Sílvia Pérez Cruz brillant a Empúries

 

Concert de Sílvia Pérez Cruz en el Fòrum Romà d'Empúries. Un estil intimista davant una audiència considerable: 2.000 persones. Un ple de gom a gom que confirma, actuació darrera actuació, de quina manera la jove cantant de Palafrugell ha sabut connectar amb el públic esdevenint a hores d'ara la veu femenina més interessant del panorama musical català.

Feia molt de temps que tenia ganes d'assistir a un dels seus  concerts i el d'ahir en el Festival Portalblau m'ha deixat clar el que ja intuïa: que si el disc “11 de novembre” és una joia, el directe de Sílvia Pérez Cruz té l'espontaneïtat, la gràcia i la força que fan brillar amb mil llums aquest conjunt de bellíssimes cançons compostes i arranjades per ella, amb lletres pròpies però també de poetes com Feliu Formosa, Maria Cabrera i Maria Mercè Marçal. Tant se val l'idioma amb el qual canti -català, castellà, portuguès- o la barreja d'estils i de col·laboracions que han anat marcant l'arrancada de la seva carrera - Las Migas, Chicuelo, Javier Colina, Toti Soler - ella i els seus músics -Refree (guitarra), Joan Antoni Pich (violoncel), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Mario Mas (guitarra)- quins senyors músics! ho broden i ho fan tant amb les peces pròpies com amb les d'altres artistes (Cucurrucucú, Corrandes d'exili, Gallo rojo, gallo negro...).

En la manera de fer de Sílvia Pérez Cruz hi ha tones d'autenticitat, poder creatiu, sensibilitat, simpatia i una veu versàtil, amb mil modulacions, que puja i que baixa, que es passeja amb absoluta comoditat des de la frase més íntima fins al to aflamencat més alt. Una veu que enamora des de la primera nota. Tenim molta sort de poder gaudir i emocionar-nos escoltant a una artista com aquesta!.

Vídeo: Interpretació ahir a Empúries de "Covava l'ou de la mort blanca", poema de Maria Mercè Marçal musicat per Sílvia Pérez Cruz.

Tomàs Milans, mestre de capella

Tomàs Milans i Godayol (1672-1742), fill d'una important família de Canet de Mar, va ser director de la capella del Palau de la Comtessa de Barcelona i a partir del 1714 i fins el 1735 va ocupar el càrrec de mestre de capella de la catedral de Girona. Tant la biografia d'aquest personatge com les seves obres com a compositor del barroc català han estat estudiades i recuperades pels musicòlegs Jordi Rifé i Josep M. Gregori gràcies a un treball de recerca portat a terme mitjançant una beca de la Fundació Ernest Lluch.

El gruix de l'obra conservada de Milans es reparteix entre l'arxiu de música de la catedral de Girona, el de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar i la Biblioteca Nacional de Catalunya. Precisament d'aquest darrer fons procedeixen les peces que han estat enregistrades pel Cor La Xantria, sota la direcció de Pere Lluís Biosca, en un cd que acaba d'aparèixer.

Així mateix, divendres, en el marc del Festival de Músiques de Torroella, La Xantria va interpretar sis d'aquests salms i motets per a les funcions solemnes de la catedral de Girona i també va oferir diverses obres de tres figures capdavanteres de la música religiosa del Barroc català: Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Va ser un un magnífic concert.




Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Una gran nit de jazz

“Si toques una melodia de jazz i les persones no mouen els peus, no la toquis més” va dir el gran Count Basie. I el compositor John Philip Sousa ho va arrodonir assegurant que el jazz durarà mentre la gent l'escolti a través dels peus i no del cervell. És així com s'ha d'escoltar el jazz i és també d'aquesta manera com ho va fer dissabte a la nit el públic que va omplir l'espai del port del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. En escena, la joveníssima estrella catalana del jazz, Andrea Motis, el multi instrumentista, professor de música i descobridor de talents Joan Chamorro acompanyat pel seu grup i la incombustible, la incomparable reina del swing, La Locomotora Negra.

La suma de la joventut gairebé insultant d'una nova generació jazzística que puja amb força  -la cantant, trompetista i saxofonista Andrea Motis té només 17 anys- , el mestratge de Chamorro al front de la Sant Andreu Jazz Band i les quatre dècades de circulació d'una locomotora imparable amb Ricard Gili  al front de l'orquestra, van configurar una nit molt especial que ni tan sols va poder aigualir el soroll procedent de la rua de festa major. ¿No hi ha ningú a Sant Feliu capaç de gestionar correctament el programa d'actes?. Malauradament és  una pregunta retòrica perquè aquesta mena de contraprogramació sonora castiga cada estiu al festival de la Porta Ferrada.

Al marge d'aquest detall negatiu, van poder gaudir de veterania, de talent nou (molta atenció amb la jove cantant i saxofonista Eva Fernández, una gran veu i una nova jazzwoman de l'escola Chamorro de la qual sentiren molt a parlar) i del swing de sempre amb els ritmes i melodies que van deixar per la posteritat figures llegendàries com Louis Armstrong, Duke Ellington o Count Basie. Una gran nit de jazz.











Foto: Un moment del concert de Sant Feliu. En primer terme Andrea Motis, Eva Fernandez i Ricard Gili. / Festival de la Porta Ferrada.

Vídeo 1: 5 de novembre de 2011. Festival de Jazz de Barcelona. Concert que va dur a terme, al Teatre Coliseum,  Andrea Motis juntament amb la banda de Joan Chamorro, el seu professor i director de la Sant Andreu Jazz Band.

Vídeo 2: 11 d'abril del 2012: 13 Festival de Mil·leni. Barcelona. Eva Fernandez interpreta un tema amb el grup de Chamorro i Andrea Motis.

Una mezzosoprano per la corda fluixa

Anne Sofie von Otter (Estocolm, 1955) ha protagonitzat aquest divendres el segon concert del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. La cantant sueca és considerada pels especialistes com una de les millors mezzosopranos de la seva generació i porta a terme actualment una intensa activitat artística. Com a prova d'això, aquesta temporada ha actuat amb les orquestres Los Angeles Philarmonic, New York Philarmonic, Berliner Philarmoniker, Münchner Philarmoniker, Sydney Symphony i la London Symphony Orquestra i ha interpretat el paper de Geneviève (Pelléas et Mélisande) a l'Òpera de París.

A Torroella hi ha vingut acompanyada pel seu pianista habitual, Bengt Forsberg i pel violoncel·lista Svante Henryson, un músic ben curiós ja que a més de ser un bon interpret de violoncel, toca també el contrabaix i ha fet incursions en la música moderna amb el baix elèctric al costat de gent com Stevie Wonder o Steve Gadd, aquest darrer un bateria de renom que ha treballat  amb Paul McCartney, Paul Simon, Al Jarreau, Joe Cocker, Chick Corea, Eric Clapton, i James Taylor.  Henryson és també compositor de música de cambra, simfònica, coral i jazz i algunes de les seves obres han estat interpretades per Elvis Costello i per la pròpia  Anne Sofie von Otter.

De fet, a la mezzosoprano i al violoncel·lista els uneix la seva visió amplia de la música. Von Otter ha gravat un àlbum amb Elvis Costello i fins i tot ha fet un disc d'homenatge al grup Abba.

Aquesta versatilitat la vàrem poder comprovar en el programa d'un concert que va ser un viatge des del romanticisme escandinau de finals del segle XIX fins a peces musicals populars dels nostres dies. A la primera part, la mezzosoprano sueca ens va oferir amb brillantor obres de Lindblad, Grieg, Liszt i Richard Wagner. Ho va fer acompanyada només pel pianista Bengt Forsberg, qui per cert, en un moment de descans de Von Otter, va interpretar la magnífica Isoldes Liebestad, la versió per piano que Litzt va fer de l'obra de Wagner. Grans i merescuts aplaudiments.

La segona part, amb la incorporació del violoncel·lista  Svante Henryson, va començar amb un primer bloc: els Chants d'Auvergne del compositor francès Joseph Canteloube, basats en cançons tradicionals occitanes. A destacar una d'elles, la deliciosa “La Delaïssada” (L'Abandonada).

A continuació i en un segon bloc, Anne Sofie von Otter i els seus dos músics es van passejar per la corda fluixa oferint peces populars del segle XX, des d'una  interpretació del “Summertime” de George Gershwin fins a la "Cucurrucucú paloma" del mexicà Tomás Méndez, passant per la banda musical de films com ara “Bagdad café” i “Cold Mountain”. Mentre en la resta del concert, la veu de Von Otter dominava i molt bé l'escena, aquí hi havia moments en els quals perdia volum com si hagués estat segrestada per la manca de confiança de qui  camina per terrenys poc coneguts. Per acabar de trencar el concert, fins i tot la filla de Henryson va cantar una cançó del seu pare, fent-ho amb més bona intenció i timidesa pre-adolescent que altra cosa.

Sort en vàrem tenir que a punt pel naufragi i ja fora de programa, la mezzosoprano ens delectés amb l'havanera de la Carmen de Bizet.

Una vegada més s'obre l'interrogant: quina necessitat hi ha que els intèrprets d'òpera de reconegut i merescut prestigi es perdin per camins aliens al seu art?. Des del meu modest punt de vista, ben poca  per no dir cap ni una.

 



Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Anne Sofie von Otter interpretant un dels Chants d'Auvergne a un concert amb la Verbier Festival Chamber Orchestra.

Pau Casals i el món de l'exili

Escapada de dissabte fins al Museu Memorial de l'Exili,a La Jonquera, per assistir a la inauguració de l'exposició “De Prada a Perpinyà. Pau Casals & el món de l’exili. Reportatges del fotoperiodista Jean Ribière (1944-1956)”. A l’exposició, que estarà oberta fins l'11 de novembre, s’hi pot veure una selecció de 110 fotografies, la majoria de les quals són inèdites. Les imatges evoquen un llarg període de silenci durant el qual el mestre Casals es negava a actuar en protesta per l'actitud dels aliats respecte a la dictadura franquista i permeten descobrir el diàleg establert entre el violoncel·lista, director i compositor , gran referent de l'exili català, i els refugiats que vivien a la zona entre Perpinyà i Prada de Conflent, amb figures destacades com  Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Josep Puig Pujades i Manuel Serra i Moret.

Entre les imatges que el documentalista, historiador de l’art i gestor cultural  Eric Forcada ha seleccionat d'un fons de 700 negatius centrats en l'exili hi apareix  l'alliberament de Perpinyà l'agost del 1944, la inauguració d'un monument a la memòria de Companys i de tots els catalans morts a l'exili, la col·locació d'una placa a Cotlliure en homenatge a Antonio Machado, els mítings i actes de protesta contra el franquisme, la festa dels refugiats catalans en homenatge a Pau Casals, el tancament de la frontera francoespanyola el 1946, la festa de celebració del 80 anys de Pompeu Fabra que va comptar amb la presència del president Irla, l'acte commemoratiu del 50é aniversari del primer concert de Casals a París,  l'homenatge a Jacint Verdaguer en el marc dels Jocs Florals de la Llengua Catalana organitzats a Perpinyà i la creació del Festival Pau Casals a Prada de Conflent.

En definitiva, aquesta exposició, que amb imatges similars també es pot veure actualment a Perpinyà i a Prada i que l'any vinent, coincidint amb el 40 aniversari de la mort de Casals, arribarà a Barcelona, és una bona oportunitat per reviure un fragment important de la història de l’exili republicà català.

El fotoperiodista Jean Ribière (Niort, 1922- Perpinyà, 1989) va iniciar la seva trajectòria professional el 1940 al diari L'Indépendant i quatre anys desprès va fundar la seva pròpia agència de premsa. El seus reportatges van ser difosos a mitjans com Le Républicain, L'Express, L'Aurore, Match, Keystone i la BBC i també als periòdics de l'exili com La Humanitat. Va ser vicepresident de l'Association Nationale de Journalistes Reporters Photographes et Cinéastes (ANJRPC) i va acabar deixant un fons de 120.000 documents fotogràfics (90.000 negatius i 30.000 diapositives).

Foto 1: Perpinyà, 24 de setembre de 1950. Homenatge a Jacint Verdaguer. A primera fila, el president Josep Irla i Pau Casals.


Foto 2: Cartell de l'exposició.


Foto 3: Perpinyà, Pont d'en Vestit, març de 1946. Acte de protesta contra la dictadura amb l'encesa de la falla "Cremem a Franco". 


Foto 4: Prada, Casa de la Vila, 28 de febrer de 1948. Homenatge a Pompeu Fabra pels seus 80 anys. D'esquerra a dreta, Casals, Irla i Fabra. 

Defunció a La Riera

En record de la Isabel (Noemí Costa), vilment enviada a l'altre barri aquest diumenge pels guionistes de La Riera, en el darrer capítol de la temporada, emprant com a arma diabòlica l'embòlia amniòtica (penetració del líquid amniòtic en els vasos sanguinis de l'úter), un rar i greu problema que es pot produir durant el part amb una freqüència estimada d'1 en 30.000 gestacions.

A partir d'avui, hi haurà més alarma social sobre els efectes de les retallades en la sanitat catalana i les llevadores i els metges hauran de respondre a mil preguntes nervioses de les prenyades sobre què carai és l'embòlia amniòtica.

Isabel, bella i tendra mare de lloguer amb passat prostibulari, restaràs per sempre més en la memòria de l'audiència de TV3.

McCurry

"Darrera oportunitat" titulàvem en el diari. I l'he aprofitada. Segurament sóc de les últimes persones que ahir a la tarda, just el darrer dia, va visitar a la Casa de Cultura de Girona l'exposició dedicada al fotoperiodista nord-americà Steve McCurry, el de  "La nena afgana".

La gran qualitat de les imatges ha atret a més de 25.000 visitants i ha tingut, segons un estudi del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, 1.500.000 impactes a internet.

Vaig sortir de l'exposició amb els colors del món gravats a la vista, aquest món sovint violent que el fotoreporter de l'agència Magnum i de National Geographic ha recorregut de nord a sud i de l'est a l'oest. Aquests colors vius i aquestes mirades que McCurry sap captar millor que ningú.

"Che si può fare"

"Che si può fare, che si può dire", es pregunten els italians. Què s'hi pot fer, què es pot dir, es pregunta tothom.

En un món, el de la composició de música antiga, en mans exclusives dels homes, Bárbara Strozzi (1619-1677) ocupa un lloc singular. Som a la Venècia del segle XVII i allà trobem a aquesta dona, deixeble de Francesco Cavalli, component madrigals, àries, música sacra i cantates per a una sola veu. Escoltem una de les seves precioses peces, "Che si può fare" (lletra), interpretada per Mariana Flores, una soprano argentina resident a Suïssa i formada a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis, el mateix centre on va estudiar la nostra Montserrat Figueras.



Imatge: Retrat de Bárbara Strossi pintat pel seu padrastre Bernardo Strozzi.

Nit de bruixes

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m'he esforçat en creure-hi, però no s'han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l'Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d'aigua d'ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l'Amoreta que dispara fletxes d'enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d'aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d'alegria i d'estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l'estiu arribant de mans d'un follet que li fa de guia...

He esperat amb impaciència l'arribada d'aquest món de fantasia però l'únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d'especuladors que suquen pa en els números vermells, d'alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l'horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l'encanteri.

Iogurt grec

Sopar de matinada post electoral. A l'hora dels postres escullo l'opció temerària,un iogurt grec, i  amb la primera cullerada surt disparada la prima de risc. Res d'estrany. Des de fa temps, el risc i la seva prima sempre estan disparats. La blancor cremosa del iogurt els cobreix però això no impedeix que em llencin una mirada de psicòpata assassí. Un i l'altra són carn de psiquiatre i porten carrera de serial killers però cap polític amb poder de fer-ho, els vol o pot aturar els peus.

Tinc la cullera a la boca i el risc i la seva prima a un pam del nas. Sento un calfred quan em comencen a llançar un discurs. Ho resumiré: a les eleccions gregues d'aquest diumenge ha triomfat la dreta, es podrà formar, segurament, un govern de coalició amb els socialdemòcrates i per a tant, segurament, no es trencarà ni l'eurozona ni la moneda única. El risc i la prima insisteixen en aquest “segurament” que relativitza la certesa absoluta. I sense una certesa absoluta, subratllen, els mercats no estaran tranquils.

La cullera em tremola i comencen a caure damunt meu petites gotes de iogurt plenes de bacteris. Els Streptococcus i els Lactobacillus fugen de la llet fermentada amb cara d'acollonits, però el risc i la seva prima no paren de xerrar. Em recorden que la futura coalició grega serà un cau de lladres format per partits del vell règim, els mateixos que en un moment o l'altre van portar el país a la ruïna gràcies a la corrupció, el clientelisme i la ineficiència.

Agafo aire i intento dir alguna cosa però em surt una rèplica malgirbada. Argumento que és la mateixa Unió Europea qui ara ha donat suport al lladre conservador i ha posat la pistola al pit del poble grec. Afegeixo que en el seu moment van ser  els mecanismes de control comunitaris els que es van deixar enganyar pels números trampejats d'Atenes, pels jocs de màgia financera ordits amb l'ajud de Wall Street. Parlo del banc d'inversions Goldman Sachs i de com amb una operació de prestidigitació va permetre ocultar milers de milions d'euros del deute grec. Subratllo que entre els directius del banc hi havia un senyor que es diu Mario Draghi i que ara presideix el Banc Central Europeu, la institució que junt amb el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea forma la troika que ha imposat les mesures draconianes que ofeguen al poble grec. Apunto que el partit guanyador -Nova Democràcia- només demana més temps per reduir el dèficit i una major flexibilitat comunitària per afluixar una mica la corda que prem el coll de l'enforcat.

M'aturo. Penso que com més parli serà pitjor.  Es fa un silenci sepulcral i del fons de la cullera surt un taxatiu “nein”, una clara negativa en alemany a afluixar la corda. El risc i la seva prima es freguen les mans i jo opto per llençar el iogurt a les escombraries. Menjaré una innocent peça de fruita pregant als déus que a la primera queixalada no aparegui  algun dels especulador que fan i continuaran fent tremolar Europa...

Rajoy i l'"això d'ahir"

"Ningú m'ha pressionat. Qui ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit". Fantàstica mentida de Rajoy comentant "això d'ahir". L'eufemisme "això d'ahir", utilitzat pel president espanyol, és el que el ministre Luis de Guindos defineix com a "préstec favorable". Tot sigui per no esmentar la paraula maleïda: Rescat.

A la Viquipèdia es pot llegir que els camps del lèxic que acumulen més eufemismes són els referits al sexe, la mort, certes funcions corporals, la religió o qüestions ideològicament compromeses. Els afers de la butxaca pública, sobretot quan es socialitzen les pèrdues de la banca privada, tenen, en efecte, un alt component  ideològic.

Amb els deures europeus ja fets i abans d'anar a veure el partit de “La Roja”, Rajoy ha assegurat que els 100.000 milions que Europa posa a disposició del FROB per a sanejar el sector financer espanyol no afectaran el dèficit públic ni comportaran canvis macroeconòmics. En aquest sentit, els portaveus de La Moncloa han dit que la banca rebrà els fons a un interès superior al que haurà de pagar als socis europeus aquest organisme estatal que regularà els préstecs. Suposant que això sigui cert, que, francament, costa de creure, la butxaca pública encara hi farà negoci. És ven bé que els ciutadans som una colla de desagraïts...o d'incrèduls!.

Tant de tocar de peus a terra patint la lletra menuda d'hipoteques, preferents i altres productes financers enverinats, Rajoy tindrà feina en fer entendre a la ciutadania que en aquest rescat les coses aniran diferents. Tothom sap que en el casino sempre guanya la banca. I dubto molt que el PP, precisament pel seu component ideològic, estigui disposat a examinar amb lupa l'engranatge de la ruleta financera.

Dibuix: JAP / El Punt Avui

El look del diner

Impressionant la pinta del president del Banco Santander, Emilio Botín rebent al rei a Brasil. Ha sortit de l'hotel a fer un voleiu i quan ha tornat s'ha trobat el Borbó a la porta. Bermudes, polo i sabatilles en roig encès corporatiu. Un look que aquest estiu marcarà tendència entre els que maneguen, s'embutxaquen i multipliquen la pasta gansa. Definitivament, Botín és el puto amo.

Imatge: TVE

Els toros enfitoren al treball

El municipi extremeny de Guijo de Galisteo, situat en el nord de la província de Cáceres i amb poc més de 1.700 habitants, va fer ahir un singular salt a la fama amb la celebració d'un curiós referèndum: els veïns i veïnes majors de 16 anys havien de decidir si destinar 15.000 euros de les arques municipals a l'organització de tres festes taurines  -les tradicionals capeas d'aficionats- o dedicar aquests diners a la contractació de treballadors eventuals. Finalment, la festa va derrotar al treball amb 242 vots a favor dels toros i 181 partidaris de l'ocupació. Els residents a les dues de pedanies del municipi -El Batán i Valrío- van optar clarament per la cosa festiva, adduint alguns d'ells que els toros també comporten beneficis a bars i establiments comercials,  mentre que en el nucli de Guijo, amb menys tradició taurina, el vot va ser en sentit contrari.

Davant aquesta divisió d'opinions, l'alcalde socialista Javier Antón ja ha anunciat una solució salomònica: cada pedania disposarà de 5.000 euros per les seves capeas i Guijo tindrà els 5.000 euros restants per fer algun contracte eventual.

Aquest episodi  singularíssim i sobretot el resultat final van triomfar ahir a les edicions digitals dels diaris i també a Twitter, on Guijo de Galisteo va esdevenir trending topic a l'estat espanyol. Així mateix, les agències internacionals com France Press i Reuter no van tardar gens ni mica en esbombar que un petit municipi d'Extremadura, comunitat autònoma que pateix una taxa de desocupació del 30%, considera més important els toros que la feina, un titular real però prou cridaner que va ser amanit amb aquella dada crua de l'estat espanyol que provoca autèntic calfred a nivell general i nits d'insomni a La Moncloa: una de cada quatre persones és a l'atur o, dit d'altra manera, hi ha 5,6 milions d'habitants sense feina.

Guijo de Galisteo, un municipi del tot desconegut fora d'Extremadura, ha quedat doncs situat en el mapa de la tempesta, en el mig d'aquest huracà que amenaça en convertir Espanya en un estat intervingut. Aquella Espanya inexistent, gairebé mítica, que tant Aznar com Zapatero insistien en col·locar entre les potències mundials com a exemple d'una gestió econòmica impecable. Deliris de grandesa feta miques per la crisi i ara per unes capeas, que dins el seu caràcter anecdòtic esdevenen la metàfora, el símbol, de l'Espanya de la festa i de la pandereta.

Però atenció, seria injust estigmatitzar als habitants de Guijo de Galisteo. Ells, amb les seves autoritats al capdavant, han tingut com a mínim la sensibilitat de sotmetre a referèndum dos conceptes en aquest cas antagònics: el treball o la festa. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, hi ha uns quants municipis aficionats als correbous que no s'han plantejat ni tan sols aquest exercici democràtic i que ben segur, els propers mesos i amb l'excusa de la tradició, es gastaran molt més diners que els seus col·legues extremenys sense que cap dels alcaldes tingui un dubte ètic sobre la idoneïtat de fer aquesta despesa en plena pendent de la crisi.

Veurem novament autoritats locals i autonòmiques fent-se l'orni davant les crítiques de maltractament animal (no fos que perdessin algun vot) i també contemplarem aturats i candidats ferms a l'atur perseguint i essent perseguits pels bous. Hi haurà festa també a la laboriosa Catalunya, el motor malmès de l'estat espanyol, però les banyes de la crisi, de la fera indomable, seguiran fent sang mentre Europa ens examina i, tal vegada, ens suspèn.

Postdata:  De fet, l'episodi dóna per llarg. En principi estem parlant només de 15.000 euros, una anècdota davant les quantitats multimilionàries que ens han portat al desastre. Però en tot cas, serveix per projectar cap a l'exterior una imatge de l'estat espanyol dedicat més a "la festa" que al treball. Deixeu-me fer una mica d'advocat del diable: els mateixos alemanys que exigeixen tanta disciplina vénen cap a aquí de vacances atrets per "la festa". Per a tant, tenim una indústria, la turística, una de les úniques que funciona, que viu de la gresca i del sol. En resum, l'oci amb totes les seves variants (des de les més "civilitzades", com la música, fins a les més bèsties, com tot el relacionat amb els toros) genera caixa. En el poblet d'Extremadura, quan celebren les seves "capeas" també hi ha qui en diu econòmicament bé (els que aporten els jònecs, els dels bars...). I no parlen del que passa a Pamplona en els Sanfermines...Com podeu veure, tots els temes, per polèmics que siguin, tenen diferents cares...

Foto: L'alcalde de Guijo de Galisteo, Javier Antón, durant l'escrutini del referèndum. / José Manuel Ribeiro / Reuters

La ganiveta de la guillotina

Titular del dia: Capitals en retirada. Els diners salten del vaixell com les rates. Una altra vegada es confirma: en circumstàncies adverses, no hi ha res aparentment més poruc que el capital.

Per la confraternització d'uns polítics que es donen el bec amb els mercats i per la incapacitat dels altres, tota la societat és a les seves mans. Amb el cul enlaire. Veient el futur més negre que mai. Sense que ningú assumeixi cap responsabilitat en la magnitud del desastre.

Per no haver-hi no hi ha ni vergonya torera.

Es compleix el dogma: repartir beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara toca això darrer però quan passi la tempesta (tard o d'hora succeirà seguint el caràcter cíclic de l'economia) veurem als mateixos de sempre fent el que han fet sempre: multiplicant, com si fossin pans i peixos, els diners prèviament sanejats i blanquejats. Ara ja ho fan però no es deixen veure. Ho porten a l'ADN. Són els que realment manen. Són els que des dels seus despatxos de marfil fan moure el món prement una tecla. Són els que se'n riuen de les urnes i de la sobirania popular, aquella antiga demos tractada avui pitjor que una puta.

Si Rousseau veiés en què s'ha convertit el seu Contracte social vomitaria damunt els mercats, l'especulació i la prima risc. I si tornessin els revolucionaris francesos esmolarien la ganiveta de la guillotina. Per tallar d'arrel tanta infàmia i per recuperar, si fos possible, uns grams de principis morals.

L'elegant Cruella de Vil

Quan sigui gran m'agradaria fer un retrat com aquest, obra del fotògraf nord-americà Irving Penn (1917-2009). La foto va ser realitzada l'any 1949 a Nova York i la model és la seva muller, Lisa Fonssagrives (Gottemburgo, 1911-Nueva York, 1992). Lisa va ser una de les primeres supermodels i va ocupar les portades de les principals revistes de moda entre els anys 30 i el 50. Va protagonitzar ni menys ni menys que 200 portades de Vogue. Diuen d'ella que tenia tanta elegància com mal caràcter i les males veus asseguren que va inspirar la creació del personatge de Cruella de Vil dels 101 Dálmates...

El mantra i l'ànec escanyat

Avui m'he despertat amb ganes de ser una de les danseuses del Crazy Horse parisenc, mira quin capritx més absurd!. Diumenge, entre copes de Jameson's, glopets de calvados i tast de caneton à la Rouennaise (ànec escanyat -no degollat- trinxat i flamejat amb conyac), Joan de Sagarra explicava a la seva plana de La Vanguardia que les noies de l'espectacle Désirs del cabaret de París han aconseguit un augment de sou del 15 per cent. Desprès de dos dies de vaga i en plena crisi, una creu que per si algú ho ha oblidat també la pateixen els francesos, les alegres ballarines han fet honor al nom de la  revista i han assolit el seu desig: veure satisfeta la butxaca i disposar d'un contracte indefinit. En el Crazy, els hi deuen sortir el comptes entre bombolles de xampany...

Mentrestant per aquí ens hem d'anar acostumant a repetir el mantra empresarial i governamental una i altra vegada: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència. Són els signes d'aquest maleït temps.

La magnitud del desastre és tan extrema i tan generalitzada que ja no serveix el vell recurs sindicalista de culpar només als gestors de l'empresa com a responsables dels números vermells que senyoregen qualsevol estat de comptes. Hi ha errors propis però també una torrentada de cagades externes que limiten, i molt, el marge de maniobra. S'ens ha empassat la mare de totes les crisis i aquí estem intentant sobreviure a la nova situació i fent esforços per entendre que difícilment les coses tornaran a ser com abans. Un abans de peus de fang, un miratge en el qual la societat va viure com si estigués gaudint d'un espectacle del Crazy horse, d'aquell cavall boig i desbocat que cavalcava damunt els beneficis immobiliaris i les obres absurdes i faraòniques com si la bombolla mai no hagués d'esclatar.

Ara som com el pobre ànec afrancesat i escanyat d'en Sagarra. La Merkel ens té castigats de cara a la paret, purgant la pena dels nou-rics vinguts a menys i fent-nos repetir mil i una vegades el mantra clar i precís: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència...

Imatge: Cartell de l'espectacle Désirs.

Porno o cinema eròtic femení?

Desprès de llegir en El Punt Avui  aquesta crònica del company Jordi Camps i sense haver tingut encara ocasió de veure "Cabaret desire", fa ganes, efectivament, de passar-se al "porno femení".

Suggeridora estètica voyeur, plaer mutu, absència de prototípics "mascles folladors" i d'"infermeres sotmeses", diàlegs que no fan enrojolar, regust d'Emmanuelle...(marededéu senyor quines èpoques!).

Potser estem parlant més d'erotisme que no pas de porno?

Per cert, la crònica rememora la inauguració de la primera sala X de Girona (la sala B del Modern). Jo vaig assistir a aquest acte i puc confirmar que cambreres vestides de curt-curt servien copes de cava a un públic format per autoritats, periodistes i cinèfils coneixedors de la ruta d'anada i tornada a Perpinyà. Els flamants exhibidors de les cintes d'entrecuix ens van delectar amb un film que esdevindria un mite de la indústria porno i segurament el que ha donat més beneficis: Garganta profunda. La seva protagonista era la desapareguda Linda Lovelace que, amb un clítoris de ficció instal·lat a la gola, passaria a la història del porno com la més autèntica i genuïna empassasabres.

En definitiva, un film amb pacient calenta, metge sobreescalfat i infermera pel que calgui. Res a veure, pel que sembla, amb el "porno femení" i "feminista"...

Foto: La directora de Cabaret desire, la sueca Erika Lust. / J.C.L.

Merkhollande

Tranquil i pacífic com sóc, ahir em vaig despertar amb ganes d'assaltar la bastilla europea.  Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé!. Avui però, els ànims guerrers estan més apaivagats. Frau Merkel ha fet saber a Monsieur Hollande que ella és qui té la clau de la caixa i que ni parlar d'introduir canvis en el pacte fiscal, l'eina que consagra el dogma de l'austeritat, la religió implacable i poc misericordiosa de les retallades.

La cancellera de ferro té la clau i les estisores i el gall francès, amb això de la crisi i de la fam dels“mercats”, ha perdut unes quantes plomes, però és poc probable que el flamant Mr. Le President en surti capat d'aquesta aventura. A ningú li interessa que l'eix franc-alemany se'n vagi a fer punyetes i per tant Merkel i Hollande hauran de pactar una transaccional, donar-se el bec i practicar una càlida rebolcada damunt la gespa trista i mancada de líquid de la construcció europea. D'aquests amors obligats entre la dreta i la socialdemocràcia en sortirà un Merkhollande, o com se li vulgui dir  al directori que regirà els destins dels europeus.

Si el món de les finances i dels especuladors ho permet, els poderosos de la política -Merkel i Hollande- tindran la darrera paraula sense haver triomfat en unes urnes que, a aquestes alçades, ja haurien de ser d'autèntic abast europeu. Si hem d'estar sota les ordres d'alemanys i francesos, com a mínim hauríem de tenir el plaer de participar a la festa de la democràcia premiant-los o castigant-los amb el vot. Però això és fer volar coloms.

De moment caldrà que la frau i el monsieur comencin el seu vol nupcial pactant algun retoc que impulsi el creixement i afluixi la ma que estrangula les economies europees més deprimides. Faran contents a Rajoy, a Mas i a tots aquells mandataris que ja no saben com i d'on pouar més aigua. Estan obligats a fer-ho si no volen que l'antieuropeisme segueixi creixent. Les eleccions gregues, on els neonazis han tret 21 escons, han mostrat que l'ou de la serp és allà i aquí, preparant-se per impulsar el totalitarisme. Cal fer memòria i recordar les conseqüències històriques i nefastes de la imposició del Tractat de Versalles als perdedors de la I Guerra Mundial, un dels factors que va acabar provocant el col·lapse de la República de Weimar i l'ascens de Hitler. I tot va començar amb l'economia alemanya estrangulada, amb milions d'aturats i amb l'orgull nacional ferit...

Foto: Hollande saludant als seus seguidors. / EFE

El PP i els jocs de paraules

Escanyat per l'abraçada implacable de l'óssa teutònica i per la cobdícia especuladora dels mercats, el govern del Partit Popular entreté a la parròquia fent jocs de paraules.

Divendres, el ministre d'Economia, Luis de Guindos va confirmar que l'any vinent pujarà l'IVA i els impostos especials (tabac, alcohol i gasolina). Bé, de fet, De Guindos en cap moment va pronunciar la paraula IVA, més que res perquè  ningú  recordi la dura campanya que la dreta i els seus mitjans van portar a terme contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero quan el 2010 va aplicar un increment del 7% al 8% de l'IVA reduït i del 16% al 18% del tipus normal. Intentant disfressar les coses i amagar un nou incompliment de promeses per part de l'executiu de Rajoy, el molt pillastre ministre dels quartos i exdirector per Espanya i Portugal de la respectabilíssima banca d'inversions Lehman Brothers es va referir al que faran el 2013 com  un "gravamen sobre el consum".

En la mateixa línia, dissabte li va tocar el tocar el torn al ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro que va sorprendre al personal amb la següent afirmació: "No pujarem impostos a Espanya, els canviarem la ponderació per afavorir el creixement i la creació d'ocupació".

La ponderació?. Confesso que he hagut d'anar al diccionari per intentar entendre si Montoro, amb la seva immensa i mundialment reconeguda saviesa, volia dir alguna cosa diferent a la que jo havia entès: Que pujaran els impostos.

Com que la cosa va ser dita als madriles, he optat per consultar el mot “ponderación” en el Diccionario de la Lengua Española:

ponderación.

(Del lat. ponderati(o, -o-nis).
 
1. f. Atención, consideración, peso y cuidado con que se dice o hace algo.
 
2. f. Exageración de algo.
 
3. f. Acción de pesar algo.
 
4. f. Compensación o equilibrio entre dos pesos.

O sigui que ho faran amb atenció, amb consideració, amb cura i amb equilibri però augmentaran els impostos!. Per a tant ho he entès bé: el govern de Rajoy portarà a terme allò que havia dit als electors que no faria mai. Per ordres o no de l'estimada Merkel, un incompliment més.

Vist tot plegat, val la pena guardar en la memòria la paraula “ponderació” i els seus derivats. No sigui que un dia d'aquests, tot dissimulant, els del PP ens intentin “canviar la ponderació” de l'ús del català, de les competències autonòmiques, de la botifarra amb mongetes o, posem per cas, dels elegants calçotets del molt honorable president Mas.

Dibuix: JAP (El Punt Avui)  

El pasdoble de l'Alicia

Diumenge. Em desperto, obro la finestra i una onada de ritme fester i folklòric entra a l'habitació: sona un pasdoble. Poso immediatament Catalunya Informació i no, no hem estat intervinguts per la tropa del PP. Falsa alarma. Ja ho va dir divendres Alicia Sánchez-Camacho desprès d'escenificar una negociació amb Rajoy: "No hi ha cap risc d'intervenció de la comunitat autònoma de Catalunya". I si ho diu la  presidenta del PP català ens ho hem de creure. ¿Per què ens hauria d'enganyar la que dintre de poc , amb quatre retocs en el pressupost de l'Estat, intentarà aparèixer com la gran benefactora de Catalunya?.

Mentrestant, a fora, segueix sonant insistentment el pasdoble. Ritme binari i torero. Per caminar mentre s'executa.