Pancartes, gols i marxisme

Matí plàcid de diumenge després d'un dissabte marcat per la política i els gols. El PP va treure ahir a passejar banderes i pancartes contra Zapatero, vestint de “rojo y gualda” el centre de Madrid. Gràcies a ETA es senten més a prop de La Moncloa, però, com és habitual, a l'hora de fer números alguna calculadora torna a fallar. La d'Esperanza Aguirre diu que hi havia 2.125.000 manifestants, la del Govern socialista assegura que la dreta pancartera va aplegar 342.000 persones i la d'El País manté que eren només 337.000. Els d'El Mundo s'estimen més no comptar.

Com sempre, les discrepàncies es centren en l'espai ocupat per la manifestació i en el nombre d'individus per metre quadrat. Els entesos en la matèria – una especialitat com qualsevol altra- asseguren que quan una manifestació no pot avançar és perquè hi ha quatre persones concentrades per metre quadrat. Però 2 més 2 no són 4. Força vegades una mani s'atura cada dos per tres perquè els que porten la pancarta principal saben que a la política qui es mou més del compte no surt a la foto. I són molts els que hi volen sortir.

Mentre els del PP tornen a casa desfogats per una estona, coincideixo en un sopar amb un amic que feia temps que no veia. És, amb majúscules i sense cap mena de dubte, l'amic-marxista-leninista. Per ell no ha caigut ni el teló d'acer, ni el mur de Berlín, ni l'aureola de Castro. Es manté ferm en les seves conviccions revolucionaries i no em costaria creure que durant cada episodi de plaer acompanyés l'orgasme, puny enlaire, cantant La Internacional.

Ha tingut, això sí, èpoques de tot. Va passar pel PSC, pel PSUC, pel Partit dels Comunistes de Catalunya i ara em diu que acaba de participar en la refundació del Partit Comunista d'Espanya (Marxista-Leninista).

El seu és un itinerari cap a la militància grupuscular, però s'ha de reconèixer que ho fa amb cor i ànima i, per damunt de tot, amb disciplina. En una de les seves visites a Cuba, es va quadrar davant Fidel i li va dir: “¡A sus ordenes, mi Comandante!”. L'heroi de Sierra Maestra encara es deu estar preguntant quin cony era aquell català tant disciplinat...

Ell, que és d'origen indiscutiblement burgés, és també l'arquetip del marxista cabrejat i al llarg del sopar despotrica contra la democràcia formal, contra els partits de l'esquerra burgesa, contra els sindicats desmobilitzadors, contra la premsa neoliberal, contra els moviments assemblearis, contra els anarquistes, contra Trotsky, contra les ONG que fan la feina als governs i contra els obrers que han perdut l'orgull proletari i l'esperit de lluita de classe d'altres èpoques.

Escoltant-lo, penso que actualment el que desitgen els treballadors no és llegir El capital sinó tenir-lo a la butxaca per pagar la hipoteca. És la trampa i la gràcia del capitalisme.

L'amic marxista leninista inclou en el seu discurs dos conceptes que fins ara no li havia sentit a dir:

a) Que en la merda de món actual, tenir fills és un exercici d'egoisme (ho diu ell que en té quatre).

b) Que quan juguen el Barça i el Madrid, el millor resultat és un empat perquè d'aquesta manera es desgasten mútuament els poderosos.

També assegura que no hi ha cap motiu per riure, però observo que durant el sopar somriu diverses vegades com si fos conscient d'estar reinterpretant, una vegada més, el paper del bon revolucionari. Es posa, això si, seriós quan algú li recorda que en el Tercer món, malgrat la misèria, es fan bons tips de riure.

En mig d'una conversa que té molt de monòleg, l'amic marxista-leninista té temps de fotre de tant en tant un cop d'ull a la tele muda del menjador on, per gentilesa de La Sexta, els jugadors blancs i els blaugranes suen la cansalada donant un espectacle francament divertit. La cosa acaba amb empat a 3 gols gràcies al hat trick del gran Messi i el nostre entranyable revolucionari plega veles amb la satisfacció d'haver contemplat el desgast de dos clubs megacapitalistes.

Li desitjo salut, em diu que sí, que molta salut, i afegeix, amb cara de pomes agres, que ja sap que a l'època actual és molt difícil trobar adeptes per fer la revolució. Tot i això afegeix que per provar-ho que no quedi. Em reservo una resposta fastigosament burgesa per no incitar un nou debat, però estic convençut que el veí de casa, que ha de fer dues feines per arribar a final de mes, no seguiria el camí del Che ni encara que li oferissin un 4x4 amb GPS.

Ens diem apa siau mentre algú ha posat TV3 on s'han de conformar amb oferir a la seva audiència un resum del Barça-Madrid. Per una vegada, “La nostra” no tenia els drets del partit i durant les dues hores han emès una pel·lícula titulada “Els blancs no la saben ficar”. Sentit de l'humor no els manca als programadors de TV3. Llàstima que Van Nistelrooy i Sergio Ramos hagin demostrat que contra el Barça no han perdut la punteria.

Com diria l'amic marxista-leninista, l'opi del poble és així.


Dibuix: Davila / El Faro de Vigo

Espinàs, la velocitat feta escriptura

Josep Maria Espinàs va complir ahir 80 anys i ho va celebrar presentant un nou llibre amb retrats literaris i anècdotes de sis escriptors -sis patums- que ell ha conegut: Salvador Espriu, J.V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep Maria de Sagarra. L'obra, editada naturalment per La Campana, porta per títol "Relacions particulars" i tots aquells que ja han tingut ocasió de llegir-la asseguren que és un dels millors treballs d'Espinàs.

El treball és precisament un dels conceptes que causen vertigen quan es resumeix amb números la producció d'aquest senyor de Barcelona, de qui, un jove escriptor explica a cau d'orella que només li falta el salakof per semblar un oficial anglès a l'Índia : 80 llibres (un per any, suposant que hagués començat a escriure al mateix moment de treure el caparró al món) i un article diari a la premsa des de fa ni més ni menys que 31 anys, primer a l'Avui i després a El Periódico. Tot plegat, no cal dir-ho, escrit amb la Olivetti, que per alguna cosa la veterania és un grau i la informàtica una vulgaritat.

Deixant a banda les novel·les, els llibres de viatge i les obres de divulgació, són tantes les columnes periodístiques posades una darrera l'altre, que el propi autor ha calculat que se'n podrien editar 170 volums de 220 planes cada un.

L'obra complerta de Josep Pla consta de quasi mig centenar de llibres, per la qual cosa, comparativament, en el cas d'Espinàs podem dir que estem davant un dels autors més prolífics i més llegits en llengua catalana.

Però és que a més de tot això, l'home encara ha tingut temps de participar en la fundació d'Els Setze Jutges cantant i gravant peces d'en Brassens, d'escriure l'himne del Barça, de supervisar originals a La Campana ma a ma amb les germanes Martí, de fer viatges a peu per aquests mons de Déu i de compartir àpats amb els talents de la seva editorial regalant-los improvisats poemes escrits entre els postres i el mig whisky en el menjador de can Lázaro, al carrer Muntaner, prop de l'editorial.

A la seva crònica publicada en El Punt, l'amic i col·lega Manuel Cuyàs explica que en el darrer llibre d'Espinàs, que descriu com “el gran regal d'aniversari d'un clàssic”, apareix aquesta cita de Josep Pla:

“Per arribar a escriure alguna cosa que tingui un cert sentit cal haver escrit moltíssim”

Tal vegada, l'homenot de Palafrugell tenia raó, però pels que ens dediquem amb modèstia a trenar paraules intentant vestir un discurs mínimament coherent, ens manquen hores o trampes de l'ofici per seguir el rastre deixat per Pla i Espinàs, dos autèntics -si se'm permet l'expressió- velocistes de l'escriptura.

Postdata: En el seu llibre, Espinàs recorda les visites a casa de J.V. Foix. El poeta tenia per costum oferir bombons, però ho feia d'una manera “reglamentada”. Dos per l'Espinàs i un per l'editora Isabel Martí. En canvi, amb una mica de sort, en Jaume Vallcorba, fundador de Quaderns Crema , aconseguia explotar la generositat de Foix rebent tres bombons i un whisky.

Parlant de la xocolata, gent que coneix a l'autor de “Relacions particulars” em comenta que Espinàs té un concepte peculiar de la cultura gastronòmica. Per ell, la xocolata “civilitzada” és només la que porta llet, mentre que aquelles delicioses barres amb el 70, 80 o 90 per cent de cacau no són rés més que un producte natural que un bon dia va travessar l'Atlàntic i va entrar al supermercat.

Foto 1: Josep Maria Espinàs a la presentació del nou llibre. J. Ramos / El Punt

Foto 2: Espinàs a coll de Camilo José Cela en un moment divertit del seu viatge pel Pirineu Lleidatà.

El Mundo i les vagues de fam

Recupero (via Escolar.net) aquesta portada d'El Mundo del dijous 31 de maig del 1990. El diari de Pedro J. reprodueix una foto terrible del membre dels GRAPO Fernando Fernández, que aleshores feia vaga de fam junt amb altres presos d'aquest grup per exigir al govern de Felipe González el fi de la política de dispersió dels terroristes per diferents centres penitenciaris, així com l'amnistia.

El peu de la foto diu el següent:

En España, en 1990

Esta imagen no procede de los archivos de los horrores del nazismo ni de ningún campo de refugiados del Tercer Mundo. Esta fotografía ha sido tomada hace muy pocos días en un hospital español y corresponde al "grapo" Fernando Fernández. Las bandas que unen sus esqueléticas extremidades a la cama son las ligaduras que le mantienen atado al lecho, para impedir que se desprenda de la alimentación forzosa. El Mundo considera que esta es una forma de tortura y que ningún ser humano merece tan indigno trato cualesquiera sean sus delitos. Según fuentes próximas a sus defensores, otros 17 reclusos se encuentran en un estado similar.

En el seu blog Apuntes del natural, el periodista Javier Ortiz, en aquell moment cap de redacció d'El Mundo i autor d'aquell peu de foto, explica que unes hores abans de ser publicada la portada, el text que acompanyava la imatge va provocar una certa discussió:

“No fue una decisión unánime. Tampoco sencilla. Varios miembros de la Redacción, en particular de la sección de Nacional, se indignaron con nosotros. La discusión más dura no fue sobre la publicación de la foto, sino sobre el pie que la acompañaba.”

Finalment, tant la fotografia proporcionada per l'advocada Paca Villalba (una imatge que, per cert, fa pensar molt amb la d'Iñaki De Juana publicada a The Times) com el peu de foto van rebre el vist i plau del director Pedro J. per ser publicades.

Aquell mateix dia, El Mundo va fer el següent editorial:

Una forma de tortura

La doliente imagen del grapo Fernando Fernández, convertido ya en despojo humano, apurando las últimas semanas, tal vez los últimos días de su vida, ocupa hoy un sitio destacado en la portada de El Mundo. Un horror que vale más que mil palabras y que aspira ser un aldabonazo en la sensibilidad de una sociedad indiferente al dolor ajeno, a veces demasiado pendiente de la condición política de estos seres humanos. Pero la imagen pretende ser, sobre todo, un toque de atención a la conciencia del Gobierno, pasivo ante el tremendo problema y esquivo a la hora de asumir responsabilidades. Porque le concierte, y mucho, lo que muestra descarnadamente la foto, por más que el ministro de Justicia Enrique Múgica se empeñe en decir que el Ejecutivo no tiene nada que ver con la muerte de los grapos en huelga de hambre. Al Estado, en última instancia, le interesa fijar en su retina el lastimoso estado del preso y reparar, sobre todo, en las gruesas correas con las que está atado de pies y manos a la cama. Una forma de tortura que no merece ni Fernando Fernández –un terrorista con un siniestro historial delictivo a sus espaldas– ni ninguna otra persona, independientemente de los delitos que haya podido cometer.»

Tres dies més tard, el diumenge 3 de juny del 1990, Pedro J. Ramírez va publicar una article titulat Prohibido suicidarse en primavera, en el qual reclamava al govern socialista “una sortida humanitaria” a la situació de Fernando Fernández.

“Espero que la espantosa imagen, propia de una mazmorra medieval, que divulgamos el jueves golpee la conciencia del gobierno o al menos despierte de su bien cebado letargo a nuestra clase intelectual. Es moralmente inaceptable que en nuestro país, en la España democrática, civilizada y desarrollada del fin del milenio, se pueda tratar a un ser humano de la forma en que denuncia esa fotografía de un hombre consumido hasta los huesos a quien se mantiene atado de pies y manos al lecho con el fin de prolongar por decreto su agonía. (...)

Es irrelevante, pues, a estos efectos, que el hombre de la foto, Fernando Fernández, pertenezca a una banda fanatizada como el GRAPO, capaz de cometer horrendos crímenes -lo que en justicia le ha deparado ya una severa pena de privación de libertad-, y el que su huelga de hambre sea un instrumento de presión, si se quiere de chantaje, para forzar al Gobierno a cambiar una política de dispersión carcelaria tan discutible como legítima. Todo eso es accidental. Nunca, en ningún caso, bajo ninguna excusa, pretexto o circunstancia, puede un ser humano violentar la dignidad de otro hasta el extremo de amarrar lo que ya es poco más que un esqueleto a un somier para mantenerle artificialmente vivo.

Es posible que lleve razón el jefe de Gobierno en su desahogo de la noche del miércoles, y que en política no sea conveniente expresar los sentimientos -de ahí que, en buena lógica, haya cada día más ciudadanos que la consideren una actividad ruin y desalmada-, pero una cosa es no expresarlos y otra carecer de ellos. Si este equipo ministerial, nominalmente de izquierdas, es capaz de sentir aún un mínimo de compasión ante el drama de quien camina hacia la muerte como última protesta al servicio de su causa perdida, debe pasar cuanto antes a la acción. No se trata de ceder a las pretensiones de los grapo, sino de buscar una salida humanitaria que reemplace a esas terribles ligaduras. (...)”

Com succeeix a les pel·lícules amb transfons històric, aquest és el desenllaç dels personatges protagonistes de la trama:

• El grapo Fernando Fernández va sobreviure la vaga de fam i va sortir en llibertat el 1993 després de 13 anys de reclusió.

• El govern de Felipe González va mantenir la política de dispersió i l'alimentació forçada dels presos fins que el febrer del 1991 la direcció del PCE (r) va ordenar als detinguts del seu braç armat que abandonessin l'estratègia de la vaga de fam, al considerar que no havia permès assolir cap dels objectius previstos.

• Com a resultat de les successives vagues portades a terme des de l'època del govern de la UCD, alguns presos dels GRAPO van patir greus problemes de salut, fins arribar en algun cas, com el de José Manuel Sevillano, a la mort.

• El 27 de març del 1990, el grup terrorista va assassinar al metge de l'Hospital Miguel Servet de Saragossa, José Ramón Muñoz Fernández, al considerar-lo com un dels responsables de l'alimentació forçada dels presos.

• El Govern Aznar va obrir un procés de negociació amb els GRAPO, però va fracassar.

• El 6 de febrer del 2006, l'organització terrorista va intentar segrestar a Saragossa a l'empresari Francisco Colell. En el tiroteig, va resultar morta la seva muller Ana Isabel Herrero i ell en va sortir greument ferit.

• Pío Moa, antic membre fundador dels GRAPO ha fet un viatge des de l'extrema esquerra fins a l'extrema dreta i ara és un escriptor revisionista de la Guerra Civil Espanyola i un dels personatges destacats de la Brunete Mediàtica amb el seus escrits a Libertad Digital.

• Pedro J. , que abans reclamava una solució humanitària pels terroristes en vaga de fam, ara ja no es mostra tan preocupat pels drets humans. En el seu article de diumenge a El Mundo sobre la concessió de presó atenuada a De Juana Chaos, el periodista acusava a Zapatero d'haver “picado como un pardillo en el anzuelo de este caníbal inmisericorde”, i en un editorial, el diari sostenia que el govern socialista ha “cedit davant un xantatgista”.

Les marques blanques del PP

En el comentari de diumenge, em referia a l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i al Fòrum d'Ermua com a “marques blanques” del PP. Aquest concepte segur que no agrada ni a uns ni als altres, però és el que es pot deduir com a simple observador de l'actualitat. La COPE i El Mundo marquen estratègies i fan d'altaveus, les dues organitzacions “independents” convoquen les manifestacions i el Partit Popular intenta apropiar-se el carrer rememorant els temps passats de “la calle es mia” de Fraga Iribarne.

Aquesta simbiosi, aquesta divisió del treball per assolir un objectiu desitjat per tots ells (el retorn dels conservadors a La Moncloa) és tan evident que ja ni ho amaguen els màxims càrrecs. El secretari general del PP d'Àlaba, Iñaki Oyarzábal acaba d'anunciar que a les properes eleccions municipals, el president del Fòrum d'Ermua, Mikel Buesa ocuparà un lloc simbòlic a la llista del Partit Popular a l'ajuntament de Vitòria. Segons Oyarzábal, Buesa “tenia interès en donar suport a la candidatura d'Alfonso Alonso”, mentre que el candidat a la reelecció com a alcalde de Vitòria “ha volgut comptar amb ell perquè és una persona simbòlica pel que representa”. El secretari general del PP Àlaba ha assegurat que Buesa , catedràtic de Ciència Econòmica a la Universitat Complutense de Madrid, “entén que la millor manera de defensar la llibertat és fer-ho mitjançant les candidatures del Partit Popular”.

No sé com valoraria el seu germà, Fernando Buesa, aquesta via dretana per salvaguardar la llibertat. Fernando, assassinat per ETA el 22 de febrer del 2000, era un dels homes forts del socialisme basc i, entre altres càrrecs, va ser vice-lehendakari i conseller d'Educació del govern de coalició integrat pel PSE-PSOE i el PNB. Una de les seves tasques va ser impulsar la integració de les ikastoles en el sistema educatiu públic i concertat basc, uns centre d'ensenyament en llengua basca que mai no han estat ben vistos pel PP. D'altra banda, la Fundació Fernando Buesa, presidida per la vídua del dirigent socialista, va criticar durament al govern Aznar quan a les eleccions del març del 2004, TVE i Telemadrid van programar, per sorpresa, durant la jornada de reflexió, el documental “Asesinato en febrero”, que comença amb l'atemptat en el que van morir Buesa i el seu escorta.

“No podem admetre, ni acceptar, que la memòria de dues víctimes del terrorisme etarra s'utilitzi de manera sectària (...) amb l'objectiu de desviar l'atenció davant la reivindicació pel terrorisme islàmic dels gravíssims atemptats patits a Madrid dijous passat”, deia un comunicat difós per la Fundació.

Un ús sectari que des d'aleshores ha estat eina habitual en la manera de fer política del partit que tant admira Mikel Buesa.


Foto: En primer terme el president de l'AVT, Francisco José Alcaraz i al darrera Mikel Buesa, durant una concentració feta a Madrid contra la presó atenuada concedida a De Juana Chaos. /EFE

Cas De Juana: la flama al carrer

Es deia dues vegades Esteban:

Esteban Esteban Nieto.

Era un etarra i va matar a 21 persones. Va ser detingut el 1987 i el van condemnar a 3.150 anys de presó, una sentencia que va portar afegida un drama familiar. El seu germà Leo Esteban va morir a conseqüència de les greus ferides patides en un accident de tràfic quan tornava de visitar-lo al centre penitenciari de Puerto de Santa María. Vint-i-una intervencions quirúrgiques no van ser suficients per salvar-li la vida. Un dany colateral més de la política de dispersió.

El 7 d'abril del 1999, la Direcció General d'Institucions Penitenciaries va decidir treure de la presó a aquest membre del Comando Madrid i deixar-lo tornar a casa. Patia una greu malaltia que el va portar a la mort el 26 de setembre d'aquell mateix.

El cas d'Esteban Esteban Nieto no és únic. Hi ha una vintena més d'etarres que han estat posats en llibertat a Espanya i a França durant els darrers quinze anys per greus problemes de salut.
I encara que el PP no en vulgui ni sentir a parlar, una desena d'ells van ser expresonats pel govern de José María Aznar, entre 1997 i 1999, sense que a cap partit de l'oposició ni a les víctimes del terrorisme se'ls acudís convocar una manifestació de protesta.

Quina diferència hi ha amb el cas d'Iñaki de Juana Chaos?

Tres de clares:

- De Juana ja ha complert la seva pena de presó per actes terroristes i ara només estava entre reixes per un delicte d'amenaces “genèriques” i “no terroristes” comés amb la publicació a la premsa de dos articles d'opinió (tres anys de presó, segons recent sentencia del Tribunal Suprem, dels quals només li queda un per complir).

- A De Juana, el govern Zapatero no l'ha posat en llibertat en aplicació del tercer grau per raons mèdiques (com feia amb altres etarres el govern del PP), sinó que ha estat classificat com a pres de segon grau i haurà d'estar sotmès a un règim de presó atenuada (a l'hospital del País Basc, on ha estat traslladat, o a casa seva) fins que acabi de complir l'any que li resta de pena.

- L'aplicació a De Juana de l'article 100.2 del Reglament Penitenciari no és cap fet excepcional a les presons espanyoles. La singularitat és que mai fins ara s'havia aplicat a un pres en vaga de fam.

El PP i les seves marques blanques (l'AVT i el Foro Ermua) han aprofitar aquest fet inèdit per atacar al govern del PSOE acusant-lo, entre moltes altres coses, de feblesa per haver cedit al xantatge d'un terrorista.

Analitzant-ho fredament, no hi ha cap dubte que la decisió adoptada aquesta setmana ha estat política i que a l'hora de triar entre dues opcions dolentes, l'executiu socialista ha preferit concedir al món abertzale un heroi en lloc d'un màrtir.

Però també ha de quedar clar que els que ara convoquen manifestacions al carrer pel nou règim concedit a Iñaki De Juana són els mateixos que anys enrere no dubtaven a posar en llibertat per raons humanitàries a etarres tant o més sanguinaris que ell. I igualment convé tenir en compte que la primera fase de la vaga de fam -el detonant d'aquest cas- va començar quan, per les pressions de determinats sectors de l'opinió pública i de l'oposició, l'Estat va decidir “construir una nova imputació” contra De Juana quan , d'acord amb l'antic Codi Penal, aquest ja havia complert la seva pena per 25 assassinats.

L'etarra, condemnat a uns milers d'anys de presó, n'havia acabat complint 18, beneficiant-se de redencions per treball aplicades, algunes d'elles, sota administració del PP, com ara una de ben singular per haver escrit entre reixes una novel·la en la qual atacava el sistema penitenciari espanyol.

Quan l'etarra havia de sortir en llibertat, el govern socialista va decidir moure els fils de la fiscalia per cercar, encara que fos a la secció d'opinió d'un diari, qualsevol excusa per no obrir-li les portes de la presó. I d'aquesta mena de frau de llei -que ha provocat posicionaments contradictoris entre diverses instàncies judicials- en va sortir la vaga de fam i l'embolic polític, en el qual, per voluntat pròpia, hi ha quedat enfangat fins a mitja cama Zapatero.

L'agenda dels conservadors no la marca la lleialtat amb el govern en la lluita antiterrorista sinó el calendari polític. L'error inicial dels socialistes de voler allargar com fos una pena ja complerta està donant ara municions a Rajoy just quan som a la cantonada d'unes eleccions autonòmiques i locals que el PP pretén convertir en un plebiscit contra el govern del PSOE.

Convé estar al cas. S'està jugant amb material altament sensible, i tant Rajoy com Zapatero ho saben. Per això, alguns, des de fa temps, estan posant la flama al carrer. És la política del tot s'hi val per un grapat ben gros de vots.


Foto: Concentració a Madrid en protesta per la decisió del govern de concedir la presó atenuada a De Juana. / EFE

Apaga el mòbil

Organitzacions de consumidors i sindicats han convocat per avui el Dia sense Mòbils, una jornada de protesta que es fa coincidir amb l'augment de tarifes portat a terme per les principals operadores. La Llei de Millora de Protecció dels Consumidors, aplicable des d'aquesta mitjanit en temes de telefonia mòbil, prohibeix l'arrodoniment a l'alça i obliga a les companyies telefòniques a facturar per segons i a cobrar als usuaris el temps exacte de trucada.

Però feta la llei, feta la trampa. La majoria d'operadores han reaccionat incrementant en un 25 % el cost d'establiment de trucada, amb la qual cosa no tan sols compensaran les possibles pèrdues provocades per la facturació per segons, sinó que a més podran augmentar els seus beneficis.

La indignació dels usuaris és més que justificada, com també ho és la sospita de que s'ha produït un pacte per augmentar els preus que vulneraria el principi de la lliure competència.

No sé si servirà de gaire rés el Dia sense Mòbils, però és possible que, com a mínim, la protesta faci obrir els ulls a alguns usuaris sobre l'excessiu ús que se'n fa d'aquests artilugis.

Particularment, sempre he estat partidari d'utilitzar ben poc el mòbil perquè estic convençut que les companyies ens prenen literalment el pèl. Qui em coneix ja sap com localitzar-me en un o altre telèfon fitxe o en alguna adreça d'internet.

A la tecnologia se li ha de donar la benvinguda, però sempre sabent guardar la necessària distància. Un informàtic amic meu m'explicava fa temps que ell mai utilitza la última novetat tecnològica. "Val més anar just un pas endarrere, perquè sinó et faran servir de conillet d'índies", em deia.

Molta revolució amb els telèfons mòbils (que si rebre-hi directament la televisió, internet etc. etc.), però les factures són cada vegada més altes i les tarifes estan fetes expressament amb un nivell de complexitat tant elevat que fa impossible que el consumidor pugui comparar amb certesa l'oferta de preus entre les companyies.

En aquest ram, com en el dels carburants, la lliure competència, que teòricament ha d'afavorir als usuaris, és un engany. El que fan aquestes grans multinacionals és, senzillament, repartir-se el pastís amb el vist i plau de les autoritats.

Es gasten, això si, considerables pressupostos en grans campanyes publicitàries que els serveixen per crear en els usuaris un reguitzell de necessitats artificials:

- l'absurd orgull d'haver adquirit el darrer model de telefonia mòbil, un artefacte amb mil funcions que, amb sort per la butxaca, seran en bona part inútils.

- l'obligació inconscient d'autojustificar l'adquisició fent trucades prescindibles o "tastant" els nous serveis de vídeo o d'internet a preus de pecat. Si tens el televisor de mil polsades penjat a la sala d'estar i l'ordinador connectat permanentment a la xarxa, per què carai has de pagar més emprant la ínfima pantalleta del mòbil?

Excepte en els cas d'usuaris que porten una vida laboral del tot itinerant, les necessitats artificials creades per les companyies de telefonia mòbil no tenen cap justificació pràctica.

L'explicació del seu exitós negoci només es pot trobar gratant en el laberint de la psicologia humana, just en aquells racons on l'ús de la raó ha estat escombrada per l'enginy creatiu de determinades campanyes publicitàries. En aquest paradís recondit de la inconsciència s'hi couen un mes darrera l'altre les xifres de les nostres factures telefòniques.

Il·lustració: acudit d'en JAP publicat en El Punt

Paulius, el destroyer lituà

Es diu Paulius Parachomikas i el darrer cap de setmana ha viscut els seus minuts de glòria a l'All Star de la LKL, la lliga lituana de bàsquet. L'aler de 25 anys i 1,96 d'alçada era fins ara un jugador poc conegut del Dextera Jonavos, un equip de la segona divisió lituana. Fa unes setmanes va triomfar en el concurs de mats de la lliga d'estudiants i per això va ser convidat a participar en el concurs de l'All Star celebrat en el Siemens Arena de Vilnius.

Volia triomfar com fos però no era el seu dia i el jove es va agafar el repte amb tanta empenta que en el seu primer intent va volar d'esquenes destrossant la cistella.

Poc després, ja a la ronda final disputada contra el jugador del Sakalai Vilnius, Aivaras Kiausas, Paulius va convèncer a una cheerleader perquè fes d'improvisat obstacle i uns segons més tard la va atropellar amb la força d'un bulldozer. La dama d'acer va sobreviure la dura experiència, però el nostre heroi va perdre la competició.

Li queda, això si, l'orgull d'haver-se fet famós gràcies a les imatges del contundent episodi que circulen per internet donant la volta al món. Coses de l'era YouTube.

La bàscula d'El Periódico

La portada de divendres d'El Periódico denunciant el sobrepès de Ronaldinho, és d'aquelles que fan mal i que el crac brasiler, el Barça i els seus seguidors trigaran temps en oblidar. Sota el títol “Què li passa a Ronaldinho?”, el diari del Grupo Z publicava quatre fotos del jugador, dues del 2004 i dues més fetes recentment en les quals es podia comparar l'evolució “in crescendo” de la seva silueta. La mania exhibicionista de l'ídol blaugrana de treure's la samarreta abans de baixar als vestidors li ha passat factura, donant lloc a un cas Ronaldo 2, a qui en el Santiago Bernabeu li van arribar a cridar des de les grades “Gordo, gordo, gordo”.

El més curiós és que hagi estat un diari culé qui ha llançat la pedra, situant-se així a la mateixa alçada que l'As, que divendres també dedicava la portada al brasiler amb dues fotos comparatives i el titular “Ronaldinho pierde la silueta”.

D'acord que el jugador no es troba en la seva millor condició física, li crema la pilota en els peus quan intenta posar la directa cap a la porteria, li manca allò que els experts en diuen “explosivitat” i aquesta lentitud fa que els defenses el converteixin en l'ase dels cops. Ara bé, també és veritat que és el tercer jugador del Barça que més minuts ha disputat a la Lliga després de Valdés i Puyol i el segon a la Champions després del porter. També és el membre de l'equip que més gols ha fet entre totes les competicions (19), per davant de Saviola (12).

I sort n'hi ha hagut dels seus gols, molts d'ells a pilota parada. El Mundo Deportivo calculava ahir que sense aquests gols, alguns d'ells decisius per guanyar els partits, i sense els que ha ajudat a fer, el Barça estaria ara ocupant el sisè lloc a la Lliga i fora de la Champions.

Per a tant, independentment que hagi augmentat el seu pes entre 3 i 6 quilograms, com especulen alguns diaris, ningú pot acusar Ronaldinho de no suar la cansalada pel club. La disputa del Mundial, la pretemporada nefasta per allò de fer calerons com sigui i la sobrecàrrega de partits han de passar factura per algun costat.

Tal vegada per mala consciència o per reconciliar-se amb la penya blaugrana, que de moment no ha perdut la fe en Ronaldinho, El Periódico ha optat ara per obrir a la seva edició digital una plana demanant als nens que enviïn missatges, dibuixos i fotografies per animar al brasiler.

La mainada culé, que ja va patir fa uns dies a primera fila l'esclat d'Eto'o (pèssim exemple el del jugador africà per les criatures assistents a aquell acte), ara veu com el mateix diari que un dia fot a parir Ronaldinho per un quilets de més, l'endemà demana que se li doni suport.

Si continua la polèmica, els diaris acabaran regalant una bàscula i els nens s'obsessionaran abans d'hora amb els abdominals i amb els michelins, que són la causa que molts adults s'apuntin al gimnàs pensant que per aprimar-se n'hi ha prou amb pagar el rebut mensual.

A qui no li preocupa gens ni mica el sobrepès de Ronaldinho és al Milà de Berlusconi, que segons fan córrer ja confia a arribar a un acord amb el Barça a canvi de Kaká.

Però qui millor ha expressat aquesta despreocupació és Mané, l'entrenador del Bilbao, amb qui s'enfronta aquest vespre el Barça:

“De Ronaldinho -ha dit amb encertada ironia- el que em preocupa és el seu excés de gols i no el seu excés de pes”.

I té tota la raó.

Quan Butanito juga als dards

A José María García li han censurat una entrevista a TVE però entre ahir i avui n'ha aconseguit 300 més en els altres mitjans de comunicació. Això sense tenir en compte l'allau de descàrregues a internet del vídeo prohibit. Tot un impacte mediàtic impagable en termes publicitaris.

Qualsevol professional de la informació sap què dirà i amb quina contundència s'expressarà Butanito si el convida a participar a un programa. De fet, a l'entrevista no emesa amb Jesús Quintero, el veterà periodista diu exactament el mateix que ha vingut afirmant els darrers temps cada vegada que algú ha posat un altaveu al seu abast. A la guerra mediàtica madrilenya, un escenari on volen punyals d'un costat a l'altre, García fa el paper de David contra Goliat. Ni dretes ni esquerres. Aparenta ser ell sol contra tothom.

Fa un temps va sortir escopetejat de la seva darrera tribuna d'or per les picabaralles polítiques i empresarials i per una dura malaltia i des d'aleshores ha anat covant un esperit de revenja. García juga als dards amb una diana on hi ha Aznar, Florentino Pérez, Luis Herrero, la COPE, PRISA etc etc. Ja ho va fer fa un any en un xat d' El Mundo.es carregant contra els mateixos protagonistes d'ara, entre ells Pedro J, però el director del diari madrileny gaudeix nadant en aigües braves i no va tocar ni un punt del discurs de Butanito.

Si la nova direcció de TVE volia ser tant escrupolosa amb el que es diu o es deixa de dir per la petita pantalla, ha comés un error d'origen: ha pecat d'ingènua permetent que Jesús Quintero convidés García al seu programa per jugar als dards.

Tothom obre les portes de casa a qui vol i a TVE qui té les claus és el director o el govern de torn. Podria discutir-se si en una televisió pública les coses han d'anar d'aquesta manera, però no seria ni la primera ni la darrera vegada que algú ha estat vetat.

I en tot cas si del que es tracta és evitar els insults i les mentides, per quina raó TVE no va posar cap inconvenient a l'emissió de l'entrevista del mateix Quintero a Federico Jiménez Losantos, personatge emblemàtic d'aquest mal estil de fer periodisme?

Com dèiem al principi, la polèmica que li han servit en safata els directius de TVE, ha resituat José María García a la primera fila de l'actualitat just quan es diu que ja es troba millor de salut i està negociant el seu retorn amb un programa d'informació general en una cadena privada.

I què farà a partir d'ara TVE? Deixarà de fer entrevistes? Les passarà totes pel sedàs de la veritat i del llenguatge políticament correcte? Qui i de quina manera decidirà els límits entre la opinió dura, la mentira i l'insult?

Renunciarà TVE al gènere del cor, on les mitges veritats i els insults en són la base essencial?

I què farà El Loco de la Colina? Dimitirà sentint-se víctima de la censura o mirarà cap a un altre costat salvant el negoci de la seva productora?

En un món de la comunicació on internet hi juga ja un gran paper, la censura justificada per les bones intencions ha perdut tot el sentit. Ahir mateix van aparèixer fragments de l'entrevista a YouTube i a mitja tarda ja es podia veure complerta a la web d'El Mundo.

En teoria el vídeo és propietat de TVE, però més valdria que els seus directius no s'emboliquessin ara en una caça i captura del responsable de la filtració de l'entrevista al diari de Pedro J. Si ho fan, la bola de la polèmica política anirà creixent al mateix ritme de les demandes que ja han començat a arribar als jutjats.

James Brown i el cadàver bonic

El padrí del soul podrà per fi cantar el “Sex machine” davant les ànimes d'algun cementiri de luxe.

Quasi dos mesos després de la seva mort, els fills de James Brown i la seva darrera companya sentimental, Tomi Rae Hynie han arribat a un acord per poder enterrar a Mr. Dinamita. Per insòlit que sembli, la picabaralla per l'herència que mantenen les dues parts havia impedit fins ara una entesa sobre el lloc on han de reposar les restes del llegendari cantant.

Ell volia ser enterrat a la seva finca de Beech Island, a Carolina del Nord, però com que encara no està clar a qui pertany aquesta propietat, els fills de Brown i Tomi Rae Hynie han optat per pactar un altre indret on alçar-hi el mausoleu. El lloc exacte no ha estat fet públic i uns i altres són ara a l'espera que ens els propers dies el jutge hi doni el seu vist i plau.

Mentrestant, l'il·lustre cadàver embalsamat continua dipositat a un lloc secret sota la custodia d'una funerària d'Augusta.

Té gràcia la normalitat amb la que el director d'aquesta empresa, Charles Reid, explica a les agències de notícies la seva tasca consistent en obrir de tant en tant el fèretre per confirmat que Brown "segueix allà":

“Hi vaig, obro el fèretre i el tanco. Està bé”.

Tot ben normal. Només hi faltaria en aquest serial d'odis, avarícies i advocats, un escamot de lladres de cadàvers exquisits.

Vist com ha anat tot plegat, un dia d'aquests, quan Mr. Reid retiri la tapa del fèretre, el padrí del soul obrirà els ulls i li començarà a cantar una nova cançó molt rítmica i amb una lletra repetitiva i definitoria del rock rebel dels anys 60 i 70:

Viu de pressa i deixa un cadàver bonic /

Viu de pressa i deixa un cadàver bonic/

Viu de pressa i deixa un cadàver bonic....

I quan l'enterramorts fugi cagant llets com si tingués el diable enganxat al cul, de dins la caixa daurada sortirà una gran riallada, la d'un Mr. Dinamita enfotent-se d'ell mateix per haver consumit la vida fins el final , això sí, visquent-la amb intensíssim desordre, en comptes de plegar de la comèdia abans d'hora pujant als altars populars cavalcant dalt l'estela mítica de la sobredosi. Com Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison o Keith Moon, el bateria de The Who.

I uns dies més tard, mentre els seus familiars, en un recés de la picabaralla legal per la seva fortuna, presideixen la darrera cerimònia, James Brown tornarà a esclatar de riure dins la tomba recordant imitacions com la que li va fer Eddie Murphy remullant-se a la piscina.

“La vida, de principi a fi, és una gran comèdia”, pensarà Mr. Dinamita tancant els ulls.

Oh yeah!


Foto: El fèretre de James Brown, al teatre Apollo de Harlem (Nova York), el 28 de desembre passat. / EFE / J. LANE

Vídeo: La parodia de James Brown protagonitzada per Eddie Murphy

Els etarres que mengen cuscús

La nova generació d'etarres és ben curiosa. Parlen àrab sense accent a ikastola, han fet el servei militar a llocs llunyans i exòtics com Egipte i no pas a la base naval de Rota, invoquen Al·là en lloc de la Verge d'Arantzazu, recluten gihadistes per enviar-los a l'infern d'Iraq i no pas als santuaris francesos, passen llargues temporades a Pakistan o a Síria aprenent de memòria tots els racons i raconets de l'Alcorà en lloc de llegir i fotre a parir el Codi Da Vinci, beuen te i no txacolí i mengen cuscús i no pinxos de porc.

I el més important de tot: quan donen d'alta una bústia de correu electrònic trien l'adreça kishkmohammed@yahoo.com en lloc de, posem per cas, perutxo@etc.com.


Com dèiem, aquesta nova generació d'etarres que ocupa el banc dels acusats en el judici per l'atemptat de l'11-M és ben estranya, però si el votants del PP, els oients de la COPE i els lectors d'El Mundo segueixen veient boines, ikurrinyes, destrals i serps on hi ha altres coses relacionades amb el món mundial, no s'hi pot fer més.


Un dels mags de l'encanteri, Gustavo de Arístegui, portaveu del PP a la comissió d'Exteriors del Congrés ha afirmat que encara hi ha “massa incògnites” en els fets de Madrid i s'ha mostrat convençut que “ja sigui en el judici o per altres mitjans s'acabarà sabent tota la veritat de l'11-M”.


¿No havíem quedat que els dirigents del Partit Popular eren els campions de la fe cega en la Justícia, aquella que, per altra banda, ajuden a polititzar i a domesticar?


I si no és així, quins altres mitjans volen emprar per aconseguir, ara que som a Carnestoltes, que Rabei Osman, alies l'Egipci, o Hassan El Haski compareixin a la sala disfressats de dantzaris i ballin un aurresku davant l'implacable senyor jutge?


¿Explotaran encara més la imaginació de Pedro J?


¿Mobilitzaran a Agata Ruíz de la Prada perquè aporti una explosió de color als contes per a no dormir que difon diàriament la brunete mediàtica?


L'inefable Miguel Ángel Rodríguez, empresari i antic portaveu del govern d'Aznar, ha dit que “Espanya ha de saber qui va posar les bombes de l'11-M” i també “qui va posar Zapatero a la Moncloa”.


Encara que mai no ho hagi volgut acceptar el PP, a Zapatero, van ser els votants qui el van posar on és i també, per descomptat, les mentides d'Aznar i Acebes.

Pel que fa a la col·locació de les bombes, més enllà del caràcter intrínsecament maligne que té matar innocents, alguna cosa hi deu tenir a veure la política militarista d'una dreta que ho justificava tot amb unes fantasmagòriques armes de destrucció massiva amagades a terres perses. Aquelles armes que són la mare dels ous i que ara, amb quatre anys de retard, Aznar ha reconegut que mai no van existir.


Il·lustració: Dibuix d'en JAP publicat en El Punt

Les set vides dels paracaigudistes

Chute 1500m
Uploaded by NY182

Si els gats gaudeixen de set vides, alguns paracaigudistes en tenen com a mínim dues. Aquest és el cas de l'instructor neozelandès Michael Holmes que ha sobreviscut a una caiguda d'infart després que li fallés el paracaigudes principal i el d'emergències.

L'experimentat protagonista d'aquesta història va saltar des d'un helicòpter a una alçada de 3.657 metres damunt el llac Taupo i, uns segons més tard, quan va arribar el moment d'obrir el paracaigudes, va comprovar que no funcionava. A continuació també li va fallar el de reserva, iniciant una vertiginosa caiguda lliure a una velocitat punta de 193 quilòmetres per hora que es va reduir a 128 pels seus moviments desesperats intentant manipular els paracaigudes i pel fet que un d'aquests, malgrat no obrir-se, va sortir de la motxilla i va frenar en part l'acceleració.

Finalment, Holmes va tenir la fortuna de caure damunt un “llit” de matoll i, miraculosament, només es va lesionar un turmell.

Els fets van succeir el passat 13 de desembre, però fins aquesta setmana no han estat emeses per televisió les espectaculars imatges captades per dues càmeres, la que portava un altre paracaigudista i la del propi Holmes. Diuen que a l'instructor neozelandès de paracaigudisme acrobàtic li han arribat a oferir 50.000 dòlars per la gravació i per això, després d'afluixar la pasta, l'empresa propietària dels drets - Associated Newspapers Limited- ha obligat a retirar les imatges de YouTube. Tot i això, els camins d'internet són inescrutables i encara es poden veure en altres serveis com Dailymotion.

I si deia al principi que alguns paracaigudistes tenen dos vides és perquè el cas de Michael Holmes no és únic. Aquesta mateixa setmana a Austràlia, Ewa Wisnerska, una campiona alemanya de paracaigudisme, ha sobreviscut després de ser impulsada per una tempesta fins a una alçada de 9.144 metres, és a dir superior a la de l'Everest, on la temperatura arriba a 50 graus sota zero. No hi havia oxigen i la paracaigudista va perdre durant uns instants el coneixement. Per sort va poder anar baixant i quan va arribar a terra tenia només el cos cobert de gel.

L'any 2003, el coronel brasiler Oscar Rocha da Silva Filho va patir un accident idèntic al de Holmes. A una alçada de 3.500 metres li van fallar els dos paracaigudes i va acabar caient damunt un arbre amb el resultat de fractura de nas i de l'estèrnum i dues vertebres trencades.

El militar va treure importància a l'accident i va assegurar que no es sentia “com un gat, amb set vides”.

Efectivament, com a Holmes i a Wisnerska, a Rocha només n'hi queden sis.

N'hi ha d'altres que, sense ser paracaigudistes, empasseguen al carrer o a l'escala i acaben convertint-se, d'aquesta manera tan poc heroica, en carn de funerària. “És ben bé que som res”, comenten amb to fatalista els familiars i amics.

I tenen raó: no som res.

Ens manca una cosa tant essencial com l'àngel de la guarda dels gats.

El president de Múrcia diu "Be water my friend"

Aquí teniu una parodia política del popular anunci de Bruce Lee, “Be water my friend”, protagonitzada en aquest cas pel president de Múrcia Ramón Luis Valcárcel. La cosa va del negoci de les totxanes i de la obsessió de construir tota mena d'equipaments sense ordre ni concert en indrets on no hi ha aigua..

“Pon el agua en una pancarta y te dará votos” diu el dirigent del PP caracteritzat de Bruce Lee.

“Pon el agua en una constructora y te dará dinero”.

“No te adaptes a la región. Recalifica la región”.

Fa uns dies, quan l'autèntic Ramón Luis Valcárcel va visitar a Madrid la fira de turisme Fitur , va confessar que no li faria rés passar a la història com “el presidente del aigua” si això servís per resoldre els problemes d'abastament d'aigua de la seva comunitat.

No va dir res, com és natural, del desenvolupament sostenible. La cosa, altre cop, anava de promotores i de totxanes.

Porteu Eto'o a Ikea

Avui, Dia dels Enamorats (una excusa dels botiguers per fer calaix com qualsevol altra), Eto'o i Ronaldinho han volgut escenificar davant les càmeres el seu absolut amor.

Després de dues jornades durant les quals Catalunya ha viscut intensament un culebrot esportiu, sociològic i psiquiàtric digne del més exigent prime time televisiu, a Can Barça han intentat posar-hi punt i final presentant la rajada del crack camerunès contra Ronaldinho, Rijkaard i Sandro Rosell com a fruit de malentesos i d'una absència inicial de diàleg. L'entesa -ha vingut a dir Txiki Begiristain, director esportiu del Barça- s'ha autogestionat dins el vestidor amb la mediació dels capitans i aquí pau i desprès glòria.

Rijkaard, que comença a fer una cara de pomes agres força preocupant, ha demanat que no hi hagi càstig per Eto'o i avui el president Laporta ha optat per no treure el nas per la sala de premsa per allò de no quedar novament amb el cul a l'aire com li va succeir dilluns.

A l'ambient culé s'assumeix que Eto'o “és com és”, que ve a ser més o menys el que deien des de la direcció del PSOE cada vegada que Juan Carlos Rodríguez Ibarra feia tremolar l'equilibri intern deixant-ne anar alguna de grossa.

El camerunès és com és, però al mateix temps és un jugador imprescindible en aquest Barça de filigranes brasilenyes però esportivament mancat de rauxa de cara a la porteria. Per aquesta raó, sacrificant el principi d'autoritat, tothom prefereix mirar endavant, on espera, a la cantonada, el València, el Sevilla, el Liverpool, el Zaragoza i el Madrid.

Les urgències del calendari manen. Ja hi haurà temps de pensar si Cruyff tenia raó en el seu article de dilluns a La Vanguardia quan deia que el vestidor del Barça està arribant a un fi de cicle i cal renovar-lo.

Mentrestant, entre entrenament i entrenament i entre partit i partit, seria interessant que el cunyadíssim Alejandro Echevarria, l'advocat Josep María Mesalles o algun altre personatge del cercle de confiança del camerunès, s'emportés Samuel Eto'o d'excursió fins a Ikea. Allà, a "la República independent de la teva casa", descobriria que tenir ben moblat el cervell és tant important com gaudir d'un genoll definitivament sa, d'unes cames i peus capaços de trotar milles damunt la gespa i d'un nas que ensuma gol.

Si no li apliquen aquesta teràpia, a Eto'o i al Barça els pot passar com a aquella parella que el Dia dels Enamorats es dona el bec, es fot ma i es fa la foto i a l'endemà apareix amb el cor esparracat per la gelosia.

El catàleg d'Ikea és doncs imprescindible perquè el crack populista, carismàtic i egolatre, el jugador africà de sang calenta que un dia va prometre córrer com un negre per guanyar com un blanc, segueixi aportant tardes i vespres de glòria i, si és possible, alguna copa més al museu de Can Barça.

Renyar a l'empresa de l'amo

Aquesta setmana, Aznar ha tingut més protagonisme que Rajoy, cosa que sens dubte agrada i molt als sectors més conservadors espanyols, els que ara es fan dir liberals i que monopolitzen la paraula llibertat a les seves pancartes i als seus micròfons.

Si a l'anterior comentari recollíem el reconeixement per part de l'expresident del govern que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, en aquest ens centrarem en la carta d' Aznar publicada divendres al diari britànic The Times en la qual es queixa per l'entrevista feta pel rotatiu al pres etarra Iñaki De Juana Chaos.

En aquesta carta, Aznar manifesta la seva “sorpresa” i el seu “profund malestar” pel fet que un diari “amb tanta reputació i influencia” hagi donat veu a l'etarra en vaga de fam.

La carta crida l'atenció per dues qüestions. En primer lloc perquè Aznar és conseller de News Corporation, el gegant mundial de la comunicació propietat de Rupert Murdoch, un magnat que té a les seves mans molts mitjans, entre ells The Times. És a dir, que per un costat l'expresident cobra per aconsellar a Murdoch i per l'altre critica públicament una decisió periodística d'una de les capçaleres més emblemàtiques del grup.

El fet resulta curiós més que rés perquè aquestes picabaralles es solen resoldre en la intimitat i no pas al quiosc. Aznar, seguint l'exemple recent i cridaner de Berlusconi i la seva dona, ha optat per treure a la llum pública el seu malestar, no fos que a la ràdio dels bisbes l'afegissin a la llista dels maricomplejines per culpa d'uns milers de dòlars.

L'altre element cridaner el trobem en un fragment de la carta en el qual l'expresident del govern considera que “qualificar a ETA com un grup separatista -com fa The Times- és com anomenar a Al Qaeda grup religiós”.

I ho escriu Aznar, qui un any després després de l'assassinat del regidor del PP d'Ermua Miguel Ángel Blanco no va dubtar en qualificar ETA -veieu el vídeo- com el “movimiento vasco de liberación”.

Si ho ha oblidat que mengi cues de pansa i si ho conserva en memòria, que sigui conscient que només l'electorat del PP està predisposat a passar plana i a oblidar allò que políticament no els interessa.

Aznar i el problema de no ser llest

José María Aznar ha necessitat quatre anys per reconèixer que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva. L'expresident del govern espanyol ha tingut aquest singular atac de falsa sinceritat durant un acte a Pozuelo de Alarcón, on ha compartit taula amb Pedro J., que, junt amb Jiménez Losantos, és el seu principal avalador mediàtic,

Aznar hi ha posat, això si, una gota d'humor cínic en el seu peculiar mea culpa i ha esperat a fer-ho ara, quan Iraq està destrossat per la guerra i immers en una crisi política i militar d'incert final:

"Tengo el problema -ha dit- de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes"

I a la mentida, n'hi ha afegit una altra:

"Cuando yo no lo sabía, nadie lo sabía"

És a dir que no tan sols vol fer creure que el trio de les Açores i la comunitat internacional, amb Nacions Unides i els seus especialistes en desarmament al capdavant, pensaven que hi havia armes de destrucció massiva, sinó que a més ve a dir que, a l'estat espanyol, la resta de partits polítics i els milers de persones i d'organitzacions que van sortir al carrer contra la guerra, es manifestaven cridant que no hi havien armes, però convençuts que n'hi havien.

En fi, un embolic.

Us deixo a continuació un vídeo on es poden veure les declaracions d'Aznar el febrer del 2003 en les que assegurava que Saddam Hussein tenia un arsenal d'armes terrorífic i les de dimecres a la nit reconeixent el contrari.

La foto robada de l'Érika

Ella estava en tractament mèdic per ansietat i estrès. Hi havia molta preocupació entre els amics i els seus veïns la veien cada dia més prima i trista. Ja no somreia ni feia bromes amb ningú. Dilluns, la veïna del pis de dalt es va creuar amb aquesta dona jova i li va semblar que tenia un aspecte físic molt demacrat. Instants desprès, va treure el telèfon mòbil i li va fer, discretament, allò que la premsa del cor en diu una foto robada.

Ahir, quan es va difondre la notícia de la mort d'Érika Ortiz, germana petita de la princesa Letizia, la veïna del pis de dalt va baixar a l'entrada de l'edifici i va comentar als periodistes el seu safari fotogràfic, posant així a l'aparador del mercat de la premsa rosa la darrera imatge de l'Érika viva.

S'han obert les portes del circ mediàtic i el president de l'Associació de la Premsa de Madrid (APM), Fernando González Urbaneja ja s'ha mostrat preocupat per la manera com alguns mitjans estan tractant la defunció. Diu que aquest tipus de coses provoquen un desprestigi i un refús social als periodistes i afegeix que són els mateixos professionals de la informació els qui han fet arribar més queixes a l'APM.

No es sap la causa exacta per la qual Érika ha pres la dramàtica decisió d'anar-se'n, però sembla ser que suportava molt malament la pressió mediàtica a que era sotmesa des del moment en que Letizia va entrar a formar part de la Família Reial. La seva separació de l'escultor Antonio Vigo -amb qui ara mantenia un tracte cordial- i la seva relació amb un company de feina han estat l'objectiu dels programes i de la premsa del cor.

La setmana passada -expliquen avui els diaris- va ser fotografiada en actitud carinyosa amb un altre amic...

Érika treballava en el departament de disseny de Globomedia, una productora de televisió que entre els molts formats que toca hi ha també el dels programes del cor.

Tal vegada, la veïna de dalt, la del safari fotogràfic, va aprendre a la petita pantalla, la teoria i la pràctica de la foto robada.

El periodisme del cor, a més d'assetjar les cases dels famosos i les terminals dels aeroports, té molts alumnes amateurs i tots ells van armats les 24 hores del dia amb un mòbil amb càmera fotogràfica.

Tenen paciència i esperen que el veí o la veïna amb més o menys renom baixi l'escala amb l'aspecte demacrat d'una depressió o amb l'aire feliç de qui acarona un nou amor.

L'anomenat periodisme ciutadà pot arribar a ser tan perillós i èticament qüestionable com el que critica l'Associació de la Premsa de Madrid i el que practiquen aquells professionals que en algun mitjà poden estar a hores d'ara negociant el preu de la darrera foto de l'Érika. L'obra de la veïna de dalt. Aquella que, com tantes d'altres, et saluda a l'ascensor.

Foto: Exterior de la casa d'Érika Ortiz, assetjada ahir per periodistes i curiosos. / Jorge París/ 20 Minutos.

Estofat de burro català

Darrerament l'ase català, que fins fa ben poc era a punt de l'extinció, no té massa fortuna.

A finals de l'any passat es va saber que els promotors de la campanya Planta't el burro –Jaume Sala i Àlex Ferreiro, de Porqueres –i el dissenyador autor de la imatge que tanta gent porta enganxada darrera el cotxe– Eloi Alegre, de Sant Cugat– aniran a judici per la picabaralla que els enfronta pels drets d'explotació del dibuix.

Per la seva part, l'expresident Jordi Pujol sorprenia recentment als sectors catalanistes disparant un tret directe entre els dos ulls del guarà de les quatre barres: «Això del burro català és absurd. No és seriós. Forma part de l'estil de la conya que no du enlloc».

I ara mateix, en el moment d'escriure aquests comentari, unes cinc-centes persones deuen estar paint a la població de Sort, al Pallars Sobirà, un estofat d'ase català cuinat per l'associació gastronòmica La Xicoia, entitat que aplega al col·lectiu de restauradors de la comarca.

El lema del sopar ha estat el següent: “Si ets una d'aquelles persones que porta el Ruc Català a dins, fes el teu somni realitat: menja-te'l”.

Per preparar l'apat s'han sacrificat dos mascles d'una raça de la qual només en queden uns 300 exemplars, cosa que no ha agradat gens ni mica a mitja dotzena de grups ecologistes que han qualificat el sopar com a “trist, esperpèntic i lamentable”.

Per la seva part, els representants de l'associació La Xicoia sostenen que no han vulnerat cap llei ja que actualment només estan protegits els burros destinats a la reproducció. Així mateix consideren que la millor manera de garantir la pervivència del ruc català, més enllà de mesures proteccionistes, es promoure el consum de la seva carn, que, segons asseguren, és “semblant a la del cavall però una mica més dolça”.

Jo, què voleu que us digui, cada vegada que passo pel davant d'una carnisseria equina, de les quals, per cert, en deuen quedar ben poques, arronso el nas. Aquest gest és més o menys el que fan els nord-americans quan algú els proposa degustar un plat de conill. Per ells, és com menjar-se a Bugs Bunny, el conill de la sort, i per a mi tastar cavall seria com cruspir-me un dels exemplars de la Ponderosa. Digueu-me sentimental, però quan el bocí de carn arribés al meu estomac hi sentiria aquell galopar de la sèrie Bonanza que guardo en algun racó del meu record de televident infantil.

Tampoc em faria gràcia fotre queixalada a un bistec de ruc. De petit, els meus pares em portaven a passejar dalt d'un burro al voltant del llac de Puigcerdà. Era una experiència plàcida, d'agost tranquil a muntanya, una avantsala del món de l'equitació en el qual, de més gran, només hi baix treure el nas per descobrir que els cavalls eren massa alts i tossuts pel meu gust.

També conservo a la memòria la imatge d'aquells animals de càrrega que a les pel·lis de l'oest acompanyaven amb posat trist la dissortada vida dels cercadors d'or. Tal vegada en algun d'aquells rucs a sou de Hollywood s'hi conservava el rastre genètic d'un ancestre català dels que van ser exportats fa anys i panys per servir a l'exercit dels Estats Units.

Igualment, recordo el burro ben guarnit que, com una botiga ambulant amb potes, posava a l'abast dels turistes, a Sant Feliu de Guíxols, tot un reguitzell de peces de suposada artesania. Feia calor, molta calor i sota aquell sol, l'animal i el seu amo, amb el cap cobert amb un barret mexicà, anàvem i venien passeig amunt, passeig avall.

Decididament, tampoc tastaria ase.

L'argument de l'associació La Xicoia -cal menjar ruc català per salvar-lo- m'ha fet pensar amb un de similar que utilitzen els defensors de les curses de braus: si no hi haguessin corrides, no podrien existir els toros. És un visió econòmica de l'assumpte que ens allunya del terreny estrictament proteccionista i fins i tot de les concessions sentimentals. De fet, els aficionats al toreo i alguns que no ho són tant, es cruspeixen sense manies la cua de toro preparada amb ceba, tomata, all, safrà i un rajolí de Moriles o de Jerez. I els australians sembla ser que no tenen massa problemes en menjar-se l'animal més emblemàtic del seu país, el cangur, una bèstia entranyable que té un gust a mig camí entre el bou i la vedella. Aquest producte s'exporta als Estats Units i a Europa com a carn exòtica, seguint els passos del cocodril que, segons diuen, quan un se'l menja no sap exactament si està paladejant peix o pollastre.

A la ciutat cubana d'Holguín, a 748 quilòmetres de L'Havana, hi viu i treballa un burro anomenat Pancho. És el quart exemplar d'una dinastia de rucs bevedors de cervesa. La seva xifra rècord ha estat consumir en una jornada 19 birres acompanyades de diverses racions de patates fregides i de llardons i, per estranya que sembli aquesta dieta supervisada -això si- per un veterinari, tant ell com els seus avantpassats s'han guanyat la vida servint d' imatge pública d'un balneari.

Algú pot posar-ho en dubte, però estic convençut que en Pancho és més feliç com a membre de la nissaga de burros alcohòlics cubans que els seus dos pobres congèneres de Sort que, malgrat el nom optimista del poble, han vist culminada, en un moment desgraciat, la seva carrera donant gust i consistència a un estofat. Això si, un estofat amb la glòria afegida -diuen- de servir per salvar al ruc català. Així sigui.

Postdata: Després d'haver anunciat el sopar de Sort amb l'eslògan “Si ets una d'aquelles persones que porta el Ruc Català a dins, fes el teu somni realitat: menja-te'l”, ara l'associació organitzadora assegura que els dos burros cruspits pels assistents a l'àpat de dissabte eren catalans -nascuts i criats a Catalunya- però de raça comuna i no pas de l'espècie protegida guarà català.

El crim de Fago a la xarxa

L'expansió d'internet com a eina de negocis i l'èxit del turisme rural han fet que els dos principals protagonismes del crim de Fago, a Osca, mostrin l'interior de les seves respectives cases a la xarxa: Casa Tadeguaz, que era de l'alcalde Miguel Grima, assassinat el passat 12 de gener, i Casa Antoniales, un altre negoci de turisme rural propietat de Santiago Mainar, detingut ahir per la seva presumpta implicació en els fets.

A la web de Grima encara es pot llegir el següent:

"Fago es la localidad más occidental del Pirineo Aragonés, un pequeño pueblo que apenas cuenta con 25 vecinos, donde la tranquilidad y el silencio están asegurados".

El 12 de gener a la nit, un tret d'escopeta va trencar el silenci, mentre que la tranquil·litat, segons sembla, havia desaparegut feia temps ofegada en un mar d'odi i de picabaralles entre els pocs veïns i l'alcalde..

L'harmonia natural d'aquest escenari pirinenc, la que es ven a les dues webs, amagava un drama a punt d'esclatar.

Fotos: a la imatge superior una habitació de la Casa Antoniales i a la inferior, la façana de Casa Tadeguaz.