dissabte, 27 de novembre de 2004

Fresnètics

La freda lògica d'estat, amb tota la potencia i prepotència que comporta, s'ha imposat a la reunió de la Federació Internacional de Patinatge, celebrada a Fresno. De moment no serà reconeguda internacionalment la selecció catalana de hoquei, al menys fins que es resolgui el més que segur recurs que serà presentat pels catalans davant el Tribunal Arbitral de l'Esport, amb seu a Lausana (Suïssa).

Era previsible que les coses anirien com han anat i que es produirien a alt nivell les pressions polítiques que han portat a aquesta votació en contra. En tot cas, han estat dos dies de nervis, tothom pendent del que succeïa a Fresno. El fresnetisme ha sigut intents en els mitjans de comunicació. Aquesta matinada, les agències EFE i Europa Press enviaven les seves notícies sobre el tema en versió catalana després de passar-les a corre-cuita pel traductor automàtic. I tanta era la pressa que ha sortit traduït fins i tot el nom de Fresno, que després d'anys i panys de ser una ciutat californiana ha acabat convertida per culpa de la informàtica i del hoquei en un humil arbre: un freixe.

dimecres, 24 de novembre de 2004

Rouco i les ideologies atees

El cardenal Antonio María Rouco, president dels bisbes espanyols, ha ofert diàleg i cooperació al govern de Zapatero si aquest es compromet a respectar l’ordre moral”. Rouco ha posat el crit al cel pel dret a l’avortament, “l’apologia del delicte de l’eutanàsia”, les unions gais i la investigació amb embrions humans “com si fossin conillets d’Índies”. El líder episcopal també s’ha queixat de les ideologies que no tenen en compte la religió: “Les velles ideologies atees són incapaces de donar el que prometen. Van promoure l’alliberament i han generat opressió; van promoure vida i han generat mort; van prometre la pau i han donat lloc a les guerres més sagnats...”

Tal vegada sense atinar-hi, Rouco ha fet un perfecte retrat de la situació a Iraq. Amb una diferència clara: que l’instigador d’aquell conflicte és George W. Bush, un fonamentalista cristià a qui es pot acusar de moltes coses, menys de que sigui ateu.


dissabte, 20 de novembre de 2004

La ignorància de Trillo

Informa la cadena SER que una empresa contractada pel ministeri de Defensa durant l’etapa del ministre Trillo, va donar feina a treballadors sense papers en els serveis de catering dels militars espanyols a Iraq. Aquests treballadors romanesos, bosnis i sud-americans no disposaven de contracte ni d’assegurança i cobraven 40 euros al dia per fer la seva tasca en zona de guerra. Algú els va prometre que si acceptaven l'arriscada proposta laboral obtindrien el permís de treball i de residència a Espanya. Una promesa que s’ha incomplert posant en evidència un engany del que ara ningú es vol fer responsable. Trillo i companyia miren cap a un altre costat i asseguren no saber res del tema. És la mateixa ignorància esgrimida en l’afer del Yak 42. Tot plegat, penós i patètic.


divendres, 19 de novembre de 2004

Bush i els indults

El president Bush ha indultat un gall dindi en motiu del Dia d’Acció de Gràcies. Es veu que aquesta és una tradició presidencial iniciada fa 57 anys per Harry Truman. En tot cas hauria estat bé que Bush s’hagués mostrat tant clement quan, essent governador de Texas, va signar 152 penes de mort per injecció letal. Però clar, a Texas, no hi ha tradició d’indults...

dijous, 18 de novembre de 2004

El peix ressuscitat

Segons una insòlita notícia de France Presse , un peix iranià ha ressuscitat després de passar quatre dies en el congelador. La història m'ha posat els pels de punta i m'ha fet anar directament a la nevera per inspeccionar l'estat dels peixos que hi tinc congelats. Comprovo que els cadàvers que guardo per cruspir-me, pobrissons meus, estan filetejats i em tranquil·litza saber que, sense espines ni cap, ho tindran certament difícil per seguir els passos del seu col·lega iranià.

En obrir, però, el segon calaix del congelador hi descobreixo, entre un paquet de pèsols i un de faves, un pop que conserva els seus vuit braços, el cos en forma de sac i un aspecte amenaçador com si estigués a punt escampar núvols de tinta. L'octòpode em mira des del fons del calaix amb uns ulls enterbolits pel fred. És una mirada glaçada que m'obliga a tancar ràpidament la nevera i a fugir de la cuina abans que en el regne domèstic i congelat de Findus es produeixi una nova resurrecció.

dimecres, 17 de novembre de 2004

Francisco Paesa, el mort més viu

Enceto aquest weblog amb un nom propi: el de Francisco Paesa, el mort més viu, espavilat i desvergonyit de les darreres dècades. Dilluns, el diari El Mundo confirmava el que molts ja sospitàvem des d’un primer moment: que Paesa segueix viu sis anys després que es fes passar per difunt a Bangkok víctima d’un atac de cor. Les seves cendres eren tan falses com l’esquela publicada el juliol del 1998 en El País i com tantes coses en la vida de pel·lícula d’aquest farsant triomfador.

Ex-espia del govern espanyol, ex-ambaixador de Santo Tomé i Príncipe davant Nacions Unides, traficant d’armes i xoriço de guant blanc, Paesa va jugar un paper destacat en dos episodis: la venda a ETA d’un míssil amb un detector camuflat que va permetre localitzar el cau etarra de la cooperativa Sokoa i en segon lloc l’entrega a les autoritats espanyoles del seu amic i exdirector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán a canvi d’una recompensa de 1.803.036 euros procedents dels fons reservats. El serveis a l’Estat i ,probablement, els més de 10 milions d’euros xoriçats per Roldán i mai apareguts, han permès a Paesa viure com un rei sense ser molestat per jutges ni per policies.

Ara una agència de detectius l’ha localitzat, per encàrrec d’un misteriós client estafat pel nostre il·lustre personatge, en el paradís fiscal de Luxemburg. Tot i això, Paesa ha tornat a tocar el dos, diuen que cap a Suïssa, però en tot cas ja no hi ha gaire res a fer: els delictes pels quals era buscat per la Justícia espanyola han caducat.

Sigui com sigui, puc afirmar sense temor a equivocar-me, que als que han remenat i remenen les cireres del poder els interessa més un Paesa lliure que no pas assegut en el banc dels acusats explicant amb tot detall con funcionen les clavagueres de l’Estat.