dimecres, 27 de juliol de 2011

Àloe vera

Entro a una botiga de productes naturals a comprar herbes d'infusió i aprofito per demanar una loció per després de l'afaitat. La noia que m'atén em recomana un gel d'àloe vera  amb vitamina E i oli de l'arbre del te. M'explica que és hidratant, nutritiu i  indicat per les irritacions i altres càstigs i destrosses cutànies que ens fem els homes quan passem la gillette

Ja m'ha convençut quan afegeix el següent:

- Ah, i a més, la seva dona ho pot fer servir desprès de depilar-se.

La miro i amb el millor dels meus somriures li dic:

- Que bé! Ja em falta menys!. Ara que tinc l'àloe vera podré començar a buscar dona!

Ens fem un tip de riure, passo per caixa i abandono l'herboristeria deixant enrere la temptació d'emportar-me, junt a les herbes i al gel d'àloe vera, a la dependenta agafada del bracet.

Foto:  Planta d'àloe vera. / Viquipèdia

divendres, 22 de juliol de 2011

Grafiters 1 - Veïns 0

Captius i desarmats davant la persistència dels grafiters, uns veïns de Terrassa han penjat aquest cartell de rendició a la façana castigada del seu edifici:


Via: Isaac Albert

dimecres, 20 de juliol de 2011

La Gerunda treu el nas


La Gerunda va treure ahir el nas pel pou del meu barri. O, si voleu, parlant en propietat, més que treure el nas el que li van fer els tècnics, com si fos una mena d'extirpació quirúrgica gegantina, va ser desmuntar-li la nàpia, la roda de tall de dotze metres de diàmetre amb la qual la tuneladora ha foradat, com un talp, el túnel del TAV que travessa Girona: gairebé tres quilòmetres entre Mas Xirgu i Fontajau, passant per sota el Ter.

En aquest llarg viatge de quinze mesos, la immensa màquina de 125 metres de llargada i 2.700 tones de pes ha passat dues vegades sota el meu cul. La primera, a la Farinera Teixidor, seu d'El Punt, i l'altra a tocar la cantonada de casa, a Fontajau.

Comparant a la foto les dimensions hercúlies de la roda de tall amb la mida discreta i humil dels humans que hi ha al davant es pot dir que és un miracle de la tècnica no haver percebut ni una mínima vibració ni haver patit cap esquerda en el nostre ànim espantadís.

Vista l'experiència i amb el precedent que no ha caigut la Sagrada Família del senyor Rigol, hauríem de tenir més fe de la que ja tenim amb els avenços imparables de l'enginy humà.

La Gerunda ha arribat doncs al final del seu trajecte -com ens va venir a explicar cerimonialment el ministre Blanco el passat 7 de juliol- i ara toca desmuntar-la a peces i anar-les retirant amb immenses grues pel pou d'extracció.

On anirà a parar la fragmentada Gerunda ?.

Doncs ves a saber. Tal vegada quan comprem el proper cotxe ens emportarem cap a casa un tall metàl·lic de la història de les infraestructures gironines. Aquell dia, asseguts al volant del flamant vehicle, ens semblarà percebre sota el cul el llunyà però constant girar de la roda de tall. Gira que giraràs, gira que giraràs...



Foto: La roda de tall penjada de la grua. / Toni Dalmau

Vídeo: La Gerunda acabant el túnel urbà de Girona el passat dia 7 de juliol. / El Punt

divendres, 15 de juliol de 2011

BCN en Time-lapse

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.


Maurici Mayol (Loyam), un barceloní de 25 anys resident a El Masnou, és l'autor d'aquest excel·lent i original vídeo dedicat a la ciutat de Barcelona.

Es tracta del seu primer Time-lapse, una tècnica consistent en passar les seqüències d'una manera accelerada. Això es pot fer partint d'un material gravat en vídeo i accelerant-lo amb un programa d'edició o utilitzant, per fer el muntatge, centenars o milers de fotografies captades a diferents intervals de temps. Aquest darrer mètode és el que ha fer servir l'autor emprant una Canon 400D i tres objectius: un 10-22 mm, un 24-70 i un 85 mm.

El resultat final -amb música de Mono-Sabbath- és espectacular.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Gaziel a Twitter

En el Twitter hi ha milions de perfils de persones -reals o falses- d'empreses i també d'entitats de tota mena. El que no és tan corrent és la presència en aquesta xarxa social de personatges ja desapareguts. Per això, avui em plau anunciar el retorn via Twitter del periodista i escriptor Agustí Calvet (Gaziel) -Sant Feliu de Guíxols (1887) - Barcelona (1964).

Corresponsal a París de La Veu de Catalunya i de La Vanguardia i director d'aquest darrer diari fins l'esclat de la guerra civil, Gaziel, autor d'una vintena llarga de llibres, ha estat considerat a la seva època com el líder d'opinió de la burgesia liberal i democràtica catalana. Víctima com tants d'altres de les difícils circumstàncies històriques que li van tocar viure, Agustí Calvet va haver d'exiliar-se el 1936, però desprès, en tornar, va ser processat pel franquisme i va patir un llarg exili interior.

Fruit de tot plegat, a la seva brillant prosa hi ha un deix important d'escepticisme però també una mirada lúcida sobre Catalunya, Espanya i el món.

En el seu compte de Twitter hi trobareu piulades del seu pensament com ara aquesta:

Vull consagrar les darreres forces a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla.”

O antics records d'infantesa i joventut:

En tota la punta pelada que llavors era el futur S'Agaró, no s'hi veia casa, barraca ni ànima vivent.”

I, tal vegada, podrem llegir les respostes de Gaziel a piulades d'altres homenots catalans presents a Twitter com Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit, Pompeu Fabra o el també periodista Eugeni Xammar...

Són els petits miracles que permet internet.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Aznar, la memòria i la vergonya


Aquesta setmana han aparegut junts en un acte celebrat a Madrid l'expresident del govern espanyol José María Aznar, l'expresidenta del PP basc María San Gil i l'eurodiputat i antic ministre de l'Interior Jaime Mayor Oreja. Un còctel perfecte de personatges, el de la presentació del llibre de San Gil, per poder escoltar qui la deia més grossa.

Quedem-nos només amb Aznar parlant de Bildu. Segons ell, si “els instruments d'ETA a les institucions basques” aconsegueixen el seu propòsit d'”esborrar la memòria de les víctimes” del grup terrorista “no serà la pau, serà la vergonya”.

Així doncs, pel president de la FAES i president d'honor del PP, preservar la memòria és fonamental sempre i quan sigui la de les víctimes d'ETA. L'altra memòria històrica, la de les víctimes del franquisme soterrades en fosses comuns perdudes arreu de la geografia peninsular, no té cap importància o, al menys, és el que es pot deduir de l'actitud que mostra des de sempre el PP respecte a aquest tema. La consigna és clara: s'ha d'oblidar per no obrir -diuen- velles ferides.

La vergonya, en aquest cas, brilla per la seva absència.

Foto: Aznar junt amb San Gil a la presentació del llibre. / EFE

divendres, 8 de juliol de 2011

Alcem la copa, Pairo!


Emotiva cerimònia d'adéu a Miquel Pairolí.

Ferm fins el darrer moment i a punt d'alçar el vol, el company de moltes hores viscudes al diari, l'amic, l'escriptor, ens ha deixat un últim escrit que acaba així:

"A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu de la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."

A manera pòstuma, en Pairo ens aconsella viure intensament gaudint i assaborint el màxim possible de tot allò de bo que la vida ens pugui oferir. Fem-li cas. Seguim el seu generós consell, acaronem els plaers i alcem la copa brindant per la seva memòria.

Carpe diem!

P.D.

Rebut via Twitter: @EugeniXammar
Ahir va pujar aquí dalt en Miquel Pairolí. Vam estar fins a la matinada fent-la petar amb en Josep Pla. #Pairolí

dilluns, 4 de juliol de 2011

DSK, la granota i l'escorpí


En relació al tomb inesperat que ha donat l'afer Strauss-Kahn, el corresponsal de La Vanguardia a Washington, Marc Bassets escrivia ahir el següent:

"Els malentesos culturals i la francofòbia, tanmateix, han tingut poc a veure amb el cas Strauss-Kahn. El tractament que els tabloides novaiorquesos van infligir després de la seva detenció al polític francès va resultar xocant a l’altra banda de l’Atlàntic. “Le Perv”, l’anomenava el New York Post. Però el mateix diari, propietat de Rupert Murdoch, difonia ahir sobre la presumpta víctima rumors no provats i més greus que qualificar el polític de “pervertit”. És a dir, no hi ha un tracte especial per als francesos. Simplement els tabloides són així..."

Tot plegat m'ha fet pensar en la famosa història de la granota i l'escorpí. Ja sabeu, aquella faula en la qual l'escorpí li demana que l'ajudi a travessar damunt ella el riu i l'amfibi només ho accepta quan el perillós aràcnid li promet que no li farà cap dany. Però quan són a la meitat del riu, l'escorpí pica mortalment a la granota. "Per què ho has fet això?. Ara morirem tots dos!”, li diu la granota. I l'escorpí respon: “No he tingut elecció. És la meva naturalesa".

A determinada premsa com el New York Post, li succeeix exactament el mateix. No pot actuar d'altra manera. És també la seva naturalesa. 

Foto: Dominique Strauss-Kahn i la seva dona, Anne Sinclair, sortint del tribunal de Nova York després que el deixessin en llibertat. / Don Emmert / AFP.