dilluns, 29 de març de 2010

La ultradreta a la Justícia

Tarda de diumenge llarga com un dia sense pa. Se'm desperten instints masoquistes i m'acabo perdent per aigües per mi poc navegades de la xarxa. Entro en un web identitari espanyol, concretament el de la Fundación DENAES para la Defensa de la Nación Española. Els seus objectius queden clars:

La Fundación DENAES tiene como finalidad la dinamización, sensibilización y movilización de la base social de nuestra institución en particular y de la sociedad española en general, con el ánimo de aunar voluntades, liderar la sociedad civil en defensa de la Nación española y fortalecer nuestras instituciones políticas y jurídicas comunes, así como reivindicar nuestros símbolos y lazos de unión. Además, la Fundación DENAES, para la defensa de la Nación Española, asume como fin principal el articular una ofensiva, en todos los frentes legales, contra quienes han decidido socavar los cimientos de España poniendo a prueba la lealtad de todos los españoles.

A la secció que recull les activitats de la fundació hi trobo un vídeo d'un acte celebrat el 20 de juliol de 2007. Es tracta d'una taula rodona que porta per títol “Víctimas y nación”. Un dels ponents és un jurista que carrega sense manies contra la Constitució en considerar-la “defectuosa en origen”. Assegura que les ambigüitats del text aprovat el 1978 són “talones en blanco que se están cobrando los nacionalistas secesionistas”.  “Una nación -afegeix- puede morir por ser invadida, por ser derrotada. Lo que no puede es morir en manos del Boletín Oficial del Estado, que es la manera más triste de morir una nación. Es lo que está ocurriendo en España que a través del BOE la estan aniquilando con reformas legislativas de estatutos sin que España se muera por muerte natural. Porqué España no está enferma, la asfixian a traves del BOE. Y no hay nada más humillante y más penoso que una nación secular, milenaria como es España que se la carguen con una arma tan vulgar como es un papel que se llama Boletín Oficial del Estado.

El ponent, que rep grans aplaudiments del públic,  es diu Adolfo Prego de Oliver, és patró d'honor de la fundació DENAES i magistrat de la sala penal del Tribunal Suprem. Aquest jutge ultraconservador acaba de redactar l'auto mitjançant el qual s'ha desestimat el recurs del jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón contra la decisió del magistrat instructor Luciano Varela de processar-lo per la investigació dels crims del franquisme.

Per resumir-ho, un jutge com Prego, que no amaga la seva vinculació a una fundació ultradretana i que fins i tot va signar un manifest contra la llei de memòria històrica, intervé sense manies en el procediment obert per les querelles per prevaricació contra Garzón presentades pel pseudosindicat ultra Manos Límpias i per Falange Española, un partit d'una ideologia, la  feixista, que va tenir un paper capital en els crims del franquisme.

Hi haurà qui vendrà la participació de Prego com a estrictament tècnica i col·legiada amb la resta dels membres de la sala,  però tot plegat a més de lleig i de dubtosament ètic, posa en evidència fins a quin nivell perniciós ha arribat la politització de la Justícia.


Foto: Adolfo Prego

dijous, 25 de març de 2010

Humor negre en temps de Guantánamo

Entre les mil i una bromes pesades que circulen per la xarxa per acollonir al personal, aquesta n'és una especialment indicada per quan es viatja en avió o en tren.

1.- Es treu de la bossa l'ordinador portàtil

2.- S'obre molt a poc a poc i s'engega l'aparell

3.- Es controla que el viatger assegut al costat s'estigui fitxant, encara que sigui de reüll,  en el que surt a la pantalla

4.- S'arranca el navegador preferit

5.- Es tanquen els ulls i s'aixeca la vista cap al cel...

6.- Es respira profundament i es clica en aquest enllaç

7.- Es mira la cara del veí, creuant els dits perquè no pateixi del cor...

Via: llista Folre i Manilles

diumenge, 21 de març de 2010

L'àvia cavalca en moto

Un capvespre, en arribar amb moto a casa, el nét va descobrir com l'àvia Dolors el mirava fixament des de la finestra de la cuina.

Què voldrà aquesta dona trapassera?

A l'endemà, va enxarpar l'àvia prenent mides a la moto. Un pam per aquí, dos pams per allà...

Qualsevol diria que es vol treure el carnet...

Als següents dies, la Dolors va mostrar un comportament encara més estrany. Sortia ben poc de la seva habitació, el just per fer els àpats a corre-cuita i engolir l'arsenal de pastilles que el bon doctor li havia receptat per treure-se-la de sobre. Era indubtable que alguna cosa portava entre mans, però, coneixent el seu caràcter de mil dimonis,  ningú de la família gosava  traspassar la porta i vulnerar la seva intimitat.

Dues setmanes més tard, el nét es va llevar com cada dia de bon matí, va esmorzar, va agafar els trapaus de la feina i va obrir la porta del garatge per treure la moto.

La impressió va ser majúscula en trobar la màquina, la seva estimada màquina, vestida de llana!!.







 Mentre el nét intentava recuperar-se de la sorpresa, l'àvia Dolors exhalava a l'habitació el darrer sospir somniant en una altra moto, la de l'avi Pere, al cel sia, amb la qual havia cavalcat seixanta anys enrere per mil camins de felicitat. “Ja no es fan motos com les d'abans” es deia una i altra vegada la Dolors donant gràcies a Déu per la perla que obturava cada dos per tres les bugies. Benaurada avaria i valenta excusa per perdre's pels prats!.

Ja no es fan motos com abans...


 Fotos: Rebudes per correu electrònic. Autor desconegut.

dimecres, 17 de març de 2010

Nota de l'autor

El blog porta uns dies inactiu degut a la tempesta de neu i, posteriorment, a unes circumstàncies complicades relacionades amb la salut d'un familiar.

Espero poder reprendre el fil el més aviat possible.

diumenge, 7 de març de 2010

Aguirre torera


Ha passat el carnaval però la cosa encara va de disfresses. A Amsterdam, la policia ha arrestat a un suec que des de feia tretze anys pilotava avions d'aerolínies belgues, britàniques i italianes amb una credencial falsa de pilot comercial. I a Mallorca han descobert un home que es feia passar per metge d'UCI sense tenir el títol de doctor en medicina.

Mentrestant a Madrid, Esperanza Aguirre ha aparegut semidisfressada de torera fent el paseillo per les portades amigues d'El Mundo, l'ABCLa Razón i anunciant que les curses de toros seran declarades Bé d'Interès Cultural per la Comunitat de Madrid. La presidenta, més llesta, ràpida i populista que els seus correligionaris, ha saltat espontàniament a l'arena de la plaça de braus muntada a la cambra catalana en motiu del debat entre taurins i antitaurins. Ho ha fet, diuen, sense respectar el calendari previst per l'Associació Taurina Parlamentaria, una mena de lobby polític del Congrés dels Diputats que promou la defensa de la tauromàquia. Si ens hem de creure el que explicava ahir El País, el grup, que compta a les seves files amb personatges com el popular Pío García Escudero i la socialista Carmen Calvo, exministre de Cultura, va convocar una reunió el passat 25 de gener en la qual es va acordar que les comunitats de Castella i Lleó, Madrid, València, La Rioja, Castella-La Manxa, Illes Balears, Navarra. Extremadura, Andalusia i la ciutat autònoma de Melilla declararien la fiesta -greument amenaçada, com creuen, per Catalunya-  Bé d'Interès Cultural.

Aguirre, però, ha tirat pel dret sense avisar a ningú i apropiant-se del mèrit polític d'una iniciativa que, com ho és el lobby del Congrés, havia de ser transversal aplegant populars i socialistes protaurins. L'espontaneïtat de la presidenta madrilenya, que, amb l'altaveu de la premsa conservadora no perd cap ocasió per aparèixer davant l'opinió pública com a abanderada de l'espanyolisme,  segur que no ha agradat gens ni mica als membres del grup de pressió i de les comunitats conxorxades. Dues d'elles, la valenciana i la de Múrcia, no han esperat ni vint-i-quatre hores per anunciar que també declararan les curses de braus Bé d'Interès Cultural, amb la qual cosa han donat la sensació d'anar a remolc de Madrid com a simples subalterns de la quadrilla torera d'Esperanza Aguirre.

Mentre en el Parlament català el debat sobre els braus es centra bàsicament en la qüestió del maltractament dels animals i en si la tortura pot considerar-se art, a fora -gràcies a l'Espe- agafa un marcat to identitari (Catalunya versus Espanya), un escenari que, a pocs mesos de les eleccions catalanes no fa cap favor a Alícia Sánchez-Camacho. Fa uns dies, en una reunió a porta tancada, la dirigent del PPC ja va demanar als barons autonòmics del partit que no fessin cap moviment que pogués ser interpretat com a anticatalà i Rajoy li va donar suport a l'entendre que el PP es juga molt a Catalunya. Esperanza Aguirre, però, va a la seva i ha saltat a la plaça amb aire torero de sempre per rebre els aplaudiments de la grada i amb l'empenta suficient per lidiar i estocar, per enèsima vegada, els braus que convinguin encara que sigui bestiar de la ramaderia popular i portin per nom Mariano, Alberto o Alícia

dijous, 4 de març de 2010

Els braus en El País


El diari El País dedica avui dues planes de la secció de Cultura al debat que ha començat en el Parlament de Catalunya entre taurins i antitaurins. La informació periodística porta per títol “Toros en Cataluña: segundo aviso” i va acompanyada de tres articles d'opinió: el primer es titula “Tiempo de construir” i és de Carlos Abella, el segon “Un abuso arrogante” de Fernando Sabater i el tercer “Golpe a la convivencia”,  escrit pel pintor i gran aficionat a la tauromàquia i a la boxa Eduardo Arroyo. Aquest darrer és el que es mostra més contundent i fins  i tot insultant:

Sólo entiendo la persecución en la cabeza de quien está dispuesto a obligar a un país rico, abierto y cosmopolita como Cataluña a convertirse en un rincón donde reine un ruralismo sospechoso y semifascista. Ojalá no cunda el ejemplo.

Per descomptat que cap dels tres articles és partidari de la supressió dels toros, però segur que en aquesta manca de pluralitat d'un diari que es presenta com a progressista no hi tenen res a veure les curses de braus que cada temporada emet per taquilla Digital +. No us ho sembla?

  • Escolteu al periodista Jordi Barbeta, avui a la tertúlia del matí de RAC1 desmuntant el mite d'"el toro enamorado de la luna" i la bravor hispànica


dimecres, 3 de març de 2010

Els llavis que toquen el licor


1919, en algun indret dels Estats Units. Un grup de dames puritanes, integrants de la Lliga Antitavernes, es fan fotografiar amb un cartell pretesament amenaçador pels bevedors masculins:

Els llavis que toquen el licor no tocaran els nostres llavis

Amb aquest i altres eslògans, grups de pressió com la Lliga Antitavernes, el Partit Prohibicionista i la Unió d'Abstinència de les Dones Cristianes acabaran aconseguint l'aprovació de la divuitena esmena en la constitució nord-americana, la que prohibirà, entre el 1920 i el 1933, la fabricació, el transport i la venda de begudes alcohòliques.

Amb la Llei Seca i el corresponent mercat negre d'alcohol, els gansters com Al Capone s'hi faran les barbes d'or. Paral·lelament, augmentaran els delictes de sang, els suborns a funcionaris i les intoxicacions provocades per beuratges fabricats sense cap control sanitari.

Però tornem a les dames puritanes. Observant-les, criden l'atenció les seves mirades ferotges.

Algú haurà enyorat besar aquells llavis?

Amb aquest pensament, giro plana històrica mentre faig dringar els glaçons del meu escocès.

No he de conduir i avui un debat similar es centraria al voltant de la legalització o no de les drogues. Digueu-me purità o poruc, però confesso que mai he sentit la necessitat de perdre'm pels paradisos artificials que aquestes substancies prometen. I no tinc clara quina seria en un món perfecte la millor resposta per reduir les víctimes directes o indirectes que provoquen: legalitzar o mantenir la prohibició?

dilluns, 1 de març de 2010

"Hasta luego" Jazztel

Ring, ring, ring...

- Digui'm...

A l'altre costat del fil telefònic es sent una veu llunyana amb accent sud-americà:

- Buenas tardes. ¿El señor XXX?

- Si...

- Mire señor, mi nombre es YYY y le llamo desde la telefonía fija Jazztel.

Resposta  amb accent català indignat:

- Esta semana me han llamado diez veces y ya les he dicho que no me interesa. Les ruego que de una vez por todas sean eficientes y me eliminen de su lista.

- Disculpe la molestia señor. Hasta luego.

- Hasta luego? Grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr

L'endemà a la mateixa hora.

Ring, ring, ring...