Els pantalons cenyits de Camps

Finalment hem pogut conèixer a José Tomás García, el sastre de Francisco Camps. En unes declaracions publicades ahir en El País, l’home explica tota mena de detalls sobre els vestits que li encarregava el president de la Generalitat valenciana i que presumptament pagava -12.783 euros- la trama de Francisco Correa.

El sastre està emprenyat perquè l’endemà d’haver hagut de declarar davant el jutge Garzón, l’empresa de roba de luxe per la qual treballava -Forever Young- el va fotre fulminantment al carrer acusant-lo de falsificar les factures. Ell assegura que era una altra persona l’encarregada de disfressar la facturació fent-hi constar “tela per entapissar” en lloc dels pantalons, les jaquetes i les armilles del baró popular. Com que les empreses de Correa muntaven actes, és de suposar que l’adquisició de tela pels escenaris era un concepte comptable més digerible que, posem per cas, l’esmoquin lluït per Camps en un acte públic a Nova York. Tot i això, fer aquesta compra en un establiment de moda del Paseo de la Castellana ha de cridar l’atenció al fiscal anticorrupció més despistat…

El sastre ara a l’atur canta pels descosits explicant detalls curiosos que retraten al president valencià com un client molt exigent: “Me hizo repetir bastantes trajes. Quería los pantalones con un ceñidor detrás y hubo que buscar una trabilla que tuvieron que traer de Italia”.

Camps ho nega i Rajoy -de moment- mira cap a un altre costat (els únics cap que han caigut són de Madrid), però si es demostra que es va deixar comprar a canvi de portar els pantalons més cenyits i de poder encarregar els vestits de dos en dos, serà el suborn en espècie més cutre de la història. A València ja hi ha qui posa ciris a la verge dels Desemparats, patrona de la ciutat, tot pregant que la part del sumari que afecta a Francisco Camps arribi ràpidament de Madrid i caigui en mans d’un jutge amic.

Segons com vagin les coses i malgrat els seus pantalons cenyits, el president valencià pot acabar fent la fi d’en Cagaelàstics, cosa que, de produir-se, seria acollida amb una feliç i sorollosa mascletà pel seu enemic i ben conegut de tothom, l’inigualable Eduardo Zaplana, un altre figurí de la política de qui, tal vegada, algun dia, acabarem coneixent també el nom del seu sastre.

Tot sigui dit, faltaria més, sense ànim d’ofendre ni de prejutjar a ningú, sinó tan sols de saber el nom de l’artista de les tisores que un bon dia va fer pujar a l’olimp de l’elegància pàtria a un personatge tirant a pinxo com Zaplana.

Foto: José Tomás García. / Gorka Lejarcegi / El País