dissabte, 30 de gener de 2010

La patronal i l'edat de jubilació


¿Pot l'augment de l'esperança de vida i la baixa natalitat  fer esclatar en mil trossos el sistema públic de pensions?

Hi ha experts que miren cap a el futur i adverteixen d'aquest risc i altres que no es mostren tan catastrofistes, però en tot cas la ministra Elena Salgado ha subratllat l'efecte que ja té l'envelliment de la població: “El 1975, els majors de 65 anys cobraven pensió durant una mitjana de cinc anys i ara la cobren durant quinze”.

El govern Zapatero es vol curar en salut i ha llençat una polèmica proposta  que haurà de ser discutida en el marc del Pacte de Toledo: allargar l'edat oficial de jubilació dos anys més fins als 67 anys, com ja han aprovat fer gradualment a Alemanya i Dinamarca.

L'acord serà complicat. De moment, ni els sindicats ni la majoria dels partits volen sentir a parlar del tema i fins i tot hi ha discrepàncies dins el PSOE. De fet, només s'han pronunciat favorablement el Banc d'Espanya, la Comissió Europea i la patronal CEOE. Aquesta darrera entitat, presidida encara per un personatge -Gerardo Díaz Ferran- que ha esfondrat una companyia aèria (Air Comet) deixant penjats als seus, segons ell, desinformats clients, no dubta en demanar que es treballi fins als 70 anys.

Sorprèn aquesta insistència de la patronal tenint en compte que són precisament els empresaris els qui no volen contractar a majors de 50 anys i els que incentiven les prejubilacions.

Qui contractarà a veterans de més de 60 anys en atur? Gerardo Díaz Ferran?


Acudit: JAP / El Punt

divendres, 29 de gener de 2010

Salats

Un dels objectius en política sanitària de la presidència espanyola de la Unió Europea és arribar a un acord entre els 27 estats membres per reduir, en un termini de quatre anys, un 16 per cent la quantitat de sal en els aliments més consumits que, en el cas de l'estat espanyol, serien els embotits, els formatges i el pa. La finalitat de la mesura és lluitar contra les malalties associades al consum excessiu de sal com la obesitat, la hipertensió i altres problemes cardiovasculars. Segons dades de l'AESAN (Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició), els 80 per cent dels ciutadans de l'estat espanyol consumeixen més sal de la recomanada (el consum mitjà és el doble del que caldria) per la qual cosa el pla per aconseguir que posem menys sal a les nostres vides sembla del tot necessari i així ho han entès experts dels 27 assolint un principi d'acord que s'haurà d'acabar d'enllestir el proper mes de juny a Luxemburg a la reunió de ministres europeus de Sanitat.

Per tot plegat, com afirma avui en El Punt Abel Mariné, professor emèrit de nutrició i bromatologia de la Facultat de Farmàcia de la  Universitat de Barcelona, és poc conseqüent que en el còctel que va oferir el govern espanyol en motiu de la inauguració de la presidència espanyola de la UE hi hagués pernil, formatges, fumats i bacallà, aliments amb força sal.

Ho pot ser de cara a la imatge europea que pretén projectar el ministeri de Sanitat però, com escriu el mateix Abel Mariné, “no hi ha aliments o ingredients bons o dolents, sinó dosis adients o excessives”.

Lluitar contra el consum abusiu de clorur sòdic renunciant a la degustació exquisida i única del pernil ibèric i a la seva projecció internacional seria un sacrifici que ben pocs dels que l'han provat estarien disposats a fer sense tenir el bisturí del metge apuntant directament al cor. I menys ara quan la presidenta argentina Cristina Kirchner acaba d'assegurar, amb tota l'autoritat que se li suposa i sense ser desmentida pel seu marit l'expresident Néstor, que menjar carn de porc millora la seva activitat sexual. Si ella ho diu hi haurem d'estar d'acord i, mentre la butxaca ho permeti, continuar  degustant aquest bé de Déu que ens ofereix el germà porc i l'artesà perniler. Sigui on sigui, fins i tot, com es pot comprovar en el següent vídeo, viatjant amb moto.

dijous, 28 de gener de 2010

La bola de vidre de Sala i Martín



11 de juny de 2003. Secció d'Opinió de La Vanguardia. L'article que obre plana porta per títol “El mejor es Joan Laporta”.

Pep Guardiola fue un gran jugador. Uno de los mejores. Pep siempre demostró serenidad, prudencia y sentido común. El problema es que Lluís Bassat no quiere contratar a Pep como jugador sino como director deportivo, cargo en el que no tiene ninguna experiencia. Es verdad que uno aprende trabajando. Pero también es cierto que, en el proceso, uno comete errores de calado. Ninguna empresa multinacional contrataría a un estudiante recién graduado para ejercer de director general. Y el Barça tampoco debería hacerlo. El Barça necesita profesionales consagrados, que conozcan el mercado ahora (no el año que viene) y que den resultados inmediatos. Cuando Bassat nombra a Guardiola para una posición tan importante demuestra que antepone la “publicidad electoralista” a la “eficiencia económica”.

L'autor de l'article, en el qual es fa també un bon elogi de Sandro Rosell, és ni més ni menys que l'economista ultraliberal Xavier Sala i Martín, professor de la universitat de Columbia, membre del consell directiu del F.C. Barcelona i integrant de la precandidatura continuista d'Alfons Godall.

Dilluns, a la presentació pública d'aquesta precandidatura, Sala i Martín va carregar contra Rosell amb aquestes paraules:

En el mes de desembre del 2003, un vicepresident va voler fer fora Rijkaard i Laporta va dir que no. Després es van guanyar dues lligues i una Champions. Quan es va voler fitxar Eto'o, un vicepresident va dir que no ho féssim perquè s'enfadaria un altre president de no sé quin club de no sé quin poble, però Laporta el va fitxar. L'any 2008, quan es va decidir rellevar Rijkaard, alguns deien que s'havia d'apostar per un tècnic dur, per un portuguès o un brasiler, però Laporta va apostar per Guardiola”.

És a dir que el 2003, segons l'article a La Vanguardia, Sandro Rosell era per Sala i Martín “una persona con mucha experiencia en el complicado mundo del negocio futbolístico”, mentre que uns anys més tard, dins la junta de Laporta, esdevindria, també segons ell, un autèntic desastre. I el mateix passava amb  Pep Guardiola. El 2003 era un absolut desencert de Basat intentar donar responsabilitats tècniques a Guardiola i en canvi cal aplaudir Laporta per haver confiat amb el de Santpedor.

Veient el que escrivia fa set anys enrere, més val que el vistós gurú de l'economia mundial -ara el tenim a la cimera de Davos- es dediqui amb la seva bola de vidre a les previsions estrictament monetàries.  

dimecres, 27 de gener de 2010

La culpa la té el nas



Al final, la culpa serà del nas”.  La frase, dita amb tota la ironia del món, s'ha pogut escoltar aquests dies a les instal·lacions del Màlaga C.F. El nas, lamentablement trencat, és el del jugador Mtiliga, que trigarà tres setmanes en recuperar-se del cop etzibat per Cristiano Ronaldo diumenge en el Bernabéu.

El Comitè de Competició ha castigat a l'estrella merengue amb dos partits de suspensió per joc perillós, però veient l'actitud de Cristiano, les manifestacions fetes des del Real Madrid (amb el vídeo de Messi  en el partit del Sevilla com a pobre excusa de la reacció violenta de CR9) i les portades de Marca i As es pot arribar a la conclusió que , en efecte, la culpa és del pobre nas de Mtiliga.

Hi ho és perquè està afegit a una cara que forma part d'un cos que té un braç acabat amb una ma que va gosar a estirar una samarreta blanca que tapa uns abdominals seguits d'un pit, un coll i un cap que amaga un cervell pinxo, egòlatra i sobreexcitat que, per sort, no és ni podria ser mai blaugrana.

I, sense que serveixi de precedent, aquest fet irrefutable que Cristiano no juga a les ordres de Guardiola segur que és celebrat, unànimement tant pels seguidors culers com pels blancs. Per una vegada, estem d'acord.

 

Imatge: Retall d'una plana de la secció d'esports d'El País

Vídeo: La jugada polèmica de Cristiano Ronaldo.

dilluns, 25 de gener de 2010

LaPolla Industries


Els noms comercials amb vocació internacional no sempre són del tot encertats. Per comprovar-ho només cal donar un cop d'ull a la indústria automobilística. Hi va haver, per exemple, el super exclusiu Lamborghini Reventón, una denominació que no feia referència a la pèssima qualitat dels pneumàtics sinó  que volia ser un homenatge al toro del mateix nom que l'any 1943 va matar al mexicà Félix Guzmán. També ha existit el Volkswagen Jetta, el Ford Nika (que aquí s'ha dit KA), el Mitsubishi Pajero, que en el mercat espanyol es va dir Montero perquè el nom original sonava fatal, el Mazda Laputa, que segons diuen respon a la transcripció al japonès del mot “castell” i que per sort no es va vendre a Europa, una llàstima perquè, segons la seva campanya comercial “Laputa ha millorat la seva seguretat i ha ampliat el seu interior”, el petit Nissan Moco (un dels seus eslògans comercials era “El Moco el pots guardar a qualsevol indret” ) i les revistes del moment (any 2002) asseguraven que hi hauria “un Moco amb tracció integral permanent”...

Amb tot això m'hi ha fet pensar la visita al web de LaPolla, que no té res a veure amb La Polla Records, el desaparegut grup basc de música punk, sinó que es tracta del nom d'una empresa texana dedicada a la fabricació d'escumes de poliuretà i de revestiments acrílics per edificis.

Tornant a la indústria automobilística, m'estranya que a cap geni del màrqueting  no se li hagi acudit encara llançar al mercat, posem per cas, un Seat LaPolla. L'èxit estaria garantit.



Imatge: Lamborghini Reventón

divendres, 22 de gener de 2010

Censura a Farmville-Facebook



Recentment s'ha criticat molt la censura que apliquen els administradors de Facebook eliminant determinats continguts polítics, imatges eròtiques i fins i tot fotografies que mostren a mares alletant els seus fills. Aquesta manera d'actuar, que en molts casos arriba al ridícul,  s'ha estès ara als jocs que funcionen dins la mateixa xarxa social. Una amiga m'ha deixat a Farmville, el famós simulador de granges, un innocent comentari en el qual em diu que em convidarà a prendre un cocktail. Doncs bé, com podeu veure a la captura de pantalla, la primera part de la paraula cocktail apareix censurada amb puntets. Concretament ha desaparegut la part que correspondria a “cock” (gall), que traduint-ho de l'anglès col·loquial tindria el seu equivalent en  mots tan nostrats com polla, cigala, penis o ocellet.




Per comprovar que no es tracta d'un error puntual, la Núria m'ha enviat un nou missatge només amb la paraula “cock” i aquesta apareix totalment substituïda per punts.




Vist el nivell de puritanisme que apliquen els responsables del joc, és d'esperar que l'autor del diccionari censor, que confon un combinat alcohòlic amb un membre viril, hagi resat per la seva feixuga tasca com a mínim mil parenostres i que Déu ens agafi confessats. Amén.

dimarts, 19 de gener de 2010

El primer enginyer

Temps era temps, aquesta podria haver estat la primera obra d'enginyeria de l'home caçador...



I com que, segons el tòpic, els homes sempre estem pensant en el mateix, ben aviat es va inventar la roda...

dilluns, 18 de gener de 2010

Sembrant estels

En un espai urbà de la ciutat de Kaunas, la segona població en nombre d'habitants de Lituània, es pot veure aquesta escultura d'un pagès sembrant un camp.



De nit, però, les llavors esdevenen estels, un efecte màgic aconseguit pel joc d'ombres provocat per la il·luminació i per la creativat meravellosa d'un jove grafiter que es fa dir Morfai i que va pintar un munt d'estrelles a la paret.




 L'artista no s'ha aturat aquí hi ha experimentat posant colors als estels...



... i fent sortir de la ma del pagès tota mena d'objectes.



divendres, 15 de gener de 2010

Haití i el Déu de Munilla


Haití. Uns segons de tremolor i més de 50.000 morts. A la misèria eterna del país més pobre d'Amèrica s'hi suma ara el dolor i la destrucció més absoluta. Mentre els haitians es pregunten on és Déu (suposant que existeixi) i per què permet aquest patiment, un dels seus pastors a la Terra, el recent nomenat bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que compta amb l'oposició del 77 per cent dels capellans de la seva diòcesi, s'ha posat de peus a la galleda dient, en una entrevista a la SER, que “existeixen mals majors” que els que pateix Haití com “la nostra pobre situació espiritual i la nostra concepció materialista de la vida” pels quals “hauríem de plorar”.

Davant l'enrenou provocat per les seves declaracions, avui monsenyor Munilla ha fet públic un comunicat aclarint que es va tractar d'una “resposta teològica” a una “pregunta teològica” feta pel periodista: com és possible creure en l'existència de Déu davant el patiment de tants innocents?.

Queda el dubte de saber si la “resposta teològica” del bisbe hauria estat la mateixa en el cas que el terratrèmol hagués destruït, Déu no vulgui, Sevilla o Sant Sebastià en lloc de la miserable ciutat de Port-au-Prince...

Tractant-se de víctimes del primer món, hauria considerat com “un mal major” al desastre la crisi de valors dels sevillans i dels donostiarres?




Foto 1: El bisbe Munilla.

Foto: Un dels edificis derruïts pel terratrèmol. / Eduardo Muñoz / Reuters

dimarts, 12 de gener de 2010

De Repente a Kagar

Google Maps ofereix troballes tan divertides i interessants com aquesta que circula des de fa dies per la xarxa i que m'ha arribat via llista Folre i Manilles:

 A Alemanya es pot anar de Repente a Kagar i visitar el llac Kagarsee. Això sí, per molta presa que hi hagi, cal tenir en compte que el recorregut fins a Kagar són 14,2 quilòmetres i que es triga aproximadament uns 20 minuts en arribar-hi. Qui avisa no és traïdor.



dilluns, 11 de gener de 2010

La resurrecció d'en Peris


L'ànima d'El cor de la ciutat era en Pere Peris, l'amo del bar, un personatge que tan aviat estava emprenyat amb tothom com mostrava el seu gran i ferit cor. En  el fons, era un sentimental amb un caràcter de mil dimonis capaç de fer riure i de fer plorar.

En Peris va marcar una empremta decisiva a la sèrie durant els més de nou anys d'emissió i ara sembla que els guionistes de La Riera, el nou culebrot que es va estrenar ahir substituint El Cor no han pogut prescindir del personatge. Contemplant en Mauri Riera, el cap de cuina del restaurant, hi veiem un nou “Peris”. L'amo i senyor dels fogons de la Fonda (com el defineix TV3 i com ho  era en Peris en el seu bar) té alguns trets característics que fan pensar directament en el personatge central d'El Cor: és capaç d'escridassar als seus treballadors per no saber fer un sofregit con Déu mana i, a continuació, reconciliar-se amistosament amb ells; els seus són els plats de tota la vida front a les “mariconades” de la cuina de les sensacions, la que ha après en Sergi, el fill petit de la família Guitart-Riera en el seu periple de cuiner per Europa. En el capítol d'avui, el jove Sergi ha quedat sota les ordres del veterà Mauri i allà, entre els fogons de la Fonda, hem descobert que hi ha dues maneres de tallar la ceba del sofregit: la de sempre i la creativa. Una escena, enmig de crits, que podien haver protagonitzat perfectament en Peris i el seu fill David que, com en Sergi, també era un cuiner amb aspiracions creatives.

Ha ressuscitat doncs en Pere Peris a La Riera?. Caldrà veure com evoluciona el personatge, que aquí sembla tenir un paper més secundari, però ben segur que en Mauri Riera tindrà un llarg recorregut.

En tot cas, la que sí que ressuscitarà a TV3 és la tertúlia sobre el culebrot, una secció que podrem veure cada divendres en el magazin de sobretaula presentat per Xavi Coral, una fórmula que ja va ser emprada amb èxit en El Club de l'Albert Om i que ara tindrà com a tertulià especial...l'actor Pep Anton Muñoz, en Peris d'El Cor

Foto: En Mauri Riera (Ciscu Lucchetti). / TV3

divendres, 8 de gener de 2010

Angelets!

La bea puig (que signa així, en minúscules), a qui en aquest blog ja coneixem per altres relats (L'amant de la iaia i Doctor: em cauen les lletres) m'envia aquesta anècdota viscuda en primera persona:

Necessitava urgentment una maquineta de fer punxa i m'he aventurat a anar fins a una mena de papereria que van obrir fa poc, gairebé a la cantonada de casa, però on no hi havia entrat mai. Suposo que pel dia que és, i perquè un client volia que li enquadernessin unes fotocòpies,  hi havia  ben bé mitja dotzena de persones que s'esperaven.

Atenia al públic una parella bastant jove i no devien tenir avis a l'abast (o el negoci no dona per a pagar un cangur) per la qual cosa rondava fent nosa per la botiga una nena d'uns cinc o sis anys. Per la traça que hi posaven diria que qui s'encarrega habitualment de la botiga deu ser la noia perquè el xicot, no encertava ni una tecla de la màquina d'enregistrar.

El panorama era com per tocar el dos si no fos que jo no podia anar enlloc més i suposo que la resta de la clientela devia estar en un cas semblant.

De cop la nena en qüestió es deu haver adonat que no s'estava per ella i ha encetat una bonica cantarella: m'avorreixo, M'AVORREIXOOOO, M'AVOORREIXOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!

La presumpta mare va i li diu "Laieta. maca, perquè no endreces aquesta caixa de llàpissos?"

La nena es queda parada enmig de la botiga, posa una cara de set sous i va i li etziba:

"Que potser soc una dependenta jo? Que m'has fet mai un contracte? Que pretens,  explotar-me?"

Angelets...


No oblideu aquesta història. La nena en qüestió apunta maneres i si en el futur apareix una líder sindical, una dirigent del morro fort anomenada Laia, recordeu la maquineta de fer punxa de la bea ... 


dimarts, 5 de gener de 2010

Un 2CV que vola


Després de veure aquest vídeo, he enviat per correu urgent una carta a ses majestats Gaspar, Melcior i Baltasar perquè aquesta nit em portin un 2CV Nimik. No tinc cap dubte dels poders màgics dels Reis d'Orient però si no poden complir el meu desig ho entendré perfectament perquè es tracta d'un exemplar únic creat pels mecànics italians de Nimik a partir de la singular idea de muntar una carrosseria d'una furgoneta Citroën 2CV damunt un xassís de Ferrari 355. El resultat final és un prototip amb l'encant del mític cotxe francès i la potència del pura sang italià. Un 2CV que vola i que un bon dia, amb aquestes arrencades, perdrà la carrosseria...

dissabte, 2 de gener de 2010

Guitarra a moltes mans

Composicions i interpretacions de piano a quatre mans n'hi ha moltes. El que ja no és tan habitual és fer el mateix però amb una guitarra. En el blog Curiositats musicals (o no) he descobert el següent vídeo on podeu veure al duet format per la uruguaiana Cecilia Siqueira i pel brasiler Fernando Lima interpretant d'una manera divertida la popular peça “Tico-Tico no Fubá” del compositor i instrumentista Zequinha de Abreu.




Buscant per la xarxa he trobat aquest altre exemple de guitarra a quatre mans, a càrrec de dos dels components del grup de música infantil argentí Caracachumba.




I arribats a aquest punt, si algú pensa que tocar la guitarra a quatre mans ha de ser complicat, aquí teniu un tercer vídeo amb una interpretació... a set mans! (la vuitena no la sé veure per cap costat). Són el grup peruà Cuarteto Aranjuez i la peça és la polca “Perú campeón”.