dimecres, 29 de febrer de 2012

La vicedegana i el luxe


La vicedegana de Turisme de la UdG, Maria Rosa Collell, ha aparegut en el programa de TVE, "Comando Actualidad" (vídeo) comprant en una habitació d'un hotel diversos productes de luxe per a regalar al seu marit: unes sabates, una bossa i unes ulleres. En total 2.640 euros.

"No ha preguntado usted ningún precio. Para usted el precio es secundario", li diu la periodista. "De momento si, secundario. De momento si.", contesta ella.

Aquesta escena en un showroom queda molt autèntica però, segons ha dit un col·laborador de l'empresa venedora, es tracte d'una escenificació en la qual la vicedegana es va prestar, per amistat, a fer d'"actriu".

En temps de crisi i amb el càrrec que ocupa Maria Rosa Collell, podia haver escollit un altre paper més "autèntic" i raonable. Per exemple, i sense anar més lluny, el de vicedegana preocupada per les retallades que pateix la universitat pública...


Foto: La vicedegana, en primer pla, en una escena de "Comando Actualidad".  

dilluns, 27 de febrer de 2012

Un defecte químic


El sentiment és un defecte químic dels perdedors”. Un gran diàleg a l'escena final del capítol 1 de la segona temporada de Sherlock (BBC). La intel·ligent i freda dominatrix Irene Adler (Lara Pulver) té guardats a la memòria del seu mòbil tot un seguit de secrets per posar al país de genolls. Sherlock Holmes (Benedict Cumberbatch) haurà de trobar la clau de pas per accedir-hi. Entre els dos personatges s'estableix una singular relació d'amor odi.

Sherlock: - T'has deixat portar. El joc era molt elaborat. Estaves gaudint massa.

Adler: - Massa?. Mai és massa.

S: - Gaudir de l'emoció de la cacera està bé. Sospirar amb l'emoció del joc ho entenc perfectament, però el sentiment...El sentiment és un defecte químic dels perdedors.

A: - Sentiment, però que dius?

S: - Tu

A: - Per Déu. Pobrissonet. No creuràs de veritat que m'interessaves?. Sherlock Holmes, l'intel·ligent, el gran detectiu de la gorreta...

S: - No. Perquè et vaig prendre el pols. Accelerat. Pupil·les dilatades. Suposo que John Watson creu que l'amor és un misteri per mi, però la química és senzillíssima i molt destructiva. Quan ens vam conèixer em vas dir que la disfressa sempre és un autoretrat. Quina raó tenies!. La combinació de la caixa forta, les teves mesures corporals...però això és molt més íntim. És el teu cor i mai hauries de deixar que dominés la teva ment. Podies haver triat un número a l'atzar i haver-t'ho emportat tot. Però no vas poder resistir-ho. Sempre has donat per fet que l'amor és un desavantatge perillós. Gràcies per la teva prova definitiva.

A: - Tot el que vaig dir era mentida. Jo estava seguint el joc.

S: - Ho sé i ara estàs perdent.

I mentre acaba de dir això, Sherlock escriu en el mòbil la clau de pas que la freda Irene Adler havia ideat deixant-se trair pel cor: SHER  

divendres, 24 de febrer de 2012

El venedor d'enciclopèdies



M'ha vingut a visitar un individu d'una espècie en vies d'extinció: un venedor d'enciclopèdies. El primer que li he dit, amb ànim de desanimar-lo, és que a casa ja no m'hi caben més llibres en format paper.  L'home s'hi ha esforçat però no li he comprat res. M'ha reconegut que l'enciclopèdia en qüestió, una història d'Espanya promoguda per la Real Academia de la Historia (la mateixa del polèmic i vergonyant Diccionario Biográfico Español), ocupa molt d'espai.

Hem acabat parlant d'una cosa molt més lleugera: els llibres electrònics i la possibilitat de comprar-los (o aconseguir-los) per internet. D'una manera ràpida i sense que venedors en vies d'extinció truquin a la porta...

dilluns, 20 de febrer de 2012

Simfonia desesperada


Fa dos o tres dies que a Girona tenim esverada la colònia de gavians argentats. Criden dia i nit i a altes hores de la matinada els veig volant en grup interpretant la seva simfonia desesperada (una banda sonora que, amb la foscor, sembla de pel·lícula de por).

Tal vegada els gavians noten de lluny com la primavera es va apropant?.

S'ha avançat el període de rituals amatoris a l'inacabable jaç de les alçades?...

dimarts, 14 de febrer de 2012

El llit dels afers públics

Ahir, escoltant al síndic de greuges Rafael Ribó queixar-se de “les males pràctiques administratives” que van provocar el caos de la renda mínima d'inserció i de la situació d'indefensió que pateixen moltes persones per les retallades a salut, benestar social i educació, em preguntava quina relació deu tenir Ribó amb el govern de CiU.


La resposta ha arribat avui mateix per boca del portaveu de l'Executiu, Francesc Homs: “El síndic de greuges últimament es dedica a fer política, no a fer de síndic de greuges”.

A mi, que voleu que us digui, em sembla molt bé i molt sa que el síndic i el Govern no facin manetes i no s'entreguin a orgies dins el llit dels afers públics. Com tampoc ho haurien de fer mai de la vida els periodistes i els polítics...

L'eròtica del poder pot acabar essent destrempadora. Sobretot per tots aquells que des de prop han de vetllar per la bona salut democràtica del país.

divendres, 10 de febrer de 2012

Arriba un SMS

Em desperta l'arribada d'un SMS. Estiro el braç i, a palpentes, agafo el mòbil. Obro el missatge. La meva entitat bancària em comunica que m'han ingressat una quantitat respectable d'euros en concepte de prestació d'atur.

Prestació d'atur?. ¿M'havia posat a dormir conservant la feina i em desperto al carrer?

Quedo garratibat. Truco immediatament a recursos humans de la meva empresa i em tranquil·litzen: segueixo mantenint el meu lloc de treball. Tot plegat ha estat un error del Servei Públic d'Ocupació. M'han pagat tot un mes d'atur en lloc dels vuit dies d'ERO temporal que vaig fer el desembre.

Em costa tornar a agafar el son. Em ve al cap el mètode pervers emprat principalment al mon anglosaxó per acomiadar al personal: un trist i fred SMS. Aquí, en l'aniquilació del capital humà, encara conservem un cert grau de civilització i un punt d'elegància.

Tanco els ulls i un parell d'hores més tard quan torno a la vida examino amb una certa inquietud la bústia del mòbil... 

dilluns, 6 de febrer de 2012

Revolta animal


No sé si explicar-ho perquè costa de creure. Però ho faré. Avui he trobat en Kiko, el meu mastí dels Pirineus, assegut davant el televisor i seguint molt interessat les explicacions de l'home del temps. Que si temperatures sota zero aquí i allà, que si un nou front de nevades que travessarà Catalunya, que si plaques de gel a les carreteres, que si canonades d'aigua congelades...

Poc desprès, a l'hora de sortir a passejar, en Kiko ha aparegut protegint-se del fred amb la meva bufanda i la gorra de llana. Superada la sorpresa, he intentat fer-li entendre que som els humans, pobres criatures desvalgudes, els que necessitem la roba d'abric però ell s'ha mostrat taxatiu:

Els gossos urbans, els que a l'hivern dormim damunt l'estora al davant de la llar de foc, estem humanitzats i per a tant, per anar a passejar ens cal fer-ho abrigats. Vosaltres, els amos ens heu fet així! I això és innegociable!”.

L'argument era tan clar que no hi he pogut dir res. He sortir doncs al carrer, a travessar el fred, desproveït de gorra i de bufanda i amb en Kiko estirant de la cadena ben cofoi i calentet.

A fora, ens esperava un vent gelat damunt el qual dansaven cap a aquí i cap a allà els flocs de neu, una cortina gebrada que era travessada per dotzenes i dotzenes d'amos i gossos. Els humans, amb pas cansat i tremolant de fred. Uns sense gorra, altres sense bufanda, altres sense mitjons i, els més desafortunats, sense ni tan sols abric. Els animals humanitzats, en canvi, a més de la seva capa de pèl, passejaven protegits amb tot allò necessari per tractar de tu a tu a la siberiana.

Veient la imatge d'uns i altres, contemplant el nostre propi aspecte, he entès que l'actitud d'en Kiko no era una excentricitat passatgera. Costa de creure, però allà mateix he descobert l'autèntica magnitud de la revolta.

Foto: En Kiko amb gorra i bufanda. / Toni Dalmau

diumenge, 5 de febrer de 2012

Remullada en fred


Quarts de nou del vespre. Vaig a la piscina del GEiEG a fer quatre braçades de manteniment (no gaire més que uns 700 metres). En un moment determinat, surten de la sauna tres individus suorosos i es van a remullar a la piscina exterior. A fora estem a dos graus sota zero i només de pensar en la fredor tallant d'aquella aigua arribo a la conclusió que són uns valents.

Uns minuts més tard parlo amb un d'aquells iron man i m'assegura que el contrast sobtat de temperatures és molt bo per la circulació. "Jo-diu- només em remullo fins a la cintura. No vull que l'aigua freda m'afecti els pulmons". El miro amb aire escèptic i penso que valoro amb extraordinària estima els pulmons però també, per suposat, tot allò que forma part de la meva anatomia de cintura per avall...

divendres, 3 de febrer de 2012

El ganivet perfecte

En els diaris, algú és l'encarregat de repartir els anuncis entre les seccions i algú més decideix quines notícies es col·loquen a cada plana. A vegades, però, la combinació del món publicitari i del món informatiu no és, per dir-ho suaument, precisament perfecte...



Via: Ricard Vaqué / Espaifotogràfic.cat