Alfonso Guerra i la "nació de nacions"

Alfonso Guerra passant pel costat de José Luis Rodríguez Zapatero durant el debat de dimecres al Congrés. Foto: EFE


Madrid. Congrés dels Diputats. Dijous 3 de novembre a un quart de dues de la matinada. Després de més de deu hores de debat, la cambra ha donat el seu vist i plau amb 197 vots a favor, 146 en contra i una abstenció, a l'admissió a tràmit del projecte de reforma de l'Estatut de Catalunya, el pas previ perquè la Comissió Constitucional presidida per Alfonso Guerra pugui analitzar el document.

El PP s'ha quedat definitivament sol en contra de l'Estatut i la Brunete mediàtica -El Mundo, La Razón i l'ABC- és a punt d'arribar al quiosc amb un doble missatge: l'entronització definitiva de Rajoy com a "home d'estat" - sembla ser que per fi ha aconseguir fugir de l'ombra allargada d'Aznar- i la traïció de Zapatero al consens constitucional i a la unitat d'Espanya i, el que és pitjor, la seva implicació, segons Ansón, en una mena de "cop d'estat incruent".

La jornada ha estat llarga i els tres ponents catalans - Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas, abandonen el Congrés amb la convicció que la seva defensa de l'Estatut, encertada tant en el fons com en la forma, ha estat aplaudida a Catalunya.

A prop d'ells, un Alfonso Guerra amb cara de pomes agres surt de l'edifici sense fer declaracions. A la recta final del debat, Zapatero li ha llançat una lloança enverinada recordant el seu paper jugat amb els pactes amb la UCD durant la negociació de la Constitució i contraposant l'actitud tancada del PP amb l'obertura de mires que tenia el centre dreta el 1979, quan va donar suport a l' Estatut de Sau el mateix dia en que Guerra definia Espanya com a "nació de nacions".

Al veterà diputat socialista, el viatge al passat de Zapatero no li ha fet cap gràcia. Guerra, com Ibarra, porta dies criticant la reforma estatutària en considerar, entre altres coses, que la definició de Catalunya com a nació trenca el consens constitucional.

Les paraules d'avui, però, no són las de fa 26 anys. Traslladem-nos a l'agost del 1979. Era l'estiu que passaria tràgicament a la història per la mort de vint-i-una persones en un incendi forestal a l'urbanització Los Pinares de Lloret. També era l'estiu del fitxatge de Simonsen pel Barça i del viatge de Tarradellas a Madrid, on va estar 19 dies entrevistant-se amb el rei, amb el president Adolfo Suárez, amb el ministre d'Administració Territorial Antonio Fontán...

El 7 d'agost d'aquell any, el mateix dia del desastre de Lloret, la comissió negociadora, integrada per parlamentaris catalans i per membres del Govern de la UCD, assolia un acord definitiu sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Com a fruit dels treballs, el document havia estat retocat però continuava essent acceptable per la majoria dels partits catalans. Era, segons va declarar a El Punt el diputat socialista Jaume Sobrequés, "el millor Estatut possible". S'havien assolit millores, respecte al del 1932, en els capítols de llengua i d'ensenyament, mentre que el finançament era la qüestió que presentava més mancances.

Quedava per fer un tràmit parlamentari i aquest es va portar a terme el 13 d'agost, quan es va reunir la comissió constitucional del Congrés de Diputats amb els vint-i-un representants de l'assemblea de parlamentaris catalans. La trobada presidida per Emilio Attard (UCD) va començar a les dotze del migdia i va finalitzar a les onze de la nit amb la votació de cada un dels dos grups. La comissió constitucional va aprovar l'Estatut amb 34 vots a favor, un en contra (el de l'ultradretà Blas Piñar) i una abstenció (l'andalusista Alejandro Rojas-Marcos). Per la seva part, l'assemblea de parlamentaris catalans també va donar el vist i plau al document amb 20 vots afirmatius i una abstenció, la d'Heribert Barrera (ERC), que no estava d'acord en com s'havia deixat el tema de l'ensenyament. L'Estatut quedava doncs aprovat i podia ser sotmès a referèndum.

Va ser en aquella històrica sessió on va prendre la paraula, després de Ramon Tamames, l'Alfonso Guerra. El contingut textual de la seva intervenció, recuperada ara per Zapatero, es pot llegir en el diari de sessions del Congrés. En el seu discurs, el diputat va expressar el suport del PSOE al poble català "que es tradueix en el reconeixement d'un dret irrenunciable: la seva autonomia, la seva identitat, la seva entitat pròpia".

I va afegir: "El centralisme, la història de Catalunya sota la dictadura, no tan sols no van aconseguir arrancar, com era l'objectiu de l'imperialisme centralista, aquella identitat, aquella aspiració autonòmica del poble català, sinó que van fer créixer aquesta aspiració, aquesta identitat, i avui, aquí, estem donant un pas important per la concreció, la realització de Catalunya com una identitat nacional".

Segons Guerra, amb l'aprovació de l'Estatut "no es fa més que retornar un dret al poble català, reparar una injustícia de tants anys de manca de llibertat, i per a tant, de manca d'una realitat nacional que pertany, de manera irrenunciable, al poble català".

A la mateixa intervenció, va resumir la concepció federalista de l'Estat defensada pel PSOE: "Espanya com a nació de nacions. Espanya com a conjunt de nacionalitats i regions organitzades jurídicament en un Estat d'Autonomies constitucionalment garantides".

Alfonso Guerra també va assegurar que la contribució dels diputats socialistes i dels de la resta dels partits a l'Estatut de Catalunya "ha estat una contribució lleial, una contribució noble, de suport a aquesta necessària aspiració d'identitat nacional dels catalans".

Tot això succeïa el 1979. Han passat 26 anys i ara sembla que Alfonso Guerra, actual president de la Comissió Constitucional, ja no entén les coses de la mateixa manera.