divendres, 31 de juliol de 2009

El finançament amb humor

La polèmica sobre el nou model de finançament ha estat llarga -llarguíssima- i agra, però això no treu que l'inacabable culebrot no pugui ser interpretat amb sentit de l'humor més o menys càustic. En teniu una mostra en aquest recull d'acudits gràfics que he preparat fent un seguiment de la premsa catalana i espanyola. Hi trobareu de tot, incloses algunes vinyetes que traspuen, darrera el somriure maliciós, una dosi no amagada de catalanofòbia.

dimecres, 29 de juliol de 2009

"La Costa Brava" versionada



Sota un cel que meravella
un mantell fet de pinedes
admirada des de sempre
la Costa Brava és sensacional


Finalment la revista Enderrock ha presentat la nova versió de “Costa Brava”, la cançó d'estiu que aquell llunyà 1969 van popularitzar el trio paraguaià Digno García i sus Carios. La peça, ara en català i amb la lletra i el ritme més o menys posats al dia, és interpretada per Garoina XL, un duet format per l'ocasió i que no té previst pujar mai a l'escenari. L'integren la danesa Pia Nielsen i una veu masculina empordanesa amagada sota la clova d'una garoina que el bisbalenc Jaume Pla (Mazoni) jura i perjura que no és la d'ell.

La cançó i el seu videoclip, que venen a ser una mena de divertiment entre friqui i kitsch, són el punt de sortida d'un projecte més ambiciós que s'editarà l'any vinent formant part de la commemoració del centenari de la Costa Brava: un doble CD recopilatori de cançons tradicionals o emblemàtiques d'aquest litoral i de noves peces i versions així com un col·lecció de postals vintage realitzades per artistes de la Costa Brava.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Periodistes = a no persones


Un veterà diari barceloní informava ahir que el nou megafitxatge del Barça, el davanter suec Zlatan Ibrahimovic va anar diumenge des de l'aeroport d'El Prat fins a les oficines del club, on l'estaven esperant “unos cincuenta periodistas y cien personas”.

M'encanta el concepte: periodistes = a no persones

Des d'ara, com a professional de la premsa i, per a tant, no individu de l'espècie humana, deixaré de menjar-me el coco amb les clàssiques preguntes existencials: qui sóc, d'on vinc, cap a on vaig?

Quin descans!

dissabte, 25 de juliol de 2009

Qui s'amaga darrera la garoina?

Fa un parell de dies us explicava que dimarts vinent es presenta en un hotel de Platja d'Aro una nova versió de “Costa Brava”, la mítica cançó d'estiu que l'any 1969 van popularitzar Digno García y sus Carios. També deia que seria interpretada a ritme de d'havanera-reggae pel duet Garoina XL i que es tracta d'una iniciativa inclosa en el Centenari de la Costa Brava i promoguda per les revistes Enderrock i BonArt i pel segell discogràfic empordanès BankRobber.

La veritat és que mai havia sentit a parlar de Garoina XL i també m'estranyava que no tinguessin cap plana web. Doncs bé, des d'Enderrock em diuen textualment que es tracta d'un duet de “cartro pedra” que farà la seva única aparició pública dimarts a l'acte de presentació del cd que difondrà la revista musical en el seu número d'agost.

Qui s'amaga darrera la garoina?

De moment en el web d'Enderrock i la seva plana a Facebook mantenen obert l'interrogant i només ofereixen un parell de fotos en les quals el component masculí del duet apareix disfressat de deliciós (i un pel friqui) equinoderm, branca eriçó de mar, garoina, garota, bogamarí o, com diem a Sant Feliu, d'oriç.


Foto: Juan Miguel Morales

dijous, 23 de juliol de 2009

Torna "La Costa Brava" de Digno García



La commemoració dels cent anys de la marca turística “Costa Brava” tindrà entre els seus actes més curiosos la presentació dimarts vinent en un hotel de Platja d'Aro d'una nova versió en clau havanera-reggae del pasdoble “Costa Brava”, que, amb lletra del secretari de Dalí, Enric Sabater, va ser popularitzat fa quaranta anys pel trio paraguaià Digno García y sus Carios.

Els que ja teniu una edat recordareu aquesta cançó d'estiu que glorificava el sol, els pins, els pobles i el paisatge del nostre litoral i que va ser número 1 en vendes a l'estat espanyol els anys 1969 i 1970:

Bajo un sol maravilloso
y un frondoso verde pinar
muy luciente y atractiva
Costa Brava sin igual.

Sol y mar
verde pinar
Costa Brava catalana

Josep Castelló explica en el seu llibre “Costa Brava autèntica” (Pagès Editors) que la idea de crear una cançó que servís per promocionar la Costa Brava la va suggerir Enric Sabater en una reunió celebrada l'any 1968 amb el governador civil i amb el delegat d'Información y Turismo. El propi Sabater es va comprometre a escriure la lletra, mentre que la música va ser encarregada a Digno Garcia, un paraguaià que amb la seva arpa havia despertat l'admiració de Dalí (el pintor empordanès li va regalar una peça en cristall de roca titulada “La guitarra”).

La cançó, inclosa a l'àlbum “Digno García en la Costa Brava”, va tenir un èxit sense precedents i va ser editada a diversos països del món.

A conseqüència de tot plegat, en van començar a sortir versions. La Trinca, en el seu disc “A collir pebrots” (1970), n'hi va incloure una titulada “Moros a la costa” que satiritzava el fenomen turístic:

A l'estiu s'ha de fer el viu
a la costa catalana,
que a l'hivern no hi ha caliu,
Costa Brava catalana.

En canvi, Los 3 de Canarias es van agafar la cosa més seriosament i en van fer una versió titulada “Sol y mar”, en la lletra de la qual els noms de les poblacions de la Costa Brava són substituïts pels de pobles de Gran Canaria (veieu el segon vídeo):

Sol y mar
verde palmar
Gran Canaria, soberana

La darrera versió, que es presentarà la setmana vinent i que pretén convertir-se en la cançó de l'estiu del 2009, serà interpretada pel duet Garoina XL, format per un empordanès i una escandinava. La cançó, produïda per Jaume Pla (Mazoni), compta també amb una remescla ballable a càrrec de Guillamino i un clip, gravat en una platja de la Costa Brava, que es distribuiran en cd amb el número d'agost de la revista Enderrock.

L'operació rescat de l'antic èxit de Digno García y sus Carios és una iniciativa conjunta d'Enderrock, de la revista BonArt i del segell empordanès BankRobber i compta amb el suport del Patronat de Turisme de la Costa Brava.

Estic frisant per veure si mantenen o no un dels fragments de l'antiga cançó que va triomfar a les darreries del franquisme:

Asi es la Costa Brava
Flor galana rosicler
De la España Catalana
Admirada por doquier

dimecres, 22 de juliol de 2009

Les pitjors feines del món


Si estàs fastiguejat de la teva feina, si odies al capitost que et dona ordres, si esclafaries contra la paret al company que et tortura amb acudits horribles, pensa que sempre podries patir l'infortuni d'haver de treballar en coses pitjors...

dilluns, 20 de juliol de 2009

La mosca equivocada



Sant Narcís, patró dels gironins i senyor de les mosques, s'haurà posat les mans al cap en veure com a la revista científica Nature Methods, publicació mensual dedicada a les tècniques de laboratori i altres qüestions relacionades amb les ciències naturals, confonen la mosca del vinagre amb la mosca domèstica.

En el penúltim número publicat el mes de juny, hi surt un article dedicat a la Drosophila melanogaster, la famosa mosca del vinagre o de la fruita, un insecte que per les seves similituds genètiques amb els mamífers i per la seva curta vida que permet seguir amb poc temps l'evolució de diverses generacions, és emprada des de principis del segle XX com a animal d'experimentació genètica.

El problema és que a la portada d'aquesta publicació, editada pel mateix grup de la prestigiosa revista Nature, hi apareix la imatge d'una mosca comuna o domèstica (Musca domestica) extreta de l'arxiu de fotos lliures SXC, en lloc de la mosca del vinagre protagonista de l'article.

Sorprèn aquest error en un publicació científica perquè, segons ens explica Alfons Dolsa, director del Museu de les Papallones de Catalunya, hi ha notables diferències entre una i altra, sobretot la mida: “La melanogaster mesura aproximadament tres mil·límetres, mentre que la domèstica és, com a mínim, el doble. D'altra banda, la domèstica és més fosca. La melanogaster és de color groguenc clar amb el final de l'abdomen fosc (melanogaster vol dir això). El color dels ulls de la melanogaster és d'un vermell lampant. Els ulls de la domèstica són d'un color més amarronat. En fi que, per poc que ens hi fixem, no pot haver-hi cap confusió.



Foto 1: Portada de la revista Nature Methods amb la imatge de la mosca domèstica.

Foto 2: La mosca del vinagre. / André Karwath / Wikipedia

dimecres, 15 de juliol de 2009

Terror al vàter

L'escriptor japonès Koji Suzuki ha aconseguit vendre en un mes 80.000 exemplars de la seva novel·la curta Drop, una història de terror psicològic que succeeix a l'interior d'un lavabo. L'obra aviat arribarà als 100.000 exemplars i podrà considerar-se un èxit editorial però la singularitat de la notícia és que al darrera de la publicació no hi ha una editorial sinó, Hayashi Paper, una empresa fabricant de paper higiènic.

Efectivament, la novel·la s'ha imprès en paper de vàter. En concret ocupa 88 centímetres de llargada i a cada rotllo la narració es repeteix 34 vegades. El seu cost és de 210 iens (1,6 euros) i es pot comprar tant en llibreries com a les seccions de productes per a la llar dels supermercats. La idea és que els usuaris del lavabo estiguin entretinguts mentre fan les seves necessitats, un concepte que Hayashi Paper ja havia assajat abans publicant còmics manga en el mateix suport.

Segons els seus promotors, la bona acollida del producte és deguda tant al renom de Koji Suzuki, el novel·lista de terror més famós del Japó, com al fet que l'obra passi i sigui llegida a dins d'un lavabo, un espai -diuen ells- humit, fred, tancat i a vegades brut i mal il·luminat que pot inspirar por.

Qui segurament mai no es seurà al vàter per llegir Drop o alguna altre novel·la curta similar és Juan Ochoa, un veí d'Alacant que ha trobat recentment una serp pitó a l'aixecar la tapa del wc. “Em vaig trobar una cosa rara, vaig pensar que era el mànec d'un paraigua i, quan vaig encendre el llum, vaig veure un cap de serp més gran que el meu polze i em vaig espantar”.

El problema -pobre serp- el va resoldre una patrulla de la policia municipal, però Ochoa reconeix que ara sempre va atemorit al bany creient que toparà de cara o de cul amb alguna bestia estranya.

Koji Suzuki s'ha perdut, doncs, un lector i tot plegat m'ha fet pensar en una pel·lícula de terror que vaig veure fa uns anys, el títol de la qual més val haver oblidat, protagonitzada per uns monstres tubulars d'origen extraterrestre que penetraven a l'interior dels éssers humans quan aquests estaven asseguts al vàter follejant tranquil·lament el diari o la revista de torn. Una història que, per sort pels interessos de l'empresa Hayashi Paper, és del tot fictícia...a menys que els monstres alienígens adoptin ara forma de serp, símbol mitològic de passió, destrucció i malícia.


Foto 1: Koji Suzuki amb exemplars de la seva obra

Foto 2: Una serp pitó sortint d'un vàter a Austràlia.

dijous, 9 de juliol de 2009

Art comestible


Amb les coses de menjar no s'hi juga. O tal vegada sí. En tenim un exemple en aquestes sorprenents fotos d'algú que a la xarxa es fa dir Eclisse: art alimentari pur. O, si voleu, surrealisme comestible creat amb materials humils com taronges, xíndries, peres, pomes, plàtans, ous o pa.

Estem davant una mena de treballs manuals imaginatius que si algú s'atrevís algun dia a exportar-los a l'àmbit educatiu potser despertarien el gust per la fruita a aquells que ni s'hi apropen precisament per la mandra de pelar-la o, siguem sencers, per l'absència més absoluta d'antigues i oblidades dolçors.

divendres, 3 de juliol de 2009

Un mal despertar

El despertador és un aparell odiós però necessari. Ara bé, les coses no sempre són el que aparenten...