 2012

Cangueli blanc


El Barça ja té el Madrid a "només" a sis punts. Un nou empat dels blancs, aquesta vegada amb el Vila-real,  i quatre expulsats: Sergio Ramos, Özil, Mourinho i el preparador físic Rui Faria. En Cristiano surt del camp i exclama: “¡Robar, solo robar!”. En Pepe s'apropa a l'arbitre per dir-li: “¡Vaya atraco, hijo de puta!”. En Mourinho es nega a comparèixer a la roda de premsa i ves a saber quan tornarà a donar la cara davant els periodistes. 

Els del Madrid són mals perdedors i ara també mals empatadors. Volen exhibir historial de club senyor però els manca l'elegància que té el Barça de Guardiola, un equip també condemnat a guanyar sí o sí com el de Mourinho.

Atenció al factor psicològic. Els blancs han arribat a una situació en la qual  qualsevol empassegada  els treu de polleguera. En aquest estat mental paupèrrim segur que hi tenen molt a veure les maneres de fer de Mourinho i el pas decidit del Barça. Si no aconsegueixen vèncer aquest cangueli nerviós, la lliga, que fins fa pocs dies tenien del tot a la butxaca, se'ls podria acabar escapant de les mans. És difícil que passi però no del tot impossible. Per més que Guardiola s'entesti a dir el contrari.

Al Comitè de Competició, aquest organisme que es guia amb un brúixola imprecisa, li toca sancionar el comportament hooligan dels blancs. Pepe, per exemple,  podria ser suspès entre quatre i dotze partits si li apliquen l'article 94 del Codi Disciplinari: “Insultar, ofendre  o dirigir-se al àrbitre principal, assistents, quart àrbitre, directius o autoritats esportives”. A Madrid, però, ahir ja es parlava d'un càstig més suau d'un parell de partits en aplicació de l'article 117: "Dirigir-se als àrbitres, directius o autoritats esportives en termes de menyspreu o de desconsideració sempre que l'acció no constitueixi falta més greu, es sancionarà amb suspensió de dos o tres partits o per temps de fins un mes”. Com que el comitè s'ha de pronunciar també sobre el blaugrana Dani Alves, serà interessant veure si valora de la mateixa manera dir-li a l'àrbitre “hijo de puta” o “lo tuyo es increible”, l'expressió que va utilitzar el blaugrana desprès de ser expulsat en el partit contra el Granada. Què tindrà més pes: un insult clar i rotund o una desconsideració cap a l'arbitre?. Necessitarà el Comitè de Competició l'assessorament de la Real Academia Española de la Lengua?

Si Alves rep la mateixa sanció que Pepe, pot passar que la propera vegada, perdut per perdut, el lateral brasiler del Barça opti per recordar-se de la senyora mare de l'àrbitre i hi afegeixi en el mateix paquet les honorables progenitores dels membres del Comitè de Competició. Amb contundència i amb l'estil Pepe.

La solució, avui a primera hora de la tarda.

Foto: Sergio Ramos protesta sobre la gespa del Madrigal. / EFE

dimecres, 21 de març de 2012

L'home agafat a una columna

Feia deu anys que el noi estava agafat a la columna

Feia trenta anys que el mateix noi, convertit ja en home madur, continuava agafat a la columna

Feia cinquanta anys que el mateix home, transformat ja en avi, persistia en agafar-se a la columna.

Temps desprès, un dia de qualsevol any, va fer acte de presència una brigada d'obres per enderrocar l'antiga sala de festes convertida en rònega discoteca. Però la que havia de ser una operació rutinària va acabar amb sorpresa. En un racó de la gran sala, ara fosca i silenciosa, un operari hi va fer la troballa: un cos humà momificat i agafat a una columna.

Van circular molts rumors sobre l'autèntica identitat del misteriós difunt però, finalment, un veterà amic de gresques es va atrevir a explicar-ho:

Ell -va confessar- esperava agafat a la columna que arribés la noia de la seva vida. Li vàrem explicar que allà, embolcallat per la música, l'alcohol i els jocs de llum, acabaria triomfant. S'ho va creure. Hi va posar altes dosis d'ingenuïtat, paciència i bona voluntat, però no va tenir sort....

La tètrica història de l'individu que cercava inútilment l'amor agafat a una columna va passar aviat a l'oblit i en el solar de l'antiga discoteca s'hi va alçar un edifici de pisos. La vida dels seus habitants era ben normal fins que una àvia va començar a explicar que de nit rebia una visita espectral:

No patiu”, va dir. “Estic convençuda que és l'home de la meva vida”.

dilluns, 19 de març de 2012

Mourinho diu que no però que sí

Empat al Santiago Bernabéu (Madrid 1- Màlaga 1) i Mourinho ja torna a criticar als arbitres. Bon símptoma. Una copa de Málaga Virgen a la salut de Cazorla, autor de l'empat amb un golàs de falta en el temps afegit.

A la roda de premsa posterior al partit, Mourinho ha dit això: ""El árbitro ha tenido dos errores muy grandes y no pasa nada. Puede equivocarse, como el línea hizo con dos fueras de juego que dejaba a mis jugadores solos ante el portero. No ha visto penalti a Cristiano ni a Marcelo que dejaba el partido sentenciado con el 2-0. Los campeonatos son así. El árbitro se ha equivocado con dos penaltis enormes pero no lo debo criticar. No pasa nada".
 
O sigui que no el critica però el critica. No sé si m'explico...

Al portuguès cabrejat, abraonat i amb cara de pomes agres li manca, entre moltes altres coses, la capacitat insinuadora i la subtilesa crítica de Guardiola.
 
Tirant de tòpic, només li faltava fotre un cop de puny a la taula i haver afegit: "El fútbol es así".

diumenge, 18 de març de 2012

Espanyolitzen Blogger

Hi ha coses que fan ràbia: portes anys dedicant hores i més hores al blog escrivint en català i, de sobte, algun senyor o senyora de Google decideix que a la url hi aparegui el domini .es quan el lector hi entra des de l'estat espanyol:

absurddiari.blogspot.com.es. 

Accedint des d'un altre estat, apareixerà el domini d'aquell estat.

Ells ho expliquen així:


"Realizaremos este cambio para proporcionar más asistencia en relación con la administración local del contenido. Si recibimos una solicitud de eliminación de contenido que infrinja la legislación local, este ya no estará disponible para los lectores en los dominios locales en los que estén en vigor esas leyes. Esta actualización es coherente con nuestro estrategia en cuanto a la libre expresión y la eliminación de contenido controvertido, que no ha variado."


Per a tant, és una forma de complir la llei local censurant continguts.


Per sort la cosa té solució (al menys fins que a Blogger se'n donin compte) introduint un canvi a la plantilla d'HTML.

Fet: absurddiari.blogspot.com.

La manera d'evitar la redirecció l'explica Xavier Caballé en el seu blog L'Home dibuixat.

Seguint el consell de Caballé, el codi afegit a la plantilla html de Diari de l'Absurd només canvia el domini blogspot.com.es per blogspot.com; la resta de dominis estatals els conserva.

dijous, 15 de març de 2012

La baixesa moral del diner


La mala consciència ha pogut més que els dòlars. Greg Smith, director executiu del banc d'inversions Goldman Sachs ha renunciat al seu càrrec. El fins ara alt directiu d'aquesta firma involucrada en l'afer de les hipoteques subprime, detonants de l'actual crisi financera, i en l'ocultació del dèficit grec, ha confessat públicament que plega per l'ambient "tòxic i destructiu" de l'empresa i per la baixesa moral d'uns directius més preocupats per obtenir rèdits que per afavorir els seus clients. "Em posa malalt la fredor amb què la gent parla sobre com estafar els seus clients”.

Greg Smith ha treballat dotze anys a Goldman Sachs però el que ara ha denunciat en una carta al The New York Times no és segurament res de nou que qualsevol persona amb dos dits de front no hagi pogut intuir des de fora. Smith ha abandonat el territori intocable dels "llestos", dels poderosos analistes i especuladors que, prement una tecla, fan tremolar l'economia mundial. Tindrà les seves raons per fer-ho però vagi on vagi deixarà rastre de pudor.

Baixesa moral. Una bona definició de part dels mals que han provocat i segueixen provocant aquesta tempesta perfecta que patint.

Il·lustració: Victor Kerlow / The New York Times

dissabte, 10 de març de 2012

Clooney i els idus de març



Shakespeare, a la seva obra Juli Cèsar, va fer famosa la frase “Cuida't dels idus de març!", un advertiment que segons el grec Plutarc va rebre l'emperador romà per part d'un vident poc abans de ser assassinat. Els idus eren dies de bons auguris i per a tant Juli Cèsar, tan proper als deus, investit amb el títol d'imperator perpetuu i de pontifex maximus, no podia creure de cap manera que algú escollís aquell idus de març de l'any 44 a.C. (15 del mes martius) per trair-lo. Aquell dia, l'emperador es va apropar al vident i tot enfotent-se dels mals auguris li va dir: "Els idus de març ja han arribat". I el vident li va respondre: "Sí, però encara no han acabat". Poc desprès, Juli Cèsar moria apunyalat, víctima d'una conspiració protagonitzada per un grup de senadors.

Los idus de marzo” és precisament el significatiu títol de la darrera pel·lícula dirigida i protagonitzada per George Clooney. Un títol que resumeix el que l'actor, director i, en aquest cas també coguionista i coproductor, pretén explicar en aquest retorn al cinema polític. La història, basada en l'obra teatral “Farragut North” de Beau Willimon, explica el rerefons de traïcions i enganys del món de la política, els punyals que, com a l'època de Juli Cèsar, fan el treball brut, en aquest cas durant les eleccions primàries del Partit Demòcrata. Un partit i un candidat  - el governador Mike Morris (George Clooney)- que aspira a portar la regeneració a la presidència dels Estats Units, però que en aquest camí cap a la Casa Blanca no dubte en embrutir-se les mans i a fer veure que les té netes. Ho fa des d'un segon terme perquè el gran protagonista del film és un jove i ingenu cap de comunicació de la campanya, un “guardià del discurs” protagonitzat meritòriament per Ryan Gosling.

No estem davant un thiller polític, sinó més aviat davant una faula moral pessimista sobre l'ascens al poder. Hi ha cinisme, cops de colze, deslleialtat, ambició, sexe i tot allò que sigui necessari per guanyar les primàries a Ohio. Tot s'hi val perquè, com diu el tòpic de la política electoral nord-americana, “qui guanya a Ohio, guanya les primàries”.

Fervent demòcrata i ben conegut pel seu suport públic a Barack Obama, Clooney no ha dubtat a l'hora de portar a la pantalla -amb una estrena que coincideix amb les eleccions primàries republicanes- la contradicció que hi pot haver entre el missatge progressista del Partit Demòcrata i allò que es cou sota terra, a les clavegueres de l'exercici brut de la política.

dijous, 8 de març de 2012

Un fracàs de la dona?


La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, ha assegurat aquest dijous que la interrupció voluntària de l'embaràs “no és un dret, sinó un fracàs de la dona” i s'ha mostrat partidària de modificar la llei d'interrupció de l'embaràs.

Jo crec que, en tot cas, és un fracàs de la societat. D'una societat incapaç de donar una bona educació sexual al jovent, d'una societat marcada encara per les pressions i per la hipocresia de la jerarquia eclesiàstica i d'una determinada dreta política i social.

En aquest context, la interrupció voluntària de l'embaràs serveix per fer front a mals majors: que moltes nenes i dones vegin destruïda la seva vida per haver comès una relliscada sense protecció i cavalcant damunt el desig desbocat de la condició humana.

No, presidenta Aguirre. No és un fracàs de la dona. És un fracàs de tothom.

Però portar criatures al món ha de ser un acte voluntari i desitjat d'amor i no només de sexe.

dimecres, 7 de març de 2012

El lladre de bicicletes

A Girona tenim un lladre de bicicletes singularíssim i força imprudent: acaba de ser detingut desprès de robar una bici propietat d'un policia que la tenia guardada en el pati interior de la comissaria de la Policia Nacional, en el barri de Pedret. En un primer moment, la víctima del robatori s'ha pensat que era una broma dels seus companys, però ben aviat les gravacions de les càmeres de seguretat han permès identificar al lladre, que ha estat detingut poc desprès quan, mig begut i fent esses, pedalava en direcció a Salt. Com que la bici ha estat taxada en 385 euros, el pispa, que ja acumula mig centenar de detencions, només serà acusat d'un furt.

A l'agost de l'any passat, el mateix individu ja va ser acusat d'un altre robatori d'una bicicleta. Aquella vegada, l'amo era un tècnic d'autòpsies de l'Institut de Medicina Legal i la bici es trobava aparcada al soterrani de l'edifici dels Jutjats. Expliquen les cròniques que va ser el mateix propietari del vehicle de dues rodes qui, a l'endemà, va pescar al lladregot quan es passejava a cavall de la seva bicicleta. La captura va ser un pèl èpica ja que el tècnic d'autòpsies el va agafar literalment per les orelles. I encara sort que, acostumat a treballar en un ambient on cada dia s'obren cossos i remenen vísceres, no tenia cap bisturí a ma!

Un auxiliar d'autòpsies en un edifici judicial, un policia nacional en una comissaria... Qui serà la propera víctima del nostre lladre de bicicletes?

Un ferotge lluitador d'arts marcials que guarda la bici a l'interior d'un gimnàs ple de contundents karateques?


Imatge: Cartell de la pel·lícula "El lladre de bicicletes", dirigida el 1948 per Vittorio de Sica.