dissabte, 31 d’octubre del 2009

Halloween truca a la porta

Quatre marrecs de set o vuit anys mal disfressats d'ànimes en pena han trucat a la porta de casa per recordar-me que és Halloween i per demanar-me xuxes, caramels o “alguna altra cosa dolça”. He estat temptat de vestir-me d'Herodes i regalar-los algun videojoc made in usa protagonitzat per zombis (qui no té un costat fosc?), però he reprimit els meus instints i m'he deixat portar per la festa postissa d'origen celta donant-los uns bombons enfalagosos de marca reconeguda però de lamentable fórmula.

Els nanos, enganyats però satisfets amb el seu botí, han tocat el dos sense llançar-me cap ou a la porta, com s'acostuma a fer-se als Estats Units quan la víctima s'ha oblidat de proveir-se de dolços.

Tradicions al marge, enyoro la meva infantesa quan aquí ningú havia sentit a parlar de la nit de Halloween i els pares ens insistien una i altra vegada que mai no acceptéssim un caramel d'un desconegut.


Imatge: cartell de l'any 1904 que anuncia l'arribada del Halloween

divendres, 30 d’octubre del 2009

Pretus, Pretorius, Pretòria

Més d'un català s'haurà preguntat aquests darrers dies qui posa nom a les operacions policials.

Habitualment, per no dir sempre, ho fa la pròpia policia inspirant-se en algun dels detalls de la trama que s'està investigant.

Però, amb què o amb qui s'han inspirat per anomenar “Operació Pretòria” a l'afer de presumpte corrupció que té el seu epicentre a Santa Coloma de Gramenet?

Doncs tot sembla indicar que la font d'inspiració és el cognom d'un dels implicats, concretament l'advocat Francisco Alejandro Pretus Labayen, soci, a l'empresa Niesma Corporació, de l'exdiputat del PSC i presumpte cervell de la trama, Luis García Sáez, conegut popularment com a Luigi.

Per a tant, si es confirma aquesta hipòtesi, l'"Operació Pretòria" no té res a veure amb Marthinus Wessel Pretorius, un dels líder dels bòers (grangers afrikaners) que l'any 1855 va fundar la que seria capital administrativa de Sud-Àfrica, batejant-la com a Pretòria en honor del seu pare Andries Wilhelmus Jacobus Pretorius, l'heroi de la Batalla de Blood River en la qual, amb mig miler d'homes, va derrotar un exercit de 10.000 zulus.

Clar que tractant-se de delictes de guant blanc i amb en Garzón com a instructor de la causa, mai no es pot saber si algun dels milers de fils que acostuma a estirar, amb més o menys fortuna, el jutge estrella ens acabarà portant a la detenció d'algun hipotètic lladregot amb despatx a l'ajuntament de Pretòria...




Foto: L'estàtua de Marthinus Wessel Pretorius, situada al davant del Pretoria City Hall, a la capital sud-africana.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Pollastre a l'oasi català

Circula per internet una recepta de chef desconegut que està causant molta sensació i que omplirà planes i més planes de diaris. Porta per nom “Pollastre a l'Ajuntament” i diuen que es va començar a servir a Andalusia, concretament a la zona de Marbella on, era conegut com a “Pollastre a la Pantoja”. Des d'allà es va estendre pel País Valencià, per la Comunidad de Madrid i, finalment, ha arribat a Catalunya, on podria anomenar-se “Pollastre a l'oasi català”.

Aquí teniu la recepta original:

Ingredients:

- Un pollastre

- Un despatx

- Diversos xoriços

Preparació:

- S'agafa el pollastre i se li posa una corbata.

- Es col·loca en el millor despatx d'un ajuntament

- Se l'envolta de xoriços frescos

- Es deixa macerar tranquil·lament durant un temps

I ell solet es va fent riquíssim, riquíssim, riquíssim

dijous, 22 d’octubre del 2009

L'altre "Millet"


Fins fa ben poc, els desconeguts el felicitaven pel carrer per la magnífica programació del Palau de la Música. Ara el fulminen amb la mirada i li diuen lladregot. Com ha reconegut ell mateix, al parlamentari del PP, Francesc Vendrell, el confonen per la seva semblança física amb Fèlix Millet. I per acabar-ho d'arrodonir és vocal de la junta del Patronat Fundació Orfeó Català- Palau de la Música, és a dir del grup de gent que, entre altres coses, havia de vigilar que ningú fotés ma al calaix. Ni fet exprés.

Per cert, el personatge de l'esquerra és Felix Millet i el de la dreta, Francesc Vendrell.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Bassat acomiada Ricardo Costa

Mariano Rajoy segueix assegurant que Ricardo Costa, secretari general del PP valencià, ha dimitit per voluntat pròpia i que ningú l'ha destituït.

El líder del PP dirà el que vulgui però tothom sap que Costa ha estat fulminantment expulsat per Lluís Bassat, publicista i ara “empresari” del concurs “El Aprendiz” (La Sexta). Qui ho dubti, que miri aquest vídeo, exclusiva de Buenafuente.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Nebrera talla la corda i alça el vol


El 19 de març del 2007 ho pronosticàvem en aquest blog en un post titulat “Les mosques d'ase i Nebrera”:

És dubtós que Montserrat Nebrera accepti quedar-se quieta tota la legislatura en el seu escó del Parlament, una cambra que, segons ella, és una “carcassa” inútil i allunyada dels ciutadans. El gran interrogant ja no és si trencarà o no la corda, sinó en quin moment ho farà seguint l'exemple d'altres independents il·lustres com el jutge Garzón”.

Avui, la diputada díscola, l'aposta de Piqué a les eleccions del 2006, ha esgrimit oficialment les estisores i ha tallat la corda que la lligava amb el PPC i amb el seu escó al Parlament. Ho ha fet després de no tenir ni tan sols l'oportunitat de regenerar el partit. Ni ha pogut treballar per la dreta a Catalunya ni ha sabut fer-se entendre a Madrid.

Renunciar a la independència i agafar el carnet no li va servir per superar els murs de contenció alçats al seu voltant per l'aparell encapçalat per Alicia Sánchez-Camacho. És cert que la seva heterodòxia va estar a punt de donar la sorpresa en el darrer congrés del PPC, on va obtenir el 42,3 per cent dels vots, però a Madrid no estaven disposats a donar autonomia als seus coreligionaris catalans i Rajoy va apostar fort per Sánchez-Camacho.

Aïllada dins el seu propi partit i amb dos expedients disciplinaris pendents de resolució, Montserrat Nebrera ha optat per anar-se'n fotent un cop de porta i posant en negre sobre blanc la mala experiència patida dins el PP. El títol del llibre, que sortirà a la venda la setmana vinent, és prou eloqüent: “En legítima defensa”. Allà, Nebrera explica detalls que han ferit la sensibilitat del carrer Genova i encara més dels aznaristes, entre ells la seva darrera reunió amb Aznar durant la qual el president de la FAES li va dir, textualment, que “la població catalana està malalta” pel fet de no donar més suport als populars.

Avui mateix, des de la FAES han assegurat que això no és cert i que Aznar mai no ha insultat als catalans. També han anunciat possibles accions legals contra Nebrera i l'han expulsada com membre del Consell Assessor de l'Institut Catalunya Futur-FAES.

Ara, insistents rumors, que ella no ha volgut desmentir, la situen al capdavant d'una nova formació política feta a la seva mida de cara a les properes eleccions autonòmiques. Caldrà veure si la catedràtica de Dret Constitucional trobarà companys de viatge amb cara i ulls per aquesta aventura o si els possibles candidats hauran pres nota d'allò que respecte a ella va dir fa temps Francesc Vendrell, un altre polític caigut en desgràcia dins el PPC: “Nebrera no té cultura de partit”.

¿Hi ha prou espai en el mapa electoral català per una oferta de dreta liberal que denunciarà, a l'estil Nebrera, un escenari de “partits podrits” en mans de “cacics sense model de país” situats dins “una bassa que fa pudor”?

Tal vegada, ara, enmig de l'escàndol del Palau de la Música, del cas Gürtel i de les ramificacions que poden desenterrar trames de finançament irregular dels partits, seria un bon moment per fer el pas, però els experts diuen que els votants de dretes es mantenen ferms, fidels i impermeables a aquestes qüestions.

¿Renunciaran els electors a la seva opció política de sempre per apostar per una nova força “rupturista”, sempre entesa dins un ordre, i tan centrada en una sola persona com la que pugui encapçalar l'exparlamentaria del PP?.

Francament, dubto que ho facin i que Nebrera pugui assolir alguna altra cosa que no sigui un flamant escó en el grup mixt d'aquesta “carcassa inútil” que és, segons ella, la cambra catalana.


Foto: Montserrat Nebrera durant una intervenció en el Parlament. / EFE

dijous, 15 d’octubre del 2009

La casa d'en Sisa ja no és de tothom



Un antic hacker que es fa dir Johnny i l'advocat barceloní Josep Coll, especialista en temes de propietat intel·lectual i soci fundador del bufet Asesoría Jurídica de las Artes, han posat en marxa un servei de pagament per lluitar contra la pirateria a la xarxa. El sistema porta per nom Red Points i consisteix en rastrejar, a petició de cada client (músics, discogràfiques, distribuïdores de cinema) , els enllaços de cançons o de pel·lícules penjades en els servidors de descàrrega directa com Megaupload o Rapidshare. Un cop detectats, Red Points envia als responsables dels servidors una petició legal perquè eliminin els arxius.

Per fer la demostració davant la premsa, s'ha comptat amb la col·laboració de Jaume Sisa, que ha ofert com a objecte del rastreig el mític tema “Qualsevol nit pot sortir el sol”.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.

Mitja hora després de contactar amb un dels servidors, l'enllaç ja ha estat eliminat.

Per descomptat que Sisa, com la resta creadors i de multinacionals de la música i del cinema, té el perfecte dret en defensar la seva propietat intel·lectual però, en aquest cas, més d'un seguidor del cantautor pensarà que ja no és ni tan enrotllat ni tan galàctic i que aquella casa que, amb el sol de mitja nit, era de tothom ara està tancada amb pany i forrellat.

En tot cas dóna la impressió que és un pany i forrellat tan inútil, per més que l'advocat i l'antic hacker vulguin vendre el seu producte, com qualsevol altre sistema per intentar posar tanques a internet. Ara mateix es pot continuar accedint a les cançons de Sisa dipositades en altres servidors de descàrrega directa (comprovat per qui això signa) i, per descomptat, mitjançant les xarxes de P2P.

Parlant de drets d'autor, és de suposar que l'ànec Donald, l'Astèrix, l'Obelix, en Tom i Jerry o en Mortadelo i Filemò també estan protegits per la propietat intel·lectual i que, aquell llunyà 1975, Sisa ho va tenir en compte a l'hora d'incorporar-los a la lletra de la seva magnífica cançó.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Rebuig, rechazo o rebucho


L'Empresa Municipal d'Aigües i Clavegueram de Palma ha distribuït pels carrers de la ciutat uns contenidors per la recollida del “Rechazo” (sic).

Com explica Tribuna Mallorca, si els responsables de la companyia volen rebutjar, i mai millor dit, el reglament municipal de normalització lingüística, estaria bé que ho fessin , com a mínim, sense destrossar la llengua de Cervantes. En castellà, quan es fa referència a les escombraries, l'equivalent a “rebuig” seria “desechos” (“aquello que queda después de haber escogido lo mejor y más útil de algo”) mentre que “rechazo” és “la acción o efecto de rechazar”, verb que, d'acord amb el Diccionario de la Lengua Española, té, entre altres, el significat de “Mostrar oposición o desprecio a una persona, grupo, comunidad, etc.”.

Això sí, posats a perpetrar males traduccions, com a mínim no hi han posat “Rebucho”, cosa que, francament, és d'agrair.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Un Nobel de la Pau pel futur

Sorpresa general per la concessió del Nobel de la Pau a Barack Obama. Sembla un guardó prematur donat que el nou president nord-americà, amb poc menys d'un any a la Casa Blanca, només ha tingut temps de sembrar de bones intencions la terra cremada pels darrers mandats republicans. L'Acadèmia noruega ha volgut doncs premiar per avançat uns futuribles polítics i diplomàtics que, a hores d'ara, no són ni tan sols uns brots verds, una nova visió del món que ha estat ben acollida arreu i que posa la base a una mena de reconciliació global amb els Estats Units. Caldrà esperar i força per veure'n els resultats tangibles a l'etern conflicte de l'Orient Mitjà, detonant de molts dels mals actuals, i també a Iraq, a Afganistan, a la cursa armamentista, a la fam i la misèria en el tercer i en el quart món...

Premiant a Obama, els acadèmics han guardonat l'esperança en un futur millor.

Més val això que no pas concedir el Nobel de la Pau, com es va fer el 1973, a un personatge amb obra feta ( i la que vindria després) com Henry Kissinger (bombardejos de Cambodja, cops d'estat a Xile, Uruguai i Argentina, Operació Còndor ...)

dimarts, 6 d’octubre del 2009

De Lleida fins a la Lluna


Amb un retard de mig any sobre el calendari previst, s'han iniciat finalment les obres de desdoblament del tram Vic-Vilobí de l'eix transversal. Són 55 quilòmetres amb dotze túnels i vint viaductes, cosa que fa dubtar que aquesta complexa obra pressupostada en 400 milions d'euros pugui estar enllestida l'any 2011.

Mentrestant, els nombrosos usuaris de l'eix hauran de continuar patint els l'actual sobresaturació d'aquesta carretera. I no tan sols per culpa dels camions. Per Vic s'explica un acudit que fa referència a les senyoretes de moral distreta que es poden trobar ben aprop de l'aeroport de Girona:

L'eix -diuen els vigatans- és la carretera més llarga del món: va de Lleida fins a la Lluna!.

Foto: L'eix transversal al seu pas per la comarca de la Selva. / Lluís Serrat / El Punt

divendres, 2 d’octubre del 2009

Sempre els queda Barcelona 92


Siempre nos quedará Barcelona

Ho ha dit aquesta tarda, a l'acomiadar el dol de l'especial de La Primera, Jesús Álvarez, el periodista esportiu de TVE que fa un any va cometre un lapsus considerable al lamentar, en directe, que la jornada de la lliga no havia sigut bona “pels equips espanyols” (golejada del Barça contra l'Atlético i empat de l'Espanyol amb el Real Madrid).

Ara, després de l'elecció de Rio de Janeiro pels Jocs Olímpics del 2016, sempre li quedarà a Álvarez Barcelona 92. Qui no es conforma és perquè no vol.

Avui a Copenhague, després de fer-se públic el resultat de la votació, Zapatero ha felicitat públicament al president Lula i, d'amagat, ha respirat tranquil, quasi tan tranquil com Esperanza Aguirre. A caps dels dos, i potser tampoc a Rajoy, els convenia veure reforçada dalt del podi olímpic la figura d'Alberto Ruiz-Gallardón. Quan arribi l'hora hi haurà empentes internes i externes en la cursa cap a la Moncloa i l'alcalde hauria sumat molts punts per estar a la primera línia de sortida.

Quin serà a partir d'ara el pla B de Madrid, entesa com a capital del Regne i de l'espanyolitat ?

Doncs amb bona part de les inversions milionàries ja fetes (que sempre es poden ampliar sense l'excusa dels Jocs) i amb l'opció llunyana i no descartable d'optar a la cita olímpica del 2020 competint sobretot amb altres ciutats europees, li queda, més enllà del subterfugi políticament correcte del record de Barcelona 92, la possibilitat de ballar la samba amb la selecció espanyola de futbol guanyant el mundial de Brasil 2014. Una manera com una altra de treure's l'espina de la ferida patriòtica encara que sigui fent-ho amb uns quants futbolistes catalans.


Foto 1: Els brasilers celebrant l'obtenció dels Jocs.

Foto 2: Ricardo Teixeira, president de la CBF i el President del Brasil Luiz Inácio Lula da Silva presentant el logotip de la candidatura de Brasil al Mundial de Futbol, el 13 de abril de 2007.

El culebrot "Blackberry"


Les Blackberry repartides pel president Benach estan causant estralls en el Parlament de Catalunya. Si dimecres varem viure el primer episodi d'aquest culebrot amb la publicació al diari Público del famós SMS de Joan Saura criticant, per avorrit, el discurs de Montilla - “Kin 'toston' oi?” - ara li ha tocat el rebre al president del grup parlamentari del PP Daniel Sirera. L'Avui publica una foto de la seva Blackberry on apareix un missatge dirigit a la col·lega popular Carina Mejías amb el següent text inacabat, però prou il·lustratiu del malestar de l'expresident del PP de Catalunya per haver estat defenestrat per la direcció estatal del partit i substituït, el juliol del 2008, per Alícia Sánchez-Camacho:

Què vols que t'expliqui? Per què no em vaig presentar? Perquè al girar la vista enrere només hi series tu, el tutu, el berman, la Nadal i quatre més. Aquest partit és una merda i la gent no...

A l'anterior post dedicat al SMS de Saura, qui això signa escrivia el següent:

Hi haurà qui es pregunti si el fotògraf de Público ha violat la intimitat de Saura i de Bosch. L'interrogant pot encetar un bon debat jurídic: Personatges públics, lloc públic, tema d'interès públic...i missatges privats i protegits per la llei. En tot cas, a partir d'ara, els polítics ben segur que seran més discrets amb els seus mòbils.

Doncs be, em vaig equivocar. Si el missatge del conseller d'Interior va ser “capturat” dimarts, el safari fotogràfic a la cambra catalana va continuar durant el ple de dimecres sense que ses senyories adoptessin cap mesura de protecció en l'ús de les Blackberry, pagades, per cert, pels contribuents.

Avui, Daniel Sirera ha anunciat que posarà el cas en mans dels seus advocats amb la intenció de querellar-se contra el diari per violació de la seva intimitat. D'altra banda, tot i haver quedat amb el cul a l'aire, ha insistit en subratllar la seva lleialtat al partit, però de moment la portaveu parlamentaria del PP, Dolors Montserrat, substituta de Carina Mejías en aquest càrrec, ja ha deixat anar que Sirera hauria de dimitir.

¿Estem davant el principi de la fi de la carrera política de Sirera?.

En tot cas, no seria res estrany donada la mala relació que manté amb l'equip d'Alícia Sánchez-Camacho i la pèrdua del suport de la direcció estatal.

De fet, la sortida ja la t'he mig preparada. Seguint el camí de molts polítics quan abandonen la primera línia, Sirera s'ha inscrit recentment en el Col·legi d'Advocats de Barcelona i ha obert un bufet a Sant Cugat. Continuarà.


Foto
: Marta Pérez (Avui)