divendres, 28 de novembre de 2008

Comprant una cafetera


Secció de petits electrodomèstics d'uns grans magatzems. M'interesso per les cafeteres i una dependenta veterana m'informa amb una certa fredor i cara de pomes agres sobre les característiques dels aparells. Li comento que la vull d'una marca concreta perquè la que tinc a casa des de fa anys m'ha donat molt bon resultat.


Fa un cafè excel·lent, fins i tot -afegeixo- el descafeinat que prenen els meus pares surt molt bo”.


La dependenta em mira amb ulls de senyoreta Rottenmeier i, com si jo fos una Heidi qualsevol, em fueteja verbalment:


Fan molt be en prendre'l descafeinat. De fet, ningú hauria de beure cafè perquè és molt dolent per la salut”.


Surto dels grans magatzems sense comprar la cafetera i amb ganes d'entrar al primer bar i demanar una infusió.

dijous, 27 de novembre de 2008

La baraka d'Esperanza Aguirre




Fue muy angustioso. Se oían disparos por todos los lados. Pero ella estaba muy tranquila”.


Ho ha dit l'alcalde de Majadahonda, Narciso de Foxá (PP), que ahir a Bombai va sobreviure, al costat d'Esperanza Aguirre, la matança terrorista que ha costat més d'un centenar de morts i cap a 300 ferits, un episodi que encara avui segueix amb l'alliberament dels ostatges retinguts als hotels.


Salí descalza pisando charcos de sangre”, ha declarat la presidenta de la Comunidad de Madrid.


A l'Índia no hi era Mariano Rajoy, per empal·lidir al costat d'Esperança, com va succeir en el famós accident d'helicòpter de l'1 de desembre de 2005. Aquella vegada, els ocupants de l'aparell, entre ells el líder del PP, van haver de passar per l'hospital. Tots menys Aguirre.


Avui El Mundo, el més aguirrista de tots els mitjans, ja s'encarrega de recordar a la seva plana web la bona estrella que acompanya a la presidenta de Madrid: en els incidents, en els accidents i en els episodis polítics (la repetició de les eleccions autonòmiques gracies al tamayazo -la fuita dels socialistes Eduardo Tamayo i Teresa Sáez- i el seu immediat triomf electoral).


El diari de Pedro J. assegura que Aguirrebaraka, concepte que en la tradició sufí de l'Orient Mitjà significa aquella mena de benedicció o d'aurèola que dóna sort, carisma i alè de bona vida a una persona.


Creix, doncs, el mite de la dama de ferro del Partit Popular mentre Mariano segueix sense alçar el vol i cercant, orfe de fortuna i per les tortuositats de la política, algun rastre de baraka.


dimecres, 26 de novembre de 2008

Entre el Barrilete i el Morro




Caja Madrid ha tret un nou dipòsit a 12 mesos que, segons assegura l'entitat d'estalvis, ofereix la màxima rendibilitat del mercat. Es diu “Barrilete cósmico” i encara que agafa un dels sobrenoms pels quals és conegut Diego Armando Maradona – per allò de marcar-li un gol a la resta d'entitats bancaries- a mi em fa pensar amb alguna de les aventures d'humor blanc del TBO.


De fet, si el nom fa a la cosa, de confiança – que és el que manca actualment a l'economia- no me'n dóna gens ni mica.


I parlant de confiança o, més aviat, de desconfiança, Microsoft ha anunciat que a partir de la segona meitat del 2009 llançarà un antivirus gratuït que consumirà pocs recursos del sistema i serà compatible amb Windows XP, Vista i amb el futur Windows 7. Aquest nou producte es dirà “Morro” - si, si, així, en castellà, tal i com sona- i servirà per tapar el fracàs en vendes del paquet de seguretat Windows Live OneCare, que deixarà de comercialitzar-se el juny del 2008.


Barrilete cósmico” i “Morro”...


Definitivament cal preguntar-se què es prenen o què s'injecten a la vena els genis creatius que posen nom a determinats productes comercials.


Vídeo: Anunci del "Barrilete cósmico" protagonitzat per l'entrenador David Vidal.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Perseguit pels "Angelitos negros"


Cada diumenge, la secció de Cultura de La Vanguardia dedica una plana al món de la música i un dels seus apartats porta per nom “El disco de mi vida”. Allà un personatge explica la banda sonora que l'ha acompanyat al llarg del seu itinerari vital. Diumenge passat li tocava el torn al fotògraf Manel Armengol. La peça es titulava “'Angelitos negros', por Jorge Negrete” i Armengol deia, entre altres coses, el següent:


"Tendría entre 5 y 7 años y no paraban de sonar los Angelitos negros de Jorge Negrete en la radio de casa. Y es un tema que me ha perseguido porque donde ahora vivo, hay una señora ya bastante mayor que cada domingo a las nueve de la mañana pone la canción… pero cada domingo sin falta.


Suposo que més que les ranxeres del famós cantant mexicà, el que persegueix al conegut fotògraf són els boleros i les balades romàntiques del cubà Antonio Machín, que va gravar el seu nom amb lletres d'or a la història de la música popular interpretant peces com “Dos gardenias”, “El manisero” i, naturalment, “Angelitos negros


  • Machín cantant "Angelitos negros"




  • La versió de Niña Pastori

dilluns, 24 de novembre de 2008

Convidat a palau


Des de Presidència de la Generalitat m'han invitat a assistir a la conferència que amb el títol "Enfortir Catalunya" pronunciarà avui a la tarda a palau el president José Montilla en motiu del segon aniversari de l'actual legislatura.


Bé, de fet no sé si el convidat soc jo perquè, malgrat que la invitació ha arribat a l'adreça d'El Punt, va a nom d'Antoni Dalmau i Ribalta, escriptor i expresident socialista de la Diputació de Barcelona, el meu homònim amb qui, fora de la coincidència de nom i primer cognom, no m'hi uneix cap parentiu ni relació personal o professional.


Ja vaig explicar fa uns mesos que a ell el confonen amb mi situant-lo en El Punt i a L'Absurd Diari, i a mi amb ell al convidar-me, per exemple, als actes de la Fundació Jordi Pujol com a “Il·lustríssim president de la Diputació de Girona” (aquí el nivell d'error ja agafa una volada surrealista).


Fins i tot al web de l'editorial Temas de Hoy s'hi pot llegir un perfil biogràfic en el qual, agafant una mica de l'expresident de la Diputació de Barcelona i una mica de qui signa aquestes ratlles ens converteixen en una sola persona.


Deia doncs que m'han convidat a la conferència de Montilla però no hi aniré pas. M'hauria de camuflar, amb un bigoti fals, d'expresident de la Diputació, recuperar alguna anècdota divertida de l'organisme provincial i refrescar els meus limitats coneixements sobre les creuades contra els càtars ( “Mateu-los tots, i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus!”), que és l'especialitat de l'escriptor Antoni Dalmau i Ribalta.


I encara hi hauria el risc que explicant alguna maledicència sobre el mandat de Samaranch o el del propi Montilla -que recordem-ho, també va ser president de la Diputació entre el 2003 i el 2004- aparegués a palau el meu il·lustre homònim disfressat de periodista, amb els ulls castigats per massa hores navegant per internet i amb una invitació a la butxaca a nom d'Antoni Dalmau i Carbó.


Imatge 1: La invitació a la conferència del president Montilla

Imatge 2: L'expresident de la Diputació de Barcelona Antoni Dalmau i Ribalta.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Un llibre per gegants


El llibre més gran del món té una alçada de 3,20 metres, pesa 250 quilograms i compta amb 160 planes amb imatges i pensaments de personatges famosos com Gandhi, Voltaire, Shakespeare i Teresa de Calcuta. L'estan acabant d'enllestir en motiu de la Fira del Llibre Ricardo Palma, que s'inaugura el proper dia 29 de novembre a Lima i els seus promotors -l'editora Minibooks- estan convençuts que aconseguiran el rècord Guinness.


Perú tindrà doncs un llibre digne del regne de Brobdingnag, la terra de gegants descrita per Jonathan Swift a la segona part d' “Els viatges de Gulliver”. Llàstima, però, que la crua realitat peruana amb més d'un 7 per cent de la població analfabeta (uns 2 milions de persones) sigui culturalment més pròpia de Lilliput.


Foto: El llibre gegant s'ha pogut veure en motiu de la presentació de la propera edició de la Fira Ricardo Palma. / Peru.com



dijous, 20 de novembre de 2008

Honor humorístic



Els errors són relativament habituals a la premsa escrita. Aplegar milers i milers de lletres, una darrera l'altra, i fer-ho amb les preses habituals del dia a dia acaba provocant accidents periodístics que, en algun cas, poden ser divertits com el que recull aquesta fe d'errades publicada ahir.




I és que en El Punt som humans i ens equivoquem, però, això sí, procurem fer-ho amb gràcia.

La crisi de la Tita

Un escorta privat de la baronessa Thyssen va frustrar un robatori en una botiga de roba de Platja d'Aro mentre la Tita Cervera s'estava provant una peça d'abric a l'emprovador.


Segons s'ha sabut ara, els fets van succeir el diumenge 19 d'octubre quan un lladregot va fotre ma al calaix de la caixa i va sortir pitant després de donar una empenta a la dependenta. El guardaespatlles, que no era en Kevin Costner (ni la Tita és la Whitney Houston) però que té una colla d'anys d'ofici, li va barrar el pas, va escapolir-se d'un cop de puny i el va immobilitzar fins a l'arribada de la policia.


Tot plegat no seria gaire noticia sinó fos que els fets van tenir lloc en un outlet, un establiment que ofereix roba i sabates de primeres marques però de temporades anteriors.


Què fa la baronessa comprant roba en un outlet?


Definitivament, la crisi està causant estralls... i la noblesa ja no és el que era!


  • "El dia que quebró Lehman Brothers vendí un abrigo de piel de 125.000 dólares" ( el gran senyor de la moda, Óscar de la Renta, avui en El País)

dimecres, 19 de novembre de 2008

Qui compra un cotxe?


Aquesta impressionant foto aèria de Claudio Álvarez apareix avui a la portada d'El País. El peu engatillat diu el següent:


No hay quien compre un coche. La crisis castiga al sector del automóvil, que ha suprimido ya miles de empleos. La UE se plantea ayudas, mientras decenas de miles de coches sin vender abarrotan zonas logísticas como la de Ciempozuelos, en Madrid. "


Giro plana i a la 2 i 3, en lloc del tema obertura de la secció d'Internacional, hi trobo un espectacular anunci a tot color del nou Audi Q5, un cotxe amb un preu que supera els 45.000 euros. “Mínim consum i màxim dinamisme i potencia”, promet l'anunciant.


Una de dues: o en el departament de publicitat d'El País fan rebaixes (cosa gens estranya degut als números vermells de can Prisa) o a la redacció del diari no han sabut explicar als lectors que hi ha marques automobilístiques pràcticament estrangulades per la crisi i altres que han sabut fer els deures a temps.


O, tal vegada, l'explicació és més senzilla i aquest anunci a doble plana és una fugida endavant, una campanya agressiva i un símptoma dels mals que encara estan per arribar.


Disculpes des de Guadalajara

La setmana passada explicava en aquest blog que a la bústia de L'Absurd Diari havia arribat un mail d'una tal Cristina criticant que una secció del web de notícies surrealistes porti per nom “Estat espanyol” i acusant als catalans de ser una “panda de palurdos y ignorantes”.


Com que el mail provenia dels serveis de la regidoria de Joventut de l'ajuntament de Guadalajara, vaig reenviar-lo al consistori perquè estiguessin assabentats de l'ús que algú estava fent del correu municipal.


La resposta no s'ha fet esperar.


Jaime Carnicero de la Cámara, segon tinent d'alcalde i regidor d'Obres Públiques, Infraestructures, Festes i Joventut s'ha posat en contacte per demanar disculpes i aclarir que una persona totalment aliena al Centre Jove de Guadalajarase aprovechó de las tecnologías e infraestructuras de nuestro centro y las utilizó para hacer un uso, total y exclusivamente personal”.


Queda doncs aclarit el tema.


Foto: El regidor Jaime Carnicero de la Cámara. / Ajuntament de Guadalajara

dimarts, 18 de novembre de 2008

Un "etarra" anomenat Gran Wyoming


Federico Jiménez Losantos segueix fent amics. En el seu programa de la Cope ha comparat al cap militar d'ETA, Txeroki, detingut ahir a França, amb el Gran Wyoming:


¡Qué triste dedicarse toda la vida a luchar contra el capitalismo y la bestia estadounidense y cuando en lo criminal se llaman Txeroki, en lo civil se llaman Wyoming! Con la de nombres que hay en el santoral o en la lista de criminales célebres.


La resposta irònica de l'humorista del programa Intermedio de la Sexta no s'ha fet esperar (veure el vídeo):


Pues es verdad, me han pillado. Txeroki y yo somos como dos gotas de agua. Él es jefe militar de la banda terrorista ETA y yo de algo mucho peor, la banda del Intermedio. La única diferencia és que Txeroki no lleva tirantes. Estos sólo no los dan a los que además de ser miembros de ETA nos dedicamos a presentar programas de humor.


Definitivament, Jiménez Losantos li ha agafat gust a asseure's al banc dels acusats i a ser condemnat a afluixar la pasta. Si segueix insistint pel camí del martirologi encara aconseguirà que José Bono faci col·locar en el Congrés una nova placa amb el seu nom, al costat de la de Sor Maravillas.


L'excusa?. No cal ni dir-ho perquè tothom ho sap: la persistent lluita del radiopredicador dels bisbes a favor d'allò que alguns insisteixen en definir com a llibertat d'expressió.


Des de la seva placa honorífica, el màrtir Federico podria insultar per sempre més a tots i cada un dels ministres i diputats de les Espanyes, aquesta suma de territoris i de sentiments que ell mateix ha definit, amb l'elegancia que el caracteritza, com un “país de paletos dirigido por un Gobierno de paletos y de ignorantes”.

dilluns, 17 de novembre de 2008

La Cope "segresta" l'avi Siset

Qui li havia de dir a l'avi Siset que acabaria "segrestat" per la Cope. Doncs això és el que li ha succeït i ara només falta que demanin com a rescat l'import de les multes imposades pels excessos verbals de don Federico.


El fet té bona part de delicte i molt de provocació. La cadena dels bisbes utilitza una cançó antifranquista tan emblemàtica com L'Estaca pels anuncis de la seva campanya contra el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i ho fa sense el preceptiu permís de l'autor de l'obra, en Lluís Llach.


No es discuteix el dret que té la Cope d'iniciar les campanyes que consideri oportunes contra la recent decisió del CAC de no concedir definitivament a la cadena episcopal dues freqüències que li van ser adjudicades de manera provisional l'any 2002: la del canal generalista a Lleida i la de Cadena 100 a Girona. Té perfecte dret a queixar-se com també ho podria fer la Ser, que n'ha perdut sis.


El que no és lògic i resulta del tot incongruent és que per criticar el que ells consideren una violació de la seva llibertat d'expressió a Catalunya facin servir una cançó i la veu d'un cantant totalment allunyats del seu ideari polític. Un discurs que, amb el permís de la Conferència Episcopal i en boca de personatges com Jiménez Losantos està farcit, dia sí, dia també, d'insults i de mentides contra qualsevol cosa que soni a catalana o d'esquerres.


En una llarga llista de sentències contra les seves prèdiques a la Cope i els seus articles a El Mundo, els jutges han deixat clara quina és la “llibertat d'expressió” que practica Jiménez Losantos i també quina diferència hi ha entre l'insult ras i clar i el suposat ús de recursos estilístics com la sàtira, la hipèrbole o l'al·legoria.


Farà bé, doncs, Lluís Llach, com a autor de L'estaca, en intentar impedir, davant la instància judicial que calgui, que la seva música i la memòria republicana i catalanista de l'avi Siset segueixi servint com a banda sonora de l'ofensa i de la mentida permanent. Perquè el que practica la Cope no és llibertat d'expressió. No és això, companys, no és això.



Foto: Narcís Llansa i Tubau, l'avi Siset que va inspirar a Llach per composar l'Estaca.

Acudit: Puigbert / El Punt

diumenge, 16 de novembre de 2008

Puntualitat aèria

Una companyia aèria ha enviat al diari la convocatòria d'una roda de premsa per explicar “novetats importants”. No dóna més detalls però exigeix “puntualitat”.


Té la seva gràcia que amb mitja població mundial perdent al temps als aeroports (alguns viatgers s'hi han quedat fins i tot a viure), sigui una empresa de transport aeri qui reclami als periodistes que siguem puntuals.


¿No haurien de començar per exigir-ho als seus avions?

dissabte, 15 de novembre de 2008

Vots, pollastres i polles


Des de Nova York i via correu electrònic, la Núria Pujol, traductora i, sobretot, amiga, m'explica les seves sensacions d'aquest període electoral que ha viscut en directe a la ciutat dels gratacels. Em parla de la satisfacció de bona part de la societat per la victòria d'Obama i especialment dels afro-americans:


Les multituds a Times Square o a Chicago expressaven una victòria que va més enllà del dilema republicans/demòcrates i que era de justícia històrica. Les llàgrimes de Jesse Jackson i el dit que es duia als llavis per tal de frenar-ne el tremolor ja són una icona. L´endemà, en sortir de casa, em vaig aturar davant del gegant nilòtic que m`obre i em tanca la porta al meu pas i el vaig felicitar també. Cosa que va agrair amb un moviment del cap cofat amb gorra de plat i, amb una dignitat de negre americà que em va impressionar en els de la seva comunitat des de la meva primera visita a aquest país, va dir: "Ara ja som tots iguals".


M'explica també com de polièdric és tot plegat i posa d'exemple, amb una anècdota divertida, el comportament electoral a Califòrnia:


La nit després de les eleccions, un dels Buenafuentes de torn comentava que no calia estranyar-se que un estat com el de Califòrnia hagués votat massivament per Obama i a la vegada hagués rebutjat el matrimoni homosexual. També van votar una llei que regula la mida de les gàbies en les que han de viure els pollastres a les granges. Deia ell que això demostra que, malgrat tot, sí que els interessen les polles...

divendres, 14 de novembre de 2008

Sor Bono de las Maravillas

L'Opus Dei, branca periodística, la va armar fa uns dies amb el llibre de Pilar Urbano sobre la reina, i ara ho ha fet la secció parlamentaria de l'Obra, una altra branca de la qual forma part Jorge Fernández Díaz, vicepresident segon del Congrés.


El diputat català de PP va proposar la col·locació a la cambra baixa d'una placa d'homenatge a María Maravillas de Jesús Pidal y Chico de Guzmán (1891-1974), una monja que va fundar alguns convents carmelites i que, com tantes altres persones dels dos bàndols, va patir i sobreviure la guerra civil essent, finalment, beatificada i canonitzada per Joan Pau II.


L'excusa de la proposta? Que Sor Maravillas va néixer en el número 46 de la Carrera de San Jerónimo de Madrid, un edifici que ara forma part de les dependències del Congrés. El president de la cambra, José Bono mi-padre-era-falangista va donar suport a la iniciativa i el passat 4 de novembre la Mesa del Congrés la va aprovar sense objeccions: la vicepresidenta primera, la socialista Teresa Cunillera va abandonar la reunió durant la votació per no haver de pronunciar-se en contra de Bono i l'altre representant del PSOE, Javier Barrero, de viatge oficial a Colòmbia, va donar la seva conformitat per telèfon. Així mateix, el representant de CiU, Jordi Jané i el del PNB, Joseba Beloki, també hi van donar suport.


Una vegada coneguda la decisió de la Mesa, Gaspar Llamazares i Joan Herrera, portaveus d'IU-ICV, ja han anunciat que presentaran un recurs i ERC també s'ha pronunciat en contra de la col·locació de la placa, la tercera que hi haurà al Congrés després de la dels reis Joan Carles i Sofia i la dedicada a Clara Campoamor, promotora del sufragi femení.


Mentrestant, en el grup parlamentari socialista hi ha molta mala maror per la manera com Bono -catòlic practicant- ha portat el tema (“son cosas de Bono”, ha dit un portaveu del Govern Zapatero) i ja s'han donat instruccions als seus diputats de no assistir a l'acte d'homenatge a Santa Maravillas. Tenen el convenciment de que el PP i l'Opus els han colat un gol amb el permís del president de la cambra. I no van desencaminats. A partir d'ara, cada vegada que un membre del PSOE o del Govern es pronuncii a favor de la laïcitat de l'Estat i de la retirada dels símbols religiosos dels edificis oficials, algú els podrà recordar la placa d'una monja col·locada en el Congrés durant un mandat socialista. I també els podran esmentar els morts republicans que encara resten ocults dintre de mil i una foses repartides per la pell de brau esperant que desapareguin els obstacles polítics i jurídics per poder reposar amb tant d'honor com la santa que Bono i els seus companys de la Mesa del Congrés han volgut recanonitzar a la cambra baixa.


Imatge: Santa Maravillas.

dijous, 13 de novembre de 2008

Insults des de l'ajuntament de Guadalajara

Una lectora, imagino que accidental, de L'Absurd Diari i que s'identifica només com a Cristina, ens ha enviat el següent mail:

CATALANES

Señores, no se si saben que la fórmula "estado español" la acuñaros (sic) los denominados tecnócratas del régimen del general Franco.

De modo que si quieren ser unos buenos "progres", deben decir ESPAÑA.

Catalanes, panda de palurdos e ignorantes.


Una simple cerca a partir de l'adreça de la remitent permet saber que el mail ha estat enviat des de la regidoria de Joventut de l'ajuntament de Guadalajara, un consistori en mans del PP.


Del contingut de l'escrit es dedueix que a l'autora del correu no li ha agradat gens ni mica que una de les seccions del web de notícies insòlites porti per nom “estat espanyol”. Com és natural, està en el seu dret de manifestar-se en contra i de preferir l'ús del terme “España”, però queda, com a mínim, lleig insultar des del correu oficial d'un ajuntament.


Pel que fa a l'ús del terme “estat espanyol” com a denominació d'un espai territorial, recordar-li que no va ser un invent del franquisme per substituir “República Española” o per evitar parlar de “Reino de España”, sinó que, com explica la Wikipedia, ja era emprat per algunes forces de l'esquerra en temps de la Segona República.


Postdata 19-11-2008:

Disculpes des de Guadalajara

dimecres, 12 de novembre de 2008

Llongueras i el sexe


Lluís Llongueras, perruquer insigne i apòstol del sexe tàntric, està de bolos promocionant el seu nou llibre Diàlegs d'un gèminis. Dilluns, a la presentació oficial a Barcelona, el van acompanyar ni més ni menys que l'exprimera dama Marta Ferrusola i el president del Barça Joan Laporta i ahir va passar pel programa de Toni Clapés Versió RAC1.


Amb una colla d'anys a l'esquena (és de la collita del 36), però, com sempre, desbordant d'humor i d'optimisme, Llongueras va assegurar que gràcies al sexe tàntric (aquella pràctica misteriosa consistent en assolir el màxim plaer sense ejacular) és capaç de proporcionar entre 20 i 25 orgasmes seguits a la seva parella.


Amb tanta generositat, quan pentina?


No serà que l'èxit de la seva carrera passa per acaronar d'una manera tàntrica el cabell de la clientela?


I, finalment, la pregunta més important: qui li feia i qui li fa el monyo a la Ferrusola?


  • Fragment de l'entrevista:




Foto: Llongueras amb Laporta i Ferrusola a la presentació del llibre. / Sport

dimarts, 11 de novembre de 2008

La paradoxa del nàufrag


Les serps marines només beuen aigua dolça que obtenen de la pluja i de les corrents procedents dels rius. Per això, moltes d'aquestes espècies viuen a les zones dels mars o dels oceans on es registren altes precipitacions.


Aquesta és la conclusió d'un estudi portat a terme per un grup de biòlegs de la Universitat de Florida i de la Universitat Nacional de Taiwan, que acaba de ser publicat per la revista Physiological and Biochemical Zoology.


Fins ara es creia que les serps marines – de les quals n'hi ha unes 6o varietats conegudes- bevien aigua de mar i evacuaven la sal del seu cos gràcies a unes glàndules especials. L'estudi, en canvi, demostra que si no poden veure aigua dolça pateixen deshidratació i per a tant el canvi climàtic, amb la reducció de pluges i un clima més sec, podria provocar la seva extinció.


Tot plegat m'ha fet pensar amb la paradoxa dels nàufrags que, envoltats d'aigua, poden acabar morint de sed: per ser prudents i no voler beure aigua salada o per ingerir-la donant lloc a una deshidratació del cos per l'excés de sal i al col·lapse fatal dels ronyons.


Diuen els entesos que, en situacions extremes, sempre queda el recurs de beure's la pròpia orina. Això sí, tancant els ulls i paladejant amb satisfacció com aquell que es fot un whisky arran de mar.



Foto: Una serp marina Laticauda. / Starfish

dilluns, 10 de novembre de 2008

Obama i el fantasma de Reagan


Als Estats Units, els personatges públics tenen per costum incloure en els seus discursos alguna broma que relaxa l'ambient i fa riure a l'audiència nord-americana però que, generalment, ens deixa indiferents als europeus. Quan el protagonista de la vetllada té un determinat pes, ja disposa d'escriptors de discursos que abans de permetre que cap concepte surti de la seva boca, s'ho miren tot amb lupa per no desbordar els marges d'allò que es considera com a políticament correcte. Es deixa poc marge a la improvisació i fins i tot, en la preparació d'una roda de premsa, el personatge en qüestió i el seu equip d'assessors assagen les respostes a les probables preguntes que faran els sempre previsibles periodistes.


A vegades, però, el protagonista de l'acte,embriagat per l'eufòria d'un gran èxit, és deixa anar sortint del guió i acaba ficant la gamba en terrenys relliscosos. Això és el que li va succeir divendres a Barack Obama en la seva primera roda de premsa com a president electe.


Responent la pregunta d'un periodista, Obama va confirmar que havia tingut ocasió de parlar amb tots els expresidents i, somrient, va matisar que ho havia fet amb els exmandataris “vius” - Bill Clinton, Jimmy Carter i Bush pare- però que no estava disposat a incloure a la ronda de consultes a Nancy Reagan per fer “sessions d'espiritisme” i contactar amb el president Ronald Reagan.


Per entendre la broma cal saber que Donald Regan, cap de gabinet de la Casa Blanca durant el mandat de Reagan, va explicar fa anys que la primera dama consultava a un astròleg per preparar l'agenda del seu marit, cosa que va ser desmentida taxativament per Nancy.


Per més que el mandat de Reagan estigui tacat per episodis com l'Irangate i la guerra bruta a Amèrica Llatina, fer “humor sobrenatural” amb un mandatari encara admirat per la base conservadora del Partit Republicà i mort el 2004 després de patir la malaltia d'Alzeimer, no sembla el més indicat per un president electe. Per això, a Obama no li ha quedat altre remei que reconèixer la seva primera relliscada demanant disculpes a Nancy Reagan.


Més val no temptar la sort. No sigui que el gener, al prendre possessió de la Casa Blanca, es trobi damunt la seva taula del Despatx Oval un decret signat pel fantasma de Ronald Reagan ordenant la invasió immediata d'Iran...

dissabte, 8 de novembre de 2008

Ressuscitar en el tanatori

El tanatori de Terrassa ha estrenat un desfibril·lador per atendre a les persones que puguin patir una aturada cardíaca a les seves instal·lacions. La màquina ha estat llogada a Telefónica Telecomunicaciones Públicas -una filial de Telefónica de España- i el seu funcionament és a càrrec de personal del complex funerari format pel Servei d'Emergències Mèdiques (SEM).


El de Terrassa és el segon tanatori de Catalunya -després del de Barcelona- que compta amb un desfibril·lador, i s'ha decidit instal·lar-lo pel fet que el dol genera molta tensió i trenca sovint el cor.


Podria semblar un contrasentit que una empresa dedicada al negoci de la mort aposti per ressuscitar potencials cadàvers, però - permeteu-me una mica d'humor negre- són els vius els qui acaben pagant la factura o gestionant els papers de l'Ocaso i tampoc està malament dedicar-los una mica d'atenció.


També a ells, per llei de vida, tard o d'hora els serà inútil el servei de la màquina de Telefónica i, una vegada posat el punt i final, seran acollits amb cura, carinyo i professionalitat per aquests senyors vestits de negre i de d'aire trist que gestionen el traspàs.


En tot cas, a la sala de vetlla sempre hi haurà un altre viu que, entre llàgrima i llàgrima, passarà per caixa i que, s'hi convé, podrà ser ressuscitat per la columna integral de rescat cardíac, que és el nom tècnic que té la cosa. La tecnologia resoldrà momentàniament el segrest, però la Dama, un dia o altre, tornarà i farà la seva feina. Que d'això en viu un negoci del qual tots en som clients per força.


Foto: El desfibril·lador del tanatori de Terrassa. / El Punt

dijous, 6 de novembre de 2008

"Obama es basura"

A primer cop d'ull, aquest titular del costat podria atribuir-se a un butlletí del Ku Klux Klan o de qualsevol altre grup de supremacia blanca, però no és el cas sinó tot el contrari. Apareix avui a la portada de l'edició digital de Público, el diari més esquerrà de les Espanyes i porta cap a una informació sobre una plaga de correus maliciosos que circulen per la xarxa amb l'assumpte “Obama win preferred in World poll” i amb el remitent news@president.com.


Segons l'empresa de seguretat informàtica Sophos, l'esmentat missatge enllaça cap a una plana web que ofereix descarregar el programa Adobe Flash 9 per poder veure el vídeo d'un “sorprenent discurs” del primer president negre dels Estats Units. En realitat, el que fa es instal·lar un virus troià, identificat per Sophos amb el nom de Mal/Beba-027, que espia el teclat i els moviments del mouse per cercar contrasenyes a l'ordinador infectat i enviar-les a un servidor situat a Kiev (Ucraïna).


O sigui que el que és “escombraria” és l'spam maliciós i els seus autors i no pas el flamant president electe Barack Obama. Com a mínim fins que el pas del temps i dels avatars polítics no demostrin el contrari i provoquin un desencís d'escala planetària.


Postdata: Veig que a la redacció digital de Público s'han donat compte que el titular grinyolava i ara han optat, com a mínim, per posar la paraula basura entre cometes (imatge de sota).


dimecres, 5 de novembre de 2008

President Obama

America chooses barack obama
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: obama)

Cinc de la matinada. Desprès d'una llarga nit electoral, els resultats de les eleccions a Califòrnia confirmen el triomf de Barack Obama, el primer president negre dels Estats Units. Cent quaranta-tres anys després de l'abolició de l'esclavitud i quatre dècades més tard de la desaparició de les darreres lleis de segregació racial, un afroamericà entrarà a la Casa Blanca. Els reptes són difícils, però ha arribat l'hora del canvi.


Un quart de 6 de la matinada. Phoenix. El candidat republicà John McCain reconeix públicament la derrota i felicita a Obama subratllant que després d'"un vell camí d'injustícies" el seu triomf demostra que Amèrica “ha avançat molt des del passat”.


A l'inici del discurs, els resultats provisionals són de 324 vots electorals a favor del candidat demòcrata per 152 del republicà. Quan abandona l'escenari deu minuts més tard, el marcador ja ha augmentat la magnitud de la derrota: 333 / 155.


6 de la matinada. Grant Park de Chicago. Centenars de milers de persones reben amb una gran ovació a Barack Obama quan la seva candidatura ja suma 338 vots electorals front als 155 de la de McCain. El triomf demòcrata a estats tradicionalment conservadors com Florida, Virgínia i Ohio ha deixat sense opcions als republicans, que, a més de perdre la presidència veuen com també fan aigües a les eleccions a la Cambra de Representants i al Senat.


Des de la tribuna d'oradors i ja com a president electe, Obama diu que el seu triomf demostra que els Estats Units són “un lloc on tot és possible”. “Ens encaminem cap a l'esperança d'una època millor. El canvi ha arribat a Amèrica”.


El camí que ens espera -afegeix- és molt llarg i costerut. Tal vegada no el podrem recórrer només en quatre anys, però com a poble arribarem a fer aquest cim”.


Obama es dirigeix a tots aquells que des d'altres indrets del món seguim la nit electoral per recordar que “el destí és compartit” i que comença “una nova etapa de lideratge americà” en la qual la força no vindrà del poder de les armes “sinó dels nostres ideals”.


Abans d'abandonar l'escenari, el proper 44è president dels Estats Units insisteix una vegada més en el lema electoral que l'ha portat a la Casa Blanca: “Yes, we can” (“Sí que podem”).

Que sigui així.



  • Imatges de la campanya d'Obama:

dimarts, 4 de novembre de 2008

Pasta pels acomiadaments

Els entesos en la matèria diuen que la crisi de confiança del capitalisme fa que el mercat interbancari estigui aturat i que les entitats financeres no tinguin liquiditat.


Parlant en plata: s'han acabat les alegries i, de moment, està tancada l'aixeta dels crèdits per finançar la compra o reforma d'habitatges, l'adquisició de cotxes o el manteniment i millora del teixit empresarial.


Veig, en canvi, en un anunci que surt aquests dies a la premsa, que sí que hi ha virolles per finançar les retallades de plantilla. El negoci és el negoci i el capitalisme – refundat o sense refundar, ètic o salvatge- sempre troba la vàlvula d'escapament per continuar atresorant la pasta. I ho fa sense necessitat de celebrar cap conferència internacional a Washington ni a esperar que Sarkozy li cedeixi amablement el seu seient a Zapatero.


dilluns, 3 de novembre de 2008

Rodaran caps a La Zarzuela

El personatge de la foto és qui acabarà pagant els plats trencats per un gran èxit editorial de Planeta. Pel seu aspecte no el coneixereu de res perquè és un home que es mou entre les bambolines del poder amb absoluta discreció. I ho fa tan bé que fins i tot costa trobar una imatge seva per Internet. Es diu José Cabrera García, és general de brigada i ocupa encara el càrrec de cap de la Secretaria de la Reina. Diem “encara” perquè ahir El País el va assenyalar directament com a responsable d'haver facilitat les trobades entre la reina i la periodista Pilar Urbano, d'haver examinat l'original de 300 planes del polèmic llibre amb el qual Sofia trenca el seu silenci polític sortint de l'armari i d'haver donat el vistiplau a la publicació de l'obra.


Amb un Joan Carles emprenyat i una Sofia trista, cauran caps a La Zarzuela i un dels primers serà el d'aquest canari nascut el 1943, antic ajudant de camp del rei i, des del 1991, cap de la Secretaria i home d'absoluta confiança de la reina. Per cuidar les formes, la destitució no serà immediata -“las cosas de palacio van despacio”, apuntava diumenge el diari madrileny- però dintre d'unes setmanes o mesos tornarem a sentir a parlar del tema.


José Cabrera -que com a coronel de l'exercit de Terra va ser promogut a general de brigada el juliol del 1998 a proposta del ministre de Defensa, Eduardo Serra- no serà l'únic en abandonar palau perquè en aquest afer han fallat diverses peces de la maquinària destinada a protegir la imatge pública de la Corona. En aquest sentit val la pena llegir l'article de Mariàngels Alcázar a La Vanguardia - Libro o pesadilla – i aquesta altra informació d'El Semanal Digital.


Segons apunten diverses fonts, la lectura del manuscrit de Pilar Urbano va causar en un primer moment sorpresa pel contingut polític de les opinions de la reina i a continuació divisió d'opinions sobre el que calia fer. Cabrera defensava aprovar la publicació, mentre que Alberto Aza, cap de la Casa del Rei, s'hi oposava. Finalment va optar també per donar-li llum verd al considerar que podia ser pitjor el remei -la censura- que la malaltia i que, tal vegada creuant els dits, el llibre podria passar desapercebut.


Naturalment no ha estat així perquè qualsevol persona amb un mínim de sentit comú i de coneixements polítics sap distingir entre el contingut repetitiu i buit dels discursos de la Corona i el que el llibre posa per primera vegada en boca de la reina.


Només calia filtrar l'obra a El País just abans de la presentació pública i esperar que els beneficis omplissin el calaix. Un doble triomf per Pilar Urbano i per Planeta. Per la periodista perquè com a membre de l'Opus Dei ha aconseguir guanyar-se novament la confiança de Sofia (sense que ningú de l'entorn reaccionés a temps) per treure-li a la llum un discurs moralment conservador digne del fundador de l'Obra i dels creacionistes. I per l'editorial perquè amb poques hores ha esgotat la primera edició de “La reina muy de cerca”, deixant les engrunes pels altres dos llibres publicats aquests dies en motiu del 70 aniversari de la reina: "Doña Sofía. La Reina habla de su vida” (editorial Aguilar), dels periodistes Carmen Enríquez i Emilio Oliva i “La sonrisa que cautivó a España” (Ediciones LibrosLibres), del també periodista Fermín J. Urbiola.


Negoci i política agafats de la ma i, al mig, la Corona patint els errors d'una reina fins ara amb imatge de gran professional i d'uns professionals al servei d'una Corona que no han sabut cuidar com era el seu deure.


Foto
: Revista AFAL