dijous, 18 de desembre de 2008

Franco baixa del cavall (i Fraga, no)




Avui 18 de desembre de 2008, 33 anys després de la seva mort, el general Franco ha baixat del seu darrer cavall. L'escena ha tingut lloc a Santander, on l'Ajuntament en mans del PP ha fet retirar la darrera estàtua eqüestre del dictador. Només en queda una altra, amb el caudillo a peu, a Melilla i també allà serà retirada en compliment del que estableix la Llei de la Memòria Històrica.

Existeix també una estàtua vivent representativa d'èpoques pretèrites: l'exministre de Franco, president fundador del PP i senador Manuel Fraga. Però d'això la llei no en diu res.

A Fraga, el de “la calle es mía”, el vàrem poder veure la setmana passada proposant comprovar el pes dels nacionalistes “penjant-los d'algun lloc”. No va precisar de quina part del cos pretenia penjar als que, segons ell, són “contraris a la defensa d'Espanya”, però tot plegat va sonar força lleig i en part fals si tenim en compte que l'Aznar, el de la roja y gualda, va governar amb el suport convergent.

Si el republicà Joan Tardà va justificar el seu crit de “Mori el borbó! com una expressió metafòrica relacionada amb la Guerra de Successió, el PP i el propi Fraga han anat encara més endarrere en les seves explicacions posteriors viatjant pel túnel del temps fins a l'imperi romà, on algú va inventar "la romana”, la balança on presumptament l'exministre de Franco pretenia penjar als nacionalistes per “ponderar” el seu pes en el panorama polític de l'estat espanyol.

El tema ha portat cua. Ahir mateix hi va haver una picabaralla al Senat entre el republicà Miquel Bofill i el popular Antolín Sanz.

Davant d'un Fraga impassiblement assegut al seu escó, el senador d'ERC va demanar al president de la cambra la reprovació del veterà polític per haver fet una apel·lació velada a la violència “contra els que som d'altres nacions” i va afegir que “Fraga, per la seva arrel franquista, no és digne d'asseure's en un parlament democràtic”.

Com era previsible, el president Javier Rojo no li va fer cas i va criticar el to de la seva intervenció, permetent, a més, que el senador Antolín Sanz relacionés ERC amb les accions violentes de Terra Lliure, una manipulació de la història si es té en compte el paper jugat pels republicans en la desaparició d'aquell grup.

Sigui com sigui, amb la balança romana pel mig i amb l'aclariment de Fraga apuntant que va ser mal interpretat i que l'únic que voldria es comprovar el pes i no pas penjar als nacionalistes, ens hem quedat sense saber si l'exministre de la Dictadura és o no partidari de la forca front a altres sistemes d'execució. I és una llàstima que no podem comptar amb la docta opinió d'un polític que, abans de tastar la mel de la democràcia, es va asseure anys i anys (1962-1969) a la taula del consell de ministres que denegava els indults pels condemnats a pena de mort. En el cas Grimau, per exemple, el trobem com a ministre d'Informació negant públicament les tortures a les quals va ser sotmès el dirigent comunista (inclosa la caiguda “accidental” des d'una finestra) i poc després és present en el consell de ministres presidit per Franco que va donar el vistiplau a l'execució (només es van alçar dues veus en contra per allò del què diran a l'estranger, i no era la seva).

Fraga va tenir doncs temps de conèixer les virtuts i defectes del garrote vil i de l'afusellament, però o no vol compartir els seus coneixements de servidor públic o ha perdut la memòria. La memòria històrica que costa tant de recuperar després que la Transició fes de l'oblit la norma.

A Santander, Franco ha caigut del cavall, però l'Ajuntament del PP també vol retirar un escut de la República. No sigui que les generacions futures recordin que aquell període històric va ser democràtic.


1 comentari:

Manel ha dit...

Tot i estar bastant d'acors amb tot el que es publica, no m'agrada especialment la frase de Joan Tardà. Aquestes paraules són "antigues", i les posteriors disculpes, poc clares. De Fraga, què espereu?