Remullada en fred

Quarts de nou del vespre. Vaig a la piscina del GEiEG a fer quatre braçades de manteniment (no gaire més que uns 700 metres). En un moment determinat, surten de la sauna tres individus suorosos i es van a remullar a la piscina exterior. A fora estem a dos graus sota zero i només de pensar en la fredor tallant d'aquella aigua arribo a la conclusió que són uns valents.

Uns minuts més tard parlo amb un d'aquells iron man i m'assegura que el contrast sobtat de temperatures és molt bo per la circulació. "Jo-diu- només em remullo fins a la cintura. No vull que l'aigua freda m'afecti els pulmons". El miro amb aire escèptic i penso que valoro amb extraordinària estima els pulmons però també, per suposat, tot allò que forma part de la meva anatomia de cintura per avall...

El ganivet perfecte

En els diaris, algú és l'encarregat de repartir els anuncis entre les seccions i algú més decideix quines notícies es col·loquen a cada plana. A vegades, però, la combinació del món publicitari i del món informatiu no és, per dir-ho suaument, precisament perfecte...

Via: Ricard Vaqué / Espaifotogràfic.cat

El ferro de la dama

“Vigila els teus pensaments perquè es convertiran en paraules. Vigila les teves paraules perquè es convertiran en actes. Vigila els teus actes perquè es convertiran en hàbits. Vigila els teus hàbits perquè es convertiran en el teu caràcter. I vigila el teu caràcter perquè es convertirà en el teu destí. Ens convertim en el que pensem.”

Aquesta sentència moral, didàctica i contundent, atribuïda ni més ni menys que a Gandhi, surt dels llavis de la Margaret Thatcher interpretada magistralment per Meryl Streep a la pel·lícula “La dama de hierro” dirigida per Phyllida Lloyd.

Al meu entendre no estem davant un film estrictament polític- si fos només això se li podrien trobar moltes mancances i alguna inexactitud històrica- sinó més aviat davant un retrat psicològic d'una dona que va marcar la vida pública britànica i la política internacional. Un retrat que no és ni una hagiografia ni un pamflet contra la Thatcher.

Una dona, filla d'uns botiguers, que en incorporar-se a les files del tories es va introduir en un món exclusiu d'homes i marcadament classista i que per triomfar batallant contra la discriminació femenina a la política, va acabar essent més ferotgement conservadora que tots ells. “Si vols canviar el país, lidera'l!” diu una Dama de Ferro a qui no li tremola la ma a l'hora d'adoptar polítiques impopulars i injustes amb les classes més desafavorides. Per ella, només compta el triomf de l'individu i no hi ha d'haver coixí que esmorteixi les injustícies socials. Liberalitzar l'economia i reduir, costi el que costi, el dèficit públic. Eus aquí els camins neoliberals que l'agermanaran amb la dreta  republicana dels Estats Units amb Reagan al capdavant.

Els principis han d'estar per davant de tot: “Ens recolzarem en els nostres Principis, o res ens sostindrà”, afirma Thatcher plantant cara amb sang i foc als feixistes de la Junta Militar Argentina en el conflicte de les Malvines. Tot sigui per salvaguardar els territoris d'ultramar. Déu salvi a la Reina i a les restes de l'Imperi. Una operació militar excèntrica que la portarà fins els cims més alts de la popularitat per desprès anar lliscant víctima de la seva intransigència en l'aplicació de les polítiques antieuropeistes i de la “Poll Tax”, l'impost extremadament injust que preveu que els multimilionaris paguin el mateix que els ciutadans més pobres. Amb l'arrogància i el poder absolut és cavarà la seva pròpia tomba i els tories hi abocaran la sorra. Seran els seus els que la faran plegar. O això o resignar-se a perdre les properes eleccions. Plegarà Thatcher però continuarà el thatcherisme.

El que més m'ha agradat de la pel·lícula, al marge de la gran interpretació de Meryl Street, és l'hàbil muntatge que amb el fil conductor d'una Thatcher ja atrapada per la demència senil ens trasllada amunt i avall i amb gran habilitat narrativa per dècades d'història del Regne Unit. L'espectador que hi busqui exclusivament un film polític hi trobarà només pinzellades de tot  aquest llarg itinerari , aspectes no explicats i, tal vegada, alguns d'ells passats pel sedàs de l'exigència dramàtica però no tinc cap dubte que estem davant un meritori retrat farcit de tones de bon cinema.

De dones i de gats

 La pintora i il·lustradora Sandra Bierman, nascuda a Brooklyn, Nova York, ha dedicat una part de la seva obra a mostrar la relació de tendresa entre els gats i les dones. Gats i més gats a la falda de cossos femenins, expressant amb mirada íntima l'amor d'uns éssers cap a els altres.

Sandra, filla d'un immigrant suec i d'una texana i neta d'una índia cherokee, resideix des del 1988 a Boulder, Colorado, i diu que els seus ol·lis i dibuixos estan influenciats pels mestres italians del segle XVI, per mestres mexicans i xinesos i per l'art clàssic japonès.

L'artista i l'iPad

M'agrada el pop art de l'artista britànic David Hockney, els seus colors vibrants i lluminosos, els seus paisatges... Ara té 74 anys i per dibuixar utilitza des del 2010 una coneguda aplicació de l'iPad anomenada Brushes, que es pot adquirir pel mòdic preu de 5,99 euros. Els dits o un llapis òptic li permeten donar forma a les seves obres damunt la pantalla de l'iPad.

Per David Hockney, l'edat no li és cap barrera per emprar la tecnologia, inclòs l'iPhone, a l'hora d'explotar les capacitats creatives. En el seu polèmic estudi "El coneixement secret" ja assegurava que a partir del segle XV, els pintors s'ajudaven discretament de sistemes òptics per traslladar les imatges al llenç. Per a tant, no és gens estrany que ell utilitzi l'iPad.

Des de dissabte es pot veure una exposició de l'obra més recent d'aquest artista a la Royal Academy de Londres, una mostra que a l'estiu viatjarà al Museu Guggenheim de Bilbao. I, coincidint amb l'exposició londinenca, la galeria Eude de Barcelona presenta una exposició de cartells realitzats per Hockney entre el 1964 i el 1986.

• Pintures de Hockney a Google Images fetes amb l'iPad 

Imatge: Una pintura feta amb l'iPad

Vídeo: David Hockney pintant amb l'iPad en un cafè

Mocs en el lavabo

Publicitat de mocadors de paper en uns lavabos públics. Una mica fastigosa però feta amb enginy.

Esperem que a les marques de preservatius no se'ls acudeixi fer el mateix...

Via: Marketing Directo

Don Corleone felicita el 2012

Pot semblar estrany però us juro que és així: Don Vito Corleone m'ha desitjat avui un feliç 2012.

Ho ha portat a terme via Facebook sabent com sap (ho explico en el meu perfil de la xarxa social), que la trilogia d'El Padrí, dirigida per Francis Ford Coppola ocupa un lloc destacat en el meu particular univers cinematogràfic.

Així doncs Don Vito m'ha fet, a la seva manera i com si jo fos el cantant Johnny Fontane (l'alter ego fictici de Frank Sinatra, creació malèvola de  Mario Puzo) una proposta d'aquelles que no es poden refusar: que el 2012 sigui un any feliç.

Els números de la macro i de la microeconomia no quadren ni amb fum de sabatots, hem vist reaparèixer l'espectre d'Aznar i , per si no n'hi havia prou,  el líder de Mojinos Escocios -El Sevilla- dissertava aquesta matinada per RNE sobre filosofia estoica.

Hi ha, per a tant, símptomes evidents que el món s'enfonsa...

Toco de peus a terra i soc molt escèptic respecte al nivell de felicitat personal i col·lectiva que ens podran aportar els propers 365 dies però si el capo di tutti capi ho ordena estic disposar a reconèixer que aquest serà un any d'exultant satisfacció. No em vull despertar amb el cap guillotinat del meu gos dins el llit com el del pura sang favorit del productor  Jack Woltz. No desitjo tastar els mètodes convincents del sempre amable i fidel consigliere Tom Hagen.

Així doncs no m'hi puc negar, però sigueu sincers i reconeixeu amb mi que tot plegat és molt i molt inquietant...

No tot és el que sembla

Ni entrecuix ni punyetes. La principal zona sexual la tenim en el cervell i és allà on la imaginació cou a foc ràpid mil i una fabulacions deixant-se , sovint, enganyar per la corrent d'estímuls falsos que entren pels sentits. Tingueu-ho present: no tot és el que sembla.

La Carta Manga

Una notícia de l'agència EFE assegura que el principal repte del flamant ministre Alberto Ruiz-Gallardón serà aconseguir que els ciutadans recuperin la confiança en la Justícia. Vista la pèssima situació de tot allò relacionat amb els tribunals i el viacrucis que pateix la ciutadania cada vegada que s'ha de perdre en el laberint judicial, de feina, el senyor Gallardón, en tindrà molta.

Una de les coses que haurà de fer, segons subratlla textualment la notícia és “abordar de inmediato y poder resolver en tres meses, y en diálogo con la oposición, la renovación pendiente del máximo interprete de la Carta Manga”.

Manga?

Doncs sí, manga!

Només hi ha tres opcions: a l'agència s'hi ha colat una ma negra que odia profundament la Constitució Espanyola, el text ha estat redactat per un fanàtic del còmic japonès o, simplement, tot plegat és degut a les presses per enviar la notícia. Amb quina ens quedem?

La perla

Quan un gra de sorra penetra a l'interior d'una ostra, el mol·lusc reacciona cobrint a l'invasor amb nacre i transformant-lo en una perla brillant. De la mateixa manera, en temps difícils, cal intentar ser positius, mirar cap el futur amb una dosi d'optimisme raonable i transformar la dificultat en la perla que en ajudi a tirar endavant. Sapiguem trobar el nacre, la mareperla, que la majoria dels humans portem a dins.

Amigues i amics: Que tingueu una setmana, com a mínim, lleu i que l'empatx de dolçor nadalenca no confongui les vostres ànimes.

Un truc anti grua

És una opció quan la grua municipal es vol emportar el cotxe però, això sí, cal tenir tracció a les quatre rodes... i un bon advocat.

Via: Llista Folre i Manilles

La foto de l'Europa Unida

Enviem-los el cobrador del frac

La vicepresidenta econòmica en funcions, Elena Salgado ha descobert que fa tard per pagar a Catalunya els 759 milions d'euros que l'Estat deu en concepte d'inversions endarrerides, tal i com marca la disposició addicional tercera de l'Estatut. Segons Salgado s'hauria de fer un protocol i no hi ha temps material per preparar-lo abans del desembarcament de Mariano Rajoy a la Moncloa.

Ho ha dit així de clar i s'ha quedat tan tranquil·la malgrat que el pagament es va acordar el  19 de juliol a la comissió bilateral Estat-Generalitat i que els acords d'aquesta comissió són d'obligat compliment. Han passat quasi cinc mesos, la partida corresponent està prevista en els Pressupostos espanyols, però la senyora vicepresidenta en funcions ha afegit que  a més de no tenir temps per fer el protocol, els Pressupostos “constitueixen una possibilitat de gastar, no una obligació”.

Per acabar-ho d'arrodonir, Salgado ha dit que no veu motius perquè la Generalitat porti l'Estat als tribunals.

En resum, el govern del PSOE traspassa la patata calenta al PP i bona nit i tapat.

Mentrestant, l'executiu d'Artur Mas haurà de fer mans i mànigues per cobrir el forat d'aquests 759 milions que comptava rebre abans de final d'any i tal vegada s'haurà d'endeutar encara més pagant uns interessos molts superiors als que paga l'Estat.

Aquest maldecap per Catalunya pot provocar una paradoxa: a l'hora de passar els comptes amb la gent de Rajoy, els de Zapatero podran presentar uns números menys vermells i carregar un cop més contra el dèficit de les autonomies (com és probablement l'objectiu de l'impagament) però no així quan la Unió Europea es torni a  mirar en lupa el dèficit espanyol, un examen global que no distingeix entre l'Estat i les comunitats autònomes. Per a tant, si la Generalitat acaba tenint uns comptes més negatius això repercutirà en la nota de l'Estat espanyol a Brussel·les. Rajoy tindrà, aleshores, dues feines: superar com pugui el temporal comunitari i decidir -negociant amb Mas- si es vol merèixer menys que Zapatero la fama d'incomplidor i de trampós i si desitja o no que el cobrador del frac amb barretina acampi definitivament davant la Moncloa com un símbol més de l'espoli que pateix Catalunya.

Foto: La vicepresidenta Elena Salgado, a la roda de premsa d'ahir.  / EFE.

Un luxe

El Banco Mare Nostrum (BMN), integrat per Cajamurcia, Caixa Penedès, Caja Granada y Sa Nostra, està promocionant aquests dies els seus comptes corrents obsequiant amb tres tovalloles El Caballo als clients que incrementin el saldo del compte en 4.000 euros i el mantinguin durant 70 dies.

L'eslògan de la campanya és clar, senzill, curt i directe: “Un luxe”.

No posarem en dubte l'encert del creatiu que ha parit la campanya publicitària. Segur que amb la pedregada que està caient a conseqüència de la crisi, és un luxe per molta gent tenir “presoners” aquests milers d'euros per aconseguir tres tovalloles. Això sí, són 100% cotó, es poden comprar a internet per 48 euros i són d'un model amb nom d'alta volada: Abolengo.

Votar en el banc

Ara que ja s'han filtrat els noms dels integrants del que serà el nou govern espanyol  -Angela Merkel, Nicolás Sarkozy, Mario Draghi, Christine Lagarde, José Manuel Durão Barroso, Jean-Claude Juncker...- només resta saber si la dreta obtindrà avui a les urnes una majoria absoluta o absolutíssima.

Una vegada demostrat a nivell global que allò que anomenen mercats s'ha imposat a la política, el millor escenari per la votació d'avui  hauria de ser el sagrat temple de les oficines bancàries, que, per cert, n'hi ha moltes més que els improvisats col·legis electorals. Allà, els votants hi entrarien amb la llibreta d'estalvis a la ma i, en perfecte ordre, com si fos el sobre amb la papereta del Congrés o del Senat, la dipositarien a la boca del caixer automàtic. En mil·lèsimes de segon, el Gran Germà llegiria cada un dels conceptes de les entrades i les sortides -nòmina (suposant que n'hi hagi), gimnàs, perruqueria, aigua, gas, electricitat, hipoteca, canal plus, nespresso, mercadona, orange, oci diürn i nocturn etc etc- i amb aquest aiguabarreig de fets convencionals i d'alguna gesta no tan confessable registrada a la visa, dibuixaria el perfil econòmic i social de l'elector.

Dels números en vermell o en negre del compte corrent en sortiria el valor del seu vot. Naturalment, el principi bàsic de la democràcia representativa -un home ( o una dona), un vot- ja hauria estat abolit i el que tindria pes seria la salut financera de cada individu. Del perfil consumista en sortiria la orientació política i dels guarismes alts o baixos el nombre de vots dipositats per cada persona en aquest sufragi tecnocràtic.

Per descomptat que a la jornada electoral com la d'avui les oficines  de bancs i caixes acollirien el gruix de l'electorat mentre que les minories selectes disposarien d'uns espais VIP situats en els bancs d'inversions, a les borses, ens els despatxos d'advocats famosos que gestionen les discretes societats d'inversió de capital variable (SICAV) i les societats patrimonials o a les seus de les intocables agències de valoració de primes de risc...

En un món real -amb la que està caient i amb la que caurà- aquest hauria de ser l'escenari de la jornada electoral d'avui però ja ho sabeu, sóm al 20-N, diuen que celebrem la festa de la democràcia i de desagraïts i de descreguts l'infern n'és ple.

Acudit: FER / El Punt Avui

El maniquí del PSC

Mariano Rajoy tenia la seva nena de ficció (on deu haver anat a parar la criatura?) i ara José Zaragoza té el seu maniquí. Vist i no vist. El polèmic vídeo contra les retallades aplicades pel govern Mas ja ha estat retirat per ordre de Chacón. 

Utilitzar la mort d'un pacient convertint a un metge en un maniquí era munició d'alt calibre per una campanya, com pràcticament totes,  més que avorrida. En afers electorals, si no es vol sortir del terreny políticament correcte hi ha poc camp a córrer per la creativitat i quan algú comet l'atreviment passa el que passa. 

Ho reconec. La proximitat de qualsevol maniquí sempre m'ha semblat inquietant, però també ho són d'inquietants i poc tranquil·litzadores les retallades sanitàries  del conseller Boi Ruiz, el nostre particular Eduard Mans de Tisores...

El darrer arbre

Avís urgent: cal deixar de tallar arbres!!

Kamasutra

...per lectores i per lectors. Com va apuntar l'escriptor irlandès Richard Steele, "la lectura és a la intel·ligència el que l'exercici és al cos".

La guineu en el BCE

Mario Draghi ha iniciat el seu mandat com a president del Banc Central Europeu (BCE) marcant distàncies amb Trichet rebaixant el preu del diner. Un amable cop d'efecte que ha estat, en general, ben rebut pels mercats i pels analistes.

L'italià és un gat vell en això dels quartos, un personatge de llarguíssim recorregut  professional i de reconeguda habilitat jesuítica (va estudiar en un col·legi d'aquesta orde). Diuen que el seu pensament econòmic ve a ser una mena de còctel entre l'ortodòxia germànica i la manera d'entendre i gestionar les finances als Estats Units, un detall aquest darrer marcat per la seva formació al prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT).

Abans que els socis europeus el col·loquessin on és ara, Mario Draghi ha ocupat al seu país els càrrecs de director general del Tresor, president del Comitè de Privatitzacions i governador del Banc d'Itàlia, on, per la seva inesgotable activitat era conegut com a Supermario.

A més de formar part del consell d'administració de diverses empreses i bancs, també ha fet carrera internacional com a director executiu del Banc Mundial i com a vicepresident per Europa, entre el 2002 i el 2006,  de Goldman Sachs, el poderós banc d'inversions nord-americà implicat en el frau de les hipoteques subprime i en el maquillatge del deute grec, una operació, aquesta darrera, en la qual, pel lloc que ocupava, en devia saber alguna cosa l'avui flamant capitost del Banc Central Europeu.

Tenim doncs a la guineu cuidant el galliner del BCE, una imatge poc tranquil·litzadora però que no necessàriament ha d'acabar en carnisseria. Mario Draghi es coneix tots els trucs, fins i tot els més foscos, del seu ofici i això tal vegada pot ser positiu. Més o menys una situació similar a les de les grans multinacionals de la informàtica que contracten els serveis de malèfics hackers...

El final d'ETA amb humor

Es pot fer humor amb ETA?. En altres circumstàncies hauria estat de mal pair, però l’esperat i desitjat anunci de l’adéu definitiu a les armes ha posat a prova l’enginy de molts humoristes gràfics.

Aquí podeu veure una selecció d’acudits publicats aquests darrers dies a la premsa catalana, basca i espanyola.

L'adéu d'ETA a les armes amb humor

View more presentations from tonidal