dimarts, 31 de març de 2009

"Jo mai faria servir el preservatiu"

Ella té 35 anys, quatre fills i porta al damunt la motxilla ideològica que carreguen tots aquelles persones (o gairebé totes) que s'han format a un col·legi de l'Opus Dei. Assegura que la vida s'ha de santificar mitjançant el treball, considera que la nova llei d'avortament és “una insensatesa” i es mostra totalment d'acord amb el Papa anti-condons: “Jo mai faria servir el preservatiu”, afirma taxativament.

Com a fervorosa catòlica i conservadora, defensa la família tradicional i afegeix: “Des que el PSOE és en el Govern, es fa difícil dir el que penses sense que sembli que ets una freaky. Sembla que la meva opinió de vida és una cosa a extingir, a vegades em sento agredida”.

Doncs bé, el personatge en qüestió es diu Arantza Quiroga, és vicesecretaria general del PP basc i ha estat escollida pel seu partit per presidir el Parlament de Vitòria. Ocuparà aquest càrrec en el marc del pacte assolit entre el PSE i el Partit Popular i gracies als vots que rebrà d'aquells que precisament impulsen la reforma de la llei d'interrupció de l'embaràs, que anuncien la propera tramesa d'un milió de condons a Àfrica just després de les polèmiques declaracions de Benet XVI i que, en definitiva, la fan sentir com una freaky.

Arantza, però, acceptarà el càrrec sense que li dolgui la consciència. Ho farà de la mateixa manera que va acceptar que durant els vuit anys de mandat d'Aznar ningú fes res en el govern per aturar això que Arantza considera com un atemptat contra la vida.

Quanta hipocresia creix a les consciencies llaurades per l'Opus Dei!

I després diran que el pacte a Euskadi no és frontista.

dijous, 26 de març de 2009

A la recerca de les antigues pessetes


Metges i empresaris estan notant aquests darrers mesos una reducció de les peticions de baixa temporal de curta durada -de tres a cinc dies- per malaltia. Pel que pugui passar i davant la que està caient, els mateixos treballadors que accepten la congelació salarial com un mal menor, es curen en salut i s'estimen més anar a la feina amb un grau o més de febre o amb la gola esquerdada que no pas arriscar-se a ser assenyalats com a hipotètics malalts imaginaris.

Aquest és un símptoma més de la malaltia que bloqueja el sistema circulatori de l'economia global, però n'hi ha d'altres. El Banc d'Espanya, per exemple, ha detectat que la crisi econòmica està fent aflorar més bitllets i monedes de les antigues pessetes que mai. Al ciutadà honrat li costa arribar a final de mes i, amb gest ferm, assalta la guardiola on guardava, per nostàlgia o per mandra d'anar-les a canviar al banc, aquelles quatre pessetones de vell record.

Les darreres dades del Banc d'Espanya indiquen que el gener es van canviar 333 milions de pessetes a euros i que encara hi ha guardat en efectiu en els racons i raconets de les cases l'equivalent a uns 1.761 milions d'euros.

Com que la generositat de Zapatero vers el finançament català és del tot minsa, tant o més esquifida -ofereix 1.200 milions el primer any- que la fiabilitat del compliment dels seus compromisos, tal vegada arribarà el dia en que Montilla, ofegat pels números vermells, haurà de demanar als catalans que escurem el fons del calaix a la recerca de la darrera pesseta i, una vegada complerta aquesta patriòtica missió, contribuïm amb el tresor a fer surar una Generalitat que fa aigües gràcies a la fraternal amistat amb els compañeros que governen les Espanyes. Com diu el refranyer castellà, “con esos amigos, ¿para que quiero enemigos?”.

dimarts, 24 de març de 2009

L'amant de la iaia


Una nena petitona a la falda d'una iaia venerable:

- Iaia, què és un amant?

La iaia que xiscla i s'aixeca, la nena per terra, la iaia escales amunt, la nena que es posa a plorar, la iaia a les golfes, la nena xisclant, la iaia que obre un armari.... i cau un esquelet.


Microrelat de terror d’autor desconegut (Vía : bea / llista de correu EnCatalà

diumenge, 22 de març de 2009

El cartell dels bisbes pecadors

Ni la criatura de la campanya episcopal contra l’avortament és un fetus susceptible de patir cap interrupció de l’embaràs ni el linx que apareix junt al nen és de l’espècie protegida ibèrica.

Veient l’infant d’un o dos anys amb una aparença que no res té a veure amb un fetus de fins a catorze setmanes, qualsevol persona amb un dit de seny podia intuir que estàvem davant un cartell-trampa. Ara però, per si quedava algun dubte, els científics del programa de conservació del linx ibèric han indicat que el fèlid que mostren els bisbes a la seva campanya no és ibèric sinó euroasiàtic o boreal, una espècie que no existeix a la península i que per a tant no rep cap mena de protecció de l’estat espanyol.

Algú pot pensar que mirar amb lupa aquests detalls és anar a buscar tres peus al gat (mai millor dit veient al nen gatejant al costat de la bèstia de quatre potes), però també es pot afirmar que des de la Conferència Episcopal ens intenten donar gat per llebre. I no és res d’estrany ni nou. De fet, els grups pro-vida ja ho varen intentar a la dècada dels 80 quan es discutia i aprovava la llei d’interrupció de l’embaràs. A aquella època, feien circular vídeos i fotografies de fetus complements formats i a punt de néixer per acusar d’infanticides als promotors i defensors de la normativa.

Ara, quan toca atacar la reforma de la llei i la llibertat de decisió de la dona, són els mateixos bisbes els que tiren pel dret amb una bonica criatura a la qual presenten com a menys protegida que els animals. Estem doncs davant una doble falsedat, tant semiòtica com jurídica: ni el nen és un fetus, ni el linx és ibèric, ni a l’estat espanyol -per més que es reformi la llei d’avortament posant-la a nivell europeu- la infància rep menys protecció que els animals.

La campanya promoguda pels bisbes i pels grups conservadors es fonamenta en l’engany, com també ho és, a ulls de la ciència, la darrera afirmació pública feta per Benet XVI, durant la seva gira africana, segons la qual els preservatius “augmenten el problema de la sida”.

L’1 de gener de 2006, a la celebració de la Jornada Mundial de la Pau, el mateix Papa, citant a l’evangelista Joan, recordava que el diable -“l’ésser de llengua bifida”- és “el pare de la mentida”.

Si, segons la Bíblia, Déu no menteix i es pecat que ho facin els homes, com és que Benet XVI i els seus bisbes ho fan? ¿Estem davant una “mentida pietosa”, aquella que teòricament ha de beneficiar a qui la pateix?

La mentida -va dir el Papa en el mateix discurs del 2006- està relacionada amb el drama del pecat i les seves conseqüències perverses, que han causat i segueixen causant efectes devastadors en la vida dels individus i de les nacions”.

Una situació dramàtica, uns efectes devastadors són els que es pateixen especialment en el continent africà, on hi malviuen i moren dues terceres parts dels 32 milions de malalts de sida que, segons l’ONU, hi ha en el món.

Protegeix la meva vida”, diu l’eslògan del cartell dels bisbes i el mateix els podrien reclamar les 7.000 persones que cada dia s’infecten amb el VIH per no adoptar mesures de protecció, per no caure, en alguns casos, en el pecat que, segons el Vaticà, comporta fer servir condó. Qui ho proclama és, en definitiva, el mateix aparell de l’Església, aquest cau de mentiders i d’hipòcrites, que, fent ús constant, en discursos i campanyes, d’allò que ells mateixos tenen catalogat com el pecat de la mentida, es preocupa tant per les cel·lules mare, pels embrions i pels fetus i tan poc per les persones vives.



Dibuix: Eneko / 20 Minutos

dimecres, 18 de març de 2009

Ovelles elèctriques

Somien els androides amb ovelles elèctriques?. La pregunta se la va fer l'any 1968 el nord-americà Philip K. Dick quan va escriure aquesta novel·la curta de ciència ficció que serviria de base a Ridley Scott per rodar el 1982 un clàssic entre els clàssics: Blade Runner. Quatre dècades més tard, les “ovelles elèctriques” estan triomfant a la xarxa gràcies a la creativitat de l'agència publicitària The viral factory.

Agafes uns ramats d'ovelles, uns pastors i uns gossos d'atura, vesteixes els animals amb armilles amb díodes led, els fas moure a la nit pels prats, graves i edites convenientment les escenes lluminoses, ho penges a Youtube i ja tens aquest espectacular anunci viral que circula per internet publicitant, sense gastar un euro, la nova gama de televisors Samsung.

La imaginació al poder i ara...a esperar l'arribada dels androides perseguint les ovelles!

dimarts, 17 de març de 2009

Artur "Sòcrates" Mas


La Vanguardia és un gran diari i una bona font de coneixements, fins el punt que Sòcrates s'ha colat a l'edició digital amb el seu “Només sé que no sé res”. La famosa frase que el filòsof grec emprava davant els seus interlocutors per fingir ignorància i agafar-los així amb la guàrdia baixada fent-los obrir els ulls davant els seus errors, encara apareix inclosa entre les propostes d'Artur Mas per fer front a la crisi econòmica.

En tot cas, ni el líder convergent és Sòcrates ni tampoc es tracta d'una broma interna de La Vanguardia. Anant a la plana 12 de l'edició en paper d'avui es pot veure que aquest “Sólo sé que no sé nada” és el títol d'un article d'opinió d'Alfred Rexach que acompanya la notícia sobre l'acte públic protagonitzat per Artur Mas i que, per aquells misteris de la informàtica, al fer el traspàs a l'edició digital, ha acabat formant part del pla màgic convergent per sortir de la crisi en un tres i no res.

El fotut del cas és que aquest “Només sé que no sé res” és segurament la conclusió a la que han arribat molts economistes i polítics a l'hora d'analitzar l'actual terrabastall econòmic i trobar-ne les possibles sortides. Un full en blanc sense respostes que no té cap semblança amb la ironia i el fingiment socràtic.

dilluns, 16 de març de 2009

Els pantalons cenyits de Camps

Finalment hem pogut conèixer a José Tomás García, el sastre de Francisco Camps. En unes declaracions publicades ahir en El País, l’home explica tota mena de detalls sobre els vestits que li encarregava el president de la Generalitat valenciana i que presumptament pagava -12.783 euros- la trama de Francisco Correa.

El sastre està emprenyat perquè l’endemà d’haver hagut de declarar davant el jutge Garzón, l’empresa de roba de luxe per la qual treballava -Forever Young- el va fotre fulminantment al carrer acusant-lo de falsificar les factures. Ell assegura que era una altra persona l’encarregada de disfressar la facturació fent-hi constar “tela per entapissar” en lloc dels pantalons, les jaquetes i les armilles del baró popular. Com que les empreses de Correa muntaven actes, és de suposar que l’adquisició de tela pels escenaris era un concepte comptable més digerible que, posem per cas, l’esmoquin lluït per Camps en un acte públic a Nova York. Tot i això, fer aquesta compra en un establiment de moda del Paseo de la Castellana ha de cridar l’atenció al fiscal anticorrupció més despistat…

El sastre ara a l’atur canta pels descosits explicant detalls curiosos que retraten al president valencià com un client molt exigent: “Me hizo repetir bastantes trajes. Quería los pantalones con un ceñidor detrás y hubo que buscar una trabilla que tuvieron que traer de Italia”.

Camps ho nega i Rajoy -de moment- mira cap a un altre costat (els únics cap que han caigut són de Madrid), però si es demostra que es va deixar comprar a canvi de portar els pantalons més cenyits i de poder encarregar els vestits de dos en dos, serà el suborn en espècie més cutre de la història. A València ja hi ha qui posa ciris a la verge dels Desemparats, patrona de la ciutat, tot pregant que la part del sumari que afecta a Francisco Camps arribi ràpidament de Madrid i caigui en mans d’un jutge amic.

Segons com vagin les coses i malgrat els seus pantalons cenyits, el president valencià pot acabar fent la fi d’en Cagaelàstics, cosa que, de produir-se, seria acollida amb una feliç i sorollosa mascletà pel seu enemic i ben conegut de tothom, l’inigualable Eduardo Zaplana, un altre figurí de la política de qui, tal vegada, algun dia, acabarem coneixent també el nom del seu sastre.

Tot sigui dit, faltaria més, sense ànim d’ofendre ni de prejutjar a ningú, sinó tan sols de saber el nom de l’artista de les tisores que un bon dia va fer pujar a l’olimp de l’elegància pàtria a un personatge tirant a pinxo com Zaplana.

Foto: José Tomás García. / Gorka Lejarcegi / El País

dissabte, 14 de març de 2009

L'Arcadi surt a la foto


Fa uns quants segles enrere, en la seva anterior vida de polític, l'actual president de Caixa Girona, Arcadi Calzada es va guanyar una merescudíssima i treballada fama de sortir sempre en el millor lloc de la foto. En escena hi podia haver quatre, vuit, dotze o milers de persones però, a primera fila, sempre apareixia aquest convergent garrotxí de tracte afable i aspecte de cavaller del XIX. No cal entrar en detalls de com s'ho feia per vèncer en aquesta guerra de posicions -un copet de colze cap aquí, una accelerada cap allà...- però cada vegada assolia el triomf de lluir gràficament en els diaris de l'endemà. Era el rei del que ell mateix va definir una vegada com a “sentit estratègic de col·locació”.

Han passat els anys i veig que Calzada conserva la seva històrica habilitat, apareixent aquesta vegada fotografiat just al costat de Felip de Borbó en motiu de la recepció a la Zarzuela dels impulsors de la nova Fundació Príncep de Girona. Caps dels seus col·legues, ni tan sols Isidre Fainé, president de la Caixa-Caixa, que això són paraules majors, ha pogut impedir que el nostre personatge ocupés el lloc d'honor en aquest besamans a la Corona. I té mèrit perquè ho ha fet sense cremar-se, com gairebé li va succeir la darrera vegada que va festejar amb caps màgics i coronats pels carrers de Girona.

Mil genuflexions doncs als peus de Calzada malgrat que la seva proesa hagi consistit en fer-se la foto al costat d'un humà que, ara per ara, no té altre mèrit que ser pollet d'ous borbònics i d'haver estat, això sí, protagonista d'una mítica portada d'El Jueves.

Salut i peles per l'Arcadi i per la resta de forces vives que l'acompanyen en aquesta fundació / promoció socio-monàrquica i un darrer prec: recordeu que estem a Girona rai i no pas a Asturias, patria querida. Res d'utilitzar imatges del pont de Cangas de Onís, ni de les platges de Cuevas del Mar, ni dels prats verds de Santa Cristina de Lena. No caigueu a la temptació de robar paisatges ni d'importar extres per donar, quan calgui, la benvinguda popular al príncep-president d'honor de la Fundació perquè aquí sempre hi ha desagraïts disposats a fer sang amb les bones intencions i originals idees que, sens dubte, tots vostès tenen.



Foto: Els patrons de la Fundació amb Felip i Letizia. D'esquerra a dreta Domènec Espadalé, presidente de la Cambra de Comerç de Girona; Arcadi Calzada, president de Caixa Girona; Ramón Boixadós , president de la Fundació Gala-Salvador Dalí; Isidre Fainé, presidente de la Caixa; y Leopoldo Rodés, consejero independiente de La Caixa. / Efe

Dibuix: Caricatura d’Arcadi Calzada publicada en El Punt el 23 de març de 1986. / Ros

dimarts, 10 de març de 2009

El cigar havà de Rajoy



Dues coses em van cridar l'atenció a l'entrevista de tres planes a Mariano Rajoy publicada diumenge a La Vanguardia: la resposta sobre la COPE i la magnífica fotografia del líder de l'oposició en el seu despatx del carrer Génova.

-La emisora Cope, propiedad del episcopado, mantiene una tensa campaña contra usted desde hace meses. Una campaña que no ha aflojado tras la victoria del PP en Galicia.

Sobre ese asunto prefiero no decir nada, pero no me importa que se diga que prefiero no decir n
ada.

Ni resposta a la gallega ni punyetes: pur estil germans Marx.

Pel que fa a la fotografia, feta per l'antic col·lega d'El Punt Dani Duch, hi ha un aspecte que em sorprèn: que amb l'amenaça etarra sempre present i per més que els vidres puguin ser blindats i tintats, els serveis de seguretat del PP no posin obstacles a la publicació d'imatges que permeten ubicar perfectament la situació del despatx de Rajoy a la planta setena de la seu central del partit.

Deixant al marge aquesta qüestió, l'observació dels detalls de la fotografia permet descobrir a la dreta de la imatge un retrat del líder del PP abraçat amb un altre individu.

Qui pot ser?

Doncs ni més ni menys que el guinyol del propi Rajoy durant un divertit cara a cara a La Cuatro (veieu el vídeo de baix)

D'altra banda, damunt la taula atapeïda de documents apareix un cendrer amb les restes d'un havà, el tabac que acostuma a consumir Rajoy. La pregunta, però, és immediata: es pot fumar dins la seu central del Partit Popular?

En Josep-Lluís Carod-Rovira (versió Minoria Absoluta) va trucar ahir directament al carrer Génova, fent-se passar per un lector de La Vanguardia, i la resposta va ser clara:

Como en todas las oficinas, no se puede fumar




En una de les seves darreres columnes a La Voz de Galicia, Fernando Omega escriu el següent en relació als darrers resultats electorals:

"Mientras Zapatero se dispone a jugar una endiablada partida de mus en el País Vasco, Mariano Rajoy es el hombre feliz que, como suelen decir los cronistas, se fuma un puro mirando el paisaje y gozando la gloria."

Les cendres captades per la càmera de l'amic Duch deuen ser les d'aquest havà gloriós fumat d'estranquis dins el seu despatx, un moment de satisfacció electoral, un oasi de tranquil·litat (enmig de la tempesta) amb la mirada perduda del gallec cap aquest paisatge madrileny on les trames conspiratòries, sota les sigles del PP o seguint el ritme de les ones eclesials, preparen, ben segur, el següent moviment.

diumenge, 8 de març de 2009

ʇɐɹ!ƃdɐɔ uóɯ |ә (El món capgirat)


.ʇɐʇ!|ɐәɹ ɐ| ɐ ɹɐuɹoʇ әp әɥ ! ɹopɐʇɹәdsәp |ә ʇuɐɔoʇ àʇsә ènbɹәd ɹɐx!әp әp әɥ sn ɐɹɐ !

.sәɯɐɥɐq sә| әp ! ɐ!|àɹʇsnɐ,p sәƃʇɐɯ! ”ʇuɐqoɹ“ !uo!ɔoɯoɹd sә ɐʌɐɹq ɐʇsoɔ ɐ| әnb uәnb!ʇ!ɹɔ әnb suɐɾʇ!ɯ sox!әʇɐɯ s|ә uә ɐʇïnʇɐɹƃ ʇɐʇ!ɔ!|qnd .puɐ|suәәnb әp әp sәƃʇɐ|d sә| әp ! |ɐɹoɔ әp ɐɹәɹɹɐq uɐɹƃ ɐ| әp 'uoʇ|!ɯɐɥ әp ɐ||!,| әp sә!ɔuè|·|әɔxә sә| !ʇuɐɔ sʇuәu!ʇuoɔ ɔu!ɔ s|әp ɐsɯәɹd ɐ| ènbɹәd |ɐu!ƃ!ɹo ! ɐɹәu!ɯɐ|| noɹd ʇɐʇsә ɐɥ ɐʌ!ʇɐ!ɔ!u! ɐ| .ʇәuɹәʇu! ɹәd sә!ɔuè!ɹәdxә sәʌәs sә| ɹɐɔ!|dxә ɐ ! ɐnƃ!ɐ,| әp ! ɐɹɹos ɐ| әp ɹ!pnɐƃ ɐ 'әxn| әp |әʇoɥ un uә ʇuәɯɐʇïnʇɐɹƃ әs-ɹɐɾʇo||ɐ ɐ sʇɐsods!p uóɯ |әp nәɹɹɐ,p sʇuɐɹ!dsɐ ㄣ88.ㄣᄐ ʇɐʇuәsәɹd uɐɥ !ɥ,s .soɹnә 000.9ㄥ әp nos un qɯɐ |ɐɔ!doɹʇ ɐ||! ɐun ɐ ɐʇs!ɹnʇ әp ɹәɟ ɹәd sosәɯ s!s әp әʇɔɐɹʇuoɔ un uәx!әɹәɟo .”uóɯ |әp ||ɐqәɹʇ ɹo||!ɯ |ә“ sɹnɔuoɔ nәs |ә qɯɐ |ɐ!punɯ ó!ssnɔɹәdәɹ ɐun ʇ!nƃәsuoɔɐ ɐɥ puɐ|suәәnb әp ʇɐʇsә,| әp әɯs!ɹnʇ әp ʇuәɯɐʇɹɐdәp |ә .ó!ɔɐu!ƃɐɯ! ɐçɹoɟ uәsod !ɥ suɐ!|ɐɹʇsnɐ s|ә 'suo!ɔoɯoɹd uә soʇɹɐnb s|ә әs-ɹɐʇsɐƃ әp ɐɹoɥ,| ɐ 'ʇәɟ әp

.ɐɔuoɔ ɐs әp o ʇɐƃ!|| ʇɹod әp әƃʇɐɯ! ɐ| qɯɐ әs-ɹɐ!ɔunuɐ,p ó!ɔɐʇdɯәʇ ɐ| ɐ ʇnƃ!ɐɔ uɐɥ ou òɹәd '!uɐɹɹәʇ!pәɯ ɐɯ!|ɔ un,p ʎuɐ,| ʇoʇ uәx!әpnɐƃ ! n!ʇsә,| sé ɐɹɐ '|ɐʇuәp!ɔɔo ɐ!|àɹʇsnɐ,p ʇɐʇsә,| ɐ 'ɥʇɹәd ɐ .ɹoɾʇә|| әp !ƃ!ʇsәʌ |oʌәs|ɐnb -ɐɔ!ʇsíɹnʇ ɐ!ɹʇsúpu! ɐ| әɹdɯәs ɐɟ ɯoɔ- uәnƃɐɯɐ әnb ɐsә||әq әp sʇ!||oɔsә s||ɐʇәɹ 'sәnbɐís!pɐɹɐd sәƃʇɐɯ! sә!dòɹd sәʌәs sә| qɯɐ noɹd uәuәʇ uә ínbɐ әnb әɹʇuәɯ 'ɥʇɹәd әp sәƃʇɐ|d sә| әp oʇoɟ ɐun qɯɐ noɯoɹd sә ɐʌɐɹq ɐʇsoɔ ɐ| .íx!ɐ sé ou 'ou òɹәd '||ɐɹ!ɯ әʇɔәɟә,p ɐuәɯ ɐun x!әnpoɹd sә ɐʎun|ɐʇɐɔ әp sәpodíʇuɐ sә| ɐ !s ɹɐʌoɹdɯoɔ ɹәd ɐ!|àɹʇsnɐ ɐ ʇɐɾʇɐ!ʌ әɥ .(ɐ!ɔuàʇs!p әp sәɹʇәɯò|!nb ㄣ0⇂.ᄅ ɐ sé ɐp!ɐ|әpɐ ”ɐuïәʌ“ ɐ|) uóɯ |әp ɐpɐ||ïɐ séɯ sʇuɐʇ!qɐɥ,p ó!|!ɯ |ɐ ɹo!ɹәdns ó!ɔɐ|qod ɐun qɯɐ ʇɐʇn!ɔ ɐ| sé әnb 'ɥʇɹәd әp sәp ʇ!ɹɔsә sn


Postdata:

Avui he somniat que era a Austràlia, concretament a Perth, la ciutat que aquests dies ha fet famosa el Patronat de Turisme de la Costa Brava. Quan m'he despertat, he trobat en el blog aquest apunt escrit al revés, com correspon, imagino, a qualsevol activitat -diguem-ne- intel·lectual portada a terme a les antípodes, és a dir de cap per avall. Però no us preocupeu, a la xarxa he localitzat una eina per posar del dret el text oníric i aquí el teniu. Això sí: no en feu gaire cas.


Us escrit des de Perth, que és la ciutat amb una població superior al milió d'habitants més aïllada del món (la “veïna” Adelaida és a 2.104 quilòmetres de distància). He viatjat a Austràlia per comprovar si a les antípodes de Catalunya es produeix una mena d'efecte mirall, però no, no és així. La Costa Brava es promou amb una foto de les platges de Perth, mentre que aquí en tenen prou amb les seves pròpies imatges paradisíaques, retalls escollits de bellesa que amaguen -com fa sempre la indústria turística- qualsevol vestigi de lletjor. A Perth, a l'estat d'Austràlia Occidental, ara és l'estiu i gaudeixen tot l'any d'un clima mediterrani, però no han caigut, encara, a la temptació d'anunciar-se amb la imatge de Port Lligat o de Sa Conca.

De fet, a l'hora de gastar-se els quartos en promocions, els australians hi posen força imaginació. El departament de Turisme de l'estat de Queensland ha aconseguit una repercussió mundial amb el seu concurs “El millor treball del món”, oferint un contracte de sis mesos per fer de turista a una illa tropical amb un sou de 76.000 euros. S'hi han presentat 34.884 aspirants d'arreu del món disposats a allotjar-se gratuïtament en un hotel de luxe, a gaudir de la sorra i de l'aigua i a explicar les seves experiències per internet. La iniciativa ha estat prou llaminera i original perquè la premsa dels cinc continents canti les excel·lències de l'illa de Hamilton, de la Gran Barrera de Coral i de les platges de de Queensland. Publicitat gratuïta en els mateixos mitjans que critiquen que la Costa Brava es promocioni “robant” imatges d'Austràlia i de les Bahames.

I ara us he de deixar perquè està tocant el despertador i he de tornar a la realitat, just allà on alguns no ens conformen amb els petits paradisos que encara sobreviuen entre el ciment.



Foto: La imatge original d’una platja de Perth i la manipulada. / Getty Images

dimecres, 4 de març de 2009

ZP i l'entrecuix



El millor remei per combatre la depressió provocada per la crisi o pels resultats electorals passa per l’entrecuix. Així ho ha entès el president Zapatero, qui, ahir, a la roda de premsa conjunta amb el seu homòleg rus Dimitri Medvedev, va explicar les claus de l’acord turístic signat entre els dos països. Segons va dir textualment ZP, aquest acord serveix per “estimular, per afavorir, per follar (sic), per donar suport a aquest turisme”.

L’anunci del president espanyol ha provocat la formació de llargues cues a les agències de turisme i des de Moscou ja s’està preparant de cara a les vacances de setmana santa un paquet turístic que portarà per nom “Des de Rússia amb amor”. Fonts ben informades asseguren que James Bond farà de cicerone i neguen que Zapatero hagi patit cap lapsus causat pel vodka o per la ressaca gallega.

dimarts, 3 de març de 2009

El vàter de Ryanair i les fel·lacions d'alts vols


Gràcies a Ryanair i a la resta d'aerolínies de baix cost, el fet de volar s'ha popularitzat fins a extrems inimaginables. Bitllets a un preu de pa riure, a vegades més econòmics que anar al cinema, però això sí, amb la condició d'utilitzar aeroports secundaris i de renunciar a la majoria dels serveis habituals: qui vol, posem per cas, facturar l'equipatge, embarcar primer per no fer cua i poder triar seient o consumir una beguda ha de passar per caixa. Ara, però, Ryanair està estudiant eliminar la darrera gentilesa que oferia als seus clients: la d'utilitzar gratuïtament els vàters dels avions. Si la cosa tira endavant, qui voli amb la companyia irlandesa haurà d'embarcar ben pixat i ben cagat o portar a la butxaca 1,12 euros, que és la quantitat que, segons ha dit a la BBC Michael O'Leary, director executiu de Ryanair, es podria cobrar a bord per cada evacuació líquida o sòlida de la seva sacrificada clientela.

Encara no recuperats de la sorpresa, el cap de comunicació de la companyia Stephen MacNamara ja ha advertit que tal vegada O'Leary feia broma i que, en tot cas, la mesura no serà d'aplicació immediata.

De fet, el director executiu de Ryanair és un mena d'home-espectacle que utilitza les seves compareixences davant els periodistes per muntar el número i aconseguir que es parli de l'aerolínia encara que sigui malament. Memorable va ser, per exemple, la roda de premsa que va protagonitzar l'any passat a Alemanya per presentar els futurs vols transatlàntics de la companyia. En un moment de l'acte, O'Leary va anunciar (veieu el vídeo de sota) que entre els serveis que s'oferirien a bord hi hauria “beds and blowjobs”, és a dir “llits i sexe oral”. La gràcia va donar la volta al món, però mai més s'ha tornat a sentir a parlar d'aquestes fel·lacions d'alts vols.

Suposant que la cosa dels vàters tiri endavant, que ja és molt suposar, tal vegada veurem a l'aeroport de Girona o al de Reus viatgers que pujaran a l'avió amb el bocata en una ma -tal i com fan ara- i l'orinal a l'altra. I també és possible que posats a fer créixer la partida d'ingressos extraordinaris, les hostesses venguin a bord paquets complerts de beguda + val per anar al lavabo, cobrint d'aquesta manera el cicle complert de les necessitats biològiques dels viatgers. Clar que posats a oferir idees més extremes -d'aquelles que agraden a l'inigualable Michael O'Leary- Ryanair també podria, posem per cas, regalar una tarja multivol als clients que s'ofereixin per formar part, una vegada arribats a destí, d'una brigada per deixar nets i lluents els vàters de l'avió. Així, l'aerolínia podria estalviar-se una part dels serveis de terra i els viatgers low cost sentirien com a més seva la companyia, integrant-se als somnis voladors del gran O'Leary.





Foto: Una imatge “divertida” del director executiu de Ryanair durant una roda de premsa celebrada a Madrid l’any passat. /EFE / Sergio Barrenechea

diumenge, 1 de març de 2009

Rubianes


L'eufemística “llarga malaltia” va entrar fa temps en escena embolcallada de fum de tabac i avui ha obligat a baixar el teló. El càncer de pulmó s'ha emportat Pepe Rubianes el dia de les eleccions a Galícia, aquella terra que el va veure néixer i que històricament ha estat tan castigada pel caciquisme. Quan a Rubianes se li escalfava la boca i enviava Espanya a prendre pel sac, ho feia pensant precisament en aquella Espanya rònega i eterna, aquell vell latifundi de cacics que té poc a veure amb l'Espanya plural que, d'existir, existeix, però que a vegades costa d'albirar entre tanta bandera i tanta pàtria.

Encara té un pes considerable la grande y libre i per això entra dins la lògica que, en el seu moment, molts no sabessin o volguessin entendre l'estripada provocadora de Rubianes a TV3.

Ara, en algun escenari de ves saber quina galàxia, els esclats de riure acompanyen un nou monòleg d'aquest còmic extrem, polèmic i de verb enverinat, d'aquest artista que sempre ha odiat l'humor blanc. I també allà, algú es sentirà ofès. Perquè aquesta era l'essència del seu espectacle. La d'enfotre's de tot, saltant-se i destrossant la barrera d'allò políticament correcte per intentar comunicar amb humor corrosiu la seva veritat.

Encara que fos posant un misto a la pólvora.



  • L'estripada de Rubianes en el programa El Club de TV3:




Foto: Pepe Rubianes actuant al XI Festival de Teatre Còmic Ple de Riure d'El Masnou. / Xavi Cardona