"Che si può fare"

"Che si può fare, che si può dire", es pregunten els italians. Què s'hi pot fer, què es pot dir, es pregunta tothom.

En un món, el de la composició de música antiga, en mans exclusives dels homes, Bárbara Strozzi (1619-1677) ocupa un lloc singular. Som a la Venècia del segle XVII i allà trobem a aquesta dona, deixeble de Francesco Cavalli, component madrigals, àries, música sacra i cantates per a una sola veu. Escoltem una de les seves precioses peces, "Che si può fare" (lletra), interpretada per Mariana Flores, una soprano argentina resident a Suïssa i formada a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis, el mateix centre on va estudiar la nostra Montserrat Figueras.



Imatge: Retrat de Bárbara Strossi pintat pel seu padrastre Bernardo Strozzi.

Nit de bruixes

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m'he esforçat en creure-hi, però no s'han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l'Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d'aigua d'ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l'Amoreta que dispara fletxes d'enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d'aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d'alegria i d'estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l'estiu arribant de mans d'un follet que li fa de guia...

He esperat amb impaciència l'arribada d'aquest món de fantasia però l'únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d'especuladors que suquen pa en els números vermells, d'alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l'horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l'encanteri.

Iogurt grec

Sopar de matinada post electoral. A l'hora dels postres escullo l'opció temerària,un iogurt grec, i  amb la primera cullerada surt disparada la prima de risc. Res d'estrany. Des de fa temps, el risc i la seva prima sempre estan disparats. La blancor cremosa del iogurt els cobreix però això no impedeix que em llencin una mirada de psicòpata assassí. Un i l'altra són carn de psiquiatre i porten carrera de serial killers però cap polític amb poder de fer-ho, els vol o pot aturar els peus.

Tinc la cullera a la boca i el risc i la seva prima a un pam del nas. Sento un calfred quan em comencen a llançar un discurs. Ho resumiré: a les eleccions gregues d'aquest diumenge ha triomfat la dreta, es podrà formar, segurament, un govern de coalició amb els socialdemòcrates i per a tant, segurament, no es trencarà ni l'eurozona ni la moneda única. El risc i la prima insisteixen en aquest “segurament” que relativitza la certesa absoluta. I sense una certesa absoluta, subratllen, els mercats no estaran tranquils.

La cullera em tremola i comencen a caure damunt meu petites gotes de iogurt plenes de bacteris. Els Streptococcus i els Lactobacillus fugen de la llet fermentada amb cara d'acollonits, però el risc i la seva prima no paren de xerrar. Em recorden que la futura coalició grega serà un cau de lladres format per partits del vell règim, els mateixos que en un moment o l'altre van portar el país a la ruïna gràcies a la corrupció, el clientelisme i la ineficiència.

Agafo aire i intento dir alguna cosa però em surt una rèplica malgirbada. Argumento que és la mateixa Unió Europea qui ara ha donat suport al lladre conservador i ha posat la pistola al pit del poble grec. Afegeixo que en el seu moment van ser  els mecanismes de control comunitaris els que es van deixar enganyar pels números trampejats d'Atenes, pels jocs de màgia financera ordits amb l'ajud de Wall Street. Parlo del banc d'inversions Goldman Sachs i de com amb una operació de prestidigitació va permetre ocultar milers de milions d'euros del deute grec. Subratllo que entre els directius del banc hi havia un senyor que es diu Mario Draghi i que ara presideix el Banc Central Europeu, la institució que junt amb el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea forma la troika que ha imposat les mesures draconianes que ofeguen al poble grec. Apunto que el partit guanyador -Nova Democràcia- només demana més temps per reduir el dèficit i una major flexibilitat comunitària per afluixar una mica la corda que prem el coll de l'enforcat.

M'aturo. Penso que com més parli serà pitjor.  Es fa un silenci sepulcral i del fons de la cullera surt un taxatiu “nein”, una clara negativa en alemany a afluixar la corda. El risc i la seva prima es freguen les mans i jo opto per llençar el iogurt a les escombraries. Menjaré una innocent peça de fruita pregant als déus que a la primera queixalada no aparegui  algun dels especulador que fan i continuaran fent tremolar Europa...

Rajoy i l'"això d'ahir"

"Ningú m'ha pressionat. Qui ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit". Fantàstica mentida de Rajoy comentant "això d'ahir". L'eufemisme "això d'ahir", utilitzat pel president espanyol, és el que el ministre Luis de Guindos defineix com a "préstec favorable". Tot sigui per no esmentar la paraula maleïda: Rescat.

A la Viquipèdia es pot llegir que els camps del lèxic que acumulen més eufemismes són els referits al sexe, la mort, certes funcions corporals, la religió o qüestions ideològicament compromeses. Els afers de la butxaca pública, sobretot quan es socialitzen les pèrdues de la banca privada, tenen, en efecte, un alt component  ideològic.

Amb els deures europeus ja fets i abans d'anar a veure el partit de “La Roja”, Rajoy ha assegurat que els 100.000 milions que Europa posa a disposició del FROB per a sanejar el sector financer espanyol no afectaran el dèficit públic ni comportaran canvis macroeconòmics. En aquest sentit, els portaveus de La Moncloa han dit que la banca rebrà els fons a un interès superior al que haurà de pagar als socis europeus aquest organisme estatal que regularà els préstecs. Suposant que això sigui cert, que, francament, costa de creure, la butxaca pública encara hi farà negoci. És ven bé que els ciutadans som una colla de desagraïts...o d'incrèduls!.

Tant de tocar de peus a terra patint la lletra menuda d'hipoteques, preferents i altres productes financers enverinats, Rajoy tindrà feina en fer entendre a la ciutadania que en aquest rescat les coses aniran diferents. Tothom sap que en el casino sempre guanya la banca. I dubto molt que el PP, precisament pel seu component ideològic, estigui disposat a examinar amb lupa l'engranatge de la ruleta financera.

Dibuix: JAP / El Punt Avui

El look del diner

Impressionant la pinta del president del Banco Santander, Emilio Botín rebent al rei a Brasil. Ha sortit de l'hotel a fer un voleiu i quan ha tornat s'ha trobat el Borbó a la porta. Bermudes, polo i sabatilles en roig encès corporatiu. Un look que aquest estiu marcarà tendència entre els que maneguen, s'embutxaquen i multipliquen la pasta gansa. Definitivament, Botín és el puto amo.

Imatge: TVE

Els toros enfitoren al treball

El municipi extremeny de Guijo de Galisteo, situat en el nord de la província de Cáceres i amb poc més de 1.700 habitants, va fer ahir un singular salt a la fama amb la celebració d'un curiós referèndum: els veïns i veïnes majors de 16 anys havien de decidir si destinar 15.000 euros de les arques municipals a l'organització de tres festes taurines  -les tradicionals capeas d'aficionats- o dedicar aquests diners a la contractació de treballadors eventuals. Finalment, la festa va derrotar al treball amb 242 vots a favor dels toros i 181 partidaris de l'ocupació. Els residents a les dues de pedanies del municipi -El Batán i Valrío- van optar clarament per la cosa festiva, adduint alguns d'ells que els toros també comporten beneficis a bars i establiments comercials,  mentre que en el nucli de Guijo, amb menys tradició taurina, el vot va ser en sentit contrari.

Davant aquesta divisió d'opinions, l'alcalde socialista Javier Antón ja ha anunciat una solució salomònica: cada pedania disposarà de 5.000 euros per les seves capeas i Guijo tindrà els 5.000 euros restants per fer algun contracte eventual.

Aquest episodi  singularíssim i sobretot el resultat final van triomfar ahir a les edicions digitals dels diaris i també a Twitter, on Guijo de Galisteo va esdevenir trending topic a l'estat espanyol. Així mateix, les agències internacionals com France Press i Reuter no van tardar gens ni mica en esbombar que un petit municipi d'Extremadura, comunitat autònoma que pateix una taxa de desocupació del 30%, considera més important els toros que la feina, un titular real però prou cridaner que va ser amanit amb aquella dada crua de l'estat espanyol que provoca autèntic calfred a nivell general i nits d'insomni a La Moncloa: una de cada quatre persones és a l'atur o, dit d'altra manera, hi ha 5,6 milions d'habitants sense feina.

Guijo de Galisteo, un municipi del tot desconegut fora d'Extremadura, ha quedat doncs situat en el mapa de la tempesta, en el mig d'aquest huracà que amenaça en convertir Espanya en un estat intervingut. Aquella Espanya inexistent, gairebé mítica, que tant Aznar com Zapatero insistien en col·locar entre les potències mundials com a exemple d'una gestió econòmica impecable. Deliris de grandesa feta miques per la crisi i ara per unes capeas, que dins el seu caràcter anecdòtic esdevenen la metàfora, el símbol, de l'Espanya de la festa i de la pandereta.

Però atenció, seria injust estigmatitzar als habitants de Guijo de Galisteo. Ells, amb les seves autoritats al capdavant, han tingut com a mínim la sensibilitat de sotmetre a referèndum dos conceptes en aquest cas antagònics: el treball o la festa. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, hi ha uns quants municipis aficionats als correbous que no s'han plantejat ni tan sols aquest exercici democràtic i que ben segur, els propers mesos i amb l'excusa de la tradició, es gastaran molt més diners que els seus col·legues extremenys sense que cap dels alcaldes tingui un dubte ètic sobre la idoneïtat de fer aquesta despesa en plena pendent de la crisi.

Veurem novament autoritats locals i autonòmiques fent-se l'orni davant les crítiques de maltractament animal (no fos que perdessin algun vot) i també contemplarem aturats i candidats ferms a l'atur perseguint i essent perseguits pels bous. Hi haurà festa també a la laboriosa Catalunya, el motor malmès de l'estat espanyol, però les banyes de la crisi, de la fera indomable, seguiran fent sang mentre Europa ens examina i, tal vegada, ens suspèn.

Postdata:  De fet, l'episodi dóna per llarg. En principi estem parlant només de 15.000 euros, una anècdota davant les quantitats multimilionàries que ens han portat al desastre. Però en tot cas, serveix per projectar cap a l'exterior una imatge de l'estat espanyol dedicat més a "la festa" que al treball. Deixeu-me fer una mica d'advocat del diable: els mateixos alemanys que exigeixen tanta disciplina vénen cap a aquí de vacances atrets per "la festa". Per a tant, tenim una indústria, la turística, una de les úniques que funciona, que viu de la gresca i del sol. En resum, l'oci amb totes les seves variants (des de les més "civilitzades", com la música, fins a les més bèsties, com tot el relacionat amb els toros) genera caixa. En el poblet d'Extremadura, quan celebren les seves "capeas" també hi ha qui en diu econòmicament bé (els que aporten els jònecs, els dels bars...). I no parlen del que passa a Pamplona en els Sanfermines...Com podeu veure, tots els temes, per polèmics que siguin, tenen diferents cares...

Foto: L'alcalde de Guijo de Galisteo, Javier Antón, durant l'escrutini del referèndum. / José Manuel Ribeiro / Reuters

La ganiveta de la guillotina

Titular del dia: Capitals en retirada. Els diners salten del vaixell com les rates. Una altra vegada es confirma: en circumstàncies adverses, no hi ha res aparentment més poruc que el capital.

Per la confraternització d'uns polítics que es donen el bec amb els mercats i per la incapacitat dels altres, tota la societat és a les seves mans. Amb el cul enlaire. Veient el futur més negre que mai. Sense que ningú assumeixi cap responsabilitat en la magnitud del desastre.

Per no haver-hi no hi ha ni vergonya torera.

Es compleix el dogma: repartir beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara toca això darrer però quan passi la tempesta (tard o d'hora succeirà seguint el caràcter cíclic de l'economia) veurem als mateixos de sempre fent el que han fet sempre: multiplicant, com si fossin pans i peixos, els diners prèviament sanejats i blanquejats. Ara ja ho fan però no es deixen veure. Ho porten a l'ADN. Són els que realment manen. Són els que des dels seus despatxos de marfil fan moure el món prement una tecla. Són els que se'n riuen de les urnes i de la sobirania popular, aquella antiga demos tractada avui pitjor que una puta.

Si Rousseau veiés en què s'ha convertit el seu Contracte social vomitaria damunt els mercats, l'especulació i la prima risc. I si tornessin els revolucionaris francesos esmolarien la ganiveta de la guillotina. Per tallar d'arrel tanta infàmia i per recuperar, si fos possible, uns grams de principis morals.

L'elegant Cruella de Vil

Quan sigui gran m'agradaria fer un retrat com aquest, obra del fotògraf nord-americà Irving Penn (1917-2009). La foto va ser realitzada l'any 1949 a Nova York i la model és la seva muller, Lisa Fonssagrives (Gottemburgo, 1911-Nueva York, 1992). Lisa va ser una de les primeres supermodels i va ocupar les portades de les principals revistes de moda entre els anys 30 i el 50. Va protagonitzar ni menys ni menys que 200 portades de Vogue. Diuen d'ella que tenia tanta elegància com mal caràcter i les males veus asseguren que va inspirar la creació del personatge de Cruella de Vil dels 101 Dálmates...

El mantra i l'ànec escanyat

Avui m'he despertat amb ganes de ser una de les danseuses del Crazy Horse parisenc, mira quin capritx més absurd!. Diumenge, entre copes de Jameson's, glopets de calvados i tast de caneton à la Rouennaise (ànec escanyat -no degollat- trinxat i flamejat amb conyac), Joan de Sagarra explicava a la seva plana de La Vanguardia que les noies de l'espectacle Désirs del cabaret de París han aconseguit un augment de sou del 15 per cent. Desprès de dos dies de vaga i en plena crisi, una creu que per si algú ho ha oblidat també la pateixen els francesos, les alegres ballarines han fet honor al nom de la  revista i han assolit el seu desig: veure satisfeta la butxaca i disposar d'un contracte indefinit. En el Crazy, els hi deuen sortir el comptes entre bombolles de xampany...

Mentrestant per aquí ens hem d'anar acostumant a repetir el mantra empresarial i governamental una i altra vegada: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència. Són els signes d'aquest maleït temps.

La magnitud del desastre és tan extrema i tan generalitzada que ja no serveix el vell recurs sindicalista de culpar només als gestors de l'empresa com a responsables dels números vermells que senyoregen qualsevol estat de comptes. Hi ha errors propis però també una torrentada de cagades externes que limiten, i molt, el marge de maniobra. S'ens ha empassat la mare de totes les crisis i aquí estem intentant sobreviure a la nova situació i fent esforços per entendre que difícilment les coses tornaran a ser com abans. Un abans de peus de fang, un miratge en el qual la societat va viure com si estigués gaudint d'un espectacle del Crazy horse, d'aquell cavall boig i desbocat que cavalcava damunt els beneficis immobiliaris i les obres absurdes i faraòniques com si la bombolla mai no hagués d'esclatar.

Ara som com el pobre ànec afrancesat i escanyat d'en Sagarra. La Merkel ens té castigats de cara a la paret, purgant la pena dels nou-rics vinguts a menys i fent-nos repetir mil i una vegades el mantra clar i precís: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència...

Imatge: Cartell de l'espectacle Désirs.

Porno o cinema eròtic femení?

Desprès de llegir en El Punt Avui  aquesta crònica del company Jordi Camps i sense haver tingut encara ocasió de veure "Cabaret desire", fa ganes, efectivament, de passar-se al "porno femení".

Suggeridora estètica voyeur, plaer mutu, absència de prototípics "mascles folladors" i d'"infermeres sotmeses", diàlegs que no fan enrojolar, regust d'Emmanuelle...(marededéu senyor quines èpoques!).

Potser estem parlant més d'erotisme que no pas de porno?

Per cert, la crònica rememora la inauguració de la primera sala X de Girona (la sala B del Modern). Jo vaig assistir a aquest acte i puc confirmar que cambreres vestides de curt-curt servien copes de cava a un públic format per autoritats, periodistes i cinèfils coneixedors de la ruta d'anada i tornada a Perpinyà. Els flamants exhibidors de les cintes d'entrecuix ens van delectar amb un film que esdevindria un mite de la indústria porno i segurament el que ha donat més beneficis: Garganta profunda. La seva protagonista era la desapareguda Linda Lovelace que, amb un clítoris de ficció instal·lat a la gola, passaria a la història del porno com la més autèntica i genuïna empassasabres.

En definitiva, un film amb pacient calenta, metge sobreescalfat i infermera pel que calgui. Res a veure, pel que sembla, amb el "porno femení" i "feminista"...

Foto: La directora de Cabaret desire, la sueca Erika Lust. / J.C.L.

Merkhollande

Tranquil i pacífic com sóc, ahir em vaig despertar amb ganes d'assaltar la bastilla europea.  Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé!. Avui però, els ànims guerrers estan més apaivagats. Frau Merkel ha fet saber a Monsieur Hollande que ella és qui té la clau de la caixa i que ni parlar d'introduir canvis en el pacte fiscal, l'eina que consagra el dogma de l'austeritat, la religió implacable i poc misericordiosa de les retallades.

La cancellera de ferro té la clau i les estisores i el gall francès, amb això de la crisi i de la fam dels“mercats”, ha perdut unes quantes plomes, però és poc probable que el flamant Mr. Le President en surti capat d'aquesta aventura. A ningú li interessa que l'eix franc-alemany se'n vagi a fer punyetes i per tant Merkel i Hollande hauran de pactar una transaccional, donar-se el bec i practicar una càlida rebolcada damunt la gespa trista i mancada de líquid de la construcció europea. D'aquests amors obligats entre la dreta i la socialdemocràcia en sortirà un Merkhollande, o com se li vulgui dir  al directori que regirà els destins dels europeus.

Si el món de les finances i dels especuladors ho permet, els poderosos de la política -Merkel i Hollande- tindran la darrera paraula sense haver triomfat en unes urnes que, a aquestes alçades, ja haurien de ser d'autèntic abast europeu. Si hem d'estar sota les ordres d'alemanys i francesos, com a mínim hauríem de tenir el plaer de participar a la festa de la democràcia premiant-los o castigant-los amb el vot. Però això és fer volar coloms.

De moment caldrà que la frau i el monsieur comencin el seu vol nupcial pactant algun retoc que impulsi el creixement i afluixi la ma que estrangula les economies europees més deprimides. Faran contents a Rajoy, a Mas i a tots aquells mandataris que ja no saben com i d'on pouar més aigua. Estan obligats a fer-ho si no volen que l'antieuropeisme segueixi creixent. Les eleccions gregues, on els neonazis han tret 21 escons, han mostrat que l'ou de la serp és allà i aquí, preparant-se per impulsar el totalitarisme. Cal fer memòria i recordar les conseqüències històriques i nefastes de la imposició del Tractat de Versalles als perdedors de la I Guerra Mundial, un dels factors que va acabar provocant el col·lapse de la República de Weimar i l'ascens de Hitler. I tot va començar amb l'economia alemanya estrangulada, amb milions d'aturats i amb l'orgull nacional ferit...

Foto: Hollande saludant als seus seguidors. / EFE

El PP i els jocs de paraules

Escanyat per l'abraçada implacable de l'óssa teutònica i per la cobdícia especuladora dels mercats, el govern del Partit Popular entreté a la parròquia fent jocs de paraules.

Divendres, el ministre d'Economia, Luis de Guindos va confirmar que l'any vinent pujarà l'IVA i els impostos especials (tabac, alcohol i gasolina). Bé, de fet, De Guindos en cap moment va pronunciar la paraula IVA, més que res perquè  ningú  recordi la dura campanya que la dreta i els seus mitjans van portar a terme contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero quan el 2010 va aplicar un increment del 7% al 8% de l'IVA reduït i del 16% al 18% del tipus normal. Intentant disfressar les coses i amagar un nou incompliment de promeses per part de l'executiu de Rajoy, el molt pillastre ministre dels quartos i exdirector per Espanya i Portugal de la respectabilíssima banca d'inversions Lehman Brothers es va referir al que faran el 2013 com  un "gravamen sobre el consum".

En la mateixa línia, dissabte li va tocar el tocar el torn al ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro que va sorprendre al personal amb la següent afirmació: "No pujarem impostos a Espanya, els canviarem la ponderació per afavorir el creixement i la creació d'ocupació".

La ponderació?. Confesso que he hagut d'anar al diccionari per intentar entendre si Montoro, amb la seva immensa i mundialment reconeguda saviesa, volia dir alguna cosa diferent a la que jo havia entès: Que pujaran els impostos.

Com que la cosa va ser dita als madriles, he optat per consultar el mot “ponderación” en el Diccionario de la Lengua Española:

ponderación.

(Del lat. ponderati(o, -o-nis).
 
1. f. Atención, consideración, peso y cuidado con que se dice o hace algo.
 
2. f. Exageración de algo.
 
3. f. Acción de pesar algo.
 
4. f. Compensación o equilibrio entre dos pesos.

O sigui que ho faran amb atenció, amb consideració, amb cura i amb equilibri però augmentaran els impostos!. Per a tant ho he entès bé: el govern de Rajoy portarà a terme allò que havia dit als electors que no faria mai. Per ordres o no de l'estimada Merkel, un incompliment més.

Vist tot plegat, val la pena guardar en la memòria la paraula “ponderació” i els seus derivats. No sigui que un dia d'aquests, tot dissimulant, els del PP ens intentin “canviar la ponderació” de l'ús del català, de les competències autonòmiques, de la botifarra amb mongetes o, posem per cas, dels elegants calçotets del molt honorable president Mas.

Dibuix: JAP (El Punt Avui)  

El pasdoble de l'Alicia

Diumenge. Em desperto, obro la finestra i una onada de ritme fester i folklòric entra a l'habitació: sona un pasdoble. Poso immediatament Catalunya Informació i no, no hem estat intervinguts per la tropa del PP. Falsa alarma. Ja ho va dir divendres Alicia Sánchez-Camacho desprès d'escenificar una negociació amb Rajoy: "No hi ha cap risc d'intervenció de la comunitat autònoma de Catalunya". I si ho diu la  presidenta del PP català ens ho hem de creure. ¿Per què ens hauria d'enganyar la que dintre de poc , amb quatre retocs en el pressupost de l'Estat, intentarà aparèixer com la gran benefactora de Catalunya?.

Mentrestant, a fora, segueix sonant insistentment el pasdoble. Ritme binari i torero. Per caminar mentre s'executa.

Foc a la tanca publicitària

El primer dia, ell va passar de llarg.

El segon dia s'hi va fixar. Només va ser un instant però posaria les mans al foc que ella, des de dalt, li havia enviat un somriure captivador.

El tercer dia, desencís. La noia no hi era. Una brigada d'operaris l'havia despenjat de la tanca publicitària.

El quart dia, ell, en un gest desesperat,  es va oferir de model en una agència de publicitat.

El cinquè dia, una brigada d'operaris va penjar un nou cartell en aquella cèntrica tanca publicitària on havia començat tot. Ella i ell junts!

El sisè dia, un vianant s'hi va fixar. Només va ser un instant però posaria les mans al foc que ella i ell, els personatges de l'anunci de ves a saber què, s'estaven acaronant.

El setè dia, a la matinada, la tanca publicitària va ser devorada per les flames del desig. “Una bretolada!”, va exclamar algú, “una malvestat!”, va dir un altre.

Al seu costat, el vianant del sisè dia va riallejar lleument donant entendre què havia passat.

A l'agència mai més en van saber res dels dos models.

El Titanic en 94 imatges

La nit del 14 al 15 d'abril de 1912, ara ha fet un segle, el transatlàntic Titanic, de la companyia anglesa White Star Line, topava amb un iceberg i s'esfondrava. L'accident, que es va produir a unes 600 milles de l'illa de Terranova, va causar més de 1.500 morts. Aquell era el viatge inaugural del vaixell de passatgers més gran, luxós i tecnològicament més avançat de l'època. Amb la tragèdia, el Titanic entrava a la llegenda.

En aquesta plana que he creat en el servei Pinterest hi trobareu la curta història d'aquest mític vaixell recollida en 94 fotografies, des del procés de construcció del Titanic a les drassanes Harland and Wolff de Belfast (Irlanda del Nord) fins al descobriment de les restes a 4.000 metres de profunditat l'any 1985 per l'equip de Robert Ballard, sense oblidar les imatges dels seus luxosos equipaments, les fotos de la tripulació i d'alguns dels passatgers, entre ells cinc catalans, i les portades dels diaris de l'època recollint la tragèdia.

Foto 1: L'eix de l'hèlix i el timó del Titànic mentre s'estava a punt de concloure la instal·lació.

Foto 2: Bot salvavides del Titanic, fotografiat per un passatger des del vaixell Carpathia.

El rei caçat

 El rei Joan Carles ha hagut de ser intervingut quirúrgicament aquesta matinada per un triple trencament de maluc patit a Botswana mentre participava en una cacera. A la foto, penjada a la web de Rann Safaris, una empresa que es dedica a organitzar aquest tipus de viatges per 59.000 dòlars, se'l pot veure davant el cadàver d'un elefant, una espècie protegida. La caça legal d'elefants està regulada i s'ha de pagar entre 7.000 i 20.000 euros per exemplar abatut. Mentrestant, la reina està passant uns dies a Grècia i el net segueix ingressat a l'hospital recuperant-se del tret al peu fruit de la inconsciència del seu pare en deixar-li un arma.

Amb la que està caient, amb l'estat espanyol fent aigües per tots costats, amb milions d'aturats, amb moltíssimes famílies amb problemes per arribar a finals de mes, amb centenars de milers d'empreses que sobreviuen com poden, amb els que encara tenen feina calculant quan i com la perderan, la monarquia se'n va de viatge privat i arriba a un punt de patetisme que ni el millor assessor republicà hauria pogut assolir. Anar a matar elefants a Àfrica i trencar-se el maluc és la metàfora perfecta: una institució en vies d'extinció ferida mentre extermina a milers de quilòmetres de distància una espècie també amenaçada d'extinció. Pels furtius i pels que, com el rei, s'obliden en aquestes hores difícils del seu deure d'estar al peu del canó (mai millor dit). Per ètica i per estètica, avui 14 d'abril hi ha encara més raons objectives per ser republicà.

Postdata: La web de l'empresa de safaris que contractava Joan Carles i que mostrava la foto, ha deixat de funcionar. Excés de visites o el "consell" d'algú per amagar el caçador i el trofeu?

El solucionador

Un tal mestre Nafi ha tingut a bé deixar-me en el parabrises del cotxe publicitat sobre els seus poders naturals. Assegura que es capaç de solucionar amb rapidesa i eficàcia tota mena de problemes per difícils que siguin i garanteix un 100 % de resultats positius.

Com que veig que en l'ampli ventall de qüestions que pot vèncer hi figura, a més de la impotència i el mal d'ull, tot allò relacionat amb l'economia, faré arribar el telèfon d'aquest magnific solucionador a Mariano Rajoy, als ministres Cristóbal Montoro i Luis de Guindos i, per suposar, al president Mas i al professor Andreu Mas-Colell. Amb una mica de sort, el que no és capaç de resoldre la política i la ciència econòmica ho solucionarà la màgia.

Dels pets a la merda

 El nou pressupost de l'Estat no tan sols ignora la liquidació del deute amb Catalunya sinó que, a més, redueix dràsticament la inversió pública a terres catalanes, convertint-lo en el territori més "castigat" de l'Estat. Aquesta és la "seriositat" del PP en la qual volien creure els convergents. Mentrestant, el portaveu del PSC al Parlament, Joaquim Nadal, no s'ha estat de dir que l’impagament dels deutes pendents és “una manifesta presa de pèl als compromisos del PP amb CiU dins i fora de Catalunya”. És així però què carai va fer el Govern Zapatero amb el deute pendent?. Doncs una manifesta presa de pèl als compromisos del PSOE amb el tripartit.

No ho veu així senyor Nadal?

Alicia Sánchez-Camacho deia això fa un any quan el govern del PSOE mirava cap a un altre costat a l'hora de pagar el deute a la Generalitat: “Si en el Partit Socialista de Catalunya tinguessin una mica de vergonya, haurien de dimitir els representants del partit que  van prometre que donarien suport per aconseguir els ingressos per Catalunya perquè ara s'ha demostrat que no tenen cap pes i no han aconseguit res del seu propi partit”.

Veient el nou pressupost de l'Estat, quin pes té la líder del PP català a la Moncloa?. Dimitirà la senyora Sánchez-Camacho?

Parlant de les retallades de les inversions de l'Estat a Catalunya, una de les demarcacions més perjudicades és la gironina que ha vist que en el pressupost de l'estat només hi ha una partida de 269 milions. El desdoblament de l'N-II, l'obra de mai no acabar, queda reduït al reinici dels treballs en el tram entre Sils i Caldes. El diputat gironí al Congrés del PSC, Àlex Sáez ha posat el crit al cel considerant-ho “un engany massiu als gironins i un incompliment dels compromisos electorals del PP” També ha denunciat “una manca de voluntat política per desdoblar l'N-II”.

Per si el tactisme polític i les ganes de parlar només per sortir a la premsa li fa perdre la memòria, cal recordar-li a Sáez que els incompliments venen de 20 anys enrere i que al menys dos ministres socialistes -Josep Borrell i José Blanco-  han enganyat sistemàticament als gironins en aquest tema.

Uns enganys que provoquen i continuaran provocant víctimes en accidents de trànsit.

Les coses són com són: en la relació amb Espanya, els catalans fugim dels pets per caure a la merda i així, a empentes i rodolons, anem fent...


Foto: Joaquim Nadal. / El Punt Avui

Viatjant en el temps

Un dubte existencial: quan avancem una hora el rellotge, viatgem al futur? I quan el posem una hora enrere, anem al passat?. Si és així, on ens queda el present?. Hi ha realment present?.

Imagino als amants de la música de Johann Sebastian Bach fent recular el rellotge fins el 1724 per poder escoltar la primera interpretació de la Passió segons Sant Joan. O als feixistes anant enrere fins el 1939 per participar marcialment a alguna entrada triomfal i fer tastar el plom a uns quants republicans... O als friquis de les tecnologies avançant l'hora del rellotge fins al 2025 per acaronar amb les seves mans la darrera andròmina màgica d'Apple. I els independentistes catalans? Quantes i quantes hores haurien de fer anar endavant les hores del rellotge per trobar el seu moment màgic, el contrapunt al 1714?

Si fos tan fàcil viatjar en el temps, voldríem fer-ho? Tindríem prou esperit aventurer per anar endavant i enrere o ens oblidaríem voluntàriament de les instruccions per canviar les hores?. Ens faria por tastar les frustracions del passat i les que ens amaga el futur?

Tal vegada, amagant el rellotge dins un armari o deixant-lo morir sense energia, aprendríem a estimar una mica més el present. El sempre difícil present.

Cangueli blanc

El Barça ja té el Madrid a "només" a sis punts. Un nou empat dels blancs, aquesta vegada amb el Vila-real,  i quatre expulsats: Sergio Ramos, Özil, Mourinho i el preparador físic Rui Faria. En Cristiano surt del camp i exclama: “¡Robar, solo robar!”. En Pepe s'apropa a l'arbitre per dir-li: “¡Vaya atraco, hijo de puta!”. En Mourinho es nega a comparèixer a la roda de premsa i ves a saber quan tornarà a donar la cara davant els periodistes. 

Els del Madrid són mals perdedors i ara també mals empatadors. Volen exhibir historial de club senyor però els manca l'elegància que té el Barça de Guardiola, un equip també condemnat a guanyar sí o sí com el de Mourinho.

Atenció al factor psicològic. Els blancs han arribat a una situació en la qual  qualsevol empassegada  els treu de polleguera. En aquest estat mental paupèrrim segur que hi tenen molt a veure les maneres de fer de Mourinho i el pas decidit del Barça. Si no aconsegueixen vèncer aquest cangueli nerviós, la lliga, que fins fa pocs dies tenien del tot a la butxaca, se'ls podria acabar escapant de les mans. És difícil que passi però no del tot impossible. Per més que Guardiola s'entesti a dir el contrari.

Al Comitè de Competició, aquest organisme que es guia amb un brúixola imprecisa, li toca sancionar el comportament hooligan dels blancs. Pepe, per exemple,  podria ser suspès entre quatre i dotze partits si li apliquen l'article 94 del Codi Disciplinari: “Insultar, ofendre  o dirigir-se al àrbitre principal, assistents, quart àrbitre, directius o autoritats esportives”. A Madrid, però, ahir ja es parlava d'un càstig més suau d'un parell de partits en aplicació de l'article 117: "Dirigir-se als àrbitres, directius o autoritats esportives en termes de menyspreu o de desconsideració sempre que l'acció no constitueixi falta més greu, es sancionarà amb suspensió de dos o tres partits o per temps de fins un mes”. Com que el comitè s'ha de pronunciar també sobre el blaugrana Dani Alves, serà interessant veure si valora de la mateixa manera dir-li a l'àrbitre “hijo de puta” o “lo tuyo es increible”, l'expressió que va utilitzar el blaugrana desprès de ser expulsat en el partit contra el Granada. Què tindrà més pes: un insult clar i rotund o una desconsideració cap a l'arbitre?. Necessitarà el Comitè de Competició l'assessorament de la Real Academia Española de la Lengua?

Si Alves rep la mateixa sanció que Pepe, pot passar que la propera vegada, perdut per perdut, el lateral brasiler del Barça opti per recordar-se de la senyora mare de l'àrbitre i hi afegeixi en el mateix paquet les honorables progenitores dels membres del Comitè de Competició. Amb contundència i amb l'estil Pepe.

La solució, avui a primera hora de la tarda.

Foto: Sergio Ramos protesta sobre la gespa del Madrigal. / EFE