dimarts, 14 d’abril de 2009

Corín, la pornògrafa sentimental


Es deia María del Socorro Tellado López, però era coneguda per tothom com a Corín Tellado. Corín per allò de Socorrín.

La reina de la novel·la rosa espanyola va morir dissabte a Gijón als 82 anys després d'haver venut 400 milions d'exemplars dels seus més de 4.000 relats romàntics, "històries d'emocions no ensucrades", com deia ella, unes xifres impressionants que la situen com l'escriptora més llegida en llengua castellana després de don Miguel de Cervantes.

Presumia de poder escriure un relat curt cada 48 hores i per a tant no li va ser difícil poder complir el seu compromís de joventut amb Bruguera: un sou mensual de 1.500 pessetes (quantitat que el 1947 era prou important) a canvi d'entregar una novel·leta per setmana, una història que les seves lectores devoraven després de pagar 4 pessetes per exemplar. Negoci rodó per l'editorial i per l'autora, un matrimoni de conveniència que va acabar com el rosari de l'aurora: el 1964, Corín decideix no renovar el contracte en desacord amb les noves condicions econòmiques; el 1965 li fa el salt definitiu a Bruguera i s'enllita literàriament amb l'editorial Rollán i el 1973 els jutges li diuen que això està molt mal fet i l'imposen una càstig exemplar: ha de pagar 365 milions de pessetes d'indemnització a la seva antiga editorial i ha de continuar lligada en exclusiva a Bruguera fins el 1990, una condemna a treballs forçats que es trenca el 1986 quan l'editora barcelonina de Pulgarcito i El capitán Trueno se'n va a fer punyetes (passarà a mans del Grupo Zeta i acabarà transformant-se en Ediciones B, però aquesta és una altra història).

Quan s'analitza l'obra de Corín Tellado, que ha mort al peu del canó després de dictar a la seva jove el darrer relat, a ningú se li acudeix parlar de qualitat literària sinó, més aviat, d'un fenomen sociològic i cultural consistent en haver apropat amb èxit a la lectura a gent que habitualment no llegia. Mentre les estisores del franquisme retallava els seus originals, ella aprenia a escriure el que volia explicar amb la sotilesa necessària per saltar per damunt de la censura i fer treballar la imaginació i la fantasia de milions de lectores. Guillermo Cabrera Infante, que durant un temps va fer de corrector de proves dels seus relats publicats a la revista hispanoamericana Vanidades, va batejar a la Corín amb el sobrenom de “la inocente pornógrafa” perquè en aquelles peces de literatura menor i popular, a més de pornografia sentimental, hi havia, diuen els estudiosos de la Tellado, una punta d'erotisme que anys més tard – el 1979- apareixeria en tot el seu esplendor en una col·lecció de novel·la eròtica de butxaca publicada per Bruguera amb el títol d'”Especial Venus” i signada amb el pseudònim d'Ada Miller.

Un detall curiós és que la reina de la novel·la rosa espanyola no es considerava romàntica. Les seves històries acabaven amb casament per exigències polítiques i comercials. De fet, no li deixaven “matar” als personatges i en aquest sentit s'explica una curiosa anècdota segons la qual després d'entregar un original que acabava amb un dels protagonistes afectat per la ceguesa, l'editor li va enviar una carta exigint que l'individu en qüestió fos “operat” immediatament. I Corín el va “operar”.

La moral franquista, les regles del gènere i l'èxit de caixa feia que el final feliç fos d'obligat compliment, però, malgrat aquestes imposicions, Tellado aprofitava per retratar sovint en els relats un model de dona en certa manera avançat a la seva època, uns personatges femenins que conduïen cotxes quan poques dones sabien fer-ho, i que tenien prou independència econòmica i força de caràcter per escollir el camí cap a l'amor vencent el masclisme imperant.

Feia somniar a les lectores i les ajudava a alçar el vol pels núvols del romanticisme, però més d'una vegada havia dit públicament que ni ella era romàntica ni somniadora i que si escrivia el que escrivia era perquè algú havia de fer novel·les d'amor... Parlant en termes economicistes, hi havia un nínxol de mercat per explotar i ella s'hi va posar convertint-se en dama de cors sense ni tan sols, com va confessar una vegada, haver-se enamorat del seu marit, un matrimoni que només li va durar tres anys.

En tot cas, grans dames de la novel·la negra com Agatha Christie o Patricia Highsmith, que es sàpiga, no van assassinar mai a ningú a la vida real i mira la sang que regalima de les seves novel·les...


1 comentari:

Arcangelo ha dit...

Un curiós personatge. A mi des de la meva somiadora joventut, em sembla una mica lleig que arribi a escriure el que no sent o el que no li ve de gust per diners. Hi han coses que s'han de fer per vocació.