El PP i els jocs de paraules

Escanyat per l'abraçada implacable de l'óssa teutònica i per la cobdícia especuladora dels mercats, el govern del Partit Popular entreté a la parròquia fent jocs de paraules.

Divendres, el ministre d'Economia, Luis de Guindos va confirmar que l'any vinent pujarà l'IVA i els impostos especials (tabac, alcohol i gasolina). Bé, de fet, De Guindos en cap moment va pronunciar la paraula IVA, més que res perquè  ningú  recordi la dura campanya que la dreta i els seus mitjans van portar a terme contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero quan el 2010 va aplicar un increment del 7% al 8% de l'IVA reduït i del 16% al 18% del tipus normal. Intentant disfressar les coses i amagar un nou incompliment de promeses per part de l'executiu de Rajoy, el molt pillastre ministre dels quartos i exdirector per Espanya i Portugal de la respectabilíssima banca d'inversions Lehman Brothers es va referir al que faran el 2013 com  un "gravamen sobre el consum".

En la mateixa línia, dissabte li va tocar el tocar el torn al ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro que va sorprendre al personal amb la següent afirmació: "No pujarem impostos a Espanya, els canviarem la ponderació per afavorir el creixement i la creació d'ocupació".

La ponderació?. Confesso que he hagut d'anar al diccionari per intentar entendre si Montoro, amb la seva immensa i mundialment reconeguda saviesa, volia dir alguna cosa diferent a la que jo havia entès: Que pujaran els impostos.

Com que la cosa va ser dita als madriles, he optat per consultar el mot “ponderación” en el Diccionario de la Lengua Española:

ponderación.

(Del lat. ponderati(o, -o-nis).
 
1. f. Atención, consideración, peso y cuidado con que se dice o hace algo.
 
2. f. Exageración de algo.
 
3. f. Acción de pesar algo.
 
4. f. Compensación o equilibrio entre dos pesos.

O sigui que ho faran amb atenció, amb consideració, amb cura i amb equilibri però augmentaran els impostos!. Per a tant ho he entès bé: el govern de Rajoy portarà a terme allò que havia dit als electors que no faria mai. Per ordres o no de l'estimada Merkel, un incompliment més.

Vist tot plegat, val la pena guardar en la memòria la paraula “ponderació” i els seus derivats. No sigui que un dia d'aquests, tot dissimulant, els del PP ens intentin “canviar la ponderació” de l'ús del català, de les competències autonòmiques, de la botifarra amb mongetes o, posem per cas, dels elegants calçotets del molt honorable president Mas.

Dibuix: JAP (El Punt Avui)  

El pasdoble de l'Alicia

Diumenge. Em desperto, obro la finestra i una onada de ritme fester i folklòric entra a l'habitació: sona un pasdoble. Poso immediatament Catalunya Informació i no, no hem estat intervinguts per la tropa del PP. Falsa alarma. Ja ho va dir divendres Alicia Sánchez-Camacho desprès d'escenificar una negociació amb Rajoy: "No hi ha cap risc d'intervenció de la comunitat autònoma de Catalunya". I si ho diu la  presidenta del PP català ens ho hem de creure. ¿Per què ens hauria d'enganyar la que dintre de poc , amb quatre retocs en el pressupost de l'Estat, intentarà aparèixer com la gran benefactora de Catalunya?.

Mentrestant, a fora, segueix sonant insistentment el pasdoble. Ritme binari i torero. Per caminar mentre s'executa.

Foc a la tanca publicitària

El primer dia, ell va passar de llarg.

El segon dia s'hi va fixar. Només va ser un instant però posaria les mans al foc que ella, des de dalt, li havia enviat un somriure captivador.

El tercer dia, desencís. La noia no hi era. Una brigada d'operaris l'havia despenjat de la tanca publicitària.

El quart dia, ell, en un gest desesperat,  es va oferir de model en una agència de publicitat.

El cinquè dia, una brigada d'operaris va penjar un nou cartell en aquella cèntrica tanca publicitària on havia començat tot. Ella i ell junts!

El sisè dia, un vianant s'hi va fixar. Només va ser un instant però posaria les mans al foc que ella i ell, els personatges de l'anunci de ves a saber què, s'estaven acaronant.

El setè dia, a la matinada, la tanca publicitària va ser devorada per les flames del desig. “Una bretolada!”, va exclamar algú, “una malvestat!”, va dir un altre.

Al seu costat, el vianant del sisè dia va riallejar lleument donant entendre què havia passat.

A l'agència mai més en van saber res dels dos models.

El Titanic en 94 imatges

La nit del 14 al 15 d'abril de 1912, ara ha fet un segle, el transatlàntic Titanic, de la companyia anglesa White Star Line, topava amb un iceberg i s'esfondrava. L'accident, que es va produir a unes 600 milles de l'illa de Terranova, va causar més de 1.500 morts. Aquell era el viatge inaugural del vaixell de passatgers més gran, luxós i tecnològicament més avançat de l'època. Amb la tragèdia, el Titanic entrava a la llegenda.

En aquesta plana que he creat en el servei Pinterest hi trobareu la curta història d'aquest mític vaixell recollida en 94 fotografies, des del procés de construcció del Titanic a les drassanes Harland and Wolff de Belfast (Irlanda del Nord) fins al descobriment de les restes a 4.000 metres de profunditat l'any 1985 per l'equip de Robert Ballard, sense oblidar les imatges dels seus luxosos equipaments, les fotos de la tripulació i d'alguns dels passatgers, entre ells cinc catalans, i les portades dels diaris de l'època recollint la tragèdia.

Foto 1: L'eix de l'hèlix i el timó del Titànic mentre s'estava a punt de concloure la instal·lació.

Foto 2: Bot salvavides del Titanic, fotografiat per un passatger des del vaixell Carpathia.

El rei caçat

 El rei Joan Carles ha hagut de ser intervingut quirúrgicament aquesta matinada per un triple trencament de maluc patit a Botswana mentre participava en una cacera. A la foto, penjada a la web de Rann Safaris, una empresa que es dedica a organitzar aquest tipus de viatges per 59.000 dòlars, se'l pot veure davant el cadàver d'un elefant, una espècie protegida. La caça legal d'elefants està regulada i s'ha de pagar entre 7.000 i 20.000 euros per exemplar abatut. Mentrestant, la reina està passant uns dies a Grècia i el net segueix ingressat a l'hospital recuperant-se del tret al peu fruit de la inconsciència del seu pare en deixar-li un arma.

Amb la que està caient, amb l'estat espanyol fent aigües per tots costats, amb milions d'aturats, amb moltíssimes famílies amb problemes per arribar a finals de mes, amb centenars de milers d'empreses que sobreviuen com poden, amb els que encara tenen feina calculant quan i com la perderan, la monarquia se'n va de viatge privat i arriba a un punt de patetisme que ni el millor assessor republicà hauria pogut assolir. Anar a matar elefants a Àfrica i trencar-se el maluc és la metàfora perfecta: una institució en vies d'extinció ferida mentre extermina a milers de quilòmetres de distància una espècie també amenaçada d'extinció. Pels furtius i pels que, com el rei, s'obliden en aquestes hores difícils del seu deure d'estar al peu del canó (mai millor dit). Per ètica i per estètica, avui 14 d'abril hi ha encara més raons objectives per ser republicà.

Postdata: La web de l'empresa de safaris que contractava Joan Carles i que mostrava la foto, ha deixat de funcionar. Excés de visites o el "consell" d'algú per amagar el caçador i el trofeu?

El solucionador

Un tal mestre Nafi ha tingut a bé deixar-me en el parabrises del cotxe publicitat sobre els seus poders naturals. Assegura que es capaç de solucionar amb rapidesa i eficàcia tota mena de problemes per difícils que siguin i garanteix un 100 % de resultats positius.

Com que veig que en l'ampli ventall de qüestions que pot vèncer hi figura, a més de la impotència i el mal d'ull, tot allò relacionat amb l'economia, faré arribar el telèfon d'aquest magnific solucionador a Mariano Rajoy, als ministres Cristóbal Montoro i Luis de Guindos i, per suposar, al president Mas i al professor Andreu Mas-Colell. Amb una mica de sort, el que no és capaç de resoldre la política i la ciència econòmica ho solucionarà la màgia.

Dels pets a la merda

 El nou pressupost de l'Estat no tan sols ignora la liquidació del deute amb Catalunya sinó que, a més, redueix dràsticament la inversió pública a terres catalanes, convertint-lo en el territori més "castigat" de l'Estat. Aquesta és la "seriositat" del PP en la qual volien creure els convergents. Mentrestant, el portaveu del PSC al Parlament, Joaquim Nadal, no s'ha estat de dir que l’impagament dels deutes pendents és “una manifesta presa de pèl als compromisos del PP amb CiU dins i fora de Catalunya”. És així però què carai va fer el Govern Zapatero amb el deute pendent?. Doncs una manifesta presa de pèl als compromisos del PSOE amb el tripartit.

No ho veu així senyor Nadal?

Alicia Sánchez-Camacho deia això fa un any quan el govern del PSOE mirava cap a un altre costat a l'hora de pagar el deute a la Generalitat: “Si en el Partit Socialista de Catalunya tinguessin una mica de vergonya, haurien de dimitir els representants del partit que  van prometre que donarien suport per aconseguir els ingressos per Catalunya perquè ara s'ha demostrat que no tenen cap pes i no han aconseguit res del seu propi partit”.

Veient el nou pressupost de l'Estat, quin pes té la líder del PP català a la Moncloa?. Dimitirà la senyora Sánchez-Camacho?

Parlant de les retallades de les inversions de l'Estat a Catalunya, una de les demarcacions més perjudicades és la gironina que ha vist que en el pressupost de l'estat només hi ha una partida de 269 milions. El desdoblament de l'N-II, l'obra de mai no acabar, queda reduït al reinici dels treballs en el tram entre Sils i Caldes. El diputat gironí al Congrés del PSC, Àlex Sáez ha posat el crit al cel considerant-ho “un engany massiu als gironins i un incompliment dels compromisos electorals del PP” També ha denunciat “una manca de voluntat política per desdoblar l'N-II”.

Per si el tactisme polític i les ganes de parlar només per sortir a la premsa li fa perdre la memòria, cal recordar-li a Sáez que els incompliments venen de 20 anys enrere i que al menys dos ministres socialistes -Josep Borrell i José Blanco-  han enganyat sistemàticament als gironins en aquest tema.

Uns enganys que provoquen i continuaran provocant víctimes en accidents de trànsit.

Les coses són com són: en la relació amb Espanya, els catalans fugim dels pets per caure a la merda i així, a empentes i rodolons, anem fent...


Foto: Joaquim Nadal. / El Punt Avui

Viatjant en el temps

Un dubte existencial: quan avancem una hora el rellotge, viatgem al futur? I quan el posem una hora enrere, anem al passat?. Si és així, on ens queda el present?. Hi ha realment present?.

Imagino als amants de la música de Johann Sebastian Bach fent recular el rellotge fins el 1724 per poder escoltar la primera interpretació de la Passió segons Sant Joan. O als feixistes anant enrere fins el 1939 per participar marcialment a alguna entrada triomfal i fer tastar el plom a uns quants republicans... O als friquis de les tecnologies avançant l'hora del rellotge fins al 2025 per acaronar amb les seves mans la darrera andròmina màgica d'Apple. I els independentistes catalans? Quantes i quantes hores haurien de fer anar endavant les hores del rellotge per trobar el seu moment màgic, el contrapunt al 1714?

Si fos tan fàcil viatjar en el temps, voldríem fer-ho? Tindríem prou esperit aventurer per anar endavant i enrere o ens oblidaríem voluntàriament de les instruccions per canviar les hores?. Ens faria por tastar les frustracions del passat i les que ens amaga el futur?

Tal vegada, amagant el rellotge dins un armari o deixant-lo morir sense energia, aprendríem a estimar una mica més el present. El sempre difícil present.

Cangueli blanc

El Barça ja té el Madrid a "només" a sis punts. Un nou empat dels blancs, aquesta vegada amb el Vila-real,  i quatre expulsats: Sergio Ramos, Özil, Mourinho i el preparador físic Rui Faria. En Cristiano surt del camp i exclama: “¡Robar, solo robar!”. En Pepe s'apropa a l'arbitre per dir-li: “¡Vaya atraco, hijo de puta!”. En Mourinho es nega a comparèixer a la roda de premsa i ves a saber quan tornarà a donar la cara davant els periodistes. 

Els del Madrid són mals perdedors i ara també mals empatadors. Volen exhibir historial de club senyor però els manca l'elegància que té el Barça de Guardiola, un equip també condemnat a guanyar sí o sí com el de Mourinho.

Atenció al factor psicològic. Els blancs han arribat a una situació en la qual  qualsevol empassegada  els treu de polleguera. En aquest estat mental paupèrrim segur que hi tenen molt a veure les maneres de fer de Mourinho i el pas decidit del Barça. Si no aconsegueixen vèncer aquest cangueli nerviós, la lliga, que fins fa pocs dies tenien del tot a la butxaca, se'ls podria acabar escapant de les mans. És difícil que passi però no del tot impossible. Per més que Guardiola s'entesti a dir el contrari.

Al Comitè de Competició, aquest organisme que es guia amb un brúixola imprecisa, li toca sancionar el comportament hooligan dels blancs. Pepe, per exemple,  podria ser suspès entre quatre i dotze partits si li apliquen l'article 94 del Codi Disciplinari: “Insultar, ofendre  o dirigir-se al àrbitre principal, assistents, quart àrbitre, directius o autoritats esportives”. A Madrid, però, ahir ja es parlava d'un càstig més suau d'un parell de partits en aplicació de l'article 117: "Dirigir-se als àrbitres, directius o autoritats esportives en termes de menyspreu o de desconsideració sempre que l'acció no constitueixi falta més greu, es sancionarà amb suspensió de dos o tres partits o per temps de fins un mes”. Com que el comitè s'ha de pronunciar també sobre el blaugrana Dani Alves, serà interessant veure si valora de la mateixa manera dir-li a l'àrbitre “hijo de puta” o “lo tuyo es increible”, l'expressió que va utilitzar el blaugrana desprès de ser expulsat en el partit contra el Granada. Què tindrà més pes: un insult clar i rotund o una desconsideració cap a l'arbitre?. Necessitarà el Comitè de Competició l'assessorament de la Real Academia Española de la Lengua?

Si Alves rep la mateixa sanció que Pepe, pot passar que la propera vegada, perdut per perdut, el lateral brasiler del Barça opti per recordar-se de la senyora mare de l'àrbitre i hi afegeixi en el mateix paquet les honorables progenitores dels membres del Comitè de Competició. Amb contundència i amb l'estil Pepe.

La solució, avui a primera hora de la tarda.

Foto: Sergio Ramos protesta sobre la gespa del Madrigal. / EFE

L'home agafat a una columna

Feia deu anys que el noi estava agafat a la columna

Feia trenta anys que el mateix noi, convertit ja en home madur, continuava agafat a la columna

Feia cinquanta anys que el mateix home, transformat ja en avi, persistia en agafar-se a la columna.

Temps desprès, un dia de qualsevol any, va fer acte de presència una brigada d'obres per enderrocar l'antiga sala de festes convertida en rònega discoteca. Però la que havia de ser una operació rutinària va acabar amb sorpresa. En un racó de la gran sala, ara fosca i silenciosa, un operari hi va fer la troballa: un cos humà momificat i agafat a una columna.

Van circular molts rumors sobre l'autèntica identitat del misteriós difunt però, finalment, un veterà amic de gresques es va atrevir a explicar-ho:

“Ell -va confessar- esperava agafat a la columna que arribés la noia de la seva vida. Li vàrem explicar que allà, embolcallat per la música, l'alcohol i els jocs de llum, acabaria triomfant. S'ho va creure. Hi va posar altes dosis d'ingenuïtat, paciència i bona voluntat, però no va tenir sort...”.

La tètrica història de l'individu que cercava inútilment l'amor agafat a una columna va passar aviat a l'oblit i en el solar de l'antiga discoteca s'hi va alçar un edifici de pisos. La vida dels seus habitants era ben normal fins que una àvia va començar a explicar que de nit rebia una visita espectral:

“No patiu”, va dir. “Estic convençuda que és l'home de la meva vida”.

Mourinho diu que no però que sí

Empat al Santiago Bernabéu (Madrid 1- Màlaga 1) i Mourinho ja torna a criticar als arbitres. Bon símptoma. Una copa de Málaga Virgen a la salut de Cazorla, autor de l'empat amb un golàs de falta en el temps afegit.

A la roda de premsa posterior al partit, Mourinho ha dit això: ""El árbitro ha tenido dos errores muy grandes y no pasa nada. Puede equivocarse, como el línea hizo con dos fueras de juego que dejaba a mis jugadores solos ante el portero. No ha visto penalti a Cristiano ni a Marcelo que dejaba el partido sentenciado con el 2-0. Los campeonatos son así. El árbitro se ha equivocado con dos penaltis enormes pero no lo debo criticar. No pasa nada".
 
O sigui que no el critica però el critica. No sé si m'explico...

Al portuguès cabrejat, abraonat i amb cara de pomes agres li manca, entre moltes altres coses, la capacitat insinuadora i la subtilesa crítica de Guardiola.
 
Tirant de tòpic, només li faltava fotre un cop de puny a la taula i haver afegit: "El fútbol es así".

Espanyolitzen Blogger

Hi ha coses que fan ràbia: portes anys dedicant hores i més hores al blog escrivint en català i, de sobte, algun senyor o senyora de Google decideix que a la url hi aparegui el domini .es quan el lector hi entra des de l'estat espanyol:

absurddiari.blogspot.com.es. 

Accedint des d'un altre estat, apareixerà el domini d'aquell estat.

Ells ho expliquen així:


"Realizaremos este cambio para proporcionar más asistencia en relación con la administración local del contenido. Si recibimos una solicitud de eliminación de contenido que infrinja la legislación local, este ya no estará disponible para los lectores en los dominios locales en los que estén en vigor esas leyes. Esta actualización es coherente con nuestro estrategia en cuanto a la libre expresión y la eliminación de contenido controvertido, que no ha variado."


Per a tant, és una forma de complir la llei local censurant continguts.


Per sort la cosa té solució (al menys fins que a Blogger se'n donin compte) introduint un canvi a la plantilla d'HTML.

Fet: absurddiari.blogspot.com.

La manera d'evitar la redirecció l'explica Xavier Caballé en el seu blog L'Home dibuixat.

Seguint el consell de Caballé, el codi afegit a la plantilla html de Diari de l'Absurd només canvia el domini blogspot.com.es per blogspot.com; la resta de dominis estatals els conserva.

La baixesa moral del diner

La mala consciència ha pogut més que els dòlars. Greg Smith, director executiu del banc d'inversions Goldman Sachs ha renunciat al seu càrrec. El fins ara alt directiu d'aquesta firma involucrada en l'afer de les hipoteques subprime, detonants de l'actual crisi financera, i en l'ocultació del dèficit grec, ha confessat públicament que plega per l'ambient "tòxic i destructiu" de l'empresa i per la baixesa moral d'uns directius més preocupats per obtenir rèdits que per afavorir els seus clients. "Em posa malalt la fredor amb què la gent parla sobre com estafar els seus clients”.

Greg Smith ha treballat dotze anys a Goldman Sachs però el que ara ha denunciat en una carta al The New York Times no és segurament res de nou que qualsevol persona amb dos dits de front no hagi pogut intuir des de fora. Smith ha abandonat el territori intocable dels "llestos", dels poderosos analistes i especuladors que, prement una tecla, fan tremolar l'economia mundial. Tindrà les seves raons per fer-ho però vagi on vagi deixarà rastre de pudor.

Baixesa moral. Una bona definició de part dels mals que han provocat i segueixen provocant aquesta tempesta perfecta que patint.

Il·lustració: Victor Kerlow / The New York Times

Clooney i els idus de març

Shakespeare, a la seva obra Juli Cèsar, va fer famosa la frase “Cuida't dels idus de març!", un advertiment que segons el grec Plutarc va rebre l'emperador romà per part d'un vident poc abans de ser assassinat. Els idus eren dies de bons auguris i per a tant Juli Cèsar, tan proper als deus, investit amb el títol d'imperator perpetuu i de pontifex maximus, no podia creure de cap manera que algú escollís aquell idus de març de l'any 44 a.C. (15 del mes martius) per trair-lo. Aquell dia, l'emperador es va apropar al vident i tot enfotent-se dels mals auguris li va dir: "Els idus de març ja han arribat". I el vident li va respondre: "Sí, però encara no han acabat". Poc desprès, Juli Cèsar moria apunyalat, víctima d'una conspiració protagonitzada per un grup de senadors.

“Los idus de marzo” és precisament el significatiu títol de la darrera pel·lícula dirigida i protagonitzada per George Clooney. Un títol que resumeix el que l'actor, director i, en aquest cas també coguionista i coproductor, pretén explicar en aquest retorn al cinema polític. La història, basada en l'obra teatral “Farragut North” de Beau Willimon, explica el rerefons de traïcions i enganys del món de la política, els punyals que, com a l'època de Juli Cèsar, fan el treball brut, en aquest cas durant les eleccions primàries del Partit Demòcrata. Un partit i un candidat  - el governador Mike Morris (George Clooney)- que aspira a portar la regeneració a la presidència dels Estats Units, però que en aquest camí cap a la Casa Blanca no dubte en embrutir-se les mans i a fer veure que les té netes. Ho fa des d'un segon terme perquè el gran protagonista del film és un jove i ingenu cap de comunicació de la campanya, un “guardià del discurs” protagonitzat meritòriament per Ryan Gosling.

No estem davant un thiller polític, sinó més aviat davant una faula moral pessimista sobre l'ascens al poder. Hi ha cinisme, cops de colze, deslleialtat, ambició, sexe i tot allò que sigui necessari per guanyar les primàries a Ohio. Tot s'hi val perquè, com diu el tòpic de la política electoral nord-americana, “qui guanya a Ohio, guanya les primàries”.

Fervent demòcrata i ben conegut pel seu suport públic a Barack Obama, Clooney no ha dubtat a l'hora de portar a la pantalla -amb una estrena que coincideix amb les eleccions primàries republicanes- la contradicció que hi pot haver entre el missatge progressista del Partit Demòcrata i allò que es cou sota terra, a les clavegueres de l'exercici brut de la política.

Un fracàs de la dona?

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, ha assegurat aquest dijous que la interrupció voluntària de l'embaràs “no és un dret, sinó un fracàs de la dona” i s'ha mostrat partidària de modificar la llei d'interrupció de l'embaràs.

Jo crec que, en tot cas, és un fracàs de la societat. D'una societat incapaç de donar una bona educació sexual al jovent, d'una societat marcada encara per les pressions i per la hipocresia de la jerarquia eclesiàstica i d'una determinada dreta política i social.

En aquest context, la interrupció voluntària de l'embaràs serveix per fer front a mals majors: que moltes nenes i dones vegin destruïda la seva vida per haver comès una relliscada sense protecció i cavalcant damunt el desig desbocat de la condició humana.

No, presidenta Aguirre. No és un fracàs de la dona. És un fracàs de tothom.

Però portar criatures al món ha de ser un acte voluntari i desitjat d'amor i no només de sexe.

El lladre de bicicletes

A Girona tenim un lladre de bicicletes singularíssim i força imprudent: acaba de ser detingut desprès de robar una bici propietat d'un policia que la tenia guardada en el pati interior de la comissaria de la Policia Nacional, en el barri de Pedret. En un primer moment, la víctima del robatori s'ha pensat que era una broma dels seus companys, però ben aviat les gravacions de les càmeres de seguretat han permès identificar al lladre, que ha estat detingut poc desprès quan, mig begut i fent esses, pedalava en direcció a Salt. Com que la bici ha estat taxada en 385 euros, el pispa, que ja acumula mig centenar de detencions, només serà acusat d'un furt.

A l'agost de l'any passat, el mateix individu ja va ser acusat d'un altre robatori d'una bicicleta. Aquella vegada, l'amo era un tècnic d'autòpsies de l'Institut de Medicina Legal i la bici es trobava aparcada al soterrani de l'edifici dels Jutjats. Expliquen les cròniques que va ser el mateix propietari del vehicle de dues rodes qui, a l'endemà, va pescar al lladregot quan es passejava a cavall de la seva bicicleta. La captura va ser un pèl èpica ja que el tècnic d'autòpsies el va agafar literalment per les orelles. I encara sort que, acostumat a treballar en un ambient on cada dia s'obren cossos i remenen vísceres, no tenia cap bisturí a ma!

Un auxiliar d'autòpsies en un edifici judicial, un policia nacional en una comissaria... Qui serà la propera víctima del nostre lladre de bicicletes?

Un ferotge lluitador d'arts marcials que guarda la bici a l'interior d'un gimnàs ple de contundents karateques?


Imatge: Cartell de la pel·lícula "El lladre de bicicletes", dirigida el 1948 per Vittorio de Sica.

La vicedegana i el luxe

La vicedegana de Turisme de la UdG, Maria Rosa Collell, ha aparegut en el programa de TVE, "Comando Actualidad" (vídeo) comprant en una habitació d'un hotel diversos productes de luxe per a regalar al seu marit: unes sabates, una bossa i unes ulleres. En total 2.640 euros.

"No ha preguntado usted ningún precio. Para usted el precio es secundario", li diu la periodista. "De momento si, secundario. De momento si.", contesta ella.

Aquesta escena en un showroom queda molt autèntica però, segons ha dit un col·laborador de l'empresa venedora, es tracte d'una escenificació en la qual la vicedegana es va prestar, per amistat, a fer d'"actriu".

En temps de crisi i amb el càrrec que ocupa Maria Rosa Collell, podia haver escollit un altre paper més "autèntic" i raonable. Per exemple, i sense anar més lluny, el de vicedegana preocupada per les retallades que pateix la universitat pública...

• Alumnes i personal retreuen a Geli que no defensi la UdG

• Milers d'estudiants protesten contra el “desmantellament” de la universitat pública

Foto: La vicedegana, en primer pla, en una escena de "Comando Actualidad".  

Un defecte químic

“El sentiment és un defecte químic dels perdedors”. Un gran diàleg a l'escena final del capítol 1 de la segona temporada de Sherlock (BBC). La intel·ligent i freda dominatrix Irene Adler (Lara Pulver) té guardats a la memòria del seu mòbil tot un seguit de secrets per posar al país de genolls. Sherlock Holmes (Benedict Cumberbatch) haurà de trobar la clau de pas per accedir-hi. Entre els dos personatges s'estableix una singular relació d'amor odi.

Sherlock: - T'has deixat portar. El joc era molt elaborat. Estaves gaudint massa.

Adler: - Massa?. Mai és massa.

S: - Gaudir de l'emoció de la cacera està bé. Sospirar amb l'emoció del joc ho entenc perfectament, però el sentiment...El sentiment és un defecte químic dels perdedors.

A: - Sentiment, però que dius?

S: - Tu

A: - Per Déu. Pobrissonet. No creuràs de veritat que m'interessaves?. Sherlock Holmes, l'intel·ligent, el gran detectiu de la gorreta...

S: - No. Perquè et vaig prendre el pols. Accelerat. Pupil·les dilatades. Suposo que John Watson creu que l'amor és un misteri per mi, però la química és senzillíssima i molt destructiva. Quan ens vam conèixer em vas dir que la disfressa sempre és un autoretrat. Quina raó tenies!. La combinació de la caixa forta, les teves mesures corporals...però això és molt més íntim. És el teu cor i mai hauries de deixar que dominés la teva ment. Podies haver triat un número a l'atzar i haver-t'ho emportat tot. Però no vas poder resistir-ho. Sempre has donat per fet que l'amor és un desavantatge perillós. Gràcies per la teva prova definitiva.

A: - Tot el que vaig dir era mentida. Jo estava seguint el joc.

S: - Ho sé i ara estàs perdent.

I mentre acaba de dir això, Sherlock escriu en el mòbil la clau de pas que la freda Irene Adler havia ideat deixant-se trair pel cor: SHER  

El venedor d'enciclopèdies

M'ha vingut a visitar un individu d'una espècie en vies d'extinció: un venedor d'enciclopèdies. El primer que li he dit, amb ànim de desanimar-lo, és que a casa ja no m'hi caben més llibres en format paper.  L'home s'hi ha esforçat però no li he comprat res. M'ha reconegut que l'enciclopèdia en qüestió, una història d'Espanya promoguda per la Real Academia de la Historia (la mateixa del polèmic i vergonyant Diccionario Biográfico Español), ocupa molt d'espai.

Hem acabat parlant d'una cosa molt més lleugera: els llibres electrònics i la possibilitat de comprar-los (o aconseguir-los) per internet. D'una manera ràpida i sense que venedors en vies d'extinció truquin a la porta...

Simfonia desesperada

Fa dos o tres dies que a Girona tenim esverada la colònia de gavians argentats. Criden dia i nit i a altes hores de la matinada els veig volant en grup interpretant la seva simfonia desesperada (una banda sonora que, amb la foscor, sembla de pel·lícula de por).

Tal vegada els gavians noten de lluny com la primavera es va apropant?.

S'ha avançat el període de rituals amatoris a l'inacabable jaç de les alçades?...