dimecres, 27 d’abril del 2005

L'arquebisbe Carles i Auschwitz

Quatre dies desprès que el Vaticà instés, per raons de consciència, els funcionaris espanyols a boicotejar els casaments gais, l’arquebisbe emèrit de Barcelona, Ricard Maria Carles ha dit que obeir la llei i no la consciència “porta a Auschwitz”. “No eren delinqüents els que van fer aquell camp de concentració, sinó la gent a qui es va forçar o que va creure que havien d’obeir primer les lleis del Govern nazi que la seva consciència”, ha dit Carles en declaracions a TV3.

L’argument de l’arquebisbe falla per diferents punts. En primer lloc, no sempre els nazis actuaven forçats obeint les ordres dels seus superiors jeràrquics. N’hi havia molts que, aplicant la lògica de la seva ideologia, ho feien plenament “conscients” de la “necessitat” de l’Holocaust.

Per altra banda, combatre el matrimoni gai utilitzant com a argument Auschwitz és, com a mínim, un despropòsit. Ignora Ricard Maria Carles la quantitat d’homosexuals que van ser tancats, torturats i assassinats en els camps d’extermini pel sot fet de tenir aquesta orientació sexual?

Tot plegat em fa pensar que la memòria de la jerarquia catòlica és molt feble, tant feble com per oblidar el tebi paper jugat per Pius XII durant la Segona Guerra Mundial. Caldria preguntar-li a Ricard Maria Carles on era la consciència del Papa quan mantenia silenci davant l’Holocaust o quan anys abans, el 1933, impulsava com a secretari d’estat del Vaticà, la signatura del Concordat amb Hitler, avalant així la política antisemítica dels nazis. I també seria bo saber quina consciència va tenir Pius XII legitimant la dictadura franquista amb el Concordat del 1953.

dimecres, 20 d’abril del 2005

Fer de Ratzinger o de Benet XVI

Fa uns dies ja pronosticàvem en aquest mateix blog que els cardenals, la majoria d’ells designats per Wojtyla, s’encarregarien d’escollir un Joan Pau III que perpetués l’estil dogmàtic i immobilista de Joan Pau II . Doncs bé, ja el tenim aquí. El personatge triat sota la inspiració de l’ala dreta de l’Esperit Sant, com diu El Periódico, és ni més ni menys que Joseph Ratzinger, el guardià de l’ortodòxia vaticana, el fustigador de tots aquells que al llarg del darrer pontificat s’han atrevit a fer un discurs diferent al de la cúria romana.

Ideòleg de la involució eclesial registrada durant l’etapa de Wojtyla, aquest alemany que s’ha guanyat al capdavant de la Congregació de la Doctrina de la Fe, l’antiga Inquisició, els sobrenoms de Panzerkardinal i de Rottweiller de Déu, ha escollit el nom de Benet XVI pel seu pontificat. Ara caldrà veure si en la recent estrenada època de wojtylisme sense Wojtyla, el nou Papa, a qui tothom li reconeix una notable intel·ligència, optarà per continuar exercint de Ratzinger o, fent honor al seu nou nom, introduirà unes maneres de fer més pròpies del seu antecessor Benet XV, aquell Giacomo della Chiesa que en la difícil època de la I Guerra Mundial es va guanyar la fama com a Papa de la pau.

divendres, 15 d’abril del 2005

L'alcalde Salamanca i l'"espoli"

Avui, el govern de Zapatero ha aprovat el projecte de llei per la restitució a Catalunya dels documents incautats durant la Guerra Civil. És un important pas endavant per la restitució de la memòria històrica que no ha agradat gens ni mica al PP. L’alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote ha assegurat que de l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola no es mourà cap paper “i menys per raons d’espoli, com està passant”. És a dir que el just retorn als seus propietaris dels documents espoliats pel franquisme és un “espoli”. L’argument em recorda aquelles sentencies a mort pel delicte de “rebel·lió militar” que dictaven els tribunals de la dictadura contra aquells que havien defensat la legalitat republicana.

divendres, 8 d’abril del 2005

Que Déu no ressusciti el Papa

Molta gent ha rebut els darrers dies aquest missatge SMS: "Concentració a la Catedral a les 12 d'aquesta mitjanit, per exigir a Déu que ressusciti el Papa i poder veure alguna cosa per la tele. Passa'l."

Més enllà de la mostra d'humor negre, la veritat és que el desés de Karol Wojtyla el dissabte passat s'ha convertit en un autèntic fenomen mediàtic, una riuada d'informació caracteritzada en la majoria dels casos per un culte a la personalitat fora de mida. "Atleta de l'esperit", "Paladí de la llibertat", Papa dels joves", "Defensor de la vida", "Campió de la pau", "El Magne" etc. etc.

Joan Pau II ha estat sens dubte una figura històrica i popular, un Papa viatger que va saber alçar la veu contra determinades guerres com la d'Iraq i sobretot contra els règims stalinistes. Però el fanatisme dels seus panegiristes no hauria de fer oblidar l'altre plat de la balança, el d'un Papa immobilista i dogmàticament reaccionari que ha guiat el seu llarg pontificat per la via de l'antireformisme i que ha allunyat a l'Església de l'esperit obert del Concili Vaticà II. Karol Wojtyla ha defensat portes enfora els drets humans però com assenyala el teòleg Hans Küng , els ha negat amb contundencia als propis bisbes, als teòlegs (140 d'ells d'arreu del món han patit condemna del Vaticà) i a les dones. La moral sexual del Papa i la seva guerra declarada contra els mètodes de control de la natalitat ha provocat desorientació i patiments entre els fidels i ha propiciat l'extensió d'epidèmies com la del sida. Una moral la de Wojtyla, allunyada del nostre temps i suficientment hipòcrita com per tapar els escàndols de pedofilia protagonitzats per membres del clero. Una manera de fer que ha continuat barrant l'accés de les dones al sacerdoci i que ha obligat a mantenir, portes en fora, l'antinatural celibat dels capellans, un factor que ha incidit en el fet que el seminaris, com els temples, estiguin cada dia més buits. Un reforçament del poder de la Cúria i dels moviments ultraconservadors com l'Opus Dei i Comunió i Alliberament que ha afeblit el paper dels bisbes i de l'Església de base. I una persecució ferotge de la Teologia de l'Alliberament que ha comportat a l'Amèrica Llatina una pèrdua de contacte amb les necessitats dels més febles.

Des del punt de vista d'un agnòstic o d'un ateu, tot plegat no hauria de causar gaire preocupació sinó fos que l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana no es un simple club privat que regeix la vida dels seus membres. L'opinió del Vaticà incideix en la política de molts governs i tot plegat acaba causant impacte en la societat.

No. Més val que Déu no ressusciti a Karol Wojtyla. No cal que gasti energies perquè malauradament és molt probable que els seus cardenals, la majoria d'ells designats per l'il·lustre polonès, ja s'encarregaran d'escollir un Joan Pau III.

Que l'Esperit Sant i tots els deus del cel ens agafin confessats.