25-N: Equip d'investigació

Em fan gràcia alguns dels col·legues periodistes quan es pengen l'etiqueta de membres de l' "equip d'investigació". En la majoria dels casos i salvant honroses excepcions, darrera aquesta grandiloqüent descripció no s'hi amaguen res més que uns receptors de filtracions interessades, de mitges veritats o, directament, de mentides.

Algú de ves a saber quin fosc estament els passa un esborrany que mai no arribarà a ser paper oficial i el diari de sempre el publica sense aportar cap prova i sense esbrinar abans què hi ha de cert en el que s'hi diu.  El director, famós per exercir més de polític sense urnes que de periodista, aplica el primer manament de la premsa groga: “No deixis que la realitat faci malbé una bona noticia”. L'objectiu és ben clar: intentar canviar la intenció de vot en una campanya electoral.

Mentrestant, a l'estament oficial es fan l'orni i diuen que han obert una "investigació interna" (una altra descripció grandiloqüent) per esbrinar, probablement sense cap resultat, coses que tal vegada ja saben: si l'esborrany existeix i qui l'ha filtrat.

Al mateix temps, comença a circular un rumor maliciós: el document ple d'acusacions va ser redactat quan manava un altre partit i, per a tant, quan l'actual cap de l'oposició era ministre de l'Interior. L'origen de la filtració pot venir, doncs, d'un altre costat...

I enmig de l'embolic, les víctimes de tot plegat presenten contra el diari querelles per injuries i calumnies que dormiran un llarg temps en algun calaix de ves a saber quin jutjat. Quan arribi la sentència, ja ningú recordarà els danys causats per aquell suposat "equip d'investigació". I, segurament, l'aparell judicial encara no haurà aclarit la qüestió de fons: què hi ha o no del cert sobre suposats comptes a paradisos fiscals i sobre presumptes finançaments il·legals dels partits.

Així es va fent política, justícia...i periodisme.

Mayumana: ritme i humor

Bon espectacle el que es pot veure aquest cap de setmana a l'Auditori de Girona dins el festival Temporada Alta: Mayumana presenta "Racconto", una selecció dels números que al llarg dels seus quinze anys d'existència ha creat i passejat aquesta companyia d'origen israelià pels escenaris d'arreu del món.

Dansa, percussió, vídeo art, interpretació i humor formen un còctel escènic que en alguns moments m'ha fet pensar amb la Fura dels Baus i en altres amb el Cirque du Soleil. I fent de guionista i de veu en off, Andreu Buenafuente. Molt recomanable.

Una festa barroca

 

Dissabte plujós. Un bon moment per assistir a una parisenca i divertida "Fête Baroque" amb l'ensemble Le Concert d'Astrée sota la direcció d'Emmanuelle Haïm i amb els següents cantants: Natalie Dessay, soprano, Magali Léger, soprano, Patricia Petibon, soprano, Françoise Masset, soprano, Anne Sofie von Otter, mezzo-soprano, Karine Deshayes, mezzo-soprano Pascal Bertin, contratenor, Philippe Jaroussky, contratenor, Rolando Villazon, tenor, Stéphane Degout, bariton baix i Christopher Purves, bariton baix.

 No us perdeu en el minut 18 l'alegre interpretació que fa Patricia Petibon de "Platée" ("Scène de la Folie") de Rameau. I la sorpresa divertidíssima del minut 37...

Programa:

Rameau "Forêts paisibles" ("Les Indes galantes") - Stéphane Degout, Natalie Dessay

Händel "Venti, turbini, prestate" ("Rinaldo") - Philippe Jaroussky

Händel "Un pensiero voli in ciel" ("Il Delirio Amoroso") - Stéphanie Marie Degand, Magali Léger

Rameau "Monstre affreux, monstre redoutable" ("Dardanus") - Stéphane Degout

Rameau "Scène de la Folie" ("Platée") - Patricia Petibon

Rameau "Bruit de tonnerre" ("Hippolyte et Aricie")

Rameau "Paix favorable, paix adorable" ("Dardanus") - Stéphane Degout, Françoise Masset

Purcell "What power art thou" ("King Arthur") - Christopher Purves

Purcell "Sound the trumpet" - Philippe Jaroussky, Pascal Bertin

Händel "De torrente in via bibet" ("Dixit Dominus") - Karine Deshayes, Natalie Dessay

Händel "Ciel e terra armi di sdegno" ("Tamerlano") - Rolando Villazon

Händel "Son nata a lagrimar" ("Giulio Cesare") - Ann Sofie Von Otter, Philippe Jaroussky

Händel "Hallelujah" ("Messiah")

Bufant tubs i totxanes

Aquí em teniu, renunciant al sentit del ridícul i intentant (sense aconseguir-ho) treure algun soroll d'un dels artefactes musicals fets amb objectes quotidians pel músic Xavi Lozano. Taller "Tubs del món, la inventiva a l'aula". Es va fer aquest dissabte a l'Espai Marfà de Girona.

Ha estat molt divertit i instructiu descobrir que tot tipus de tub amb forats pot acabar fent la funció d'instrument de vent. Una altra cosa és bufar molt i no triomfar en l'ambiciós objectiu que en surti cap soroll...

Contemplant la foto, he arribat a la conclusió que, amb una mica de perseverança i vista la penúria que pateix el periodisme, sempre em puc dedicar a fer de músic d'obra. Per cert que les totxanes també és poden bufar i treure'n melodies, com ens han ensenyat en Xavi Lozano en aquest taller musical...

Abans de la crisi, l'orquestra del sector immobiliari reforçada per una amplíssima secció de mestres en l'especulació, també bufava totxanes i d'aquells concerts i repertoris de gran format en va sortir la bombolla que  acabaria esclatant i causant danys col·laterals que estem pagant entre tots.

Tal i com han anat les coses, els milers i milers d'aturats del sector podrien formar una orquestra de  bufadors de totxanes, de tubs de PVC, de coure, d'alumini i de formigó i, sota la direcció de Lozano, interpretar l'”Himne a la sortida de la crisi”.  Tal vegada, amb una mica de ritme, les coses a Brussel·les i a Berlín es començarien a moure en la direcció encertada, el gallec que presideix les Espanyes deixaria de fer de gallec i prendria alguna decisió i fins i tot algun escadusser i mític brot verd saltaria a la pista per obrir el ball...  

La "región" d'Euskadi

Tres quarts de set del matí. Poso el Canal 24 horas de TVE i expliquen que ahir els universitaris de Bilbao van ocupar temporalment "la sede del gobierno regional ".  Mira per on, a la televisió pública espanyola ja han convertit Euskadi en una "región" com Múrcia. Benvinguts al Dia de la Hispanidad.

Foto: Un moment dels incidents a Bilbao davant la seu del govern basc. / EFE

Quan el rei va tocar un pit republicà

A la tertúlia d'ahir d'El Món a RAC1 (Pilar Rahola, Màrius Carol, Paco Marhuenda i Xavier Sardà) es van viure uns minuts molts divertits quan Rahola va explicar que fa uns anys el rei Joan Carles li va tocar un pit amb l'excusa de col·locar-li bé un pin amb la imatge de Macià. “El rei em va fotre ma”, va dir la periodista i exdiputada d'ERC.

Aquí podeu escoltar el fragment d'aquesta tertúlia:

   
Podcast Powered By Podbean
   

Foto: Pilar Rahola i Xavier Sardà. / RAC1

Nacionalcatolicisme

"Cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol es podria entendre, tal i com és avui, si no hagués format part de la llarga història d'unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d'aquesta unitat ens causen una gran inquietud", diu la declaració unionista aprovada per la Conferència Episcopal en una votació secreta amb 17 vots a favor i 4 abstencions, aquestes darreres, probablement, dels bisbes catalans.

I tenen raó: sense haver format part d'aquesta "llarga història d'unitat", els catalans seríem diferents: no estaríem tan emprenyats, fastiguejats i amb la caixa buida com ho estem ara!.

Si algú pensava que el nacionalcatolicisme era cosa del passat, anava errat. Existeix ara i aquí encara que la sacrosanta Constitució Espanyola consagra, i mai millor dit, en el seu article 16, el laïcisme de l'Estat establint que "cap confessió tindrà caràcter estatal". Han passat 37 anys des de la mort de Franco, però la jerarquia eclesiàstica encara sembla voler acompanyar sota pal·li a determinades autoritats civils marcant el pas amb l'himno nacional.

Històricament, els bisbes, amb honroses excepcions, sempre han sigut patètics, però a l'Espanya del PP cada vegada ho són més...

Foto: Franco sota pal·li.

Danys col·laterals

Un matrimoni d'avis de Girona. Un i l'altra estan delicats de salut. Ell té 85 anys i cobra una pensió de 380 euros; ella rep una ajuda de la Generalitat de 160. En total ingressen 540 euros cada mes i van tirant com poden. L'hivern passat van renunciar, si us plau per força, a encendre la calefacció i ara ell ha decidit deixar de comprar medicaments perquè desprès d'haver cotitzat trenta anys a la Seguretat Social està indignat per haver de pagar l'euro sanitari per recepta i el 10 per cent del preu dels medicaments. No ho troba just. Per algun costat havien de retallar i ha optat per fer-ho amb les medicines. Ha patit dos atacs de cor, porta marcapassos i té problemes en els pulmons. És conscient que deixant de prendre el que li ha receptat el metge posa en perill la seva vida.

Si en aquesta vaga de fàrmacs en Julio acaba morint, serà un més dels "danys col·laterals" de les retallades sanitàries. Amb sort, la notícia del fatal desenllaç tindrà una vigència d'unes hores o d'uns dies fins que la rabiosa actualitat ens faci concentrar als periodistes en un altre drama. Mentrestant, els polítics miraran cap a un altre costat o parlaran de les necessàries retallades exigides per la Merkel. Divagaran sobre quantitats impronunciables de números vermells, sobre l'imprescindible compliment dels objectius de dèficit o sobre la conveniència inexcusable de salvar el cul als banquers endeutant a tota la societat. La mateixa societat que en els temps gloriosos no veia un duro dels beneficis bancaris.

I quan això passi, en algun racó d'un barri de qualsevol ciutat, una altra parella de pensionistes mirarà amb resignació la llibreta d'estalvis, aquells pobres d'estalvis de tota una vida, aquells números empetitits que s'empassa la crisi i que no poden créixer de cap manera amb les misèrrimes pensions que reben. Resignats, començaran a pensar en retallar la darrera cosa que els queda: la seva delicada salut...

Foto: Julio Alesanco, amb els fulls del pla de medicació que ha de seguir. / Núria Astorch

• La història publicada en El Punt Avui: En vaga de fàrmacs

El vol de Joan Salvador

“Joan Salvador Gavina” va ser un dels meus llibres d'adolescència, una d'aquelles lectures de caràcter ben intencionat que deixen empremta en els esperits joves. Publicada per primera vegada en anglès el 1970, “Jonathan Livingston Seagull” és una novel·la curta de poc més d'un centenar de planes que al llarg d'aquella dècada es va convertir en un bestseller mundial i que junt amb “El Petit Príncep” d'Antoine de Saint-Exupéry i “El Profeta” de Jalil Gibrán va ser lectura obligada per a molts estudiants. En el meu cas el vaig llegir sense la pressió de cap professor, per pur plaer i per ganes de fer-ho, que és la millor manera d'assaborir un llibre.

Han passat molts anys i des d'aleshores no l'he tornar obrir, tal vegada per no descobrir amb desencís que, amb els tombs que un va donant per la vida, es perd aquella ingenuïtat necessària per aquests tipus de lectures.

Recordo que Joan Salvador era una gavina diferents de les altres, que no volia perdre el temps capturant peixos i que s'entregava sense defalliment a assolir el seu ideal: volar cada vegada més i més alt. No l'importava gens ni mica que la resta de gavines  el miressin malament, li fessin el buit i fins i tot l'expulsessin de la colònia per haver actuat de manera contrària a la norma establerta. Volia ser lliure, viure feliç amb ell mateix, encara que això li comportés la soledat i el menyspreu dels altres. I volant cada vegada més amunt, amb esforç i perseverança, avançava per una mena de camí de la perfecció farcit de mil acrobàcies aèries...

No et deixis tallar les ales, venia a dir-nos Joan Salvador, i lluita pels teus ideals. Fes-ho posant-hi tot l'esforç personal, amb perseverança i amb dedicació, perquè només així assoliràs els objectius somniats.

Desconec si recentment n'han fet cap reedició de la novel·la i tampoc tinc clar si el seu missatge triomfaria en aquesta època de crisi econòmica i moral, d'esperits decaiguts, d'esperances paupèrrimes, d'ànims ensorrats i d'iniciatives de curta volada. Un moment històric en el qual molts dels que tenen la sort de poder treballar ho fan sense il·lusió, per pura necessitat alimentària, avorrits com les gavines que quatre dècades enrere queien en picat a l'aigua, una vegada darrera l'altra, per capturar un peix i que, quan no feien això, menyspreaven a Joan Salvador per ser un idealista.

Tot plegat m'ha vingut a la memòria en saber que Richard Bach, de 76 anys, l'autor de “Jonathan Livingston Seagull” i pilot d'aviació, com Saint-Exupéry, ha estat ingressat greu a un hospital de Seattle desprès de patir un accident amb la seva avioneta.

Ell, que es va inventar la gavina més voladora del món, ha acabat caient del cel i esclafant-se a la dura terra. Ironies del destí amb una conclusió final:  difícilment un escriptor pot estar a l'alçada dels seus personatges més idealitzats. Veurem si Bach podrà tornar a alçar el vol com ho fa Joan Salvador a les primeres planes de la novel·la desprès d'estavellar-se dins l'aigua...

Foto 1: Edició en català de "Joan Salvador Gavina", Javier Vergara editor, Barcelona, 1990

Foto 2: L'avioneta de Richard Bach després d'estavellar-se. / AP



       

Sílvia Pérez Cruz brillant a Empúries

 

Concert de Sílvia Pérez Cruz en el Fòrum Romà d'Empúries. Un estil intimista davant una audiència considerable: 2.000 persones. Un ple de gom a gom que confirma, actuació darrera actuació, de quina manera la jove cantant de Palafrugell ha sabut connectar amb el públic esdevenint a hores d'ara la veu femenina més interessant del panorama musical català.

Feia molt de temps que tenia ganes d'assistir a un dels seus  concerts i el d'ahir en el Festival Portalblau m'ha deixat clar el que ja intuïa: que si el disc “11 de novembre” és una joia, el directe de Sílvia Pérez Cruz té l'espontaneïtat, la gràcia i la força que fan brillar amb mil llums aquest conjunt de bellíssimes cançons compostes i arranjades per ella, amb lletres pròpies però també de poetes com Feliu Formosa, Maria Cabrera i Maria Mercè Marçal. Tant se val l'idioma amb el qual canti -català, castellà, portuguès- o la barreja d'estils i de col·laboracions que han anat marcant l'arrancada de la seva carrera - Las Migas, Chicuelo, Javier Colina, Toti Soler - ella i els seus músics -Refree (guitarra), Joan Antoni Pich (violoncel), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Mario Mas (guitarra)- quins senyors músics! ho broden i ho fan tant amb les peces pròpies com amb les d'altres artistes (Cucurrucucú, Corrandes d'exili, Gallo rojo, gallo negro...).

En la manera de fer de Sílvia Pérez Cruz hi ha tones d'autenticitat, poder creatiu, sensibilitat, simpatia i una veu versàtil, amb mil modulacions, que puja i que baixa, que es passeja amb absoluta comoditat des de la frase més íntima fins al to aflamencat més alt. Una veu que enamora des de la primera nota. Tenim molta sort de poder gaudir i emocionar-nos escoltant a una artista com aquesta!.

Vídeo: Interpretació ahir a Empúries de "Covava l'ou de la mort blanca", poema de Maria Mercè Marçal musicat per Sílvia Pérez Cruz.

Tomàs Milans, mestre de capella

Tomàs Milans i Godayol (1672-1742), fill d'una important família de Canet de Mar, va ser director de la capella del Palau de la Comtessa de Barcelona i a partir del 1714 i fins el 1735 va ocupar el càrrec de mestre de capella de la catedral de Girona. Tant la biografia d'aquest personatge com les seves obres com a compositor del barroc català han estat estudiades i recuperades pels musicòlegs Jordi Rifé i Josep M. Gregori gràcies a un treball de recerca portat a terme mitjançant una beca de la Fundació Ernest Lluch.

El gruix de l'obra conservada de Milans es reparteix entre l'arxiu de música de la catedral de Girona, el de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar i la Biblioteca Nacional de Catalunya. Precisament d'aquest darrer fons procedeixen les peces que han estat enregistrades pel Cor La Xantria, sota la direcció de Pere Lluís Biosca, en un cd que acaba d'aparèixer.

Així mateix, divendres, en el marc del Festival de Músiques de Torroella, La Xantria va interpretar sis d'aquests salms i motets per a les funcions solemnes de la catedral de Girona i també va oferir diverses obres de tres figures capdavanteres de la música religiosa del Barroc català: Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Va ser un un magnífic concert.




Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Una gran nit de jazz

“Si toques una melodia de jazz i les persones no mouen els peus, no la toquis més” va dir el gran Count Basie. I el compositor John Philip Sousa ho va arrodonir assegurant que el jazz durarà mentre la gent l'escolti a través dels peus i no del cervell. És així com s'ha d'escoltar el jazz i és també d'aquesta manera com ho va fer dissabte a la nit el públic que va omplir l'espai del port del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. En escena, la joveníssima estrella catalana del jazz, Andrea Motis, el multi instrumentista, professor de música i descobridor de talents Joan Chamorro acompanyat pel seu grup i la incombustible, la incomparable reina del swing, La Locomotora Negra.

La suma de la joventut gairebé insultant d'una nova generació jazzística que puja amb força  -la cantant, trompetista i saxofonista Andrea Motis té només 17 anys- , el mestratge de Chamorro al front de la Sant Andreu Jazz Band i les quatre dècades de circulació d'una locomotora imparable amb Ricard Gili  al front de l'orquestra, van configurar una nit molt especial que ni tan sols va poder aigualir el soroll procedent de la rua de festa major. ¿No hi ha ningú a Sant Feliu capaç de gestionar correctament el programa d'actes?. Malauradament és  una pregunta retòrica perquè aquesta mena de contraprogramació sonora castiga cada estiu al festival de la Porta Ferrada.

Al marge d'aquest detall negatiu, van poder gaudir de veterania, de talent nou (molta atenció amb la jove cantant i saxofonista Eva Fernández, una gran veu i una nova jazzwoman de l'escola Chamorro de la qual sentiren molt a parlar) i del swing de sempre amb els ritmes i melodies que van deixar per la posteritat figures llegendàries com Louis Armstrong, Duke Ellington o Count Basie. Una gran nit de jazz.











Foto: Un moment del concert de Sant Feliu. En primer terme Andrea Motis, Eva Fernandez i Ricard Gili. / Festival de la Porta Ferrada.

Vídeo 1: 5 de novembre de 2011. Festival de Jazz de Barcelona. Concert que va dur a terme, al Teatre Coliseum,  Andrea Motis juntament amb la banda de Joan Chamorro, el seu professor i director de la Sant Andreu Jazz Band.

Vídeo 2: 11 d'abril del 2012: 13 Festival de Mil·leni. Barcelona. Eva Fernandez interpreta un tema amb el grup de Chamorro i Andrea Motis.

Una mezzosoprano per la corda fluixa

Anne Sofie von Otter (Estocolm, 1955) ha protagonitzat aquest divendres el segon concert del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. La cantant sueca és considerada pels especialistes com una de les millors mezzosopranos de la seva generació i porta a terme actualment una intensa activitat artística. Com a prova d'això, aquesta temporada ha actuat amb les orquestres Los Angeles Philarmonic, New York Philarmonic, Berliner Philarmoniker, Münchner Philarmoniker, Sydney Symphony i la London Symphony Orquestra i ha interpretat el paper de Geneviève (Pelléas et Mélisande) a l'Òpera de París.

A Torroella hi ha vingut acompanyada pel seu pianista habitual, Bengt Forsberg i pel violoncel·lista Svante Henryson, un músic ben curiós ja que a més de ser un bon interpret de violoncel, toca també el contrabaix i ha fet incursions en la música moderna amb el baix elèctric al costat de gent com Stevie Wonder o Steve Gadd, aquest darrer un bateria de renom que ha treballat  amb Paul McCartney, Paul Simon, Al Jarreau, Joe Cocker, Chick Corea, Eric Clapton, i James Taylor.  Henryson és també compositor de música de cambra, simfònica, coral i jazz i algunes de les seves obres han estat interpretades per Elvis Costello i per la pròpia  Anne Sofie von Otter.

De fet, a la mezzosoprano i al violoncel·lista els uneix la seva visió amplia de la música. Von Otter ha gravat un àlbum amb Elvis Costello i fins i tot ha fet un disc d'homenatge al grup Abba.

Aquesta versatilitat la vàrem poder comprovar en el programa d'un concert que va ser un viatge des del romanticisme escandinau de finals del segle XIX fins a peces musicals populars dels nostres dies. A la primera part, la mezzosoprano sueca ens va oferir amb brillantor obres de Lindblad, Grieg, Liszt i Richard Wagner. Ho va fer acompanyada només pel pianista Bengt Forsberg, qui per cert, en un moment de descans de Von Otter, va interpretar la magnífica Isoldes Liebestad, la versió per piano que Litzt va fer de l'obra de Wagner. Grans i merescuts aplaudiments.

La segona part, amb la incorporació del violoncel·lista  Svante Henryson, va començar amb un primer bloc: els Chants d'Auvergne del compositor francès Joseph Canteloube, basats en cançons tradicionals occitanes. A destacar una d'elles, la deliciosa “La Delaïssada” (L'Abandonada).

A continuació i en un segon bloc, Anne Sofie von Otter i els seus dos músics es van passejar per la corda fluixa oferint peces populars del segle XX, des d'una  interpretació del “Summertime” de George Gershwin fins a la "Cucurrucucú paloma" del mexicà Tomás Méndez, passant per la banda musical de films com ara “Bagdad café” i “Cold Mountain”. Mentre en la resta del concert, la veu de Von Otter dominava i molt bé l'escena, aquí hi havia moments en els quals perdia volum com si hagués estat segrestada per la manca de confiança de qui  camina per terrenys poc coneguts. Per acabar de trencar el concert, fins i tot la filla de Henryson va cantar una cançó del seu pare, fent-ho amb més bona intenció i timidesa pre-adolescent que altra cosa.

Sort en vàrem tenir que a punt pel naufragi i ja fora de programa, la mezzosoprano ens delectés amb l'havanera de la Carmen de Bizet.

Una vegada més s'obre l'interrogant: quina necessitat hi ha que els intèrprets d'òpera de reconegut i merescut prestigi es perdin per camins aliens al seu art?. Des del meu modest punt de vista, ben poca  per no dir cap ni una.

 



Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Anne Sofie von Otter interpretant un dels Chants d'Auvergne a un concert amb la Verbier Festival Chamber Orchestra.

Pau Casals i el món de l'exili

Escapada de dissabte fins al Museu Memorial de l'Exili,a La Jonquera, per assistir a la inauguració de l'exposició “De Prada a Perpinyà. Pau Casals & el món de l’exili. Reportatges del fotoperiodista Jean Ribière (1944-1956)”. A l’exposició, que estarà oberta fins l'11 de novembre, s’hi pot veure una selecció de 110 fotografies, la majoria de les quals són inèdites. Les imatges evoquen un llarg període de silenci durant el qual el mestre Casals es negava a actuar en protesta per l'actitud dels aliats respecte a la dictadura franquista i permeten descobrir el diàleg establert entre el violoncel·lista, director i compositor , gran referent de l'exili català, i els refugiats que vivien a la zona entre Perpinyà i Prada de Conflent, amb figures destacades com  Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Josep Puig Pujades i Manuel Serra i Moret.

Entre les imatges que el documentalista, historiador de l’art i gestor cultural  Eric Forcada ha seleccionat d'un fons de 700 negatius centrats en l'exili hi apareix  l'alliberament de Perpinyà l'agost del 1944, la inauguració d'un monument a la memòria de Companys i de tots els catalans morts a l'exili, la col·locació d'una placa a Cotlliure en homenatge a Antonio Machado, els mítings i actes de protesta contra el franquisme, la festa dels refugiats catalans en homenatge a Pau Casals, el tancament de la frontera francoespanyola el 1946, la festa de celebració del 80 anys de Pompeu Fabra que va comptar amb la presència del president Irla, l'acte commemoratiu del 50é aniversari del primer concert de Casals a París,  l'homenatge a Jacint Verdaguer en el marc dels Jocs Florals de la Llengua Catalana organitzats a Perpinyà i la creació del Festival Pau Casals a Prada de Conflent.

En definitiva, aquesta exposició, que amb imatges similars també es pot veure actualment a Perpinyà i a Prada i que l'any vinent, coincidint amb el 40 aniversari de la mort de Casals, arribarà a Barcelona, és una bona oportunitat per reviure un fragment important de la història de l’exili republicà català.

El fotoperiodista Jean Ribière (Niort, 1922- Perpinyà, 1989) va iniciar la seva trajectòria professional el 1940 al diari L'Indépendant i quatre anys desprès va fundar la seva pròpia agència de premsa. El seus reportatges van ser difosos a mitjans com Le Républicain, L'Express, L'Aurore, Match, Keystone i la BBC i també als periòdics de l'exili com La Humanitat. Va ser vicepresident de l'Association Nationale de Journalistes Reporters Photographes et Cinéastes (ANJRPC) i va acabar deixant un fons de 120.000 documents fotogràfics (90.000 negatius i 30.000 diapositives).

Foto 1: Perpinyà, 24 de setembre de 1950. Homenatge a Jacint Verdaguer. A primera fila, el president Josep Irla i Pau Casals.


Foto 2: Cartell de l'exposició.


Foto 3: Perpinyà, Pont d'en Vestit, març de 1946. Acte de protesta contra la dictadura amb l'encesa de la falla "Cremem a Franco". 


Foto 4: Prada, Casa de la Vila, 28 de febrer de 1948. Homenatge a Pompeu Fabra pels seus 80 anys. D'esquerra a dreta, Casals, Irla i Fabra. 

Defunció a La Riera

En record de la Isabel (Noemí Costa), vilment enviada a l'altre barri aquest diumenge pels guionistes de La Riera, en el darrer capítol de la temporada, emprant com a arma diabòlica l'embòlia amniòtica (penetració del líquid amniòtic en els vasos sanguinis de l'úter), un rar i greu problema que es pot produir durant el part amb una freqüència estimada d'1 en 30.000 gestacions.

A partir d'avui, hi haurà més alarma social sobre els efectes de les retallades en la sanitat catalana i les llevadores i els metges hauran de respondre a mil preguntes nervioses de les prenyades sobre què carai és l'embòlia amniòtica.

Isabel, bella i tendra mare de lloguer amb passat prostibulari, restaràs per sempre més en la memòria de l'audiència de TV3.

McCurry

"Darrera oportunitat" titulàvem en el diari. I l'he aprofitada. Segurament sóc de les últimes persones que ahir a la tarda, just el darrer dia, va visitar a la Casa de Cultura de Girona l'exposició dedicada al fotoperiodista nord-americà Steve McCurry, el de  "La nena afgana".

La gran qualitat de les imatges ha atret a més de 25.000 visitants i ha tingut, segons un estudi del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, 1.500.000 impactes a internet.

Vaig sortir de l'exposició amb els colors del món gravats a la vista, aquest món sovint violent que el fotoreporter de l'agència Magnum i de National Geographic ha recorregut de nord a sud i de l'est a l'oest. Aquests colors vius i aquestes mirades que McCurry sap captar millor que ningú.

"Che si può fare"

"Che si può fare, che si può dire", es pregunten els italians. Què s'hi pot fer, què es pot dir, es pregunta tothom.

En un món, el de la composició de música antiga, en mans exclusives dels homes, Bárbara Strozzi (1619-1677) ocupa un lloc singular. Som a la Venècia del segle XVII i allà trobem a aquesta dona, deixeble de Francesco Cavalli, component madrigals, àries, música sacra i cantates per a una sola veu. Escoltem una de les seves precioses peces, "Che si può fare" (lletra), interpretada per Mariana Flores, una soprano argentina resident a Suïssa i formada a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis, el mateix centre on va estudiar la nostra Montserrat Figueras.



Imatge: Retrat de Bárbara Strossi pintat pel seu padrastre Bernardo Strozzi.

Nit de bruixes

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m'he esforçat en creure-hi, però no s'han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l'Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d'aigua d'ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l'Amoreta que dispara fletxes d'enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d'aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d'alegria i d'estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l'estiu arribant de mans d'un follet que li fa de guia...

He esperat amb impaciència l'arribada d'aquest món de fantasia però l'únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d'especuladors que suquen pa en els números vermells, d'alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l'horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l'encanteri.

Iogurt grec

Sopar de matinada post electoral. A l'hora dels postres escullo l'opció temerària,un iogurt grec, i  amb la primera cullerada surt disparada la prima de risc. Res d'estrany. Des de fa temps, el risc i la seva prima sempre estan disparats. La blancor cremosa del iogurt els cobreix però això no impedeix que em llencin una mirada de psicòpata assassí. Un i l'altra són carn de psiquiatre i porten carrera de serial killers però cap polític amb poder de fer-ho, els vol o pot aturar els peus.

Tinc la cullera a la boca i el risc i la seva prima a un pam del nas. Sento un calfred quan em comencen a llançar un discurs. Ho resumiré: a les eleccions gregues d'aquest diumenge ha triomfat la dreta, es podrà formar, segurament, un govern de coalició amb els socialdemòcrates i per a tant, segurament, no es trencarà ni l'eurozona ni la moneda única. El risc i la prima insisteixen en aquest “segurament” que relativitza la certesa absoluta. I sense una certesa absoluta, subratllen, els mercats no estaran tranquils.

La cullera em tremola i comencen a caure damunt meu petites gotes de iogurt plenes de bacteris. Els Streptococcus i els Lactobacillus fugen de la llet fermentada amb cara d'acollonits, però el risc i la seva prima no paren de xerrar. Em recorden que la futura coalició grega serà un cau de lladres format per partits del vell règim, els mateixos que en un moment o l'altre van portar el país a la ruïna gràcies a la corrupció, el clientelisme i la ineficiència.

Agafo aire i intento dir alguna cosa però em surt una rèplica malgirbada. Argumento que és la mateixa Unió Europea qui ara ha donat suport al lladre conservador i ha posat la pistola al pit del poble grec. Afegeixo que en el seu moment van ser  els mecanismes de control comunitaris els que es van deixar enganyar pels números trampejats d'Atenes, pels jocs de màgia financera ordits amb l'ajud de Wall Street. Parlo del banc d'inversions Goldman Sachs i de com amb una operació de prestidigitació va permetre ocultar milers de milions d'euros del deute grec. Subratllo que entre els directius del banc hi havia un senyor que es diu Mario Draghi i que ara presideix el Banc Central Europeu, la institució que junt amb el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea forma la troika que ha imposat les mesures draconianes que ofeguen al poble grec. Apunto que el partit guanyador -Nova Democràcia- només demana més temps per reduir el dèficit i una major flexibilitat comunitària per afluixar una mica la corda que prem el coll de l'enforcat.

M'aturo. Penso que com més parli serà pitjor.  Es fa un silenci sepulcral i del fons de la cullera surt un taxatiu “nein”, una clara negativa en alemany a afluixar la corda. El risc i la seva prima es freguen les mans i jo opto per llençar el iogurt a les escombraries. Menjaré una innocent peça de fruita pregant als déus que a la primera queixalada no aparegui  algun dels especulador que fan i continuaran fent tremolar Europa...

Rajoy i l'"això d'ahir"

"Ningú m'ha pressionat. Qui ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit". Fantàstica mentida de Rajoy comentant "això d'ahir". L'eufemisme "això d'ahir", utilitzat pel president espanyol, és el que el ministre Luis de Guindos defineix com a "préstec favorable". Tot sigui per no esmentar la paraula maleïda: Rescat.

A la Viquipèdia es pot llegir que els camps del lèxic que acumulen més eufemismes són els referits al sexe, la mort, certes funcions corporals, la religió o qüestions ideològicament compromeses. Els afers de la butxaca pública, sobretot quan es socialitzen les pèrdues de la banca privada, tenen, en efecte, un alt component  ideològic.

Amb els deures europeus ja fets i abans d'anar a veure el partit de “La Roja”, Rajoy ha assegurat que els 100.000 milions que Europa posa a disposició del FROB per a sanejar el sector financer espanyol no afectaran el dèficit públic ni comportaran canvis macroeconòmics. En aquest sentit, els portaveus de La Moncloa han dit que la banca rebrà els fons a un interès superior al que haurà de pagar als socis europeus aquest organisme estatal que regularà els préstecs. Suposant que això sigui cert, que, francament, costa de creure, la butxaca pública encara hi farà negoci. És ven bé que els ciutadans som una colla de desagraïts...o d'incrèduls!.

Tant de tocar de peus a terra patint la lletra menuda d'hipoteques, preferents i altres productes financers enverinats, Rajoy tindrà feina en fer entendre a la ciutadania que en aquest rescat les coses aniran diferents. Tothom sap que en el casino sempre guanya la banca. I dubto molt que el PP, precisament pel seu component ideològic, estigui disposat a examinar amb lupa l'engranatge de la ruleta financera.

Dibuix: JAP / El Punt Avui