El ratolí punt G

Aquest ratolí -diguem-ne- eròtic és una proposta, per ara només damunt el paper, del dissenyador ucraïnès Andy kurovets. El seu creador l'ha batejat amb el nom spot G (punt G) i vista la denominació i  les formes suggerents del mouse no cal afegir-hi més paraules. Ens limitarem a reproduir un comentari divertit d'un lector o lectora del web Yanko Design:

"Great design. Unfortunately most men won’t be able to find the scroll wheel"

És a dir: “Bon disseny. Malauradament la majoria dels homes no podran trobar la rodeta de desplaçament”

El club dels pobres del PP

El president valencià Francisco Camps, que cobra un sou anual de 79.546 euros, ha declarat que només té un compte bancari propi amb 905 euros, la meitat d’un altre amb la seva dona que puja a un total de 2.779 euros, un pla de pensions de 8.309 euros, un cotxe vell de quinze anys i la  copropietat amb la seva muller d’un pis a València per un valor cadastral de 110.339 euros.


Si s’ha de fer cas a aquest llistat de bens publicat ahir per les Corts valencianes que, com una mesura higiènica arran del cas Gürtel inclou les declaracions de tots els parlamentaris valencians, Francisco Camps és un dels més pobres del seu govern i mereix que es faci al seu favor una col·lecta pública perquè pugui, com a mínim, renovar els vestits sense que cap jutge hi torni a posar el nas.

Camps també reuneix tots els mèrits per entrar a formar part del Club del Pobres del PP, l’entitat presidida per Esperanza Aguirre, a qui, com recordareu, fa uns quatre anys unes ànimes benefactores ja li van organitzar una col·lecta per internet després que assegurés que amb el sou de presidenta -aleshores uns 8.395 euros mensuals-  no arribava a final de mes per culpa de la despesa en calefacció del seu luxós palau al centre de Madrid.

No hi ha com ser pobre amb classe, una manera de sobreviure a la misèria amb estil que Francisco Camps podrà aprendre de la ma sempre generosa d’Esperanza Aguirre.

Qui la fa més llarga

A la passarel·la El Ego, la mostra dels joves creadors de la Cibeles Madrid Fashion Week, s'ha pogut veure aquest insòlit disseny de la col·lecció d'Isabel Mastache tardor-hivern 2010-2011: uns pantalons amb penis i testicles com a elements “decoratius”.

Algú se'ls posarà?

Així, a primera vista, semblen idonis per juntes executives de grans empreses o per debats electorals. Per veure qui la fa més llarga.

Clar que si l'alternativa que proposa la creadora gallega és disfressar-nos de La Guerra de les Galàxies amb el modelet de sota, quasi que ens quedem amb els “discrets” pantalons...

Definitivament, anar a la moda és molt dur.

El dit d'Aznar

Davant l'escridassada d'un grup d'estudiants de la universitat d'Oviedo, a José Maria Aznar, eternament enyorat per la dreta com a president modèlic i exemplar home d'estat, no se li ha acudit res més que aixecar el dit com un rufià de barri, com un pinxo berlusconià qualsevol. El dit veí del que utilitza per assenyalar als rivals polítics quan vol donar lliçons d'honor, moral i valors. El dit de la mateixa ma que mou els fils del PP postmariano, el de l'Esperanza-hijoputa.

De jove, com a admirador de José Antonio i fill i net de falangistes, Aznar alçava la pluma i, en sentit figurat (no hi ha imatges que demostrin el contrari), el braç. Ara només alça el dit. Amb els anys, l'home va millorant.

 



Foto: Reuters

Dibuix: Forges / El País

Vídeo: Gran Wyoming i  Beatriz Montañez a El Intermedio de La Sexta

Coratge és sinònim de collons

 

Zapatero a Rajoy ahir en el cara a cara al Congrés:

“Si tiene coraje, presente la moción de censura”

De la mateixa manera que un polític no insultarà mai a un altre públicament acusant-lo de “mentider” (en tot cas li dirà “ha faltat vostè a la veritat”), a un líder mai se li acudirà etzibar al seu rival amb un sonor “si té collons, presenti la moció de censura”.

Quedaria lleig.

Mentre que en el carrer els aturats, els jubilats i  els empresaris amb el crèdit estrangulat pels banquers necessiten collons per tirar endavant, a la seu parlamentaria, coratge és sinònim de collons. Qüestió d'elegància florentina.

Per cert que el verb “Etzibar” ve probablement de l'arabisme atzeb (membre viril). No hi ha volta de full. Diem el que diem sempre acabem arribant allà mateix.

El faraó i la llista d'espera

Els doctors s'han pronunciat. El pacient va morir per culpa de la malària però també patia el mal de Köhler, una necrosi òssia per falta de reg sanguini al peu. Així mateix, tenia oligodactilia en el peu dret (una anomalia congènita caracteritzada per l'absència d'algun dit) i peu deforme a l'esquerra. Un mal dia, tal vegada a conseqüència d'una caiguda, es va fracturar la cama i mentre estava convalescent, la malària se'l va emportar camí dels  déus.

El personatge en qüestió és Tutankhamon, el faraó més famós de la història, i l'estudi de la mòmia -publicat ahir en el Journal of the American Medical Association (JAMA)- l'ha fet el Consell Superior d'Antiguitats d'Egipte, sota la supervisió de l'arqueòleg Zahi Hawas.

Han hagut de passar més de 3.000 anys per saber que el jove faraó, fill d'Akhenaton (com han confirmat ara les proves d'ADN), no va ser assassinat per un rival sinó per un vulgar mosquit portador de la malària.

Trenta segles sense diagnòstic.

Francament, no sé de que es queixen els pacients que són en llista d'espera a la sanitat pública.  

Mòbils sense connexió

Una part dels assistents al Mobile World Congress, el certamen internacional que aplega a Barcelona les principals novetats  en telefonia mòbil, estan patint  problemes amb la connexió a internet mitjançant les quatre xarxes wifi habilitades a les instal·lacions de la Fira.

La paradoxa de tot plegat és que la telefonia mòbil està orientada cada vegada més cap a la connexió permanent a internet i els 1.300 expositors han pagat entre 200 i 1.500 euros (segons el nombre de connexions) per un servei que no acaba de rutllar prou bé.

Més enllà de la parafernàlia pròpia dels grans esdeveniments, la realitat s'imposa. Senyores i senyors expositors i visitants: benvinguts al país amb el servei ADSL més car, lent i ineficient del món mundial. 

Foto: Uns visitants al congrès de mòbils. / EFE 

Massacre televisiva

A la ciutat de Lilburn, prop d'Atlanta, un home ha entrat a un establiment de la cadena Walmart, s'ha dirigit a la secció d'esports, ha agafat un bat de beisbol i, a continuació, ha anat ben decidit fins a la secció d'electrònica i ha destruït a patacades un total de 29 televisors, causant danys per valor de 22.000 dòlars.

L'individu ha estat arrestat per la policia però de moment no es coneixen les raons que l'han portat a provocar aquesta massacre televisiva.

A l'espera d'un argument més convincent, jo no descartaria que el protagonista de la destrossa simplement hagi actuat en defensa pròpia desprès d'acabar amb el cervell matxucat per l'allau de notícies periodístiques, anuncis i comentaris de carrer sobre el carall d'estrena de la sisena temporada de Lost.

Acudit: El Roto

SGAE, salva'm!

Avui l'estimat veí ha tingut a bé despertar-me amb la ràdio a tot volum.

Radiofòrmula sense contemplacions. Tones de música travessant les parets i menjant-me el cuc de l'orella.

He estat a punt de trucar a la SGAE i pregar-los de genolls a terra que, a més dels clubs esportius, les perruqueries, les llars d'avis i les escoles,  inspeccionin també, amb la duresa que els caracteritza, els blocs horitzontals de cases adossades.

Perquè, siguem seriosos, ¿no és difusió pública i per a tant vulneració dels drets d'autor el que han patit les meves orelles i cervell?

Ramon Muntaner, salva'm i fes passar al veí per caixa.

Em pot dir com arribar-hi?

Derren Brown - Person Swap - Click here for this week’s top video clips

Un vianant t'atura pel carrer, et mostra un plànol de la ciutat i et demana quin és el camí més curt per a arribar a una determinada adreça.

Et fixes amb la cara del desconegut o amb el plànol?

En aquest vídeo del programa Mind Control del canal britànic Channel 4, l'il·lusionista anglès Derren Brown demostra que, en aquestes circumstàncies, tothom centra la seva atenció en el mapa i no es dóna compte d'un fet evident:  per “art de màgia” i davant els seus nassos li han canviat al desconegut per una altra persona...

Conclusió de tot plegat: si vols ser un bon il·lusionista (o un bon polític, o, en definitiva, un bon trampós) aprèn a concentrar l'atenció del públic a la ma esquerra mentre la dreta manipula l'as de diamants...

El gra de pus del doctor Carretero

Joan Carretero ha definit com una operació mèdica la crisi viscuda aquests darrers dies a Reagrupament i culminada amb la dimissió de quatre crítics:

“Hi havia un abscés ple de pus al cul i algú l'havia de desbridar”.

Amb aquesta explicació tan gràfica i de dubtós gust li ha sortit al doctor Carretero el metge que porta a dins, però posat a ser home de ciència també podia haver dit el següent:

“Hi havia a la part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu, un abscés ple d'exsudat patològic de consistència líquida, d'aspecte tèrbol i opac i de reacció alcalina, produït com a conseqüència d'una inflamació aguda o crònica i algú havia de dividir i separar els teixits  purulents amb un instrument tallant”

Llarg, massa llarg i petulant pel comú dels mortals.

Un polític qualsevol, desitjós de connectar amb la ciutadania, s'hauria limitat a parlar d'un gra en el cul que calia extirpar, que és, si fa o no fa, el que ha estat Carretero per la direcció d'ERC, però el doctor polític o el polític doctor, ja ho sabem, marca la diferència i ho fa, quan li convé, amb la llengua afilada i el bisturí a la ma, practicant incisions on fins ahir hi havia companys i ara hi veu només pus.

Permeti'm que els parli en català

 

“Permitanme que les hable en castellano, en la lengua en la que por primera vez se rezó al Dios del Evangelio en estas tierras”.

Sensacional. Em trec el barret davant el redactor dels discursos de Zapatero. El president del govern espanyol, en la seva intervenció a Washington durant l'Esmorzar Nacional d'Oració, ens ha servit en safata la millor excusa a tots aquells que, com ell, no dominem prou be l'anglès. Res de fer el ridícul llegint amb pèssim accent fragments socials i utòpics de l'Antic Testament. Cop de cintura dialèctic i surts del pas gràcies a la conquesta d'Amèrica.

M'apunto la jugada per si alguna vegada (espero que mai) m'arriba l'ocasió de fer un discurs, posem per cas, a Califòrnia. I com que per aquelles terres hi va córrer i predicar molt el franciscà mallorquí Fra Juníper Serra tindré fins i tot l'excusa per estalviar-me parlar en castellà:

“Permeti'm que els parli en català, la llengua amb la qual es va resar al Déu de l'Evangeli en aquestes terres...” 

Per cert, que ahir Zapatero (tocat i mig esfondrat pels números vermells de la crisi, pel pànic a la Borsa, per les crítiques sindicals i per la caiguda en picat a les enquestes) no va tenir ocasió d'entrevistar-se privadament amb Obama. El president nord-americà va arribar a l'esmorzar religiós amb una hora de retard i després només es van saludar breument. Tampoc anirà a la cimera de maig a Madrid. Tot plegat no és gens estrany però s'equivoquen els que pensen que Obama no està interessat en les relacions bilaterals entre Espanya i els Estats Units o en el paper d'Europa al món. En realitat, no ho dubteu, l'inquilí de la Casa Blanca no vol ni sentir a parlar de Gaspar Llamazares, que està inaguantable des que un artista forense de l'FBI va manipular una fotografia seva per fer un retrat robot d'Ussama Bin Laden.

El diputat d'Izquierda Unida ha exigit explicacions al govern nord-americà i ha enviat cartes al ministre de Justícia, Francisco Caamaño, al director de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, Artemio Rallo, al supervisor europeu de Protecció de Dades, Peter Hustinx i a l'Alta Comissionada pels Drets Humans, Navanethem Pillay. L'home ha considerat insuficients les disculpes inicials de l'ambaixada dels Estats Units i les de l'FBI i ara exigeix que sigui Zapatero qui parli directament de l'ofensa amb el president dels Estats Units.

Insisteixo, no ho dubteu.  L'obstacle que ha impedit la reunió de Zapatero amb Obama i que bloqueja l'assistència de president nord-americà a la propera cimera entre Europa i els Estats Units és diu Llamazares.

Està clar com l'aigua: Obama s'escapoleix l'escomesa per més que a Washington no sàpiguen ni qui és ni d'on ha sortit aquest carai de diputat espanyol que viu els seus moments de gloria per culpa d'una foto robot de l'FBI.

L'aiguardent de l'Espe

 

Silenci absolut a la direcció del PP sobre la famosa “conversa particular” captada per un micròfon indiscret entre l'Esperanza Aguirre i el seu vicepresident Ignacio González:

"Yo creo – deia l'Espe- que nosotros hemos tenido la inmensa suerte de 
poderle dar un puesto a IU quitándoselo al hijoputa".

Té raó Dolores de Cospedal,  secretaria general del Partit Popular, en no voler respondre a cap de les pèrfides preguntes dels periodistes sobre el tema. Aguirre i González no parlaven de la moguda a Caja Madrid, ni el hijoputa era Fernando Serrano, ex vocal del PP a la comissió de control de l'entitat d'estalvis i home proper a Alberto Ruiz-Gallardón. Res de tot això.

La realitat és ben diferent i senzilla: Aguirre ha declarat la llei seca i el que comentava a Ignacio González era la seva immensa sort per haver-se tret del damunt l'afició a l'aiguardent asturià Hijoputa, regalant totes les ampolles que li quedaven a Izquierda Unida.

M'ho han assegurat fonts properes a l'Espe: “Aquesta i només aquesta és l'autèntica veritat. I qui ho vulgui entendre diferent és que té molt mala intenció i forma part de l'exercit de nans de  l'hijoputa de l'Alberto”.


Via: Llista Folre i Manilles