dissabte, 28 de novembre de 2009

Un diamant no és per a sempre


L'any 1948, l'agència de publicitat nord-americana N. W. Ayer & Son va llançar un dels eslògans que ha fet més fortuna (i mai millor dit): “A diamond is forever”  (“Un diamant és per a sempre” ). La frase té impacte a la cartera i en els cors afectats pel mal de Sant Valentí, però és més falsa que un duro sevillà com va demostrar el 1772 el químic francès Antoine-Laurent de Lavoisier quan va aconseguir cremar un diamant amb una lupa mitjançant la radiació del sol.

Els diamants, doncs, no són per a sempre, com ha posat també en evidència aquesta setmana el jugador holandès del Real Madrid Royston Drenthe, que ha perdut una valuosa arracada amb diamants, valorada en 6.000 euros, a la gespa del camp d'entrenament de Valdebebas. Mentre els seus companys ja eren a la dutxa, a Drenthe se'l va veure amb cara de pocs amics anant d'un costat a l'altre del terreny de joc a la recerca de la joia perduda. “No passa res. En tinc d'altres”, va declarar als periodistes.

Esperem que sigui així i que demà, Drenthe i els seus companys perdin bous i esquelles en una altra gespa, la del Camp Nou.

P.D. 29 de novembre: 1-0 i líders!

dijous, 26 de novembre de 2009

La dignitat de Catalunya


Amb el Tribunal Constitucional acabant de mal coure la seva sentència política sobre l'Estatut, els diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt publiquen avui, en un fet sense precedents a la premsa catalana, un editorial conjunt sota el títol “La dignitat de Catalunya”.

Val la pena llegir-lo perquè com diu el mateix article “hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga”.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Un monstre anomenat "Palamós"



Per algunes persones, la pregunta pot ser inquietant i per altres ingènua. Hi ha monstres invisibles corrent i observant-nos pel menjador o pels dormitoris de la casa?.

El jugadors de la Sony PlayStation Portable (PSP) poden assegurar que sí des de la  recent aparició d' Invizimals, obra de l'estudi barceloní Novarama. Es tracta d'un videojoc que explota el concepte conegut com a “realitat augmentada”, una barreja de realitat i ficció aconseguida en aquest cas capturant imatges reals amb la càmara Go!Cam de la PSP i mostrant-les a la pantalla barrejades amb “animals invisibles”, els “invizimals”, que el jugador ha d'intentar capturar. Es tracta de 120 petits monstres diferents, entre els quals n'hi ha un amb forma de gamba anomenat “Palamós”, una petita broma dels dissenyadors catalans del joc.  Les bestioles, que pel seu aspecte fan pensar en una barreja entre els animals prehistòrics i els mítics dragons, estan amagades i no es deixen veure fins que el jugador explora amb la PSP determinades zones de la casa. Alguns monstres surten de dia, mentre que altres només apareixen a determinades hores de la nit...

Pel seu disseny, “Invizimals” és un videojoc destinat bàsicament a un públic infantil i juvenil,. Ara bé, si algun dia es fa una versió per adults, quin tipus de monstre hauria de substituir a la nostrada gamba “Palamós”? En Fèlix Millet? Algun dels jutges del Tribunal Constitucional?

S'accepten propostes.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Endreçant el traster

Hola
Perdona per no haver-te escrit abans, però he estat molt ocupat endreçant el traster.
Tenia un munt de papers per classificar, ja saps... l'habitual.
Per fi avui ja ho he acabat tot. T'adjunto una foto perquè vegis què bé que m'ha quedat.



Salutacions,

Fèlix Millet

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Hola Millet

Eres un aficionado. Como puedes ver en la foto que te adjunto, yo soy más ordenado y colecciono euros que, al cambio, no hay comparación posible con los dólares ;-)



Saludos cordiales

Paco Correa & Cia

Via: Llista Folre i manilles

dijous, 19 de novembre de 2009

Una centèsima de segon



One Hundredth of a Second (Una centèsima de segon) és el títol d'un colpidor curt de cinc minuts sobre el fotoperiodisme de guerra. Premiat a diversos festivals (Manhattan Short Festival, Edinburgh Festival...), el film de la directora Susan Jacobson planteja el dilema moral que es pot produir en una situació límit entre continuar prement el disparador de la càmera o intervenir per intentar salvar una vida humana. L'interrogant queda obert: un professional del periodisme s'ha de limitar a ser notari de la realitat o ha d'ajudar a transformar-la? Qüestió de fetge o qüestió d'ètica?

Aquí el teniu:



Via: Llista Folre i manilles

dimecres, 18 de novembre de 2009

El Pamano i les seves veus a TV3



En el seu moment em va agradar, i molt, la novel·la de Jaume Cabré i ara també m'ha satisfet la minisèrie Les veus del Pamano que aquest dilluns i dimarts em pogut veure per TV3. Excel·lent ambientació històrica i bones interpretacions les de Roger Coma (el mestre), Francesc Orella (l'alcalde falangista), Montse Germán (la senyora), Mar Ulldemolins (la muller del mestre) i Àlex Brendemühl (el tinent Marcò). Molt correcte, igualment. la direcció a càrrec de Lluís M. Güell, un professional que hi té la ma trencada en sèries històriques (“Amar en tiempos revueltos”, “La señora”) i també en altres productes més contemporanis com "Ventdelpla".

Com sempre en aquests casos, l'espectador i lector que hagi esperat una translació exacta a la petita pantalla de tot el contingut de la novel·la de Cabré s'haurà equivocat perquè això, a més de ser impossible (el llenguatge literari i el televisiu són  diferents) tampoc era l'objectiu dels responsables de la minisèrie. El mateix Lluis M. Güell no ha enganyat a ningú quan ha deixat clar que es tracta d'un producte “fet amb sobrietat i austeritat” . “El truc -ha dit- ha estat no fer una versió literal de la novel·la. Ens ha inspirat, però hem fet un altre producte amb els recursos de narració televisius”. 

Crec que han assolit amb èxit aquest objectiu respectant amb fidelitat l'esperit de la novel·la que retrata tan bé aquella difícil època de la postguerra. En definitiva, una bona minisèrie, a la qual si se li ha de qüestionar alguna cosa és el ritme narratiu un pèl accelerat en els minuts finals.

Un problema de muntatge?

Tal vegada, havent d'explicar tota o quasi tota la trama,  es passaven de minutatge i ja es sap que en televisió, el temps és or...

dimarts, 17 de novembre de 2009

El predicot de Mariano



En el discurs de cloenda de la convenció del PP a Barcelona, Mariano Rajoy ha glosat el valors tradicionals de la dreta espanyola:

  • No a l'avortament: “Siempre vamos a defender el derecho a la vida”.

En vuit anys de govern Aznar mai es va reformar la llei d'interrupció de l'embaràs.

  • Educació en llibertat: “Quiero que los padres puedan elegir la educación que deseen para sus hijos conforme a sus valores y a sus preferencias pedagógicas y lingüísticas. Las lenguas únicamente tienen dos enemigos: quienes las prohíben y quienes las imponen”.

Estem davant un Rajoy antifranquista? Què en dirà en Fraga?

  • Un  partit unit i net: “Un proyecto político ilusionante exige que lo lidere un partido de ámbito nacional, unido y límpio. La limpieza en la vida pública es una exigencia moral”

Un partit unit? Mentre Rajoy feia el discurs, els dos personatges que han trencat aquesta unitat -Francisco Camps i Esperanza Aguirre- brillaven per la seva absència. Un partit net? En temps d'austeritat, Camps tenia un compromís molt important per no escoltar al president del seu partit: fer-se la foto en el circuït de Cheste pilotant un Ferrari junt amb Rita Barberá, Fernando Alonso, Felipe Massa i el president de la marca automobilística, Luca Cordero di Montezemolo. Només hi faltava en Carlos Fabra, imputat per diversos delictes i la resta de fauna implicada en el cas Gürtel que, amb l'excepció de Ricardo Costa i d'algun alcalde, Rajoy, partidari d'un partit tan net, no ha fet expulsar.

  • Un PP per a les majories: “El nuestro no es un proyecto para unos pocos entusiastas, es un proyecto que aspira a representar al más amplio conjunto de las clases medias y trabajadoras de España”.

La classe alta s'ha quedat sense representants? No patiu, sempre els quedaran banquers com l'Emilio Botín i zones lliures d'impostos per triar i per vendre en els paradisos fiscals.

dilluns, 16 de novembre de 2009

"Banderas al viento"



Dissabte, dins els actes de la commemoració del centenari de la Federació Espanyola de Futbol i coincidint amb el partit entre Espanya i Argentina (2-1), que , tot sigui dit, d'entretingut en va tenir molt i d'amistós ben poc, es va estrenar el nou himne de la Roja, una sel·lecció que barceloneja més que mai. La cançó, composta per César Cadaval, membre del duet humorístic 'Los Morancos' i interpretada per José Manuel Soto i el grup “Siempre así”, inclou a la seva lletra tots els tòpics possibles: que si “furia roja”, que si “casta y coraje”, que si “Viva España”...

Però el que més m'ha cridat l'atenció és aquesta estrofa:

Banderas al viento
de los españoles
que se entere el mundo
que España es así


Un fragment que no desentonaria al costat d'aquest altre:

Montañas nevadas,
banderas al viento,
el alma tranquila.
Yo sabré vencer.


A veure si els falangistes reclamen a la Federació Espanyola de Futbol drets d'autoria per haver copiat les “banderas al viento” de “Montañas nevadas” (arxiu mp3), un himne falangista de principis dels anys quaranta amb lletra de Pilar García Noreña, traductora eventual i muller del diplomàtic Juan Ignacio Tena Ybarra,  i música d'Enrique Franco Manera, expert i divulgador musical i germà del director de cinema Jesús Franco. Aquest himne va tenir èxit sobretot entre les joventuts de Falange i diuen que va ser cantat per la División Azul, en el front rus, on hi havia neu però no muntanyes. També va triomfar a Guinea. Això sí, en aquest cas les “montañas nevadas” de la lletra original van ser substituïdes per les “selvas tropicales”, pròpies d'aquell territori africà.




Foto: Andrés Iniesta, amb la pilota, davant els argentins Javier Mascherano i Lionel Messi. / EFE

dissabte, 14 de novembre de 2009

Catalunya, una prioritat pel PP

Catalunya i els catalans són una prioritat”.

Ho ha dit la secretària general del Partit Popular, Dolores de Cospedal en el discurs d'inauguració de la convenció del partit que es celebra des d'ahir a Barcelona. Els dirigents conservadors, amb Rajoy al capdavant, han escollit la capital catalana per fer aquesta important trobada d'abast estatal precisament per reforçar la presència del PP aquí, on s'hi jugaran les garrofes dintre de tres anys a les eleccions generals. Reduir la distància d'un milió de vots catalans que separen els populars dels socialistes és clau pel retorn a La Moncloa.

Han tingut, però, la mala sort que el mateix dia en què s'obria la convenció -divendres i tretze- la premsa confirmava el que ja s'ha dit tantes vegades: que una majoria del Tribunal Constitucional és partidària de capar, amb intensitat i amb ganes, l'Estatut. Dit d'altra manera, que pot acabar prosperant el recurs presentat per aquells que asseguren que per a ells “Catalunya i els catalans són una prioritat”. La informació, convenientment filtrada als diaris El País i El Mundo, aixeca butllofes en una part important de l'opinió pública catalana i arriba en el moment més inoportú pel PP: durant la convenció que és el tret de sortida a Barcelona de la campanya preparada per l'equip de Rajoy per fer-se sentir més aprop dels electors catalans. Una filtració amb forma de torpede que ataca la línia de flotació d'aquesta estratègia i que redueix els efectes positius d'una convenció amb la qual l'actual direcció del PP esperava posar a l'aparador un partit unit i amb prou força per reconquerir La Moncloa.

Foto: La secretària general del PP, Dolores de Cospedal durant el seu discurs. / EFE

Clar que en aquest objectiu tampoc hi ajudaran gens les absències avui anunciades d'Esperanza Aguirre i de Francisco Camps en el discurs de clausura que farà demà diumenge Mariano Rajoy. Aguirre, per motius familiars, i Camps amb l'excusa d'anar a una reunió relacionada amb la Formula 1, una i altre li fan un lleig al líder del PP seguint així el camí marcat per Aznar, que ha preferit viatjar a Kíev en lloc de fer costat a Rajoy a Barcelona.

Així les coses, amb barons rebels i amb la polèmica de estatutària que cueja (i el que coejarà), no és aquest el millor cap de setmana per les esperances marianistes. Allà en el fons, dins el cor de l'aparell dirigent del PP, més d'un estratega deu estar lamentant els dos errors comesos: tenir un líder dubitatiu i sense ma de ferro i haver atacat l'Estatut amb un recurs davant el Constitucional que els fa guanyar molts vots a Espanya però no esgarrapar els decisius a Catalunya.

divendres, 13 de novembre de 2009

Assassinats polítics


Darrerament, la política va de sang i fetge:

  • El president valencià Francisco Camps dirigint-se ahir al portaveu socialista Ángel Luna durant la sessió de control parlamentari:

Ha traït el plantejament de la democràcia i de la política. I li diré més, senyor Luna, a vostè li encantaria agafar una camioneta, venir de matinada a la meua casa i al matí que apareguera jo de bocaterrosa en una cuneta.

  • El portaveu adjunt de CiU en el Congrés Josep Sánchez Llibre dirigint-se ahir als diputats del PSC, ERC i ICV favorables a la reforma de la Llei Orgànica de Finançament Autonòmica (LOFCA):

Els diputats que votin aquesta llei estan assassinant políticament amb premeditació d'Estatut de Catalunya.

Que no pateixi ni Camps ni Sánchez Llibre. Si algú li fes un “passeig” al president valencià (que ningú miri a Rajoy ni a Zaplana), els electors valencians del PP, que no volen sentir a parlar de bigotis ni de vestits marca Gürtel, el tornarien a ressuscitar. Encara que fos amb el boca a boca.

Pel que fa al pobre Estatut, ja va ser mig assassinat per Alfonso Guerra i el seu ribot i ben aviat, si no canvien molt les coses, ho serà del tot pel Tribunal Constitucional, on els membres conservadors i algun dels etiquetats com a progressistes estan frisant, com Guerra, per aprimar-lo encara més passant-li la ferramenta política centralista.

O sigui que ni el president Camps ni el diputat Sánchez Llibre s'han de preocupar fent més comèdia de la necessària ni exagerats escarafalls de saloon de pel·lícula de l'oest.




Foto 1: El president Camps ahir a les Corts Valencianes. / EFE

Foto 2: Josep Sánchez Llibre en el Congrés.

dijous, 12 de novembre de 2009

La UCD torna a RTVE


L'octogenari Alberto Oliart, exministre d'Indústria i de Sanitat amb Adolfo Suárez i de Defensa amb Leopoldo Calvo-Sotelo durant la difícil etapa posterior al 23-F, serà el substitut de Luis Fernández com a nou president de RTVE. L'elecció d'Oliart ha estat consensuada entre José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, de la mateixa manera que ho va ser -per primera vegada en la història de l'ens públic- la de Fernández, que plega indignat després d'haver vist com La Moncloa tirava endavant la nova llei de finançament de RTVE sense ni tan sols haver-lo consultat.

El veterà i flamant president de la corporació rebrà en herència una TVE-1 situada en el primer lloc en quota de pantalla, per davant de Telecinco i d'Antena 3, i uns serveis informatius raonablement rigorosos i independents. Amb un pressupost de 1.200 milions, set canals de televisió, cinc cadenes de ràdio, una notable presència a internet i una plantilla de 6.400 treballadors, a l'equip d'Alberto Oliart li pertocarà fer front al gran canvi que marca la nova llei de finançament: renunciar a partir de l'1 de gener de 2010 a la publicitat, ajustar les despeses, reforçar la línia de neutralitat política, entrar bé en la nova era digital i impulsar el que des de La Moncloa s'ha definit com una etapa “més institucional i menys competitiva” amb una programació amb vocació de qualitat i de servei públic allunyada de la servitud que comporta la lluita per les audiències i per la publicitat.

Són uns reptes complicats que haurà d'assumir un personatge amb amplia experiència en la gestió pública, un centrista de la vella escola d'UCD amb un perfil moderat i d'home d'estat.

Al marge de la capacitat, lucidesa, empenta i salut que pugui tenir a la seva edat Alberto Oliart, el fet que Zapatero i Rajoy hagin hagut d'anar a cercar la figura de consens en la remota època de la Transició dels anys 70-80 ressuscitant pel servei públic a un jubilat, demostra el nivell de confrontació i divisió que existeix en el moment polític actual. I, paradoxes de la vida, aquest avi de 81 anys que reconeix ser un ignorant en matèria televisiva es posarà al front d'un organisme en el qual, fa ben poc, un polèmic expedient de regulació d'ocupació ha impulsat la jubilació anticipada d'uns quants milers d'experimentats treballadors de RTVE majors de 52 anys.

Ara caldrà veure si a Alberto Oliart el deixaran treballar amb les mans lliures o si li reservaran un simbòlic paper de reina mare amb algun altre personatge a l'ombra que mogui les sempre poderoses i influents ones televisives.

Foto: L'exministre Alberto Oliart.

dimarts, 10 de novembre de 2009

La prostitució i el seu negoci


Les amigues del Col·lectiu per la Igualtat de Girona van organitzar ahir a la Fontana d'Or una taula rodona sobre el negoci de la prostitució. A l'acte hi van participar l'advocada Rosario Carracedo, portaveu de la Plataforma estatal d'Organitzacions de Dones per l'Abolició de la Prostitució i Maria José Barahona,, professora de la Universitat Complutense de Madrid i autora de diversos estudis sobre el tema. Tant una com l'altra formen part del sector del moviment feminista partidari de l'abolició i va ser una llàstima que no hi pogués assistir ningú en representació dels grups, també feministes, que defensen la legalització com a fórmula per posar fre a l'explotació de les persones que, forçades o voluntàriament, es guanyen la vida en aquest negoci ple de clarobscurs.

Per més que hi penso, he de reconèixer que no puc pronunciar-me sobre la millor via per resoldre el problema, però em dona la sensació que treure a la prostitució dels llimbs legals actuals emprant mesures abolicionistes multiplicaria els efectes perversos com va succeir amb la llei seca.

Per descomptat que ni els arguments de Carracedo ni els de Barahona,m'han convençut de la idoneïtat d'aplicar formules punitives per tallar d'arrel la prostitució. El d'aquestes feministes m'ha semblat un discurs dogmàtic incapaç de reconèixer la complexitat del tema i dels seus protagonistes (no tothom que ven el seu cos ho fa de manera obligada i sotmesa a un nivell d'esclavitud) i m'ha sorprès que en l'entremat dels discurs d'aquestes abolicionistes es tregui importància a la prostitució masculina (en el seu discurs, els homes apareixen sempre com els explotadors i les dones com les explotades) i es negui, com va fer Maria José Barahona, els estudis científics que demostren que els senyors i les senyores tenim uns impulsos sexuals diferents provocats per uns sistemes hormonals amb característiques pròpies per cada sexe. Això, segons ella, ho afirmen metges que es fan dir doctors sense haver cursat el grau de doctorat, el moment excels de la vida acadèmica. I si no hi ha cap condicionant físic que provoqui en els homes una major fam sexual, cercar a fora, passant per caixa, el que no es troba a casa només es pot interpretar des de les ciències socials i és fàcilment corregible amb mesures legals i policials.

De pedra em vaig quedar quan, per criticar els anuncis de prostitució a la premsa, una feminista com Barahona, va citar un article d'Antonio Burgos que comença d'aquesta manera:

Menos L´Osservatore Romano, todos los periódicos tienen su barrio chino. Llamo barrio chino a la sección de anuncios breves donde se ofrecen casas de masajes, mulatas de pechos grandes, viudas ardientes y amigas que reciben en lencería, por no hablar del parte meteorológico de la lluvia dorada o de la filología del francés y el griego.

Precisament Antonio Burgos, el personatge més masclista i caspós de tota la fauna periodística madrilenya, el que va qualificar a la ministra Carme Chacón com a “animal de companyia” i membre del “batallón de modistillas” de Zapatero ; el mateix articulista de l'ABC que en un columna titulada “El hombre del tiempo, una señora” va denigrar a la meteoròloga Mònica López pel sol fet de ser una dona jova i catalana...

Com deia, de pedra.

Foto: Un moment de la taula rodona. / M. Lladó / El Punt

diumenge, 8 de novembre de 2009

El ball i el petó


Aquest dissabte he tingut ocasió d'assistir, en el marc del Festival Temporada Alta, a l'estrena d'”El ball”, una fusió de teatre i dansa dirigida per Sergi Belbel i interpretada per les actrius Anna Lizaran i Francesca Piñon i la ballarina i coreògrafa Sol Picó. El muntatge, basat en la novel·la breu de l'autora russa Irène Némirovsky, situa l'acció en el París dels anys 20, on va viure la novel·lista després de fugir de la revolució del 1917, i té com a protagonistes principals a una dama nou rica i tirana (Anna Lizaran) disposada a triomfar a l'alta societat i a la seva filla adolescent (Sol Picó) que es revenja fent caure en el ridícul els aires de grandesa de sa mare.

M'han semblat brillants les interpretacions, la posta en escena, la coreografia i la música original d'Òscar Roig, però la trama i el text el he trobat un pèl lineals i previsibles, sense racons i sense sorpreses.

De tornada a casa, i per no perdre el fil teatral, he cercat a la premsa del dia les cròniques sobre una altra obra que, per capítols, representen des de fa temps a l'escena madrilenya dues excels estrelles de la comèdia i del drama polític: Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón. A la darrera entrega, escenificada divendres en motiu de la inauguració d'un intercanviador d'autobusos pagat per les dues administracions, la presidenta de la Comunidad de Madrid i l'alcalde es van veure obligats a trobar-se per primera vegada després de l'enrenou de Caja Madrid. Enmig d'un núvol de càmeres de televisió, fotògrafs i redactors, amb empentes, trepitjades i crits, l'estranya parella es va fer un petó que aquesta vegada els entesos en la matèria han coincidit en qualificar com a “fred i formal”. Un aquí poso la galta (la Espe) i jo faig veure que apropo els llavis (en Gallardón) que no va estar a l'alçada de l'obra “meravellosa” i “inigualable”, “la millor d'Europa en transport urbà públic” que s'estava inaugurant.

L'actriu i l'actor, tan acostumats com estan a fer comèdia cada cop que s'alça el teló i aplaudeix el galliner, no van tenir divendres el seu millor dia, cosa que, francament, fa patir.

Temps era temps, el febrer del 2008, Mariano Rajoy va sortir tan satisfet d'una de les representacions que no es va estar de dir que la besada que acabava de contemplar entre Espe i Gallardón era “un petó autèntic”. I per si hi havia algun dubte, va reblar el clau assegurant en pla castís que “la española cuando besa es que besa de verdad”.

Amb els xàfecs que ha hagut de patir per culpa de les ambicions dels dos personatges i amb l'aigua que caurà, dubto que Rajoy pensés en aquella ocasió realment el que va dir i que ara s'atrevís a repetir-ho en públic. Tal vegada, el líder del PP signaria l'afirmació feta l'any 2005 pel socialista José Bono mi-padre-es-falangista:

Esperanza Aguirre besa por la mañana y muerde por la noche, de una manera que no es acorde con su aristocrática posición".


Foto 1: Imatge promocional d'"El ball". / David Ruano

Foto 2: Gallardón fent un petó a Aguirre aquest divendres a Madrid. / EFE

dimecres, 4 de novembre de 2009

La Mercè italianeja



Aquests dies es pot veure per televisió el nou espot del Volkswagen Golf TDI 105 CV creat per l'agencia de publicitat DDB Barcelona. A l'anunci hi apareixen unes instal·lacions nàutiques així com la plaça d'una església amb una font i ...una bandera italiana.

Però no, l'espot no s'ha rodat a Itàlia ni la font és la Fontana de Trevi. Els escenaris són més propers: el port esportiu és el de Sant Feliu de Guíxols, mentre que el temple és la barcelonina basílica de La Mercè.

Ves a saber amb quin objectiu algú hi va plantar la bandera italiana. Coses de la publicitat...