divendres, 29 d’abril de 2011

Una portada per a republicans


God save the Queen”. Aquest “Déu salvi a la Reina” no sempre és compartit per tots els britànic i per això, en un dia tan especial com avui, el del casament de Guillem i Caterina, la versió digital del diari The Guardian, proper als laboristes, ha tingut un detall pels lectors republicans. A la portada principal del web, farcida de temes sobre les noces dels nous ducs de Cambridge, un botó a la dreta que diu “Republicans, cliqueu aquí” permet accedir a una nova portada que parla del món real i no pas del reial: la guerra civil a Líbia, els incidents a Uganda, els morts pels tornados al sud dels Estats Units i, fins i tot, el descontentament de Cristiano Ronaldo amb les tàctiques de Mourinho contra el Barça.

I no tan  sols això, el mateix diari ha obert un blog - Not the royal wedding blog- amb noticies al minut sobre tot allò que no té relació amb el conte de fades viscut a Londres.

dijous, 28 d’abril de 2011

Un Audi A7 de cartolina



Taras Lesko és un dissenyador gràfic i director creatiu que ha dedicat, per encàrrec d'Audi Amèrica, 245 hores en la construcció en cartolina d'un model a escala de l'Audi A7 2012. La rèplica mesura 1,21 metres i consta de 751 peces úniques fetes a partir de 285 fulls  seguint les fotografies i plànols originals de l'A7 procedents d'Alemanya.  L'equip emprat ha estat una impressora làser, dos plòters, cola i un cúter.

El model es pot veure aquests dies exposat a la New York Auto Show.




A7 Papercraft at the 2011 NY Auto Show from Taras Lesko on Vimeo.


Lesko exerceix el disseny professional des de l'any 2003 però, a més dels seus treballs en 3D en paper per diferents empreses també fa obres personals com ara aquest autoretrat. Sens dubte és tot un artista.




Big headed dance from Taras Lesko on Vimeo.

dimarts, 26 d’abril de 2011

Papallones imperials

L'amic i entomòleg Alfons Dolsa m'envia aquesta foto de la senyoreta  guarnida de manera encantadora amb mil papallones. M'explica que el dissenyador del tocat es va inspirar en la Danaus plexippus, una espècie típicament americana que fa una migració des de Mèxic fins a Canadà.

Ningú pot posar en dubte la bellesa del lepidòpter americà si no fos per un petit problema: la senyoreta en qüestió, molt present a la premsa rosa,  pertany a la reialesa britànica, concretament es tracta de la princesa Beatriu de York  -filla del príncep Andreu i de Sarah Ferguson- que l'any 2008 va lluir aquest tocat dissenyat per l'irlandès Philip Treacy en el casament de Peter Phillips i Autumn Kelly.

"Si els del diari The Sun arriben a descobrir l'origen americà de les papallones haurien matxucat sense pietat a la dama", comenta irònicament el director del Museu de les Papallones de Catalunya.

Clar que per molt americana que sigui, la Danaus plexippus va ser batejada el 1874 per Nahuel L. Parada amb el  nom comú de papallona monarca en honor del rei Guillem III d'Anglaterra perquè segons va deixar escrit “és una de les nostres papallones més grans i cobreix un vast domini” (Wikipedia dixit).

Coses de l'imperi...

Foto: Press Association

diumenge, 24 d’abril de 2011

Street View i la senyora i la nena per terra

L'Street View, el servei que lligat amb Google Maps i amb Google Earth proporciona imatges panoràmiques de 360 graus a nivell de carrer, és una valuosa eina per identificar i descobrir indrets, però també ha donat lloc a llargues polèmiques sobre qüestions relacionades amb la privacitat. S'han produït conflictes judicials a diferents països per la captura de dades de xarxes wifi privades, però també episodis curiosos com ara l'aparició de cadàvers a imatges preses pels vehicles de Google a carrers de Brasil, el cas d'una nena que a Londres es va estirar a terra fent-se passar per morta o fins i tot la demanda contra Google efectuada per una japonesa perquè a la imatge de casa seva hi apareixia en el balcó roba íntima penjada a assecar.

Avui, navegant amb l'Street View pel passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols he pogut descobrir aquesta seqüència innocent però també curiosa: la d'una dona que travessa un pas de vianants amb una criatura agafada de la ma i que- qui sap si per l'emoció de veure passar el vehicle amb les càmeres de Google- acaba mig per terra collint a la nena.




dissabte, 23 d’abril de 2011

Mocs periodístics



Amb la galipàndria al damunt però sempre al peu del canó. Així és de dur el periodisme. Al carrer, en un ambient gelat i en un directe davant la càmera el regalim nassal no queda gaire estètic però tot sigui per la noticia.

divendres, 22 d’abril de 2011

Una pipa en pau


Un vell, divertit i contundent anunci televisiu que ara toparia amb les limitacions legals imposades a la publicitat del tabac. El concepte és clàssic: una bona pipa s'ha de poder fumar en un ambient relaxat... al preu que sigui.

L'espot dirigit per Peter Levelle l'any 1985 forma part d'una sèrie d'anuncis de l'agència britànica Collett, Dickenson, Pearce (CDP) per la marca Condor. El lema era el següent: “Res ha de pertorbar aquest moment Condor”.

Via: Llista EnCatalà

dilluns, 18 d’abril de 2011

Cor trencat, anell en venda


Fa uns anys, els bombers van haver de rescatar a Roses una noia que havia quedat atrapada a la finestra del lavabo en intentar recuperar un anell que li havia caigut pel celobert. El valor sentimental de l'anell devia ser gran, però la finestra era massa petita i el cos va quedar bloquejat fent impossible que la víctima podés anar endavant o endarrere. Finalment, els esforçats bombers van optar per tirar a terra l'envà de la finestra, alliberant així a la noia, que va sortir d'aquesta incomode situació camí de l'hospital amb ferides lleus a cames i braços.

Una història més agraïda la va protagonitzar un ecologista neozelandès que mentre practicava tasques de neteja a la badia de Wellington va perdre dins l'aigua l'anell de casament. L'home es va entossudir en recuperar la peça i fruit d'aquesta perseverança setze mesos més tard el va recuperar en el fons del mar equipat de submarinista i guiant-se per les coordenades d'un GPS.

Molt més temps, exactament trenta anys, va haver d'esperar una parella de nord-americans per recuperar l'anell que el noi li havia regalat a la seva xicota. Els dos enamorats ho van voler celebrar amb un bany a la platja i al sortir de l'aigua ella havia perdut l'anell. Tres dècades més tard, un jove va pescar un tauró a la costa de Florida i, en obrir-lo en canal, va aparèixer la preuada peça que, gràcies a la inscripció que hi havia gravada al seu interior va poder ser retornada a la propietària.

Una quarta història amb final feliç el va protagonitzar una viatgera que va perdre l'anell durant un vol comercial entre San Francisco i Hong Kong.   En aquest cas es tractava d'una autèntica joia amb diamants de deu quirats  valorada en cinc milions de dòlars i i donada aquesta raó de pes, el personal tècnic de l'aeroport de Taipei, on havia fet escala l'aparell,  va desmuntar tots els seients de primera classe fins a localitzar l'anell.

Tirar un envà a terra, fer obsessives immersions sota l'aigua, cercar un tresor dins un tauró o desmuntar els seients d'un avió són algunes de les coses insòlites que s'han fet per recuperar un anell.

Però a l'apassionant món de la parella quan l'amor es fa fonedís com un trist glaçó de gel abandonat al sol, el petit cèrcol d'or, d'argent o, si voleu, de pedres precioses que un dia més o menys llunyà va ser símbol d'utòpic amor etern perd tota la seva significació. I en temps de crisi, la del cor  i la de la butxaca, l'opció més pràctica pot ser la que recomana aquest anunci que es pot veure actualment en alguns dels busos que circulen per Mataró:

El hombre de tu vida ya está fuera de tu vida? ¡Vende!

No es pot dir que aquests oportunistes compradors d'or exhibeixin una publicitat precisament elegant amb la noia aixecant el dit del mig, però tractant-se de l'extremitat articulada que també es coneix com a dit del cor, la cosa, permeteu-m'ho dir,  no deixa de tenir la seva gràcia.



Foto: bea / llista EnCatalà

diumenge, 17 d’abril de 2011

El diari Olé segons l'As

Empat en el Madrid-Barça (1-1) i el diari As.com publica avui un recull del que escriu als seus webs la premsa esportiva de diferents països:

Això és el que segons el diari madrileny diu l'argentí Olé:

I això altre és el text original d'Olé:

Busqueu-hi les tres paraules diferents. 

Via: Malaprensa

dimecres, 13 d’abril de 2011

La mà de Ferrusola i el nas de Duran


El vot de la socialcristiana Joana Ortega en la consulta barcelonina de diumenge sobre la independència s'ha convertit en una mena de culebrot. Primer, la vicepresidenta del govern català opta per votar d'amagatotis, és a dir lluny de les càmeres i dels flaixos, tal i com van fer el president Mas i Jordi Pujol, i, a més, es nega a fer públic el sentit del seu vot, adduint el gran clàssic que no hauria de ser d'aplicació pels polítics: que el vot és secret. 

Dilluns, el cap de Joana Ortega a les files d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida assegura que la vicepresidenta ha votat “no” complint fil per randa l'ideari del partit consistent en defensar una Espanya confederal i no pas un estat català. En aquestes declaracions a TVE, Duran, sempre tant mesurat i cavaller, perd una mica els papers quan, a més de revelar el secret d'Ortega, afegeix que ho fa “perquè m'ha donat la gana, així de clar”. Això si, matisa que disposa del permís de la vicepresidenta per explicar que la famosa papereta era un “No”.  

Ahir però Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, entra en acció en una tertúlia de Catalunya Ràdio, i assegura desenfadadament que Duran Lleida “pot dir el que li doni la gana” sobre el vot d'Ortega. I etziba el següent: “Jo em jugo la mà dreta que ha votat que sí”.

La cosa però, no acaba aquí. El darrer capítol -fins ara- l'han protagonitzat el líder d'Unió Democràtica assegurant que ell no menteix i el president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol Ferrusola defensant que Joana Ortega té perfecte dret a mantenir en secret el seu vot.

En resum, una de dues: o tenim a una Ferrusola convertida en la manca de Lepant  o a un Duran Lleida socialcristià amb el nas llarg de mentider i per a tant de pecador (Déu l'agafi confessat).

I ens pensàvem que trobaríem a faltar els episodis surrealistes del tripartit!

Amb aquest bipartit també estarem ben entretinguts!

Foto: Ortega i Duran i Lleida en un comitè de govern. / Roberto Ramos

dilluns, 11 d’abril de 2011

Farmaciola contra la crisi



Anuncis escoltats a la ràdio:

Prenent una ampolla diària de XXX tindràs una memòria d'elefant”.

Amb YYY dono el màxim tot el dia”, diu ell. “Doncs a mi – assegura ella- m'activa, em fa pujar l'ànim

ZZZ l'estimularà i li farà augmentar les ganes d'estar amb la seva parella

O Sigui que si hem de fer cas a aquesta publicitat miraculosa,  amb un còctel de XXX+YYY+ZZZ deixarem de tenir una miserable  memòria de mosquit, abandonarem el cor de gallina per anar a tota llet que fa baixada i convertirem els llençols en l'escenari d'un festival de luxúria.

Tot plegat em recorda un gag que fa un temps va popularitzar l'actor José Luís Gil en el programa d'humor de Cuatro Saturday Night Live. La cosa -veure el vídeo de dalt - anava de dos medicaments per fer front a la crisi:  Melasuda -un fàrmac per anestesiar la consciència, per exemple, dels financers i dels banquers- i Keosden, idoni per alterar la percepció de la realitat als pacients ofegats per les hipoteques i ajudar-los a enviar-ho tot a la merda.

Com que els mítics brots verds anunciats el 2009 per la ministra Elena Salgado no acaben de treure nas, aquí teniu un parell de farmacioles aptes per fer pujar l'anim d'aquesta societat destrempada tant de butxaca, com d'esperit, com, si m'ho permeteu, d'entrecuix.





dimarts, 5 d’abril de 2011

Nàdia Ghulam, un acolliment singular


AD' Iniciatives Socials ha complert quinze anys treballant a favor dels nens i dels adolescents desemparats, en risc social i amb trastorns personals i promovent els processos d'acollida temporal familiar i d'adopció, la intervenció comunitària amb centres oberts, casals, acompanyaments a l'escolaritat,  acolliments residencials (CRAE Seone)  i programes de formació i d'inserció laboral pels joves.

Tot plegat matèria delicada per una tasca ingent i necessària portada a terme per un equip de professionals del camp social que treballen amb l'ajud de voluntaris i entitats col·laboradores i amb convenis establerts amb la Generalitat i amb altres organismes públics.

Diumenge, aquesta associació sense ànim de lucre va celebrar a Girona el seu quinzè aniversari amb un acte que va tenir com a convidada especial  a la jova afganesa Nàdia Ghulam, protagonista i coautora del llibre “El secret del meu turbant” (premi Prudenci Bertrana 2010).

Desprès de quatre anys de convivència, els seus pares d'acollida, un metge i una psicòloga residents a Badalona, van poder explicar l'experiència que comporta acollir a casa una noia procedent d'una societat tant diferent, una persona castigada, tant a nivell físic com psicològic, per les circumstàncies de la guerra i per la duresa de les tradicions. Una decisió valenta i una prova de foc superada amb èxit tal i com van corroborar tant els pares com la pròpia Nàdia.

La seva història, explicada en el llibre escrit junt amb la periodista Agnès Rotger, comença amb vuit anys d'infància feliç a Kabul fins que el 1993 una bomba destrossa l'habitatge familiar, li esmicola el present i li marca el futur. Passa sis mesos en coma en un hospital de la capital afganesa i, amb el rostre desfigurat per les cremades, ha de ser sotmesa a tot un seguit d'operacions. Entrarà catorze vegades al quiròfan, les darreres a Barcelona, però, enmig d'aquest procés hi ha la lluita diària per la supervivència de la família. La barbàrie de la violència la segueix colpejant: el germà desapareix assassinat pels sicaris d'algun senyor de la guerra, el pare pateix una demència i els talibans imposen finalment una pau en la qual les dones perden tots els drets fins i tot la possibilitat de treballar fora de casa per poder sobreviure. Moltes d'elles, que han quedat soles, moren de fam.

La Nàdia, als onze anys, ha de fer el cor fort i adoptar, sota la roba masculina, la personalitat de Zelmai, el germà mort.  D'aquesta manera, disfressada d'home durant deu anys, podrà aportar els aliments necessaris perquè la mare i les seves dues germanes puguin tirar endavant.  Treballa cuidant bestiar, estudia l'Alcorà, fa d'ajudant d'una mesquita de Kabul, fuma haixix amb els talibans i, sobretot, pateix perquè ningú descobreixi la noia que s'amaga sota el turbant. Una disfressa que amb l'edat es fa cada vegada més difícil de mantenir. “Com és que no et creix la barba?, em preguntaven els nois”.

Als setze anys, després de la caiguda dels règim talibà, Nàdia por tornar a l'escola però interpreta durant força temps més el personatge de Zelmai fins que opta per abandonar la disfressa i , gràcies a la mediació de l'Associació per els Drets Humans a l'Afganistan (ASDHA), dirigida per Mònica Bernabé, ex-periodista d'El Punt, i a la fundació Cirujanos Plástikos Mundi pot viatjar a Barcelona, on serà novament operada i trobarà la seva actual família d'acollida.

Ara, quatre anys després, la Nàdia, protagonista d'aquesta singular història de superació,  és feliç. Té dues famílies, la d'aquí (amb germana catalana inclosa) i la d'allà, ha estudiat informàtica i un mòdul professional d'integració social, parla català i castellà, i pot ajudar a la seva mare i germanes enviant-los diners. Ja ha viatjat alguna vegada a Afganistan i la seva idea és més endavant retornar-hi per aportar el seu gra de sorra a tirar endavant el país.

El seu pare d'acollida explica que ell abans era poc partidari de l'acolliment i de les adopcions però que aquesta experiència amb la Nàdia l'ha fet canviar completament d'opinió. “Tots plegats ens hem enriquit mútuament. Som millors”.        


- Campanya d'acolliments familiars AD' Iniciatives Socials

Foto: Nàdia amb els seus pares d'acollida. / David Borrat / El Punt

dilluns, 4 d’abril de 2011

El sac culer fa goig però encara no és ple

Dissabte de glòria. Patacada sorpresa de l'Sporting de Manuel Preciado al Madrid de Mourinho (0-1) i triomf treballat  (gran Valdés!) del Barça a casa del Vila-real (0-1). El coixí ja és de vuit punts i el portuguès inefable ja dóna pràcticament per perduda la lliga. Resten vuit partits i per a tant, amb les matemàtiques a la mà, encara no hi ha res decidit, però la revenja de Preciado ha fet mal a la casa blanca i demà, amb aquests ànims, els toca el Tottenham.

A la culerada hi ha optimisme i es dispara el sentit de l'humor. Un amic internauta, que en aquestes circumstancies gaudeix mirant els comentaris dels lectors dels webs esportius, m'envia la següent perla que ha trobat referida al Madrid:

Hoy "Galerías Preciados". El martes "El Corte Inglés" !!!!!  

Circula també per la xarxa una prova de portada de la que podria ser la propera exclusiva de la premsa del cor:


Conyes al marge, més val que prevalgui la prudència predicada per Guardiola i s'imposi la saviesa popular: no diguem blat, que no sigui al sac i ben lligat o, si voleu, no diguem que és cigró, si no el tenim dins del sarró.