divendres, 28 d’octubre del 2011

Peces-Barba, la veu del NO-DO




Diuen que els més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Per sort no sempre és així però ho acostuma a ser quan el tema central és Espanya. Això són paraules majors i uns i altres solen estar d'acord davant una qüestió suprema que passa per damunt de moltes altres: la pàtria espanyola.

En aquest context, la “broma” que un dels pares de la Constitució, el socialista Gregorio Peces-Barba, ha fet sobre Catalunya és de mal gust, per dir-ho suaument,  però no ens ha d'estranyar gaire.

L'expresident de la cambra baixa va aprofitat ahir la seva intervenció davant un congrés estatal d'advocats que es celebra a Cadis per parlar de les guerres del segle XVII:

 “El comte duc d'Olivares es va trobar alhora l'aixecament de catalans i portuguesos. Aleshores es va prendre la decisió de deixar als portuguesos i quedar-nos amb els catalans. Jo sempre dic en broma què hagués passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i no pas amb Catalunya?. Potser ens hauria anat millor.

I dir això, va acabar de ficar-se en el jardí intentant tranquil·litzar a l'auditori  en relació a l'augment de l'independentisme i al risc de fragmentació d'Espanya:

Estem en millors condicions que en altres èpoques. No sé quants cops es va haver de bombardejar Barcelona. Aquest cop es resoldrà sense necessitat de bombardejar-la”.

Podem doncs estar tranquils: aquesta vegada no ens bombardejaran.

L'humor de Peces-Barba no haurà fet gaire gràcia a les catalanes i als catalans que van patir els bombardejos feixistes de la guerra civil, ni tampoc a tots aquells que tinguin uns mínims coneixements històrics o que entenguin, en termes de dèficit fiscal, els costos econòmics i socials que ens comporta seguir formant part d'Espanya.

Davant l'enrenou provocat, ahir Peces-Barba va demanar disculpes subratllant que parlava en clau d'humor i insistint en que els catalans “no haurien de ser tan susceptibles”. Avui ho ha tornat a fer però afegint-hi que "Espanya és una nació" i que "Catalunya és una part entranyable del nostre territori".

De les seves paraules, tant les d'ahir com les d'avui, en surt un evident to colonialista perdonavides. La veu de Gregorio Peces-Barba és com la del NO-DO. Només li ha faltat referir-se a “la laboriosa Cataluña” que era el que deien en Franco i els seus ministres quan venien de visita d'inspecció “a esta parte tan entrañable de nuestro territorio”.

Ha de ser molt dur ser del PSC i tenir o patir aquests germans de viatge.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Del Nido / Del Niu


L'octubre del 2009, en una intervenció en el programa Radiogaceta de los deportes de RNE, el president del Sevilla José María del Nido va dir textualment que “Juan Lapuerta” cometia un greu error “al barrejar futbol i política”.

Però aquesta nit, en resposta a les paraules d'Artur Mas sobre l'accent andalús i de Duran Lleida sobre el subsidi agrari, el president del club sevillista ha fet sortir als seus jugador al Camp Nou amb unes samarretes que lluïen l'eslògan “Orgullosos de Andalucia”.

I com que Del Nido ha fet exactament el mateix que ell criticava a Laporta -barrejar futbol i política-, a RAC1, a la prèvia de la transmissió del partit, han optat per rebatejar-lo, convertint-lo, mira per on, en un nostrat “Del Niu”.

Sigui com sigui, desprès de 90 minuts amb onze ocasions de gol i d'un temps afegit força accidentat i amb penal inclòs, la pilota s'ha negat a entrar i Del Nido / Del Niu ha pogut tornar satisfet a Sevilla. Ho ha fet orgullós, imaginem que d'Andalusia -en té tot el dret- però sobretot, del seu porter, el sevillà Javi Varas, l'home-mur que ha tingut mans per aturar-ho tot, i també de Kanouté, que agredint oportunament a Cesc, ha desconcentrat l'home-gol Messi en els moments previs al llançament d'un penal decisiu.

L'equació entre un persistent atac blaugrana i una fèrria defensa sevillista ha donat com a resultat aquest empat a zero i la pèrdua del lideratge. No cal donar-hi voltes sobre si les matemàtiques del futbol són justes o injustes. La pilota és capritxosa i a vegades, per més que jugui el millor equip del món, si d'alguna cosa no entén és de justícia.

  

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Les idees ocultes del senyor Duran



Ahir, en una conferència a Esade, el candidat de CiU Josep Antoni Duran i Lleida va assegurar que l'actual estat del benestar és “insostenible” i que les administracions hauran de prendre decisions encara més “doloroses” per posar-hi remei. Referint-se a la sanitat, es va mostrar partidari d'una “col·laboració més gran entre el sector públic i el privat”, però en resposta a una pregunta del públic no va voler entrar en més detalls: “No seré més concret. No és que no tingui idees; és que si les explico perdré les eleccions”.

Així doncs, Duran demana als electors que el votin sense saber què voten o, dit d'altra manera, que facin un exercici de fe cega, que li concedeixin novament l'escó i que , un cop retornades les perilloses urnes al magatzem de la democràcia, esperin el moment oportú perquè el senyor diputat tingui a bé explicar les seves idees ocultes sobre la reforma de l'estat del benestar.

Totes les enquestes indiquen la poca confiança amb què la ciutadania veu la política i els polítics. En aquest context, els programes electorals acostumen a ser artefactes poc dignes de crèdit i el coneixement que en tenen part dels electors quan dipositen el seu vot és més aviat migrat per no dir nul. Però d'aquí a fardar d'idees contundents davant un auditori, el dels negocis, procliu a exigir-les, resulta, com a mínim, impúdic.

En el diccionari, la paraula “contundent” apareix amb dos significats:

1 adj Que produeix contusió. Ferida feta per un instrument contundent. 
 
2 fig Que produeix tal impressió en l'ànim, que resulta convincent. Arguments contundents.

A un candidat se li hauria d'exigir que fos clar i convincent amb els seus arguments i que no tingués cap programa ocult. No sigui que les idees ara amagades per no perdre vots acabin causant alguna ferida post-electoral a la delicada supervivència de l'estat del benestar.

Foto: El candidat de CiU en un moment de la conferència d'ahir a Esade. / Oriol Duran


dissabte, 15 d’octubre del 2011

El ciutadà Alfonso 10



¿Qui no coneix a Alfonso Díez, flamant marit de María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay?

Per si algú ha arribat fins aquí sense perdre la respiració i ha aconseguit aïllar-se aquests dies de l'impacte contundent de la crònica rosa, cosa pràcticament impossible, direm que el ciutadà Alfonso ha fet el salt a la fama pujant a l'altar del bracet de la duquesa d'Alba. Ha estat una llarga i dura ascensió al cim més alt de la noblesa espanyola partint d'un campament base més aviat modest i també molt espanyol: el del simple funcionariat.

Alfonso Díez Carabantes (Palència, 1950) i la megaduquessa Cayetana Fitz-James Stuart (Madrid, 1926, cinc vegades duquessa, vint vegades vescomtessa,   catorze vegades Grande de España etc. etc.) es van conèixer fa més de 30 anys a una botiga d'antiguitats (escenari del tot apropiat) i en fa quatre es van retrobar a la sortida d'un cinema. No consta la pel·lícula que van veure però, en tot cas, en aquell aparador de la ficció es va encendre la flama d'allò que les cròniques socials amables en diuen “una història d'amor amb totes les lletres”.

La diferència d'edat dels nuvis (avançadíssima en el cas de la dama) però sobretot l'origen plebeu i l'ofici gris -funcionari de la Seguretat Social- del ciutadà Alfonso no van ajudar que l'entorn familiar de la duquessa rebés aquest festeig de tardor amb els braços oberts. De fet, el tram més costerut de la pujada a l'altar l'ha superat la duquessa repartint part de l'herència entre els seus fills, una operació delicada i no exempta de polèmica, i fent signar al nuvi un document mitjançant el qual el bon home ha renunciat a qualsevol dret sobre els bens de la Casa d'Alba.

I així, a empentes i rodolons, el funcionari Alfonso Díez ha esdevingut duc consort d'Alba, un triomf de l'amor, dirien uns, una escalada social inconcebible, dirien altres, però més es va perdre a Cuba.

La part més canallesca i malvada de la premsa s'hi ha abonat amb el pobre Díez. Uns l'han definit com “un personaje de medio pelo” i altres, fins i tot a les planes menys serioses del monàrquic ABC, han fet jocs de paraules amb el seu cognom rebatejant-lo com “Alfonso X”, sense caure en la indelicadesa de detallar si l'estimat per Cayetana de savi, com el monarca històric, en té molt o poc. O com  l'Associated Press, que en una crònica publicada a Yahoo rebaixa -ves a saber si per culpa d'un traductor automàtic- al duc consort Alfonso Díez al nivell d'“Alfonso 10”, com si d'un vulgar futbolista famós es tractés.  


En el fons, molta enveja com demostra la piulada que va fer fortuna a la xarxa  el passat dia 5, jornada de noces al palau de Las Dueñas de Sevilla: “ El que emprenya del casament de la duquessa és que aquesta nit ella tindrà sexe i tu no”.  Més clar, l'aigua.

Foto: Cayetana ballant amb Alfonso desprès del casament. / EFE

dissabte, 8 d’octubre del 2011

El pa i els engonals



Si hem de fer cas al cartell, els clients d'una fleca de Vilanova poden adquirir, entre altres varietats, “pa engonals”. Com que aquest pa mai no ha existit i suposem que tindria un dubtós gust, cal posar-hi una mica d'imaginació per entendre que en realitat es tracta de pa anglès, altrament dit pa de motlle.

I com s'arriba a aquesta conclusió?. Doncs partint de la versió castellana “pan inglés”, fent-li perdre l'accent i la nacionalitat al pa i passant en pla maldestre el terme anatòmic “ingles” per un traductor automàtic castellà-català. El resultat final és “pa engonals”, sense que el pobre i humil pa de motlle tingui res a veure amb la part del cos, veïna dels genitals, en que s'ajunta cada cuixa amb el ventre del forner.

Un apunt més. A la població gaditana de San Roque hi ha una empresa panificadora que és diu  Pan Inglés S.L. però si la cerquem a la versió catalana de Boletines Oficiales.com ens apareix convertida en...Pa Engonals S.L.! Altra vegada, cal suposar-ho, la traducció automàtica!

I com que la cosa va d'engonals, us deixo aquí l'escena del dictat del mestre Don Roberto a Amanece que no es poco, la gran pel·lícula d'humor absurd i surrealista escrita i dirigida per José Luis Cuerda.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Els "clics" a l'atur

En el món de Playmobil hi ha tota mena de recreacions disponibles: la caserna dels bombers, l'hospital, el col·legi, la clínica veterinària, el zoològic, els vehicles de transport, la botiga de flors, la casa urbana, la granja, la comissaria de policia i fins i tot una banda de lladregots de joies.

Les joguines reprodueixen sovint la realitat i per això, veient la magnitud del desastre econòmic, que dibuixa amb línia vermella descendent un avui millor que el demà, no ens ha d'estranyar -com ja ha avançat amb to irònic El Mundo Today- que el Playmobil de moda per les properes festes nadalenques  pugui ser una munió de figuretes de plàstic -més de quatre milions de clics- fent cua davant una oficina de treball.

Això sense oblidar altres recreacions possibles com la protagonitzada pels indignats amb els bancs, pels propietaris desnonats per l'impagament d'hipoteques, pels emprenyats amb els especuladors i amb els polítics, pels mosquejats amb la congelació de sous, pels cabrejats amb les retallades de l'estat del benestar o fins i tot pels catalans ofegats per l'espoli fiscal. Serà una bona manera amb la qual els nens i les nenes, tot jugant innocentment amb els clics, aprendran a  fer front a les incerteses del futur. Temps al temps...



Foto: El Playmobil dedicat als aturats. / El Mundo Today