dimarts, 22 d’agost de 2006

Prohibit el fum d'atrezzo

L'actor Mel Smith, a la foto de la dreta, que interpreta el paper de Winston Churchill en una obra representada en el Festival d'Edimburg, no ha pogut encendre un havà a l'escenari perquè la normativa antitabac escocesa impedeix taxativament fumar en qualsevol local públic.

La força de la llei ha convertit doncs en no fumador a un personatge històric que, tant en temps de guerra com de pau, apareixia sempre a l'escena pública amb un cigar a la boca. A Mel Smith li ha tocat construir una nova imatge de l'exprimer ministre britànic allunyada de l'imaginari popular, una tasca tant complicada com ho seria representar a Sherlock Holmes sense pipa o al Quixot sense llança.

Comentant l'afer amb l'amic Xavier Theros, antropòleg, traductor, autor de diversos llibres i home d'escena amb el soci Rafael Metlikovez a “Accidents Polipoètics”, em recorda que a les darreres aventures de Sherlock Holmes, el famós detectiu ja no s'injectava ni morfina ni cocaïna, substància , aquesta darrera, consumida pel propi Sir Arthur Conan Doyle. En un fragment d'”El signe dels quatre”, novel·la publicada el 1890, el Dr. Watson ja advertia al detectiu del risc que suposa el consum d'aquestes drogues.

Amb el pas del temps, Sherlock Holmes es va convertir en políticament correcte i va deixar d'aparèixer, davant la seva nombrosa legió d'admiradors, amb la injecció a la ma, tot i que va continuar fumant amb pipa.

El fum característic de Holmes i que ara li han censurat a l'Smith / Churchill, ha acompanyat durant molts anys de la seva vida a Fidel Castro fins el punt que la CIA tenia el pla d'eliminar-lo posant-li verí dins un havà. Una altra vegada, algú va proposar sense èxit impregnar amb LSD un cigar que el mandatari cubà havia de fumar durant una entrevista per televisió. La intenció d'aquest estrambòtic pla era provocar-li un incontrolable esclat de riure en directe, fent-lo caure en el més absolut dels ridículs. El projecte no va anar més enllà del paper i Castro va continuar gaudint tranquil·lament dels havans fins que els seus metges li van prohibir per qüestions de salut. Tot i això, posteriorment, no va dubtar en aparèixer diverses vegades amb un cigar apagat a la boca per promoure cap a l'exterior uns dels principals productes cubans.

El Churchill del Festival d'Edimburg no ha estat l'únic aquest estiu en ser víctima de la guerra contra el tabac. A Gran Bretanya, el canal de televisió infantil Boomerang, propietat del grup Turner, ha anunciat que retallarà dues escenes de la sèrie de dibuixos animats Tom i Jerry. En una d'elles, el gat Tom intenta seduir a una gata fent una cigarreta i en una altra, Tom juga un partit de tennis amb un rival que s'està fumant un havà. El canal televisiu ha fet cas a la queixa d'un espectador que s'ha anat a fitxar amb el contingut d'uns capítols realitzats, ni més ni menys, que els anys 1949 i 1950.

Si la cosa segueix així, filant tan prim, hi haurà molta feina per esmolar les estisores implacables i políticament correctes dels censors.

dilluns, 14 d’agost de 2006

La Generalitat canvia de calendari

La Generalitat va publicar dimecres passat en els diaris que es distribueixen a Catalunya, un anunci a tota plana i en color recordant que aquest dia entrava en vigor el nou Estatut, el text que segons el president Maragall fa que Catalunya sigui el territori sense estat més autònom d'Europa.

Avui comença el nou Estatut”deia l'anunci publicat, recordem-ho, el dimecres 9 d'agost i afegia el següent: “Dijous 9 d'agost de 2006. Guardeu aquest dia a la memòria. Perquè avui entre en vigor el nou Estatut de Catalunya...”.

D'acord que l'agost, amb la barreja de calor i vacances, és el període de l'any mes idoni per no saber ni a quin dia vius, però gastar-se la pasta gansa en els diaris convertint el dimecres 9 d'agost en dijous i a més reclamar que els catalans guardin aquest dia a la memòria, no deixa de tenir el seu mèrit i planteja alguns interrogants:

Algú a la Generalitat ha optat per oblidar el 2006, “annus horribilis” de la política catalana, i ja treballa amb el calendari del 2007, l'any en que efectivament el 9 d'agost serà un dijous?.

Què dirà l'anunci de l'any vinent? “Divendres 9 d'agost de 2007. Guardeu aquest dia a la memòria. Perquè avui fa un any que va entrar en vigor el nou Estatut de Catalunya”?.

Serà també el 2007 un altre any horrible per oblidar?

N'hi haurà prou, per avançar en el túnel del temps, el gest de canviar, en ple mes d'agost i en un despatx de la Generalitat, el calendari d'un any pel de l'any vinent?.

I si tantes ganes hi ha en fugir d'un any, la pregunta és clau: ens atorga l'Estatut prou poders als catalans per convertir la data del 9 d'agost en Cap d'Any?

dijous, 10 d’agost de 2006

A "Minoria Absoluta" ja és Nadal

El programa “Minoria Absoluta” de RAC1 porta camí de convertir-se en el Mr. Bean de la radiodifusió catalana. Si TV3 ha repetit mil vegades els capítols protagonitzats per Rowan Atkinson fins el punt que l'audiència televisiva se'ls sap de memòria, aviat succeirà el mateix amb el divertit i imprescindible programa radiofònic de Toni Soler, Queco Novell i companyia. A l'agost, aquesta troupe d'humoristes polítics han tocat el dos per gaudir d'unes merescudes vacances, però el programadors de l'emissora del Grupo Godó, en lloc de cobrir l'horari estrella de dotze a una de la tarda amb un nou programa, han optat per reemetre “capítols” de “Minoria Absoluta” de la darrera temporada.

El resultat és ben estrany i fins un punt surrealista. Aquests dies poses la ràdio al migdia, sota un sol de justícia, i et surt en Toni Soler fotent conya sobre l'orgia de les compres nadalenques que acaba de començar, la proliferació d'individus disfressats de Pare Noel, la tortura impenitent de les nadales i el boicot contra el cava a les Espanyes en resposta a una perillosíssima reforma de l'Estatut que, segons RAC1, encara no ha estat aprovada.

Tot plegat resulta més absurd de matinada quan l'emissora reemet, com fa la resta de l'any, el programa de “Minoria Absoluta” del migdia. Per a tant, a aquella hora es pot escoltar la reemissió de la reemissió del programa de desembre. En definitiva, escola Mr. Bean en essència pura.

Algú pot pensar que al pic de l'estiu molts mitjans deixen mig baixades les persianes i que és normal que treballant sota mínims, els seus responsables optin per treure el màxim de suc als programes d'èxit. Aquest és sens dubte un argument de pes, però sona com a massa convencional si es parla de “Minoria Absoluta”. Estic convençut que en el punt més recondit de les neurones perverses d'en Soler, en Novell, en Lucas i en Morales s'hi ha cuinat una raó més convincent, més lligada a la realitat que ens toca patir als mortals en plena canícula.

Avui, caminant pel carrer, he vist un rètol publicitari que ha ferit les meves tradicionals conviccions antinadalenques. És el cartell que acompanya aquestes ratlles penosament malgirbades a causa de la sorpresa i el càstig emocional que acabo de patir. Mig Pare Noel, si, si, la meitat d'un personatge vestit de roig encès, ens planteja un dubte metafísic: “¿ Y si cae aquí el gordo de Navidad?”. La resposta és fàcil: “Ya hay Lotería de Navidad. No te vayas sin tu décimo”.

O sigui que aquest any, malgrat que s'han quedat definitivament sense el calb de la sort, els de Loterias y Apuestas del Estado segueixen confiant en que el personal sortirà de la platja i, en un atac d'optimisme, comprarà números de la Grossa. La visió d'aquest anunci i la notícia de que a Valoria la Buena, un poble de Valladolid, es van reunir dissabte passat dotze mil persones per tornar a celebrar el cap d'any en ple mes d'agost, em confirma que amb la reemissió del seu programa, els de Minoria Absoluta tenen un sentit de l'humor excels que toca, i molt, de peus a terra.

Bones Festes!

Afegitó pels escèptics: A Valoria la Buena es van consumir durant la farra de dissabte 10.000 llaunes de raïms de la sort, 1.200 ampolles de cava català i 200 barres de torró comprades previsorament el Nadal passat. I tot això sense escoltar el "Minoria Absoluta"!.

dimarts, 8 d’agost de 2006

La torxa olímpica a l'Everest

Posted by Picasa

El Comitè Organitzador dels Jocs de Pequin 2008 ha confirmat avui que la torxa olímpica pujarà a dalt de l'Everest. Serà doncs una etapa més, si voleu singular i excèntrica, en el llarg recorregut que farà el foc sagrat des de Grècia fins a la capital xinesa.

Els portaveus olímpics no han explicat, però, com s'ho faran els portadors de la torxa per mantenir encesa la flama a 8.844 metres d'alçada, on l'aire té una quantitat molt limitada d'oxigen.

Utilitzaran una torxa equipada amb bombones i respirador?.

Comptaran amb l'ajut de Chuck Norris, de qui la llegenda explica que ell sol va construir l'Everest utilitzant una galleda i una pala?

Aprofitaran l'experiència del gran Norris, de qui altres asseguren que, després de menjar-se el fetge d' Hannibal Lecter, va pujar al cim més alt del món per tocar el cel i va baixar lliscant a tota llet damunt un sol esquí?

Dissenyarà Chuck Norris la dieta dels esforçats portadors de la flama explicant-los que un dia es va empassar un cub de Rubik i el va cagar perfectament resolt? O dient-los que una altra vegada en una festa d'homenatge es va menjar un gran pastís sense donar temps als seus amics d'advertir-lo que a dins hi havia, com a sorpresa, una pobre stripper?

Pagarà el Comitè Olímpic xinès els serveis prestats per Chuck Norris convidant-lo a una dotzena de birres al bar que acaba d'obrir les seves portes a Pequin en el qual, per una mòdica quantitat, es pot hostiar als cambrers?

Aconseguirà l'actor i karateka nord-americà que amb l'èxit de l'operació Everest Olímpic els hongaresos acabin batejant amb el seu nom el nou pont de Budapest?

Estem convençuts que si, que les aigües del Danubi lleparan eternament els peus de Chuck Norris, que les neus eternes de l'Everest es fondran sota el foc olímpic d'una torxa que cremarà sense oxigen en homenatge a l'heroi de les puntades de peu giratòries, l'únic ésser humà a qui Windows mai, però mai de la vida, ha gosat penjar-se.

dissabte, 5 d’agost de 2006

El senador i el museu de cera


Un dels símbols, més eteri que real, de la Dictadura va ser l'anomenada “lucecita del Pardo”, aquella que en el despatx de Franco , el Centinela de Occidente, vetllava durant la nit el rectíssim somni dels espanyols.

Les coses han canviat molt, però al llarg de juliol, a la Plaza de la Marina Española de Madrid , en el despatx número 21058 de la primera planta del Senat, un exministre de Franco també ha tingut moltes hores encesa la llum. Als seus 83 anys, Manuel Fraga és, segons El País, un dels pocs senadors que ha estat tot el mes al peu del canó. Alguns altres com els populars Juan José Lucas i Gabriel Elorriaga (pare) i els socialistes Juan Barranco i Juan José Laborda també s'hi han deixat caure, però cap d'ells amb la persistència i puntualitat de l'expresident de la Xunta i president fundador del PP.

Després de perdre el govern a les eleccions gallegues, Fraga va haver d'abandonar la residència presidencial i va viure durant sis mesos en un dúplex del casc antic de Santiago, gentilesa de l'exconselleiro d'Emigració, Aurelio Miras. Al fer-se càrrec de l'escó del Senat cedit per l'alcaldessa de Vigo, Corina Porro, Fraga es va traslladar a Madrid canviant el seu habitatge provisional gallec, que era situat, i no és cap acudit, a la Rúa do Franco, per un pis de solter que no té res a veure amb les àmplies estances ministerials que havia ocupat fa segles durant l'anterior etapa madrilenya.

El nou pis és tan petit que Fraga s'ha estimat més continuar treballant tot el juliol al seu despatx del Senat, on, com a vell dinosaure de la política, no hi té cap ordinador i mai li ha passat pel cap fer servir el correu electrònic. Com és natural, ell segueix donant feina als carters de tota la vida. Funcionaris de l'oficina de correus del Senat han explicat que el polític gallec és el senador que més cartes envia: entre 10 i 30 cada jornada de juliol. Fraga es passa una part del dia llegint i retallant articles dels diaris i, després de subratllar els fragments que li semblen més interessants, els fa arribar per correu convencional a amics i coneguts. La resta de la jornada, quan no escolta la Cope i Onda Cero, l'ha dedicat aquest tòrrid mes a empassar-se una vintena de llibres sobre la reforma del Senat, entre ells un editat per l'Institut d'Estudis Autonòmics de la Generalitat: “Ante el futuro del Senado”.

Per a tant, abans d'anar a passar les vacances d'agost a Galicia, la “seva” Galicia des de fa just un any en mans, Déu meu, d'una coalició socialista-nacionalista, Fraga s'ha capbussat en les tèrboles aigües d'una reforma, la de la cambra alta, que paradoxalment, no es podrà tirar mai endavant si no es compta amb un consens que el PP, el seu partit, no està disposat a concedir.

Ocupats com estan en fer córrer onades de pànic sobre la presumpte balcanització i liquidació de la patria, la paella i la truita espanyola, a Rajoy, Acebes i Zaplana ja els està bé tenir a Fraga entretingut en teoritzacions sobre una reforma bloquejada. És una manera com una altra d'evitar que el gallec emprenyi, que és, en definitiva, el que acaben fent la majoria dels antics dirigents d'un partit.

En el seu llibre “Cómo ser político y no morir en el intento”, la periodista Esther Jaén posa en boca de Felipe González una frase que, segons Iñaki Agasagasti no és de l'exdirigent socialista sinó que la va “importar” ell de Venezuela, on va néixer: “Els expresidents som com gerros de porcellana xinesa”. És a dir molt macos, valuosos i decoratius, però difícils d'ubicar i emprenyadors en una casa on s'hi ha de viure cada dia.

En el mateix llibre, farcit d'anècdotes, Esther Jaén fa un retrat d'un Fraga en campanya sortint al carrer i saludant en pocs minuts a centenars de persones. “Qué tal,amigo”, “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”. Un dia anava tan esperitat que va entrar en una botiga de roba i, davant la perplexitat de tots els presents, va acabar donant la ma i saludant ni més ni menys que a un maniquí!.

Podria succeir que quan Fraga se'n doni compte de la inutilitat d'estudiar hipotètiques reformes del Senat i amenaci a l'actual direcció del PP amb ficar la cullerada en temes més candents, el malèvol Zaplana el porti en taxi fins el Museu de la Cera de Madrid i el deixi abandonat en alguna de les seves sales. Allà, com si tornés a estar en campanya, el polític gallec podrà saludar els rostres hieràtics del general Franco, el comandant Fidel Castro, José Maria Aznar, Adolf Hitler, Alfonso XII, els Reis Catòlics, George W. Bush, Cleopatra, Frankenstein, Freddy Krueger, Bart Simpson i fins i tot a Clark Gable. “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”.