dijous, 28 de juny del 2012

"Che si può fare"


"Che si può fare, che si può dire", es pregunten els italians. Què s'hi pot fer, què es pot dir, es pregunta tothom.

En un món, el de la composició de música antiga, en mans exclusives dels homes, Bárbara Strozzi (1619-1677) ocupa un lloc singular. Som a la Venècia del segle XVII i allà trobem a aquesta dona, deixeble de Francesco Cavalli, component madrigals, àries, música sacra i cantates per a una sola veu. Escoltem una de les seves precioses peces, "Che si può fare" (lletra), interpretada per Mariana Flores, una soprano argentina resident a Suïssa i formada a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis, el mateix centre on va estudiar la nostra Montserrat Figueras.



Imatge: Retrat de Bárbara Strossi pintat pel seu padrastre Bernardo Strozzi.

diumenge, 24 de juny del 2012

Nit de bruixes

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m'he esforçat en creure-hi, però no s'han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l'Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d'aigua d'ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l'Amoreta que dispara fletxes d'enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d'aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d'alegria i d'estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l'estiu arribant de mans d'un follet que li fa de guia...

He esperat amb impaciència l'arribada d'aquest món de fantasia però l'únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d'especuladors que suquen pa en els números vermells, d'alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l'horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l'encanteri.

dilluns, 18 de juny del 2012

Iogurt grec

Sopar de matinada post electoral. A l'hora dels postres escullo l'opció temerària,un iogurt grec, i  amb la primera cullerada surt disparada la prima de risc. Res d'estrany. Des de fa temps, el risc i la seva prima sempre estan disparats. La blancor cremosa del iogurt els cobreix però això no impedeix que em llencin una mirada de psicòpata assassí. Un i l'altra són carn de psiquiatre i porten carrera de serial killers però cap polític amb poder de fer-ho, els vol o pot aturar els peus.

Tinc la cullera a la boca i el risc i la seva prima a un pam del nas. Sento un calfred quan em comencen a llançar un discurs. Ho resumiré: a les eleccions gregues d'aquest diumenge ha triomfat la dreta, es podrà formar, segurament, un govern de coalició amb els socialdemòcrates i per a tant, segurament, no es trencarà ni l'eurozona ni la moneda única. El risc i la prima insisteixen en aquest “segurament” que relativitza la certesa absoluta. I sense una certesa absoluta, subratllen, els mercats no estaran tranquils.

La cullera em tremola i comencen a caure damunt meu petites gotes de iogurt plenes de bacteris. Els Streptococcus i els Lactobacillus fugen de la llet fermentada amb cara d'acollonits, però el risc i la seva prima no paren de xerrar. Em recorden que la futura coalició grega serà un cau de lladres format per partits del vell règim, els mateixos que en un moment o l'altre van portar el país a la ruïna gràcies a la corrupció, el clientelisme i la ineficiència.

Agafo aire i intento dir alguna cosa però em surt una rèplica malgirbada. Argumento que és la mateixa Unió Europea qui ara ha donat suport al lladre conservador i ha posat la pistola al pit del poble grec. Afegeixo que en el seu moment van ser  els mecanismes de control comunitaris els que es van deixar enganyar pels números trampejats d'Atenes, pels jocs de màgia financera ordits amb l'ajud de Wall Street. Parlo del banc d'inversions Goldman Sachs i de com amb una operació de prestidigitació va permetre ocultar milers de milions d'euros del deute grec. Subratllo que entre els directius del banc hi havia un senyor que es diu Mario Draghi i que ara presideix el Banc Central Europeu, la institució que junt amb el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea forma la troika que ha imposat les mesures draconianes que ofeguen al poble grec. Apunto que el partit guanyador -Nova Democràcia- només demana més temps per reduir el dèficit i una major flexibilitat comunitària per afluixar una mica la corda que prem el coll de l'enforcat.

M'aturo. Penso que com més parli serà pitjor.  Es fa un silenci sepulcral i del fons de la cullera surt un taxatiu “nein”, una clara negativa en alemany a afluixar la corda. El risc i la seva prima es freguen les mans i jo opto per llençar el iogurt a les escombraries. Menjaré una innocent peça de fruita pregant als déus que a la primera queixalada no aparegui  algun dels especulador que fan i continuaran fent tremolar Europa...

diumenge, 10 de juny del 2012

Rajoy i l'"això d'ahir"


"Ningú m'ha pressionat. Qui ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit". Fantàstica mentida de Rajoy comentant "això d'ahir". L'eufemisme "això d'ahir", utilitzat pel president espanyol, és el que el ministre Luis de Guindos defineix com a "préstec favorable". Tot sigui per no esmentar la paraula maleïda: Rescat.

A la Viquipèdia es pot llegir que els camps del lèxic que acumulen més eufemismes són els referits al sexe, la mort, certes funcions corporals, la religió o qüestions ideològicament compromeses. Els afers de la butxaca pública, sobretot quan es socialitzen les pèrdues de la banca privada, tenen, en efecte, un alt component  ideològic.

Amb els deures europeus ja fets i abans d'anar a veure el partit de “La Roja”, Rajoy ha assegurat que els 100.000 milions que Europa posa a disposició del FROB per a sanejar el sector financer espanyol no afectaran el dèficit públic ni comportaran canvis macroeconòmics. En aquest sentit, els portaveus de La Moncloa han dit que la banca rebrà els fons a un interès superior al que haurà de pagar als socis europeus aquest organisme estatal que regularà els préstecs. Suposant que això sigui cert, que, francament, costa de creure, la butxaca pública encara hi farà negoci. És ven bé que els ciutadans som una colla de desagraïts...o d'incrèduls!.

Tant de tocar de peus a terra patint la lletra menuda d'hipoteques, preferents i altres productes financers enverinats, Rajoy tindrà feina en fer entendre a la ciutadania que en aquest rescat les coses aniran diferents. Tothom sap que en el casino sempre guanya la banca. I dubto molt que el PP, precisament pel seu component ideològic, estigui disposat a examinar amb lupa l'engranatge de la ruleta financera.

Dibuix: JAP / El Punt Avui

dimarts, 5 de juny del 2012

El look del diner


Impressionant la pinta del president del Banco Santander, Emilio Botín rebent al rei a Brasil. Ha sortit de l'hotel a fer un voleiu i quan ha tornat s'ha trobat el Borbó a la porta. Bermudes, polo i sabatilles en roig encès corporatiu. Un look que aquest estiu marcarà tendència entre els que maneguen, s'embutxaquen i multipliquen la pasta gansa. Definitivament, Botín és el puto amo.

Imatge: TVE

dilluns, 4 de juny del 2012

Els toros enfitoren al treball


El municipi extremeny de Guijo de Galisteo, situat en el nord de la província de Cáceres i amb poc més de 1.700 habitants, va fer ahir un singular salt a la fama amb la celebració d'un curiós referèndum: els veïns i veïnes majors de 16 anys havien de decidir si destinar 15.000 euros de les arques municipals a l'organització de tres festes taurines  -les tradicionals capeas d'aficionats- o dedicar aquests diners a la contractació de treballadors eventuals. Finalment, la festa va derrotar al treball amb 242 vots a favor dels toros i 181 partidaris de l'ocupació. Els residents a les dues de pedanies del municipi -El Batán i Valrío- van optar clarament per la cosa festiva, adduint alguns d'ells que els toros també comporten beneficis a bars i establiments comercials,  mentre que en el nucli de Guijo, amb menys tradició taurina, el vot va ser en sentit contrari.

Davant aquesta divisió d'opinions, l'alcalde socialista Javier Antón ja ha anunciat una solució salomònica: cada pedania disposarà de 5.000 euros per les seves capeas i Guijo tindrà els 5.000 euros restants per fer algun contracte eventual.

Aquest episodi  singularíssim i sobretot el resultat final van triomfar ahir a les edicions digitals dels diaris i també a Twitter, on Guijo de Galisteo va esdevenir trending topic a l'estat espanyol. Així mateix, les agències internacionals com France Press i Reuter no van tardar gens ni mica en esbombar que un petit municipi d'Extremadura, comunitat autònoma que pateix una taxa de desocupació del 30%, considera més important els toros que la feina, un titular real però prou cridaner que va ser amanit amb aquella dada crua de l'estat espanyol que provoca autèntic calfred a nivell general i nits d'insomni a La Moncloa: una de cada quatre persones és a l'atur o, dit d'altra manera, hi ha 5,6 milions d'habitants sense feina.

Guijo de Galisteo, un municipi del tot desconegut fora d'Extremadura, ha quedat doncs situat en el mapa de la tempesta, en el mig d'aquest huracà que amenaça en convertir Espanya en un estat intervingut. Aquella Espanya inexistent, gairebé mítica, que tant Aznar com Zapatero insistien en col·locar entre les potències mundials com a exemple d'una gestió econòmica impecable. Deliris de grandesa feta miques per la crisi i ara per unes capeas, que dins el seu caràcter anecdòtic esdevenen la metàfora, el símbol, de l'Espanya de la festa i de la pandereta.

Però atenció, seria injust estigmatitzar als habitants de Guijo de Galisteo. Ells, amb les seves autoritats al capdavant, han tingut com a mínim la sensibilitat de sotmetre a referèndum dos conceptes en aquest cas antagònics: el treball o la festa. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, hi ha uns quants municipis aficionats als correbous que no s'han plantejat ni tan sols aquest exercici democràtic i que ben segur, els propers mesos i amb l'excusa de la tradició, es gastaran molt més diners que els seus col·legues extremenys sense que cap dels alcaldes tingui un dubte ètic sobre la idoneïtat de fer aquesta despesa en plena pendent de la crisi.

Veurem novament autoritats locals i autonòmiques fent-se l'orni davant les crítiques de maltractament animal (no fos que perdessin algun vot) i també contemplarem aturats i candidats ferms a l'atur perseguint i essent perseguits pels bous. Hi haurà festa també a la laboriosa Catalunya, el motor malmès de l'estat espanyol, però les banyes de la crisi, de la fera indomable, seguiran fent sang mentre Europa ens examina i, tal vegada, ens suspèn.

Postdata:  De fet, l'episodi dóna per llarg. En principi estem parlant només de 15.000 euros, una anècdota davant les quantitats multimilionàries que ens han portat al desastre. Però en tot cas, serveix per projectar cap a l'exterior una imatge de l'estat espanyol dedicat més a "la festa" que al treball. Deixeu-me fer una mica d'advocat del diable: els mateixos alemanys que exigeixen tanta disciplina vénen cap a aquí de vacances atrets per "la festa". Per a tant, tenim una indústria, la turística, una de les úniques que funciona, que viu de la gresca i del sol. En resum, l'oci amb totes les seves variants (des de les més "civilitzades", com la música, fins a les més bèsties, com tot el relacionat amb els toros) genera caixa. En el poblet d'Extremadura, quan celebren les seves "capeas" també hi ha qui en diu econòmicament bé (els que aporten els jònecs, els dels bars...). I no parlen del que passa a Pamplona en els Sanfermines...Com podeu veure, tots els temes, per polèmics que siguin, tenen diferents cares...

Foto: L'alcalde de Guijo de Galisteo, Javier Antón, durant l'escrutini del referèndum. / José Manuel Ribeiro / Reuters

divendres, 1 de juny del 2012

La ganiveta de la guillotina



Titular del dia: Capitals en retirada. Els diners salten del vaixell com les rates. Una altra vegada es confirma: en circumstàncies adverses, no hi ha res aparentment més poruc que el capital.

Per la confraternització d'uns polítics que es donen el bec amb els mercats i per la incapacitat dels altres, tota la societat és a les seves mans. Amb el cul enlaire. Veient el futur més negre que mai. Sense que ningú assumeixi cap responsabilitat en la magnitud del desastre.

Per no haver-hi no hi ha ni vergonya torera.

Es compleix el dogma: repartir beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara toca això darrer però quan passi la tempesta (tard o d'hora succeirà seguint el caràcter cíclic de l'economia) veurem als mateixos de sempre fent el que han fet sempre: multiplicant, com si fossin pans i peixos, els diners prèviament sanejats i blanquejats. Ara ja ho fan però no es deixen veure. Ho porten a l'ADN. Són els que realment manen. Són els que des dels seus despatxos de marfil fan moure el món prement una tecla. Són els que se'n riuen de les urnes i de la sobirania popular, aquella antiga demos tractada avui pitjor que una puta.

Si Rousseau veiés en què s'ha convertit el seu Contracte social vomitaria damunt els mercats, l'especulació i la prima risc. I si tornessin els revolucionaris francesos esmolarien la ganiveta de la guillotina. Per tallar d'arrel tanta infàmia i per recuperar, si fos possible, uns grams de principis morals.