TVE o "algú ho vol així"

Falten un parell de dies. Amb les dotze campanades de fi d'any desapareixerà la publicitat de TVE i a partir d'aquell moment la cadena pública només podrà tallar la programació per emetre auto-promocions, campanyes institucionals o anuncis electorals. Això sí, sense cobrar un euro. Per aquesta i alguna raó més va plegar l'anterior president de RTVE Luis Fernández i també per això el seu substitut, l'octogenari Alberto Oliart s'està trencant les banyes fent números per aconseguir que quadri la caixa de l'any vinent.

El darrer espot comercial de la història de TVE serà el de Mastercard, que, per quart any consecutiu, mostrarà els seus come-uvas, una mena de comecocos que es van menjant els raïms amb les campanades. Tot i això, la cadena pública s'ha reservat els darrers segons del bloc publicitari anterior -els moments d'or-  per una auto-promoció en la qual explicarà els canvis de la nova etapa.

Mentrestant aquests dies TVE ja està emetent una altra promo en la qual recorda que a partir de l'1 de gener  desapareixeran els talls publicitaris “porque alguien lo quiere así”. Tota una dedicatòria a  Zapatero i als propietaris de les cadenes privades.

Totes les dones d'El Rei

Avui he obert  El País  per la plana 36 i un titular a tres columnes m'ha tallat la respiració: “Todas las mujeres de El Rey”.

Carai amb els de Prisa. Quin atreviment!.

Quan ja m'esperava un daltabaix borbònic descobreixo que ha estat una falsa alarma. La cosa va d'un altre rei, el del rock, i d'un llibre que, en motiu del 75 aniversari del seu naixement, explica les mil aventures entre llençols del gran Elvis Presley, començant per les novietes del Mississippi, continuant amb Priscilla i acabant amb les “festes de pijama” amb jovenetes.

Després de tastar-ho tot, el cantant va morir l'agost del 1977 a Memphis i amb els anys s'ha convertit, junt amb el creador d'Snoopy, en el més ric del cementiri, però encara hi ha qui pensa que va fingir el seu decés i que segueix i seguirà regnant i trencant cors, ves a saber on, fins a la fi dels temps.

Per això, noies de bona fe no us estrenyeu si una nit qualsevol obriu la finestra i  escolteu, des d'algun indret llunyà, una cançó com aquesta:

Love me tender,
love me sweet,
never let me go.
You have made my life complete,
and I love you so.

"La riera" s'emporta "El cor"

El 10 de gener s'estrena a TV3 La riera, la nova sèrie que substituirà El cor de la ciutat i que girarà al voltant d'una família que regenta un restaurant a Sant Climent, un poble imaginari d'El Maresme. Per això, el desig secret dels seguidors d'El cor..., que des de dimecres amb l'emissió del darrer capítol es senten una mica orfes, seria poder recuperar com a mínim en Pere Peris servint menús en el restaurant de La riera. Em temo que no serà possible, però per si de cas, Pep Anton Muñoz ja va aprofitar dijous la seva aparició al magazine Divendres per plantejar la seva pregunta al director de la sèrie Esteve Rovira:

“M'agradaria saber on puc enviar el meu currículum de més de 50 anys d'experiència en restauració i en despatxar en un bar, perquè va d'això oi?”.

Rovira, present en el programa mitjançant una connexió en directe des de Mataró, li va respondre amb sentit de l'humor:

“Home, de veritat senyor Peris no s'hauria de preocupar perquè em sembla que igual li buscarem un cameo en aquest restaurant de La riera”.

A qui tampoc li faria res tenir algun paper a la nova telenovel·la és a Margarida Minguillón (la Cinta, un dels cadàvers que ha anat deixant pel camí El cor de la ciutat). També a Divendres i via telefònica, Xavi Coral li va preguntar si els actors, quan abandonen una sèrie, han de superar un període de dol..

“Només els puc dir -va assegurar Minguillón- que en el més enllà, les coses mundanes no tenen importància. Ara estic al paradís”.

Tot i això, Coral no es va estar de plantejar la possibilitat d'un retorn:

“Esperem veure't algun dia aquí quan baixis a la Terra a fer alguna cosa...”.

“Així que em contracteu -va respondre l'actriu- deixo l'holograma i torno a baixar!”.

En el mateix programa també hi eren presents altres actors d'El cor de la ciutat com Jordi Díaz (Fede), Mariona Ribas (Marta), Santi Ibàñez (Beni), Maife Gil (Cecília) i Amparo Moreno (Trini). Aquesta darrera va fer un divertit joc de paraules:

“A partir d'ara em quedo en paro, moreno!”.

Pel que fa al capítol final, el 1.906, només podem dir que els seguidors d'El cor, patidors de mena com som, ens hem quedat amb la sensació que ens han escatimat un mort. Cada temporada finalitzava amb una víctima mortal de darrera hora però aquest cop, amb en Tomàs recent suïcidat i quan tothom esperava que l'Ester fulminès en David Peris, encara que fos a garrotades de paraigua, els guionistes, després de donar-hi unes quantes voltes, van optar  per un final feliç. Ens van estalviar així el mal regust de boca de la tragèdia i, qui sap, tal vegada van deixar oberta la porta a una recuperació futura (amb periodicitat setmanal?) del culebrot líder de la seva franja horària. El darrer episodi ha estat seguit per 750.000 espectadors (25 per cent de l'audiència), uns resultats que, sense assolir les xifres mai vistes de les primeres temporades, són prou llaminers com per no enterrar la trama de Sants sota la làpida de l'oblit.

En el seu article "L'últim batec d'El cor", la col·lega d'El Punt Lurdes Artigas recordava dimecres que entre el primer i el darrer episodi han passat ni més ni menys que nou anys, tres mesos i dotze dies, 400 actors principals, 1.600 secundaris, 15.000 figurants, 500 tècnics, 80 guionistes... 

Pels que hem vist les deu temporades complertes, aquestes xifres fan autèntica feredat i encara en provoquen més si es segueixen fent números: 1.906 capítols a una mitjana de 40 minuts cada un d'ells, dóna com a resultat 76.240 minuts o, si voleu, 1.270 hores o una marató de 53 dies seguits de culebrot. Dedicant-hi aquest temps es podria veure 435 vegades una meravella del cinema com El Padrí (I)  de Francis Ford Coppola però, que voleu, ens hauríem perdut les històries quotidianes, les aventures i desventures d'en Peris, en Fede, l'Orpinell, en Quico, en Sergi, en Fidel, la Roser, la Remei, en Benjumea, la Sandra, l'Eli, la Kristina, la Mercè, en Beni, la Clara, la Cinta, l'Àngela, en David, en Narcís, la Neus, en Quim, la Laura, la Teresa, en Huari i tants d'altres personatges que restaran en el racó sentimental, en el cor, de la nostra memòria televisiva.

Vídeo: darrer capítol d'El cor de la ciutat.

El portal de "Betlem"

Un amic de la xarxa m'ha desitjat bon Nadal i m'ha enviat aquesta bonica imatge del portal de Betlem que no dubto en compartir amb tots vosaltres.

Bones festes a tothom!

Via: llista Folre i manilles 

Postdata: Nit de Nadal a Tele 5. Sálvame deluxe. Cara a cara entre el periodista Jaime Peñafiel i “la princesa del pueblo” espanyola Belén Esteban, “la Paris Hilton de barrio” (Peñafiel dixit).

Peñafiel: “Te has operado pero no tienes remedio. Me gustaría que la cirugía fuera más profunda".

Esteban: “Me han tocado la cara pero no el cerebro”.

Peñafiel: “Debían haber tocado también el cerebro”.

Esteban: “El cerebro a usted porque la educación que usted tiene me la paso por la peineta”

Peñafiel: "Deje de señalar"
 
Esteban: "Señalo porque gesticulo mucho. Soy una tía de ley no como usted que es más falso que judas. Usted se alimenta de personajes como yo”.

Com podeu veure, la petita pantalla vessa esperit nadalenc a doll.

Especialista en regals

Diumenge, en el suplement de classificats de La Vanguardia, secció laboral, sortia un curiós anunci titulat “Especialista en regals” (descarregar pdf). L'empresa en qüestió “líder internacional en la distribució de regals”, cerca un professional que tindrà com a principal funció “supervisar i coordinar totes les activitats corporatives a la regió de Lapònia i portar-les a terme a través de la resta del món”. Entre altres responsabilitats, haurà de “determinar la localització de totes les xemeneies” i “organitzar la companyia en un context global d'optimització”. S'ofereix “contracte indefinit amb una jornada d'1 dia / any" i "indumentària complerta de color vermell", però el candidat ha de dominar l'anglès, francès, alemany, espanyol, danès, portuguès, rus, xinès (...) i demostrar que té “al menys 2.000 anys d'experiència a la indústria, preferiblement en la direcció de rens i d'elfs”.

I desprès diran que no hi ha feina pels veterans...

El Pirineu gironí "envaeix" Lleida

El darrer número de la revista de l'aerolínia Ándalus dedica la portada i un reportatge de quatre planes al Pirineu gironí, un treball il·lustrat amb fotografies cedides pel Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Tot seria perfecte si no fos perquè, com ha informat El Punt, la imatge de portada és de l'estany de Sant Maurici, al  Parc Nacional d'Aigüestortes, Pirineu de Lleida.

Ándalus Líneas Aéreas, que fa vols des de l'aeroport de Girona, ja ha difós un comunicat lamentant l'error i aclarint que les imatges que va cedir el Patronat de Turisme són només les de dins la revista i no pas la de la portada.

Més d'un deu haver respirat tranquil. Les sospites sobre un nou cas d'ús fraudulent d'imatges per la promoció turística gironina són doncs, en aquesta ocasió, del tot infundades.

• Entre les Bahames i Cadaqués: El patronat ha fet publicitat de la Costa Brava amb una foto d'una platja tropical 

• El Patronat de Turisme de Girona también usó una foto de una playa de Perth para promocionar la Costa Brava

La fragata Surprise en un oceà de perfum

 

Sempre he gaudit llegint les aventures marítimes escrites per  Patrick O'Brian i em va agradar en el seu moment veure en el cinema Master and Commander, un bon film de Peter Weir que té una durada de 138 minuts i que està basat en les obres d'aquest autor de novel·la històrica. Ahir, però, vaig cometre la insensatesa de recuperar la pel·lícula per Antena 3. L'emissió va començar a les deu de la nit i va acabar a tres quarts d'una de la matinada desprès de gairebé mitja hora de talls publicitaris. Al final van guanyar els bons, però amb tants anuncis nadalencs, la fragata Surprise de l'heroic capità anglès Jack Aubrey semblava navegar enmig d'un oceà de refotut perfum.

• B.S.O Master and Commander: Boccherini La Musica Notturna delle Strade di Madrid. No. 6, Op. 30, Passacalle.

Campions amb el cor

Minut 110, a la pròrroga.  Apareix Messi, remata amb el pit, amb el cor, amb l'escut i gol!!!!.  Xifra màgica: 110, els 110 anys d'història d'un Barça que avui, guanyant a l'Estudiantes (1-2), ha esdevingut el club campió del món. El millor club de futbol del planeta.

Apareix Guardiola emocionat, plorant com una Magdalena. I té raó en fer-ho. Ja no es pot aconseguir un any millor: 2009, l'any de les sis copes, una fita mai no assolida per ningú.

Durant la cerimònia d'entrega de la Copa Intercontinental, em truca una tal Ana de Jazztel. En lloc d'engegar-la a dida li pregunto com és que no està mirant el futbol. No diu res més i penja. O no li agrada el futbol  o és merengue o, tal vegada, “pincharatas”, el nom amb el que es coneix als seguidors de l'Estudiantes de la Plata per allò d'haver estat un club fundat el 1905 per un grup d'estudiants d'una facultat de medecina. Avui els “pincharatas”, els Estudiantes, han plantat cara, ens han posat l'ai al cor, però finalment els de Pep Guardiola, els professors, els han fet suspendre l'examen posant-hi molta fe, pit i cor. El del millor jugador del món, l'anima d'un  Barça que ha fet història. 

La tortura ni és art ni és cultura

Catalunya ha fet avui un pas endavant en el respecte als animals en caure derrotades en el Parlament les esmenes a la totalitat presentades pel PSC, PP i Ciutadans contra la iniciativa legislativa popular (ILP) antitaurina. Però no ens enganyem. Amb aquesta votació, la cambra catalana no ha decidit l'abolició de les corrides de toros sinó que simplement ha donat llum verd a la discussió del tema en seu parlamentaria. Per  arribar a aquest punt, que ara per ara no compromet en res la continuïtat de les activitats taurines a Catalunya, s'han presentat 180.000 signatures (moltes més que les 50.000 necessàries en tota ILP) i s'ha hagut de fer una votació secreta a la cambra que ha donat el següent resultat: 67 vots a favor de continuar el procediment, 59 en contra, 5 abstencions i 4 diputats que han optat per no votar. Els antitaurins ja comptaven amb 33 vots favorables d'ERC i ICV-EUiA, mentre que el PP i Ciutadans havien anunciat el vot en contra (17). La decisió de CiU i PSC de concedit als seus diputats llibertat de vot era el factor que podia fer decantar el resultat final cap a un costat o cap a l'altre. Finalment, però, el Parlament ha optat per donar via lliure a l'inici del debat i ara caldrà esperar fins a mitjans de l'any vinent per veure si la cambra es pronuncia per prohibir a Catalunya les curses de braus.

Això suposant que els diputats partidaris de mantenir aquesta  sagnant tradició tant pròpia de Catalunya (no ens enganyem) com d'Espanya, sud de França, Portugal i Mèxic (a Olot es va construir una de les primeres places i Barcelona va ser  l'única ciutat en tenir-ne tres en funcionament) no comencin a aplicar allò que es coneix com a filibusterisme parlamentari. És a dir obligar a la cambra a fer mil i un tràmits abans de la votació final,  amb la qual cosa s'aniria allargant el procés fins a desprès de les eleccions catalanes previstes en una data encara per a determinat de l'any vinent. De fet, ni als convergents ni als socialistes els interessa remenar massa el tema: als primers per no perdre vots a les Terres de l'Ebre i els segons per  no quedar entre l'espasa i la paret davant part del seu electorat.

Precisament, aquesta vessant electoral de la qüestió és la que ha portat a CiU i PSC ha amagar avui l'orientació del seus vots. Ja és gros que  s'hagi hagut de fer una votació secreta per decidir si la cambra podrà o no parlar del tema. Una part dels parlamentaris, l'ofici dels quals és precisament parlar, tenen por a fer-ho, mira quina contradicció, sobre els braus. No sigui que votant amb llum i taquígraf acabin perdent l'escó en pronunciant-se sobre allò que des del punt ètic és tant evident:  que la tortura ni és art ni pot ser considerada cultura.  

Vídeo: Ska-P

"Els xeics aquí en els seus trons"

Mundial de Clubs. Estadi  Zayed Sports City d'Abu Dhabi. Atlante 1- Barça 3. Dissabte final dels braugrana amb Estudiantes de la Plata. Gol sorpresa dels mexicans als quatre minuts de joc (Rojas), empat de Busquets, gol màgic de Messi als vint segons de sortir al camp i gol històric de Pedro que es converteix així en l'únic jugador a la història del futbol mundial que marca en una temporada en sis competicions oficials. Per treure's el barret.

M'ha encantat el comentari de J.J. Santos a la retransmissió de Tele 5 després del gol de Messi:

“Se ha calmado todo un poco después de ésta salida frenética de Messi y su gol. Enloqueció el estadio y ahora está la gente mucho más calmada. Los jeques aquí en sus tronos. Juega la pelota el Barça..."

Esperem que dissabte, al voltant de les set de la tarda, els xeics de l'emirat petrolier deixin els seus trons als jugadors de Pep Guardiola. Al Barça de les sis copes.

El "rató" de Google Chrome

Avui, repassant la premsa digital, m'he trobat amb aquest banner del navegador Chrome de Google. En principi és un anunci en castellà malgrat que algú podria pensar que l'han escrit en catanyol en veure que, per allò de la publicitat dinàmica, et conviden a passar “el rató” damunt el banner.

Si els perseguits rosegadors poden perdre accidentalment la cua, aquí, el ratolí informàtic -el ratón- ha perdut, vés a saber per què, la lletra ena. De tota manera, aquesta lamentable desaparició de la catorzena lletra de l'alfabet no és cap fenomen estrany. Fent una cerca de “rató” per Google apareixen 49.900 resultats, entre ells els que fan referència al “rató Mickey”, al “rató  Pérez”, a l”alfombrilla de rató” i fins i tot a un usuari que es pregunta perplex per quina raó “cuando pongo la flecha del rató en la barra de direcciones me salen ceros...?”.

Estic temptat d'anar a cercar la paraula “ratón” al diccionari de la Real Academia per comprovar si alguna rata o ratolí ha rosegat l'ena, però, francament, prefereixo deixar aquesta tasca als que pateixen dia sí, dia també, per la salut de la sempre maltractada i perseguida llengua espanyola... 

Rambo i el vesper afganès

Matinada d'avorriment televisiu. Fent zapping pels canals de Digital + acabo suportant a Calle 13 les darreres escenes Rambo III. A la pel·lícula, l'exveterà de Vietnam John Rambo (Sylvester Stallone) perpetra, fent costat als mujahidins finançats per Estats Units i Pakistan,  una massacre entre els invasors soviètics d'Afganistan. Dels dolents, els bevedors de vodka, no queda ni l'apuntador. Sang i fetge a dojo: 221 actes violents i  108 morts converteixen Rambo III, segons el Llibre Guinness dels Rècords (edició 1990), en el film més salvatge rodat fins aquell moment. La tempesta de bales, bombes i míssils és tan intensa que se'm fa difícil creure que algú hagi pogut comptar les víctimes, però si ho diu el Guinness...

La pel·lícula, que es va estrenar coincidint amb la retirada soviètica d'Afganistan (15 de maig de 1988), finalitza amb una proclama:

“Aquest film és dedicat al valent poble d'Afganistan”.

Vint-i-un anys després, què deu pensar John Rambo veient el retorn en fèretres dels militars nord-americans enviats al vesper afganès? 

Quina opinió li deuen merèixer ara a l'heroi cinematogràfic aquells valents aliats mujahidins transformats bona part d'ells en talibans?

Si us veieu en cor, reviseu les seqüències de Rambo III. Segur que enmig  del fragor de la batalla, al costat de John Rambo, hi veureu un rostre força anònim als anys 80 però ara ben conegut per tothom: el de Bin Laden.

Tornen els llangardaixos extraterrestres

 

La notícia que l'ovni vist a Noruega era en realitat un míssil rus fora de mare m'ha fet pensat amb el retorn de la mítica sèrie de televisió “V”, la dels llangardaixos extraterrestres que, disfressats d'humans, intenten conquerir la Terra, esclavitzar a tot quisqui i robar l'aigua. El proper dia 27 de desembre, el canal TNT emetrà a l'estat espanyol el primer capítol d'una nova versió d'aquesta sèrie de ciència ficció que va triomfar, i de quina manera, els anys 80. Tindrem el plaer de veure com la guapíssima actriu brasilera Morena Baccarin, que en aquest remake fa el paper de l'alienígena  principal en substitució de Jane Badler, es cruspeix a cremadent exquisites rates, un dels àpats més desitjats pels visitants.

I si el sentit comú dels televidents no ho impedeix, veurem també repetits, a la vida real, alguns episodis com el protagonitzat a Barcelona  per un súbdit suís que un mal dia de juliol de 1985 va robar un camió, va atropellar mortalment a un vianant i va aixafar 23 cotxes creient-se un llangardaix de la sèrie “V” amb poder per a ressuscitar els morts.

És un tòpic, però la realitat, més o menys embogida, sempre acaba superant la ficció.  

•  Entrevista a Baccarin en El País: "Lo peor de ser lagarto en 'V' es tener que comer ratones"
  

Vídeo 1: Entrevista a Morena Baccarin amb escenes de la nova versió de la sèrie ja estrenada als Estats Units.

Vídeo 2: Remix amb humor de l'escena en la qual Jane Badler es menjava una rata.

Hi ha vida més enllà de Word

 Aprofitant la sortida fa unes setmanes de la versió beta de la suite Office 2010, a l'edició d'avui d'El País publiquen una informació titulada “Hay vida más allá de Word”. L'autor de l'article presenta diverses alternatives a l'editor de textos de Microsoft: Scrivener, un programa només per a Mac dirigit a usuaris que hagin d'escriure projectes llargs (llibres, guions de cinema etc), WriteRoom, un editor absolutament minimalista també per Mac, Docs, el servei en línia de Google i el Lotus Symphony d'IBM.

Inexplicablement, l'article oblida la màxima alternativa en programari lliure a l'Office de Microsoft: la suite gratuïta OpenOffice. Per no parlar d'altres opcions, també en sofware lliure com Abiword o el NeoOffice, la versió de l'OpenOffice nativa per a Mac. I és que, efectivament, hi ha vida més enllà del Word.  

L'amenaça de Bono

Una de les coses que més sorprenen als diputats novells quan estrenen el seu escó en el Congrés és el bramul constant que emeten ses senyories. Un brunzit mal educat que no respecta el torns de paraula i que, a estones, va pujant de to fins a esdevenir cridòria, una arma verbal que s'utilitza sovint per fer perdre la concentració de l'orador enemic.

Ara, però, qui ha perdut la paciència davant aquestes pràctiques de guerra psicològica i de filibusterisme parlamentari és el president del Congrés i tercera autoritat de l'estat, José Bono, que ha fotut cop de puny damunt la taula i ha amenaçat amb un càstig contundent: posar fi a la tanda de votacions al final de cada sessió, amb la qual cosa els diputats, pobrissons meus,  haurien d'estar pendents d'anar votant al llarg del ple sense poder abandonar l'hemicicle.

Suposant, que és molt suposar, que Bono compleixi la seva amenaça i imposi aquesta pena, caldrà creuar els dits perquè li doni resultat ja que en cas contrari només li restarà en el seu arsenal un darrer cartutx disciplinari: posar a ses senyories de cara a la paret i fer-los recitar la sacrosanta Constitució, aquest text que ahir va complir 31 anys i en el qual, amb la polèmica de l'Estatut català com a teló de fons, Bono hi ha volgut també posar cullerada:

 “La Constitució -ha dit- no és infinitament flexible, té límits. Igual com qualsevol esport, assenyala els límits del terreny de joc, que mai són una restricció, al contrari, són una garantia. Ser net exigeix respecte a l'àrbitre i sotmetre's a les regles”.

Un símil esportiu que, traslladat al món de l'esport rei, el futbol, no és d'aplicació tan taxativa com vol fer creure José Bono. Les mides del terreny de joc són variables, a gust de consumidor (de 90 a 120 metres de llargada per 45 a 90 metres d'amplada), la gespa pot estar més o menys molla o alta i les regles són interpretades en dècimes de segon per un col·lectiu arbitral qüestionat sempre per les aficions però que ha de complir amb l'obligació de conservar-se en bon estat de forma. Res a veure amb les interminables discussions d'un Tribunal Constitucional incapaç de prendre una decisió en tres anys i amb part dels seus membres amb el mandat més caducat - fins i tot hi ha un difunt- que un iogurt perdut en el racó més inhòspit de la nevera.

En Millet ja té bitllet

No. Ni el Banc Central Europeu, ni el Banc d'Espanya ni la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre han perdut l'enteniment. El bitllet de 500 euros amb la imatge d'un Fèlix Millet somrient és del tot fals i forma part de la publicitat d'un llibre que surt avui a la venda: “Les barbaritats de Fèlix Millet”. Es tracta d'allò que en el món editorial és coneix com un instant book, un llibre fill de la més rabiosa actualitat, una obra de 160 planes escrita a velocitat exprés per Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) i ex company d'El Punt.

Segons l'editorial Ara Llibres, “'Les barbaritats de Fèlix Millet' recull els fets i només els fets, nus i eloqüents, d'un cas que ha sotragat de dalt a baix l'opinió pública catalana. Perquè no cal afegir ni treure res per mostrar amb tota la seva contundència les dimensions d'un dels escàndols més importants dels últims anys al nostre país.”

Per cert, un detall curiós: el fals bitllet d'en Millet està tan ben fet que fins i tot aconsegueix enganyar al Photoshop. Quan s'intenta editar la imatge, el programa mostra el següent avís: 

Si algú pensava en fer anar la fotocopiadora, se'n pot anar oblidant.

El retrovisor (2)

Via e-mail (autor desconegut)