Una festa barroca

 

Dissabte plujós. Un bon moment per assistir a una parisenca i divertida "Fête Baroque" amb l'ensemble Le Concert d'Astrée sota la direcció d'Emmanuelle Haïm i amb els següents cantants: Natalie Dessay, soprano, Magali Léger, soprano, Patricia Petibon, soprano, Françoise Masset, soprano, Anne Sofie von Otter, mezzo-soprano, Karine Deshayes, mezzo-soprano Pascal Bertin, contratenor, Philippe Jaroussky, contratenor, Rolando Villazon, tenor, Stéphane Degout, bariton baix i Christopher Purves, bariton baix.

 No us perdeu en el minut 18 l'alegre interpretació que fa Patricia Petibon de "Platée" ("Scène de la Folie") de Rameau. I la sorpresa divertidíssima del minut 37...

Programa:

Rameau "Forêts paisibles" ("Les Indes galantes") - Stéphane Degout, Natalie Dessay

Händel "Venti, turbini, prestate" ("Rinaldo") - Philippe Jaroussky

Händel "Un pensiero voli in ciel" ("Il Delirio Amoroso") - Stéphanie Marie Degand, Magali Léger

Rameau "Monstre affreux, monstre redoutable" ("Dardanus") - Stéphane Degout

Rameau "Scène de la Folie" ("Platée") - Patricia Petibon

Rameau "Bruit de tonnerre" ("Hippolyte et Aricie")

Rameau "Paix favorable, paix adorable" ("Dardanus") - Stéphane Degout, Françoise Masset

Purcell "What power art thou" ("King Arthur") - Christopher Purves

Purcell "Sound the trumpet" - Philippe Jaroussky, Pascal Bertin

Händel "De torrente in via bibet" ("Dixit Dominus") - Karine Deshayes, Natalie Dessay

Händel "Ciel e terra armi di sdegno" ("Tamerlano") - Rolando Villazon

Händel "Son nata a lagrimar" ("Giulio Cesare") - Ann Sofie Von Otter, Philippe Jaroussky

Händel "Hallelujah" ("Messiah")

Bufant tubs i totxanes

Aquí em teniu, renunciant al sentit del ridícul i intentant (sense aconseguir-ho) treure algun soroll d'un dels artefactes musicals fets amb objectes quotidians pel músic Xavi Lozano. Taller "Tubs del món, la inventiva a l'aula". Es va fer aquest dissabte a l'Espai Marfà de Girona.

Ha estat molt divertit i instructiu descobrir que tot tipus de tub amb forats pot acabar fent la funció d'instrument de vent. Una altra cosa és bufar molt i no triomfar en l'ambiciós objectiu que en surti cap soroll...

Contemplant la foto, he arribat a la conclusió que, amb una mica de perseverança i vista la penúria que pateix el periodisme, sempre em puc dedicar a fer de músic d'obra. Per cert que les totxanes també és poden bufar i treure'n melodies, com ens han ensenyat en Xavi Lozano en aquest taller musical...

Abans de la crisi, l'orquestra del sector immobiliari reforçada per una amplíssima secció de mestres en l'especulació, també bufava totxanes i d'aquells concerts i repertoris de gran format en va sortir la bombolla que  acabaria esclatant i causant danys col·laterals que estem pagant entre tots.

Tal i com han anat les coses, els milers i milers d'aturats del sector podrien formar una orquestra de  bufadors de totxanes, de tubs de PVC, de coure, d'alumini i de formigó i, sota la direcció de Lozano, interpretar l'”Himne a la sortida de la crisi”.  Tal vegada, amb una mica de ritme, les coses a Brussel·les i a Berlín es començarien a moure en la direcció encertada, el gallec que presideix les Espanyes deixaria de fer de gallec i prendria alguna decisió i fins i tot algun escadusser i mític brot verd saltaria a la pista per obrir el ball...  

La "región" d'Euskadi

Tres quarts de set del matí. Poso el Canal 24 horas de TVE i expliquen que ahir els universitaris de Bilbao van ocupar temporalment "la sede del gobierno regional ".  Mira per on, a la televisió pública espanyola ja han convertit Euskadi en una "región" com Múrcia. Benvinguts al Dia de la Hispanidad.

Foto: Un moment dels incidents a Bilbao davant la seu del govern basc. / EFE

Quan el rei va tocar un pit republicà

A la tertúlia d'ahir d'El Món a RAC1 (Pilar Rahola, Màrius Carol, Paco Marhuenda i Xavier Sardà) es van viure uns minuts molts divertits quan Rahola va explicar que fa uns anys el rei Joan Carles li va tocar un pit amb l'excusa de col·locar-li bé un pin amb la imatge de Macià. “El rei em va fotre ma”, va dir la periodista i exdiputada d'ERC.

Aquí podeu escoltar el fragment d'aquesta tertúlia:

   
Podcast Powered By Podbean
   

Foto: Pilar Rahola i Xavier Sardà. / RAC1

Nacionalcatolicisme

"Cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol es podria entendre, tal i com és avui, si no hagués format part de la llarga història d'unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d'aquesta unitat ens causen una gran inquietud", diu la declaració unionista aprovada per la Conferència Episcopal en una votació secreta amb 17 vots a favor i 4 abstencions, aquestes darreres, probablement, dels bisbes catalans.

I tenen raó: sense haver format part d'aquesta "llarga història d'unitat", els catalans seríem diferents: no estaríem tan emprenyats, fastiguejats i amb la caixa buida com ho estem ara!.

Si algú pensava que el nacionalcatolicisme era cosa del passat, anava errat. Existeix ara i aquí encara que la sacrosanta Constitució Espanyola consagra, i mai millor dit, en el seu article 16, el laïcisme de l'Estat establint que "cap confessió tindrà caràcter estatal". Han passat 37 anys des de la mort de Franco, però la jerarquia eclesiàstica encara sembla voler acompanyar sota pal·li a determinades autoritats civils marcant el pas amb l'himno nacional.

Històricament, els bisbes, amb honroses excepcions, sempre han sigut patètics, però a l'Espanya del PP cada vegada ho són més...

Foto: Franco sota pal·li.

Danys col·laterals

Un matrimoni d'avis de Girona. Un i l'altra estan delicats de salut. Ell té 85 anys i cobra una pensió de 380 euros; ella rep una ajuda de la Generalitat de 160. En total ingressen 540 euros cada mes i van tirant com poden. L'hivern passat van renunciar, si us plau per força, a encendre la calefacció i ara ell ha decidit deixar de comprar medicaments perquè desprès d'haver cotitzat trenta anys a la Seguretat Social està indignat per haver de pagar l'euro sanitari per recepta i el 10 per cent del preu dels medicaments. No ho troba just. Per algun costat havien de retallar i ha optat per fer-ho amb les medicines. Ha patit dos atacs de cor, porta marcapassos i té problemes en els pulmons. És conscient que deixant de prendre el que li ha receptat el metge posa en perill la seva vida.

Si en aquesta vaga de fàrmacs en Julio acaba morint, serà un més dels "danys col·laterals" de les retallades sanitàries. Amb sort, la notícia del fatal desenllaç tindrà una vigència d'unes hores o d'uns dies fins que la rabiosa actualitat ens faci concentrar als periodistes en un altre drama. Mentrestant, els polítics miraran cap a un altre costat o parlaran de les necessàries retallades exigides per la Merkel. Divagaran sobre quantitats impronunciables de números vermells, sobre l'imprescindible compliment dels objectius de dèficit o sobre la conveniència inexcusable de salvar el cul als banquers endeutant a tota la societat. La mateixa societat que en els temps gloriosos no veia un duro dels beneficis bancaris.

I quan això passi, en algun racó d'un barri de qualsevol ciutat, una altra parella de pensionistes mirarà amb resignació la llibreta d'estalvis, aquells pobres d'estalvis de tota una vida, aquells números empetitits que s'empassa la crisi i que no poden créixer de cap manera amb les misèrrimes pensions que reben. Resignats, començaran a pensar en retallar la darrera cosa que els queda: la seva delicada salut...

Foto: Julio Alesanco, amb els fulls del pla de medicació que ha de seguir. / Núria Astorch

• La història publicada en El Punt Avui: En vaga de fàrmacs