El ferro de la dama

“Vigila els teus pensaments perquè es convertiran en paraules. Vigila les teves paraules perquè es convertiran en actes. Vigila els teus actes perquè es convertiran en hàbits. Vigila els teus hàbits perquè es convertiran en el teu caràcter. I vigila el teu caràcter perquè es convertirà en el teu destí. Ens convertim en el que pensem.”

Aquesta sentència moral, didàctica i contundent, atribuïda ni més ni menys que a Gandhi, surt dels llavis de la Margaret Thatcher interpretada magistralment per Meryl Streep a la pel·lícula “La dama de hierro” dirigida per Phyllida Lloyd.

Al meu entendre no estem davant un film estrictament polític- si fos només això se li podrien trobar moltes mancances i alguna inexactitud històrica- sinó més aviat davant un retrat psicològic d'una dona que va marcar la vida pública britànica i la política internacional. Un retrat que no és ni una hagiografia ni un pamflet contra la Thatcher.

Una dona, filla d'uns botiguers, que en incorporar-se a les files del tories es va introduir en un món exclusiu d'homes i marcadament classista i que per triomfar batallant contra la discriminació femenina a la política, va acabar essent més ferotgement conservadora que tots ells. “Si vols canviar el país, lidera'l!” diu una Dama de Ferro a qui no li tremola la ma a l'hora d'adoptar polítiques impopulars i injustes amb les classes més desafavorides. Per ella, només compta el triomf de l'individu i no hi ha d'haver coixí que esmorteixi les injustícies socials. Liberalitzar l'economia i reduir, costi el que costi, el dèficit públic. Eus aquí els camins neoliberals que l'agermanaran amb la dreta  republicana dels Estats Units amb Reagan al capdavant.

Els principis han d'estar per davant de tot: “Ens recolzarem en els nostres Principis, o res ens sostindrà”, afirma Thatcher plantant cara amb sang i foc als feixistes de la Junta Militar Argentina en el conflicte de les Malvines. Tot sigui per salvaguardar els territoris d'ultramar. Déu salvi a la Reina i a les restes de l'Imperi. Una operació militar excèntrica que la portarà fins els cims més alts de la popularitat per desprès anar lliscant víctima de la seva intransigència en l'aplicació de les polítiques antieuropeistes i de la “Poll Tax”, l'impost extremadament injust que preveu que els multimilionaris paguin el mateix que els ciutadans més pobres. Amb l'arrogància i el poder absolut és cavarà la seva pròpia tomba i els tories hi abocaran la sorra. Seran els seus els que la faran plegar. O això o resignar-se a perdre les properes eleccions. Plegarà Thatcher però continuarà el thatcherisme.

El que més m'ha agradat de la pel·lícula, al marge de la gran interpretació de Meryl Street, és l'hàbil muntatge que amb el fil conductor d'una Thatcher ja atrapada per la demència senil ens trasllada amunt i avall i amb gran habilitat narrativa per dècades d'història del Regne Unit. L'espectador que hi busqui exclusivament un film polític hi trobarà només pinzellades de tot  aquest llarg itinerari , aspectes no explicats i, tal vegada, alguns d'ells passats pel sedàs de l'exigència dramàtica però no tinc cap dubte que estem davant un meritori retrat farcit de tones de bon cinema.

De dones i de gats

 La pintora i il·lustradora Sandra Bierman, nascuda a Brooklyn, Nova York, ha dedicat una part de la seva obra a mostrar la relació de tendresa entre els gats i les dones. Gats i més gats a la falda de cossos femenins, expressant amb mirada íntima l'amor d'uns éssers cap a els altres.

Sandra, filla d'un immigrant suec i d'una texana i neta d'una índia cherokee, resideix des del 1988 a Boulder, Colorado, i diu que els seus ol·lis i dibuixos estan influenciats pels mestres italians del segle XVI, per mestres mexicans i xinesos i per l'art clàssic japonès.

L'artista i l'iPad

M'agrada el pop art de l'artista britànic David Hockney, els seus colors vibrants i lluminosos, els seus paisatges... Ara té 74 anys i per dibuixar utilitza des del 2010 una coneguda aplicació de l'iPad anomenada Brushes, que es pot adquirir pel mòdic preu de 5,99 euros. Els dits o un llapis òptic li permeten donar forma a les seves obres damunt la pantalla de l'iPad.

Per David Hockney, l'edat no li és cap barrera per emprar la tecnologia, inclòs l'iPhone, a l'hora d'explotar les capacitats creatives. En el seu polèmic estudi "El coneixement secret" ja assegurava que a partir del segle XV, els pintors s'ajudaven discretament de sistemes òptics per traslladar les imatges al llenç. Per a tant, no és gens estrany que ell utilitzi l'iPad.

Des de dissabte es pot veure una exposició de l'obra més recent d'aquest artista a la Royal Academy de Londres, una mostra que a l'estiu viatjarà al Museu Guggenheim de Bilbao. I, coincidint amb l'exposició londinenca, la galeria Eude de Barcelona presenta una exposició de cartells realitzats per Hockney entre el 1964 i el 1986.

• Pintures de Hockney a Google Images fetes amb l'iPad 

Imatge: Una pintura feta amb l'iPad

Vídeo: David Hockney pintant amb l'iPad en un cafè

Mocs en el lavabo

Publicitat de mocadors de paper en uns lavabos públics. Una mica fastigosa però feta amb enginy.

Esperem que a les marques de preservatius no se'ls acudeixi fer el mateix...

Via: Marketing Directo

Don Corleone felicita el 2012

Pot semblar estrany però us juro que és així: Don Vito Corleone m'ha desitjat avui un feliç 2012.

Ho ha portat a terme via Facebook sabent com sap (ho explico en el meu perfil de la xarxa social), que la trilogia d'El Padrí, dirigida per Francis Ford Coppola ocupa un lloc destacat en el meu particular univers cinematogràfic.

Així doncs Don Vito m'ha fet, a la seva manera i com si jo fos el cantant Johnny Fontane (l'alter ego fictici de Frank Sinatra, creació malèvola de  Mario Puzo) una proposta d'aquelles que no es poden refusar: que el 2012 sigui un any feliç.

Els números de la macro i de la microeconomia no quadren ni amb fum de sabatots, hem vist reaparèixer l'espectre d'Aznar i , per si no n'hi havia prou,  el líder de Mojinos Escocios -El Sevilla- dissertava aquesta matinada per RNE sobre filosofia estoica.

Hi ha, per a tant, símptomes evidents que el món s'enfonsa...

Toco de peus a terra i soc molt escèptic respecte al nivell de felicitat personal i col·lectiva que ens podran aportar els propers 365 dies però si el capo di tutti capi ho ordena estic disposar a reconèixer que aquest serà un any d'exultant satisfacció. No em vull despertar amb el cap guillotinat del meu gos dins el llit com el del pura sang favorit del productor  Jack Woltz. No desitjo tastar els mètodes convincents del sempre amable i fidel consigliere Tom Hagen.

Així doncs no m'hi puc negar, però sigueu sincers i reconeixeu amb mi que tot plegat és molt i molt inquietant...