Pardals

“Què és això?”, aquest curt (5,31 minuts) del cineasta grec Constantin Pilavios és una petita joia que, en la seva senzillesa, ens ensenya d'una manera molt emotiva que la vida és un joc d'intercanvis (avui per a tu, demà per a mi) i que tots portem a dins l'infant que vàrem ser i l'avi que serem. És, en definitiva, un cant a la paciència i a la comprensió intergeneracional en una societat no massa predisposada a la lírica.


P.D.: Un microrelat escoltat en algun lloc i que ve al cas:

• Ell va assumir que estava envellint el dia que mirant-se al mirall hi va descobrir el rostre del seu pare.

El negre de Microsoft

Microsoft està fent per internet una campanya per promocionar els productes dirigits al món empresarial. A la seva web nord-americana apareix una fotografia (imatge superior) amb tres personatges representant el paper d'executius: una dona blanca i dos homes, un d'ells asiàtic i un altre afroamericà. Però a algun geni de la publicitat se li ha acudit que en el mercat polonès seria contraproduent mostrar-hi un negre i, per estalviar-se repetir la foto amb un altre model, ha retallat el cap del negre substituint-lo per un de blanc.


La potineria feta amb Photoshop ha estat descoberta amb la mateixa rapidesa amb la qual la multinacional de Redmond s'ha vist obligada a demanar disculpes des de Twitter i a retornat l'”executiu negre” a la seva web en polonès.

Ja ho deia diumenge Naomi Campbell en una entrevista publicada a El País Semanal:

“La gent, amb el pànic de la crisi, no s'atreveix a posar una noia de color a la seva campanya. És una vergonya”.

Veient la darrera relliscada de Microsoft, probablement la supermodel negra té tota la raó.

Els jutges i les interferències

Com ja va fer el passat mes de juny el ministre de Política Territorial, Manuel Chaves, ara, davant una possible sentència contraria a l'Estatut, el portaveu del PSOE en el Congrés, José Antonio Alonso ha fet una crida a la calma, ha reclamat “respecte” pel Tribunal Constitucional i ha demanat al govern de la Generalitat i als partits polítics catalans que deixin treballar als jutges amb “tranquil·litat” i sense interferències.

Té la seva conya, per no dir delicte, que una petició com aquesta vingui del PSOE, el partit que junt amb el PP, ha convertit l'alt tribunal en el seu particular camp de batalla, l'escenari d'un pim-pam-pum amb interferències directes, inoperància greu i politiqueig escandalós. I enmig de tot plegat, l'Estatut com a víctima col·lateral i ase de tots els cops.

La moderació salarial d'Aznar

Les receptes del guru per sortir de la crisi:

• Modificar la legislació laboral abaratint l'acomiadament

• Flexibilitzar les jubilacions

• Moderar els sous i fer que el salari mínim no superi mai l'IPC

• Adaptar els salaris “a les circumstancies de les empreses”, és a dir lligar-los a la productivitat. A major productivitat i beneficis, millors sous.

(Jornades ExpoManagement 2009 i llibre “España puede salir de la crisis”

Són, naturalment, receptes d'austeritat aplicables a tothom menys al guru José Maria Aznar que és qui les formula. L'expresident del govern, que fa un parell d'anys cobrava 26.000 euros per una conferència d'una hora (444 euros per minut), acaba d'acceptar un augment del 4,3 per cent del sou que rep com a conseller no executiu de News Corporation, l'imperi mediàtic del magnat Rupert Murdoch. A partir d'ara cobrarà anualment un total de 100.000 dòlars en efectiu més 46.161 dòlars en accions. En total s'embutxacarà més de 100.000 euros per continuar donant de tant en tant, com fa des del 2006, algun consell a un grup empresarial que en el darrer exercici fiscal ha patit unes pèrdues de 3.400 milions de dòlars i una davallada del 39 per cent del valor de les accions.

Vistos aquests resultats, si Murdoch apliqués al peu de la lletra les fórmules d'austeritat i de productivitat propugnades per l'expresident del govern espanyol, Aznar li hauria de pagar entrada per poder assistir als consells de News Corporation.

De moment, el magnat de la premsa s'ha baixat el sou un 40 per cent. Aquest any cobrarà, pobrissó meu, 18 milions de dòlars front als 30,1 milions del 2008. Com es pot veure, una nòmina que és tot un exemple pels temps que corren.

La granota i el Crist de la Llum

L'agost es va esmunyint poc a poc entre onades de calor i, malgrat l'altíssim consum d'aire condicionat, encara no s'ha produït, a les comarques gironines, el gran tall elèctric que els Nostradamus actuals vénen pronosticant des de ja fa no recordo quants estius. Els empresaris turístics i els responsables de Fecsa-Endesa deuen tenir amagada ves a saber a quin macrocomplex hoteler o a quina central una reproducció del Crist de la Llum, obra del provocador artista cubà Erick Ravelo, davant de la qual, mentre recullen beneficis, practiquen genuflexions una darrera l'altra pregant que, per la mort de Déu, s'enllesteixi la línia de 400 kV, la famosa MAT, el més aviat possible.

Per la seva part, els contraris a l'autopista elèctrica, cansats de picar ferro fred, deuen invocar a la granota crucificada de l'escultor alemany Martin Kippenberger, obra interpretada com a blasfema pel Vaticà, però també metàfora d'un presumpte apocalipsi natural i paisatgístic.

Des de la talaia immillorable que els dóna l'alçada de les seves respectives creus, el Crist de la Llum i la granota crucificada han d'al·lucinar veient les contradiccions d'una societat que ho vol tot sense renunciar a res: atraure una munió de turistes, oferir als visitants i a les segones residències tota mena de serveis d'oci, estar fresquets a l'estiu i calentets a l'hivern, disposar en tot moment i arreu de cobertura telefònica, connexió a internet i, per suposat, de llum, no fer cues a les carreteres... i no modificar el paisatge amb torres elèctriques, instal·lacions de telefonia mòbil, desdoblaments viaris, molins de vent o macroplantes d'energia solar.

Com que els miracles no són possibles, qualsevol dia d'aquests el Crist de la Llum i la granota baixaran de la creu i s'ofegaran a whiskys, engegant a uns i a altres, definitivament, a pastar fang.

El tabac perjudica les cames

Contundent avís col·locat en una màquina de tabac.

Per arrodonir l'amenaça, només hi manca la signatura:

“Firmado: Al Capone”

Clar que si en aquest establiment el tabac pot perjudicar seriosament les cames, a la ciutat mexicana de Chihuahua, on algú va penjar aquest segon cartell, el risc pels menors també és notable. Digne d'Herodes.

La "cacaína" de la SER

Segons la plana web de la cadena SER, les autoritats sanitàries d'alguns estats alemanys han decidit retirar del mercat la beguda Red Bull Cola perquè cada llauna conté, textualment, 0,4 micrograms de “cacaína”. La mateixa informació treu ferro a l'assumpte afegint que seria necessari consumir 100.000 litres d'aquesta beguda amb “cacaína” inclosa (déu n'hi do quina sed!) perquè resultés nociva per la salut.

D'acord que Red Bull “dóna ales” i que la cocaïna (amb la c i la o de tota la vida) és un substància addictiva de coneguts efectes merdosos pel cos humà – paranoia, taquicàrdia, hipertensió, parada respiratòria...- però, francament, tampoc sembla necessari rebatejar-la com a “cacaína”, neologisme que deu significar, fet i fotut, la merda en el seu estat més pur.

El toro de...McAfee

Fa temps que l'emblemàtic toro d'Osborne, dissenyat el 1956 pel cartellista i dibuixant comunista Manolo Prieto, és alguna cosa més que un anunci del brandy Veterano. Amb el pas dels anys, la silueta negra del brau que campava i encara campa per les carreteres peninsulars – n'hi ha cap a 90, una vintena d'ells a Andalusia- ha estat emprada per mil i una històries, des de símbol oficiós de la selecció espanyola i, per extensió, de l'espanyolitat, fins a cartell de “Jamón, jamón”, la pel·lícula de Bigas Luna, protagonitzada per Penélope Cruz i Javier Bardem. Artistes de tota mena l'han utilitzat a les seves creacions, escamots d'activistes nocturns l'han abatut en intrèpides accions de sabotatge i polítics de la dreta i de l'esquerra i jutges del Tribunal Suprem l'han indultat considerant que el toro, més que un simple cartell publicitari que pot distreure els conductors, és una imatge que s'ha integrat al paisatge patri més o menys cañí esdevenint una peça més del patrimoni cultural artístic.

El gegantí brau de xapa metàl·lica té doncs reconegut oficialment el seu valor com obra d'art i emblema espanyol, però, en tractar-se d'un logotip comercial, els seus drets de reproducció continuen estan en mans de l'empresa Osborne. Per això, la Guàrdia Civil no dubte en actuar contra aquells que utilitzen sense permís la imatge del toro per vendre castanyoles, gorres o clauers. De fet és habitual la seva presència en tota mena de souvenirs, però el que ja no és tan corrent és veure, com acaba de succeir ara, el toro d'Osborne a la publicitat d'una marca d'antivirus. Avui mateix he rebut, com s'oposo que el deuen haver enviat a milers d'internautes, un correu electrònic de la companyia McAfee anunciant una oferta de la suite McAfee Internet Security amb el famós toro. Desconec si compten amb el permís d'Osborne per utilitzar la imatge, però en el cas que no fos així seria divertit veure els tricornis de la benemèrita perseguint l'antivirus.

Si encara fos viu, que en pensaria de tot plegat el dissenyador gràfic Manolo Prieto?
Ell que, després de tota una vida treballant en diversos camps artístics, lamentava haver de ser recordat pel famós toro!. I encara més després que algú decidís reduir la grandària dels atributs masculins de l'animal. “M'estan deixant el toro fet una cabra”, va comentar a la seva dona.

En una cabra o en una vaca suïssa, com va fer el 2005 l'artista extremeny Javier Figueredo en una acció reivindicativa de mil coses que li va costar dos dies d'arrest domiciliari i el salt judicial a la fama.

Regala memòria

Aquesta és una excel·lent mostra d'street marketing que combina l'acció publicitària al carrer amb la difusió viral per internet. El seu objectiu és fer entendre a tothom d'una manera directa i efectiva què significa patir la malaltia d'Alzheimer. Es tracta d'una acció realitzada per l'agencia Tiempo BBDO Madrid per la campanya Regala memòria de l'Associació per les Famílies amb Alzheimer.

El giratori més petit del món

Ara que s'han posat de moda les coses petites, aquest minigiratori farcit de senyals, descobert per El Punt en un pas soterrani del desdoblament de la C-31 entre Palamós i Palafrugell, en el terme municipal de Mont-ras, sembla una peça més de la campanya de la Generalitat sobre “els petits gestos que redueixen les morts en carreteres”.

Fonts dignes de crèdit asseguren que els enginyers de Lilliput ja han visitat l'obra.

Treballadora obedient, informàtic friqui

Segons les darreres dades del ministeri de Treball, l'atur segueix pujant a Catalunya mentre que en el conjunt de l'Estat espanyol continua baixant per tercer mes consecutiu.

Tal vegada en la generació d'ocupació a les espanyes hi han tingut alguna cosa a veure ofertes de treball com aquestes dues que reproduïm.

Per la primera s'ha de complir un requisit extraordinari: no saber fer absolutament res. Això sí, s'ha de ser dona i, a més, obedient. És a dir, objecte passiu de ves a saber quines pràctiques laborals.

A la segona oferta, el candidat ha de ser -textualment- un friqui de la informàtica i ser capaç de garantir que no pateix treballant.

Quina és la gran avantatge d'aquest lloc de treball?

No exigeixen obediència cega -com en el cas anterior- però ofereixen cafè gratis. La llàstima és que no expliquen si el cafè serà exprés, instantani o fastigosament americà. I és aquí, a la “camera café”, amb els seus ets i uts, i no pas en els aspectes crematístics o en els horaris de treball, on segur que s'hi amaga la trampa d'aquesta extraordinària oferta laboral.

El llit que es fa sol

S'ha acabat perdre el temps en la feixuga tasca de fer el llit. Uns inventors xilens n'han creat un que es fa sol. Com es pot veure en el vídeo, l'invent consisteix en un jaç dotat d'unes mànegues mitjançant les quals s'injecta aire entre els llençols fins que al cap de dos minuts i mig queden ben posats i a punt per rebre als dormilegues de torn.

L'empresa Next Dream pretén comercialitzar el llit de matrimoni per uns 890.000 pesos (uns 1.110 euros). Tal vegada la idea tindrà èxit però difícilment podran comptar entre els seus clients amb la gent que, com jo, ens conformem en ficar-nos dins el llit pel mateix forat. Res de desfer el jaç. Es posen una mica bé els llençols i demà serà un altre dia.

Tampoc podran comptar amb els aprensius, amb les persones que tenen una por exagerada a la tecnologia i que s'imaginaran despertats a mitjanit per una corrent d'aire que, penetrant per l'anatomia foradada, inflarà inexorablement els seus budells fins a fer surar el dissortat cos per l'habitació com si es tractés d'un humil globus de fira.

Descartats uns i altres, Next Dream, amb l'optimisme propi dels emprenedors, encara hi veu negoci i ja es prepara per omplir les habitacions del món amb llits que es fan sols. Per això, si sentiu esbufecs estranys provinents del pis dels veïns, no us estranyeu ni penseu que, afortunats ells, estan practicant una variant ventosa del Kamasutra. Fiqueu-vos dins el forat del llit de tota la vida, aquella geografia coneguda que us acull amb la màxima estima del món, i deixeu passar la tramuntanada tecnològica. Feu-ho amb tranquil·litat i ben acaronats pels llençols suaus, senzills i mai desvirgats per injeccions de vent.

El finançament amb humor

La polèmica sobre el nou model de finançament ha estat llarga -llarguíssima- i agra, però això no treu que l'inacabable culebrot no pugui ser interpretat amb sentit de l'humor més o menys càustic. En teniu una mostra en aquest recull d'acudits gràfics que he preparat fent un seguiment de la premsa catalana i espanyola. Hi trobareu de tot, incloses algunes vinyetes que traspuen, darrera el somriure maliciós, una dosi no amagada de catalanofòbia.

El finançament amb humor

View more presentations from tonidal.

"La Costa Brava" versionada

Sota un cel que meravella
un mantell fet de pinedes
admirada des de sempre
la Costa Brava és sensacional

Finalment la revista Enderrock ha presentat la nova versió de “Costa Brava”, la cançó d'estiu que aquell llunyà 1969 van popularitzar el trio paraguaià Digno García i sus Carios. La peça, ara en català i amb la lletra i el ritme més o menys posats al dia, és interpretada per Garoina XL, un duet format per l'ocasió i que no té previst pujar mai a l'escenari. L'integren la danesa Pia Nielsen i una veu masculina empordanesa amagada sota la clova d'una garoina que el bisbalenc Jaume Pla (Mazoni) jura i perjura que no és la d'ell.

La cançó i el seu videoclip, que venen a ser una mena de divertiment entre friqui i kitsch, són el punt de sortida d'un projecte més ambiciós que s'editarà l'any vinent formant part de la commemoració del centenari de la Costa Brava: un doble CD recopilatori de cançons tradicionals o emblemàtiques d'aquest litoral i de noves peces i versions així com un col·lecció de postals vintage realitzades per artistes de la Costa Brava.

Periodistes = a no persones

Un veterà diari barceloní informava ahir que el nou megafitxatge del Barça, el davanter suec Zlatan Ibrahimovic va anar diumenge des de l'aeroport d'El Prat fins a les oficines del club, on l'estaven esperant “unos cincuenta periodistas y cien personas”.

M'encanta el concepte: periodistes = a no persones

Des d'ara, com a professional de la premsa i, per a tant, no individu de l'espècie humana, deixaré de menjar-me el coco amb les clàssiques preguntes existencials: qui sóc, d'on vinc, cap a on vaig?

Quin descans!

Qui s'amaga darrera la garoina?

Fa un parell de dies us explicava que dimarts vinent es presenta en un hotel de Platja d'Aro una nova versió de “Costa Brava”, la mítica cançó d'estiu que l'any 1969 van popularitzar Digno García y sus Carios. També deia que seria interpretada a ritme de d'havanera-reggae pel duet Garoina XL i que es tracta d'una iniciativa inclosa en el Centenari de la Costa Brava i promoguda per les revistes Enderrock i BonArt i pel segell discogràfic empordanès BankRobber.

La veritat és que mai havia sentit a parlar de Garoina XL i també m'estranyava que no tinguessin cap plana web. Doncs bé, des d'Enderrock em diuen textualment que es tracta d'un duet de “cartro pedra” que farà la seva única aparició pública dimarts a l'acte de presentació del cd que difondrà la revista musical en el seu número d'agost.

Qui s'amaga darrera la garoina?

De moment en el web d'Enderrock i la seva plana a Facebook mantenen obert l'interrogant i només ofereixen un parell de fotos en les quals el component masculí del duet apareix disfressat de deliciós (i un pel friqui) equinoderm, branca eriçó de mar, garoina, garota, bogamarí o, com diem a Sant Feliu, d'oriç.


Foto: Juan Miguel Morales

Torna "La Costa Brava" de Digno García

La commemoració dels cent anys de la marca turística “Costa Brava” tindrà entre els seus actes més curiosos la presentació dimarts vinent en un hotel de Platja d'Aro d'una nova versió en clau havanera-reggae del pasdoble “Costa Brava”, que, amb lletra del secretari de Dalí, Enric Sabater, va ser popularitzat fa quaranta anys pel trio paraguaià Digno García y sus Carios.

Els que ja teniu una edat recordareu aquesta cançó d'estiu que glorificava el sol, els pins, els pobles i el paisatge del nostre litoral i que va ser número 1 en vendes a l'estat espanyol els anys 1969 i 1970:

Bajo un sol maravilloso
y un frondoso verde pinar
muy luciente y atractiva
Costa Brava sin igual.

Sol y mar
verde pinar
Costa Brava catalana

Josep Castelló explica en el seu llibre “Costa Brava autèntica” (Pagès Editors) que la idea de crear una cançó que servís per promocionar la Costa Brava la va suggerir Enric Sabater en una reunió celebrada l'any 1968 amb el governador civil i amb el delegat d'Información y Turismo. El propi Sabater es va comprometre a escriure la lletra, mentre que la música va ser encarregada a Digno Garcia, un paraguaià que amb la seva arpa havia despertat l'admiració de Dalí (el pintor empordanès li va regalar una peça en cristall de roca titulada “La guitarra”).

La cançó, inclosa a l'àlbum “Digno García en la Costa Brava”, va tenir un èxit sense precedents i va ser editada a diversos països del món.

A conseqüència de tot plegat, en van començar a sortir versions. La Trinca, en el seu disc “A collir pebrots” (1970), n'hi va incloure una titulada “Moros a la costa” que satiritzava el fenomen turístic:

A l'estiu s'ha de fer el viu
a la costa catalana,
que a l'hivern no hi ha caliu,
Costa Brava catalana.

En canvi, Los 3 de Canarias es van agafar la cosa més seriosament i en van fer una versió titulada “Sol y mar”, en la lletra de la qual els noms de les poblacions de la Costa Brava són substituïts pels de pobles de Gran Canaria (veieu el segon vídeo):

Sol y mar
verde palmar
Gran Canaria, soberana

La darrera versió, que es presentarà la setmana vinent i que pretén convertir-se en la cançó de l'estiu del 2009, serà interpretada pel duet Garoina XL, format per un empordanès i una escandinava. La cançó, produïda per Jaume Pla (Mazoni), compta també amb una remescla ballable a càrrec de Guillamino i un clip, gravat en una platja de la Costa Brava, que es distribuiran en cd amb el número d'agost de la revista Enderrock.

L'operació rescat de l'antic èxit de Digno García y sus Carios és una iniciativa conjunta d'Enderrock, de la revista BonArt i del segell empordanès BankRobber i compta amb el suport del Patronat de Turisme de la Costa Brava.

Estic frisant per veure si mantenen o no un dels fragments de l'antiga cançó que va triomfar a les darreries del franquisme:

Asi es la Costa Brava
Flor galana rosicler
De la España Catalana
Admirada por doquier

Les pitjors feines del món

Horrible Jobs

View more presentations from swamijyoti.

Si estàs fastiguejat de la teva feina, si odies al capitost que et dona ordres, si esclafaries contra la paret al company que et tortura amb acudits horribles, pensa que sempre podries patir l'infortuni d'haver de treballar en coses pitjors...

La mosca equivocada

Sant Narcís, patró dels gironins i senyor de les mosques, s'haurà posat les mans al cap en veure com a la revista científica Nature Methods, publicació mensual dedicada a les tècniques de laboratori i altres qüestions relacionades amb les ciències naturals, confonen la mosca del vinagre amb la mosca domèstica.

En el penúltim número publicat el mes de juny, hi surt un article dedicat a la Drosophila melanogaster, la famosa mosca del vinagre o de la fruita, un insecte que per les seves similituds genètiques amb els mamífers i per la seva curta vida que permet seguir amb poc temps l'evolució de diverses generacions, és emprada des de principis del segle XX com a animal d'experimentació genètica.

El problema és que a la portada d'aquesta publicació, editada pel mateix grup de la prestigiosa revista Nature, hi apareix la imatge d'una mosca comuna o domèstica (Musca domestica) extreta de l'arxiu de fotos lliures SXC, en lloc de la mosca del vinagre protagonista de l'article.

Sorprèn aquest error en un publicació científica perquè, segons ens explica Alfons Dolsa, director del Museu de les Papallones de Catalunya, hi ha notables diferències entre una i altra, sobretot la mida: “La melanogaster mesura aproximadament tres mil·límetres, mentre que la domèstica és, com a mínim, el doble. D'altra banda, la domèstica és més fosca. La melanogaster és de color groguenc clar amb el final de l'abdomen fosc (melanogaster vol dir això). El color dels ulls de la melanogaster és d'un vermell lampant. Els ulls de la domèstica són d'un color més amarronat. En fi que, per poc que ens hi fixem, no pot haver-hi cap confusió.”



Foto 1: Portada de la revista Nature Methods amb la imatge de la mosca domèstica.

Foto 2: La mosca del vinagre. / André Karwath / Wikipedia

Terror al vàter

L'escriptor japonès Koji Suzuki ha aconseguit vendre en un mes 80.000 exemplars de la seva novel·la curta Drop, una història de terror psicològic que succeeix a l'interior d'un lavabo. L'obra aviat arribarà als 100.000 exemplars i podrà considerar-se un èxit editorial però la singularitat de la notícia és que al darrera de la publicació no hi ha una editorial sinó, Hayashi Paper, una empresa fabricant de paper higiènic.

Efectivament, la novel·la s'ha imprès en paper de vàter. En concret ocupa 88 centímetres de llargada i a cada rotllo la narració es repeteix 34 vegades. El seu cost és de 210 iens (1,6 euros) i es pot comprar tant en llibreries com a les seccions de productes per a la llar dels supermercats. La idea és que els usuaris del lavabo estiguin entretinguts mentre fan les seves necessitats, un concepte que Hayashi Paper ja havia assajat abans publicant còmics manga en el mateix suport.

Segons els seus promotors, la bona acollida del producte és deguda tant al renom de Koji Suzuki, el novel·lista de terror més famós del Japó, com al fet que l'obra passi i sigui llegida a dins d'un lavabo, un espai -diuen ells- humit, fred, tancat i a vegades brut i mal il·luminat que pot inspirar por.

Qui segurament mai no es seurà al vàter per llegir Drop o alguna altre novel·la curta similar és Juan Ochoa, un veí d'Alacant que ha trobat recentment una serp pitó a l'aixecar la tapa del wc. “Em vaig trobar una cosa rara, vaig pensar que era el mànec d'un paraigua i, quan vaig encendre el llum, vaig veure un cap de serp més gran que el meu polze i em vaig espantar”.

El problema -pobre serp- el va resoldre una patrulla de la policia municipal, però Ochoa reconeix que ara sempre va atemorit al bany creient que toparà de cara o de cul amb alguna bestia estranya.

Koji Suzuki s'ha perdut, doncs, un lector i tot plegat m'ha fet pensar en una pel·lícula de terror que vaig veure fa uns anys, el títol de la qual més val haver oblidat, protagonitzada per uns monstres tubulars d'origen extraterrestre que penetraven a l'interior dels éssers humans quan aquests estaven asseguts al vàter follejant tranquil·lament el diari o la revista de torn. Una història que, per sort pels interessos de l'empresa Hayashi Paper, és del tot fictícia...a menys que els monstres alienígens adoptin ara forma de serp, símbol mitològic de passió, destrucció i malícia.


Foto 1: Koji Suzuki amb exemplars de la seva obra

Foto 2: Una serp pitó sortint d'un vàter a Austràlia.