divendres, 31 d’octubre de 2008

La reina massa a prop


¿Té dret la reina d'Espanya a fer ús de la llibertat d'expressió o ha de guardar una escrupolosa neutralitat pròpia de la Corona?


Fins ara s'havia mantingut en prudent silenci, fins el punt que a les imitacions de programes com “Polònia” apareix com un personatge robotitzat que es limita a saludar i a donar les gràcies.


Però alguna cosa ha canviat. El nou llibre de Pilar UrbanoLa reina muy de cerca”, fruit d'un bon grapat de trobades entre Sofia i la periodista en el Palau de La Zarzuela, ens presenta una reina que trenca el seu silenci institucional i que es pronuncia obertament sobre temes polèmics. Es mostra contraria a l'avortament, considera que a les unions entre persones del mateix sexe no haurien de rebre el nom de matrimoni...


Són opinions pròpies d'una dona catòlica i conservadora de setanta anys com tantes d'altres. Res a dir si no fos que Sofia té com a reina consort un paper a primera fila d'una Monarquia que vol ser de tots els seus súbdits. I és aquí on falla l'exercici de llibertat d'expressió. Expressant públicament els seus punts de vista, que en alguns dels temes són contraris al que van aprovar les Corts, s'ha convertit en reina de només una part de la societat: la que assumeix els seus principis conservadors.


Algú pot pensar que això no té massa importància donat que a l'altra part de la ciutadania, la de tendència més progressista, imperen més aviat el sentiments republicans. A la Casa del Rei, però, no ho veuen així i ja s'han afanyat a matar al missatger amb un comunicat segons el qual les suposades afirmacions atribuïdes a la reina “s'han fet en un àmbit privat i no es corresponen amb exactitud a les opinions expressades per Sa Majestat la Reina”.


Mentrestant, Pilar Urbano assegura que tant el cap de la Casa del Rey, Alberto Aza com el secretari de la reina, José Cabrera van llegir l'original abans de la seva publicació i hi van donar el vistiplau. Per la seva part, l'editorial Planeta sosté que des de La Zarzuela només es van suggerir alguns petits canvis relacionats amb llocs i dates.


La periodista, que defensa la llibertat d'expressió de la reina i assegura que tot el que ha escrit va a missa, afegeix que no té gravades les converses perquè es va limitar a agafar notes a ma, mentre que l'editorial apunta que la Casa del Rey “tal vegada” pot tenir alguna gravació.


Els interrogants queden doncs oberts, però tot aquest episodi permet posar en dubte la tantes vegades glossada “professionalitat” d'una reina que, segons explicaven darrerament algunes revistes, està exercint el paper de “tutora” de la princesa d'Astúries. ¿Què deu pensar la periodista que Letizia porta amagada a dins quan per un costat rep consells de màxima discreció i prudència institucional i per l'altra veu com la reina apareix en un llibre trencant tots els principis de neutralitat monàrquica?


Pilar Urbano posa en boca de Sofia la següent opinió:


S'ha d'ensenyar religió en els col·legis, al menys fins a certa edat: els nens necessiten una explicació de l'origen de món i de la vida


Només faltaria que enmig de l'embolic, els creacionistes de la dreta cristiana coronessin a Sofia com la seva reina per un dia.


  • Un gag premonitori de Polònia:

dijous, 30 d’octubre de 2008

El Jaguar de Nacho Escolar


En el Madrid del dimes y diretes circula el fals rumor segons el qual Ignacio Escolar, bon blocaire i director de Público -el diari de Jaume Roures- circula amb cotxe de luxe, ell que és tan d'esquerres!.


Ho va explicar fa temps Hispanidad coincidint amb la presentació del diari:


"Así que El Público continúa adelante. Un detalle: durante la presentación del periódico “progresista y demócrata radical -sin duda un grado más de demócrata- sus máximos accionistas y directivos comparecieron ante la prensa sin corbata, con aspecto informal. O sea, radicalmente progres. Claro que los coches en los que habían llegado no eran, precisamente, pobres: deportivos de gran cilindrada, que los progres nunca han hecho ascos a los euros. "


Ja en aquell moment i en el seu blog, Nacho Escolar ho va desmentir:


"Un confidencial, con una de esas mentiras de siempre. Tiene gracia la cosa: a la rueda de prensa llegamos todos en taxi: Jaume Roures y Tatxo Benet, porque su coche lo tienen en Barcelona, y Juan Pedro Valentín y yo, porque es complicado aparcar en el centro."


La cosa, com que va de cotxes, ha continuant circulant i fa uns dies a La Razón, Alfonso Ussía, feia de pas una referència al mateix tema:


En «Público», el periódico de los troskistas con «Jaguar» descapotable (...)


Davant la insistència de la dreta mediàtica i els comentaris anònims a Menéame, Escolar ha acabat confessant: Té un Jaguar, efectivament, però no és descapotable sinó que funciona amb cordes. Concretament un baix elèctric Fender Jaguar Bass, d'aquells que es deixen tocar dalt l'escenari. El director de Público va fardar en el Facebook de la compra de l'instrument musical i tal vegada Alfonso Ussía es va confondre de nota.


Escolar assegura que no pensa tunejar el Jaguar i pel que fa a cotxes, diu que es conforma amb el seu Golf de segona ma. I no pas perquè cregui que ser d'esquerres vol dir fer un vot de pobresa sinó, senzillament, perquè no sent cap atracció especial pel món del motor.


dimecres, 29 d’octubre de 2008

Portàtils a prova de micos i d'executius agressius




Fa uns dies parlàvem en aquest blog de les “pizzes Lenovo”, el vídeo publicitari protagonitzat per una àvia que, sense saber el que té entre mans, utilitza un ordinador de la gama Thinkpad per preparar una pizza en el forn. Naturalment, estem davant una història de ficció i el portàtil sobreviu l'experiència.


Avui us porto una altra prova de foc, protagonitzada en aquest cas per un mico que sotmet a tortura un ordinador ToughBook de Panasonic. Aquests portàtils fabricats a Japó són tan resistents que fins i tot s'explica que, a la guerra d'Iraq, un d'ells va aturar una bala salvant la vida a un soldat nord-americà.


Amb aquesta fama de ser el més durs de la classe gràcies a la seva carcassa de magnesi, els ToughBook són emprats habitualment per militars, corresponsals de guerra, expedicionaris i altres professionals que necessiten comptar amb un ordinador a prova de cops.


A la clientela tradicional dels ToughBook s'hi han afegit ara els executius agressius als quals va destinada la nova sèrie 8. Per uns 2.000 euros, els homes d'empresa assetjats per l'estrès ja poden vessar un cafè damunt la seva màquina, deixar-la caure des d'una alçada de 76 centímetres o asseure-s'hi al damunt sense que passi res.


O això, al menys, és el que assegura Panasonic i sembla confirmar el mico, cosí germà de l'executiu agressiu.


  • Making-of de la gravació del vídeo




  • Test de resistència al qual és sotmès un ToughBook




Via Soitu.es: Portátiles a prueba de jefes

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Píndoles de benestar

Una enquesta feta a metges de medicina interna i a reumatòlegs dels Estats Units indica que la meitat d'ells recepten placebos als pacients amb malalties cròniques.


Els placebos són substàncies habitualment innòcues i sense efecte terapèutic, per exemple la clàssica píndola de sucre, que en alguns casos pot acabar produint un efecte beneficiós al pacient si aquest s'ho pren convençut que el curarà. El mecanisme és prou estudiat: la fe en el bon criteri del metge i en l'efectivitat del “medicament” dispara en el cervell l'alliberament d'endorfines, un tipus d'hormona que, com un analgèsic natural, produeix sensació de benestar i elimina o fa reduir el dolor que acompanya a moltes malalties cròniques.


L'estudi realitzat per l'Associació Mèdica dels Estats Units i publicat dijous a la revista British Medical Journal mostra una certa preocupació perquè darrerament els metges no es limiten a cercar l'efecte placebo només amb píndoles de sucre o de vitamines sinó que fins i tot recepten antibiòtics, la qual cosa podria ser negatiu pel pacient.


Així mateix alerta que l'engany, condició imprescindible perquè el placebo faci efecte, vulnera el principi ètic segons el qual el malalt sempre ha d'estar ben informat del tractament que rep.


Un 70 per cent dels metges que recepten placebos surten del pas explicant als seus pacients que es tracta d'un tractament “potencialment beneficiós” però que no s'aplica normalment per curar la malaltia que pateixen.


En aquesta sentit, una de les coses que crida més atenció de l'enquesta, en la qual han acceptat participar-hi 679 metges, és el comportament que adopta un 5 per cent dels facultatius enquestats que asseguren dir-li tota la veritat al seu pacient. Alguna cosa així com “la píndola que vostè prendrà és només de sucre”, amb la qual cosa el bon doctor compleix amb els seus principis ètics però – si m'equivoco que algú em corregeixi- destrueix la base fonamental de l'efectivitat del placebo: la ignorància del pacient que el fa creure que la “medicina” receptada millorarà la seva salut.


Un dels darrers premis Ig Nobel, la parodia divertida i absurda del Nobel tradicionals- va ser concedit fa uns dies a un equip de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) que ha demostrat que els placebos cars són més efectius que els barats. Més o menys allò que creu una part important dels consumidors quan a la botiga es deixen convèncer per l'hàbil venedor gastant més diners en la compra d'un producte de similars característiques a les d'altres més econòmics. Psicologia pura i dura com la que fa disparar, dins els cossos castigats pel dolor, descàrregues hormonals de benestar i de felicitat.

divendres, 24 d’octubre de 2008

El pont...del bandoler


El periodista Martí Gironell ha guanyat el premi Néstor Lujan de novel·la històrica però no ha tingut gaire sort amb la informació publicada ahir en El País. Ni l'obra premiada és El pont dels jueus, ni s'han venut ja més de 50.000 exemplars, ni ha estat traduïda encara al castellà, a l'italià i al francès. Ni, per suposat, El pont dels jueus explica res de la guerra de la independència ni té com a protagonista a Josep Pujol, alies Boquica, un “bandit honest” que va néixer el 1778 a Besalú i va morir a la forca el 1815.


En realitat aquest personatge històric fa de les seves per les planes de La venjança del bandoler, que és l'obra guanyadora del Néstor Lujan, mentre que El pont dels jueus va ser publicada l'any passat i ha estat el primer gran èxit editorial de Gironell (uns 60.000 exemplars venuts). Amb l´únic que l'encerta El País, i això s'ha de reconèixer, és amb l'autor i amb el fet que tant una novel·la com l'altra tenen per escenari la Garrotxa.


Quina pot haver estat la causa de l'embolic?


La informació del diari, publicada a les planes de Catalunya, apareix signada per Efe i aquesta agència va trametre als seus abonats el dimecres a les 13:27 una notícia anunciant que Martí Gironell, autor d'El pont dels jueus, havia obtingut el premi Néstor Lujan (imatge inferior). La nota explicava que l'obra premiada tracta sobre la guerra del francès i és protagonitzada per un bandoler, però no incloïa el títol del llibre, cosa que Efe va fer nou minuts més tard en una actualització de la notícia.


És de suposar que a la redacció d'El País, algú que no coneix la temàtica d'El Pont dels jueus (novel·la ambientada en el comtat de Besalú del segle XI) va reescriure la primera nota d'Efe, confonent-se i atribuint erròniament un premi a una obra per l'altra.


Curiosament, Gironell també va presentar El pont dels jueus a l'edició del 2006 del Néstor Lujan, però aquell any l'obra guanyadora va ser Intrigues de palau de Maria Carme Roca, qui, per cert, ha format part del jurat que acaba d'atorgar el premi a Gironell.


Una darrera curiositat. La venjança del bandoler comença l'any 1984 quan un periodista local ha d'escriure un article sobre l'abocador comarcal de la Garrotxa i li crida l'atenció una pintada que diu el següent: «Tremola, Maholà, que en Boquica tornarà». És a partir d'aquest moment que vol saber qui carai és el tal Boquica i com a fruït d'aquest interès es va vestint la trama històrica de la novel·la. El periodista en qüestió fa en el llibre el paper de narrador i es diu Jordi Pujol i Soley, el mateix nom i cognoms de l'anterior president de la Generalitat que serà, per cert, qui el dilluns 10 de novembre presentarà l'obra premiada en un acte que es celebrarà a la llibreria Proa Espais de Barcelona.





dijous, 23 d’octubre de 2008

Paraules lliures a la reunió de veïns

Les reunions de les comunitats de veïns acostumen a ser un pal inacabable i un niu de queixes: Que si l'escala sembla una cort de porcs, que si els nens repel·lents del quart segona fan soroll jugant amb la play, que si les calderes no funcionen, que si cal canviar la porta de l'ascensor, que si uns paguen els rebuts i els altres no, que si la veïna del tercer primera ha muntat un putiferi i els senyors fan cua a la porta discutint de futbol, etc. etc


I tot això abans de sopar, a peu dret, en el rebedor de l'edifici, formant cercle un conjunt d'individus obligats a parlar cara a cara quan la resta de l'any no es dirigeixen pràcticament la paraula més enllà dels protocol·laris hola i adéu...


Per tot plegat són d'agrair convocatòries tan amables com la que es pot veure aquí al costat, en la qual no tan sols s'estableix un quart punt de l'ordre del dia dedicat al “torn de paraules lliures” sinó que a més es dona les gràcies als veïns “per la seva existència”.


Amb tanta exquisitesa formal i bon rotllo ja no hi ha excusa vàlida per escaquejar-se de la reunió de veïns i encara més si en lloc de fer-se a peu dret es fa asseguts en el centre cívic. Cal anar-hi ben puntual, treure's el barret davant el president o l'administrador de finques capaç d'escriure aquestes filigranes i deixar fluir les paraules lliures, que, com glosa el pedagog i escriptor Joan Soler i Amigó, són “ acabades de néixer, salten, ballen, canten, corren avall... Incansables, ara fan un reguerot, ara s'aturen formant petits bassals. Reposen, continuen avall a saltirons, entre boixos, bardisses, branques i fullatge dels faigs i dels avets. Són paraules fresques, alegres, juganeres, inventen el paisatge. Sempre avall, cascadegen per les ombrives torrenteres. I se n'hi ajunten d'altres que també van avall, com l'aigua.


Paraules lliures a dojo. Tot sigui per resoldre problemes tan pocs poètics com els que afecten a les calderes, a la higiene i a la convivència de la comunitat. Tot sigui, en definitiva, a fi de bé.


Imatge: El Punt, edició Barcelona

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Un cartell en braille tapat per un vidre


A uns 6 quilòmetres d'Avilés i a una vintena d'Oviedo hi ha Corvera d'Asturies, un municipi d'uns 16.000 habitants repartits entre set parròquies. En una d'elles, Cancienes, hi ha el nucli de Nubledo (Nubleo, en asturià), la vila que acull l'Ajuntament del concejo. Allà, a l'escala d'accés a la primera planta de l'edifici s'hi pot veure un plafó escrit en castellà i en braille, però algú, que evidentment desconeix aquest mètode d'escriptura i de lectura tàctil emprat pels cecs, ha decidit col·locar un vidre damunt el plafó, com si la combinació de punts en relleu fossin una obra d'art abstracte que necessita ser protegida de les ditades de la gent. D'aquesta manera tan absurda, com que el cartell informatiu ja no es pot tocar, ha deixat de tenir cap utilitat pels invidents.


La paradoxa de tot plegat és que el plafó, situat, a més, en un indret no accessible per les persones que van amb cadira de rodes, informa sobre la declaració de bones intencions aprovada el 1996 pel consistori comprometent-se a lluitar contra totes les formes d'exclusió social.


Aquest episodi surrealista m'ha fet pensar amb el “Sant Pol quina, hora és?”, ja sabeu, la popular i divertida història segons la qual fa molts anys algú va decidir tapar amb una visera el bonic rellotge de sol d'aquesta vila del Maresme perquè tant la pluja com la llum i l'escalfor de l'astre rei no el fessin malbé.


Una versió que fa gràcia però que, tot sigui dit, no es correspon amb la història oficial recollida al web de l'Ajuntament i que ens trasllada al 1714, quan les tropes de Felip V van saquejar Sant Pol i, com a càstig per la resistència dels seus habitants, van destruir les campanes que tocaven a sometent així com el rellotge públic. D'acord amb aquesta versió, quan els partidaris de l'absolutisme passaven pel poble, sempre feien, sorneguers i despectius, la mateixa pregunta:


Sant Pol, quina hora és?


L'hora de que Catalunya recobri els drets perduts”, s'explica que pensaven els santpolencs.


Foto: El plafó cobert amb un vidre a l'Ajuntament de Corvera. / Miki López / La Nueva España

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Pizzes Lenovo




Lenovo, el quart fabricant mundial d'ordinadors , ha decidit promoure als quatre vents la fortalesa i resistència dels seus portàtils amb un bon anunci humorístic que té com a protagonista a una àvia que un bon dia decideix preparar una pizza...damunt un Thinkpad.


A la màquina no li passa res, però no ho intenteu fer mai de la vida. Recordeu que és ficció.


Les imatges són divertides però al mateix temps posen els pèls de punta a qualsevol usuari d'informàtica sigui de l'edat que sigui. De fet, podria ser que no fessin gaire gràcia als internautes més veterans com el fictici hacker Atilano o a personatges reals com Andrés Téllez, el cordovès que superada la barrera dels 80 segueix tirant endavant el blog Abuelonet i María Amelia López, l'àvia gallega que l'any passat, amb 95 anys, va guanyar el concurs de blogs de la cadena internacional alemanya de televisió Deutsche Welle (DW), en la seva modalitat en espanyol.


Encara que, pensant-ho bé, tant Atilano, Andrés i María com la resta d'avis blogaires tenen prou sentit de l'humor per agafar-se rient la creativitat una mica tòpica dels publicistes de Lenovo. Ells i elles són la punta de llança que, amb moltes ganes d'aprendre coses noves i amb l'ajud dels joves de la casa i de les institucions, està trencant la fractura digital que provoca l'edat.


Qualsevol dia d'aquests, des del cel dels internautes, la blogaire australiana Olive Riley, que va morir el juliol passat als seus 108 anys, penjarà, ves a saber com, un nou comentari a la seva bitàcola gestionada ara per familiars i amics.


Seran quatre ratlles enginyoses per elogiar l'exquisit sabor de les pizzes Lenovo.




Vídeo: L'anunci de Lenovo difós per la xarxa.

Foto: Olive Riley ballant un can can durant la celebració dels seus 108 anys. / Allaboutolive.com.au

divendres, 17 d’octubre de 2008

Et "sients" fort?


En el Decathlon asseguren que "ben equipat et sients més fort". A primer cop d'ull aquest cartell provoca impacte, però una vegada superada la sorpresa inicial no queda clar si l'anunci intenta promoure la venda de seients de bicicleta, aparells pels sords o, directament, impulsa una renovació a sac de la gramàtica fabriana.


En tot cas, conyes al marge, s'ha de reconèixer l'esforç que fa aquesta multinacional francesa introduint el català als seus establiments i oferint un web molt ben dissenyat i en versió catalana. Que ja és més del que fan altres.



Foto: El Punt

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Insuficiència circulatòria aguda


Les obres del tren d'alta velocitat a Barcelona han obligat a tallar, des del 19 d'agost, un tram del carrer Mallorca, entre Espronceda i Meridiana. Molts vianants han fugit de la zona i dues botigues ja han hagut de tancar temporalment perquè, segons els seus responsables, no poden aguantar la davallada de vendes.


La paradoxa dels cas és que els dos establiments afectats per les obres del TAV són del ram de la construcció: un ofereix l'arsenal que utilitzen els professionals però també els manetes per torturar amb tota mena de sorolls als pobres veïns i l'altre està dedicat a la reforma de banys i cuines, aquella cirurgia estètica de la llar que es fa després d'aconseguir un crèdit.


El primer d'ells és una franquícia de la cadena Ferrolan i, com es pot veure a la imatge, té penjat a l'aparador un cartell que anuncia “Tancat temporalment per obres”... just a sota de l'eslògan de la marca:”El supermercat de la construcció”.


Altres establiments del sector de la totxana han vist minvades les seves vendes per culpa de la crisi i de l'atac de pànic que s'ha instal·lat a la butxaca i al cervell dels consumidors, però en aquest cas, segons sembla, són unes obres les que -valgui la redundància- impedeixen vendre material d'obra.


Qualsevol dia d'aquests veurem a l'aparador d'un concessionari de cotxes, batejat per algun publicista com “El supermercat de l'automòbil”, un cartell anunciant “Tancat temporalment per retencions de trànsit”. Amb cara de preocupació, el gerent explicarà que han hagut de prendre aquesta mesura dolorosa perquè a conseqüència del col·lapse viari no hi podia arribar cap client. Com és natural, la insuficiència circulatòria aguda patida pel capitalisme no hi tindrà res a veure.


Foto: Un dels establiments tancats al carrer Mallorca. / Andreu Puig / El Punt

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Un, dos, tres, provant...




Com es pot veure en aquest vídeo, els polítics, amb el Rajoy al capdavant, no són els únics que tenen problemes amb el funcionament dels micròfons...

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Rajoy, la cabra i el conyàs


Un micròfon obert ha tret a la llum el rostre més humà de Rajoy. “Mañana tengo el coñazo del desfile... en fin, un plan apasionante”. L'episodi ja és conegut de tothom. Va succeir dissabte a A Coruña abans de l'acte de clausura de la 13a. reunió interparlamentària del PP, a la qual hi assistien 300 diputats i càrrecs autonòmics del partit. El president del PP havia sopat el dia abans amb el seu pare a Pontevedra, s'havia desplaçat a A Coruña, acabava de participar en una sessió fotogràfica d'aquelles que no li agraden gens ni mica i estava francament cansat. L'agenda de l'endemà tampoc ajudava gaire a superar el fastigueig: retorn a Madrid i assistència als actes de la Fiesta Nacional.


Faltaven uns moments per l'inici de la clausura quan va fer petar la xerrada amb Javier Arenas, oblidant-se de tancar el micròfon, i totes les emissores de ràdio van poder gravar la seva ja famosa frase del “conyàs”.


Es tracta d'una relliscada considerable per un líder polític que encara aspira a arribar algun dia a la Moncloa, però aquest error mostra també la vessant més humana de Rajoy, aquella que en privat pugna per sortir a la llum.


Anys enrere quan Aznar festejava amb Pujol en els salons menys o més foscos de la Villa y Corte, al president del govern espanyol se li va acudir dir públicament que parlava català a la intimitat. Naturalment no s'ho va creure ningú, mentre que ara qui més qui menys pot entendre que Rajoy consideri, a la intimitat, que assistir a la desfilada militar del 12 d'Octubre és “un conyàs”, perquè això mateix és el que deuen considerar la majoria d'autoritats presents a l'acte -amb el rei al capdavant- i els soldats que els toca marcar el pas.


La cabra de la Legió segur que pensa el mateix que Rajoy, i, com ell, mai s'atreviria a dir-ho en públic per allò de no ofendre al nucli dur de la dreta patriòtica i mediàtica. La cabra legionària juga amb avantatge perquè mai tindrà un micròfon al davant capaç de trair qualsevol conversa intima amb el seu trempat cabró, mentre que Rajoy ja és la segona vegada que cau en la trampa tecnològica després d'aquell memorable 11 de maig del 2002 quan, en el seu paper de vicepresident del Govern i en una roda de premsa a la Moncloa se li va acudir qualificar en veu baixa a un periodista com a “tonto del culo”. Com si els micròfons no existissin i no poguessin estar oberts...


A la classe política espanyola li manca un curset intensiu de tecnologia. És imprescindible que algú els expliqui a ses senyories que hi ha un botonet que permet encendre i apagar les carxofes que els posen al davant. Només així evitarien repetir relliscades antològiques com les protagonitzades no tant sols per Rajoy sinó també per Aznar amb el seu “Vaya coñazo que he soltao” després d'un discurs davant el Parlament Europeu; o la de Jordi Sevilla animant Zapatero després que el president confongués dos termes econòmics (“Se te nota todavía inseguro... lo que tú necesitas saber para esto... son dos tardes”); o José Bono comentant a Almunia en el Comitè Federal del PSOE que “nuestro colega Blair es un gilipollas integral”; o, finalment, el propi Zapatero ficat en la cursa electoral i dient-li amb franquesa a Iñaki Gabilondo, després d'una entrevista a Cuatro, allò que el PP va esventar als quatre vents: “Nos conviene que haya tensión”.


Tornant a Rajoy, la seva darrera ficada de peus a la galleda amb el “coñazo” de la desfilada militar ha estat interpretada per alguns comentaristes com un factor positiu que l'allunya del seu missatge patriòtic del 12 d'Octubre de l'any passat imitant al rei i el situa més en la línia del gir cap al centre que intenta protagonitzar el PP. Però no ens oblidem -com m'hi ha fet pensar una amiga i col·lega periodista- que els socialistes, des de l'època de Narcís Serra, tenen els peus ben aposentats en el centre i mantenen, al mateix temps, un lligams correctes amb una part important de l'estament militar. I quan toca embolcallar-se amb la roja y gualda, ho fan sense manies, encara que a la intimitat i a poder ser lluny dels micròfons, donin la raó a Rajoy i pensin que, efectivament, els actes de la Fiesta Nacional són un conyàs.


Acudit: Idígoras y Pachi / El Mundo

divendres, 10 d’octubre de 2008

Prohibits els homes-anunci


La nova ordenança que regula la publicitat a Madrid inclou la prohibició dels homes-anunci. L'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón ha impulsat la mesura perquè considera que aquest tipus de publicitat carrer amunt, carrer avall, malmet la imatge de la ciutat i és “vexatòria” i “degradant” per les persones que s'han de penjar els cartells.


Més degradant és no poder menjar. Si el senyor alcalde em dona una altra feina, estaré encantat en deixar aquesta”, ha declarat a El País un veneçolà de 51 anys que cobra 35 euros diaris per set hores i mitja de treball fent de sandvitx publicitari.


Se prohíbe la utilización de personas como soporte publicitario”, diu concisament la ordenança, però la norma és tan breu que no queda clar si a les properes campanyes electorals Ruiz-Gallardón perseguirà als militants que portin samarretes i cartells del seu partit o si es presentarà al Santiago Bernabeu per impedir que esportistes milionaris continuïn fent d'homes-anunci amb calces curtes damunt la gespa i davant les càmeres de televisió del món mundial..


Tampoc se sap si, lluint damunt el pit la seva banda d'alcalde, correrà al darrera dels homes disfressats de cobrador del frac que, gràcies a la crisi, tenen ara més feina que mai posant en evidència als morosos.


L'ambigüitat de la norma és tant gran que fins i tot es podria esperar que Ruiz-Gallardón es posés a la porta de les boutiques de moda per impedir que els clients es gastin la pasta gansa en peces de roba o complements farcits de marques comercials.


Així de complexe és la qüestió. Uns es “degraden” guanyant-se la vida fent d'entrepà publicitari i altres paguen per ser-ho.






Imatge 1: L'evolució "natural" de l'home-anunci. / 20 Minutos

Imatge 2: La versió més moderna: un home-anunci amb pantalles digitals. / El País

dijous, 9 d’octubre de 2008

"Pujol" diu adéu


La setmana passada us explicava que en “Jordi Pujol” de Minoria Absoluta havia aparegut enmig d'un butlletí de notícies de RAC1 dient-li al representant del propietaris d'Empuriabrava que “tampoc n'hi ha tant” per tantes protestes contra el Servei de Costes. Doncs bé, aquest dimarts, “Pujol” ha tornat a fer de les seves deixant-se sentir al final del butlletí de les dotze del migdia, just abans de l'inici del programa d'en Toni Soler . Aquí el teniu dient educadament "adéu" desprès de la informació del temps:


dimecres, 8 d’octubre de 2008

Inspirar-se amb els ous pintats




La ley innata” és el títol del nou disc d'Extremoduro, el grup de rock transgressiu nascut el 1987 a Plasencia i que feia sis anys que no publicava cap nou treball. En una entrevista en El País, la única concedida a un mitjà escrit diari, el seu líder Robe Iniesta explica que s'ha sentit “totalment frustrat” durant tot aquests temps pel fet de no estar prou inspirat per poder compondre cap cançó.

¿Probó algún truco para atraer a las musas?

La gente me decía de todo. Un colega me dijo que me pintara un huevo de cada color, que a él le funcionaba. Y estuve a punto de hacerlo pero tuve un ataque de serenidad y lo rechacé.

M'apunto el remei. Si algun dia considereu que algun post d'aquest blog està prou inspirat, no tingueu cap dubte: hauré passat pel taller de pintura.



Vídeo: "Dulce introducción al caos", tema d'obertura de "La ley innata".

dimarts, 7 d’octubre de 2008

El Barça i l'Espanyol, clubs estrangers




Jesús Álvarez, presentador de la informació esportiva de TVE-1, acaba de demanar, en directe, disculpes pel lapsus que va patir ahir a la primera edició del Telediario quan, comentant els resultats de la darrera jornada de la Lliga, va donar a entendre que el Barça i l'Espanyol són clubs estrangers.


La relliscada, recollida per El Periódico i que sens dubte ha satisfet als independentistes, es va produir quan la presentadora Ana Blanco va donar pas a la informació esportiva dient-li al seu company del TD el següent:


"Hem de parlar de la Lliga i de les coses especials que han passat, com la golejada a l'Atlético de Madrid o l'empat d'ahir del Madrid".


Jesús Álvarez va respondre:


"Sí, no ha sigut una jornada bona per als equips espanyols" i a continuació va afegir:


"La veritat és que la golejada de l'Atlético de Madrid no és comparable sens dubte amb l'empat, però ningú s'esperava que el Real Madrid ensopegués a casa..."


Conscient de la repercussió de la relliscada, avui, a la mateixa hora i també en el TD, el periodista ha deixar clar que es va tractar d'un lapsus i que quan va referir-se a “equips espanyols” volia dir “madrilenys”. “Ho dic per evitar qualsevol malentès” ha subratllat aquest periodista nascut a Madrid el 1958, vinculat a la informació esportiva des del 1982 sota la tutela i mestratge del desaparegut Matias Prats i professional que no amaga les seves simpaties merengues.


Les coses, doncs, han tornat al seu lloc i per TVE els jugadors i directius pericos i culers tornen a ser espanyols.


Amb l'aclariment quedo tranquil. La propera vegada que vegi a Jesús Álvarez informant sobre el Barça ja no tindré el temor de presenciar en directe una transmutació física del periodista. No esperaré a veure com li canvia gradualment la cara fins a mostrar l'aspecte d'aquella Esperanza Aguirre que un bon dia va lamentar l'OPA de Gas Natural i l'hipotètic trasllat de la seu d'Endesa a Barcelona amb les següents paraules:


"És una mala notícia per a la Comunidad de Madrid que la seu d'una empresa elèctrica que és multinacional i que és una de les grans empreses espanyoles multinacionals es traslladi fora del territori nacional".


I tampoc deixaré córrer la imaginació pensant que el cap del periodista esportiu de TVE és envaït per la cara del president del consell d'administració de Seat, Francisco García Sanz, aquell que fa uns mesos quan li van preguntar en una roda de premsa per quina raó la seva marca no ha posat el nom de cap ciutat catalana a algun dels seus cotxes, va respondre:


Nosaltres som espanyols!”.


Quedo, com he dit, tranquil pensant que a Álvarez ahir no el va trair el subconscient i que avui ens ha dit la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Com correspon a una televisió pública de cobertura estatal que, suposo, hauria de ser plural fins i tot parlant de futbol, la guerra incruenta, territorial i simbòlica que es disputa cada temporada.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Pixing urbà

Els 8.000 assistents al Congrés Mundial de la Natura, inaugurat ahir a Barcelona, han rebut una mena de guia sobre la ciutat i sobre la manera de ser dels seus habitants. Segons aquest document, als catalans no ens agrada gaire menjar tapes ni fer la migdiada, però en canvi gaudim d'allò més amb els gegants i capgrossos i amb els correfocs. També s'aconsella als estrangers que, si volen caure simpàtics, mostrin el màxim interès i curiositat sobre les sardanes, els castellers i els caganers dels pessebres.


Fer generalitzacions sobre la manera de ser col·lectiva d'un poble és una tasca delicada que porta sovint a l'error i a la polèmica. Per això, la guia ha provocat reaccions en contra d'aquells catalans que frueixen atipant-se de tapes en el bar greixós de la cantonada o que de tant en tant visiten els temples moderns de l'excel·lència en aquest tipus de menjar com els que ahir esmentava Màrius Carol a la seva columna de La Vanguardia: el “Tapas 24” de Carles Abellán, deixeble de Ferran Adrià, i l'”Inopia”, de l'Albert, el germà del chef d'"El Bulli". També hi ha els catalans que es venen l'ànima a canvi d'una bona migdiada (si pot ser amb rebolcada afegida), els que fugen dels correfocs i dels gegants, els que no tenen ni idea de ballar sardanes ni saben que cony significa un dos de vuit net i els que des de la infantesa no han muntat cap pessebre ni han tingut cap interès en comprar un caganer...


En tot cas, els congressistes que avui hagin fullejat La Vanguardia (l'exercici de donar un cop d'ull a la premsa local és el que fan alguns estrangers per intentar copsar la realitat del lloc que visiten) hauran descobert el següent titular:


Un grupo de mujeres elabora un mapa de los puntos donde poder orinar en la calle


Una vegada superada la sorpresa inicial i suposant que entenguin el castellà, els congressistes hauran llegit la notícia descobrint que la iniciativa és d'un col·lectiu que es fa dir Subcity i que proposa promoure el pixing (pixar al carrer) com una manera de “lluita feminista de gènere” per denunciar el pèssim estat de neteja i de conservació dels poquíssims lavabos públics de la ciutat i les dificultats que tenen sobretot les dones per trobar un lloc idoni per fer-ho sense haver de caure en la contradicció de realimentar la bufeta en un bar.


Quan acabi la reunió internacional i els congressistes tornin als seus països d'origen després d'haver debatut sobre el futur apocalíptic que ens espera a la cantonada, podran explicar que als catalans i catalanes no tan sols ens encanta posar per Nadal un individu cagant ben a prop de l'establia del nen Jesús sinó que a més, amb el permís o no de Gabriel Celaya, utilitzem la necessitat biològica de pixar com una arma carregada de futur.


Un mètode de lluita que tal vegada pot fer instal·lar a l'alcalde Hereu més WC públics, però que poètic i sostenible, s'ha de reconèixer, no ho és gaire.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Portades a mida




Barcelona 6- Atlético de Madrid 1


Dissabte de baveig culer i de cops de cap a la paret dels matalassers i diumenge de lectura de cròniques esportives. A Can Godó, que hi entenen molt i molt del negoci periodístic, ofereixen un producte adaptat a cada estat d'ànim: un “¡Oooh! admiratiu i majúscul pels lectors blaugrana de l'edició de Barcelona d'El Mundo Deportivo i un “Bochorno” pels clients esmaperduts, favagirats i emprenyats d'El Mundo Deportivoedición Atlético de Madrid”, el diari amb qual el grup periodístic barceloní intenta, amb el permís de Marca i As, sempre fidels al color blanc, obrir forat als quioscs de la Villa y Corte.


La mateixa capçalera però amb portades i continguts fets a mida per aquells que al llarg dels quinze dies que dura la nova aturada de la Lliga lluiran somriure d'orella a orella i pitet d'orgull blaugrana i pels altres que, per culpa dels minuts prodigiosos del Barça, hauran de suportar com puguin la befa continua i persistent del veí o del company de feina merengue. Aquell fill de sa mare que detesta al Barça però que ahir, a la intimitat i al minut 8, quan va veure que el triomf blaugrana era inapel·lable, es va posar la samarreta de Messi per aplaudir a rabiar el moment en que el menyspreat Atleti del Kun Agüero, el gendre de Maradona, sortia esclafat i escombrat del Camp Nou.


En tot cas, res de nou. Només una actitud tan ambivalent com la que avui hauria tingut més d'un culer del morro fort si els periquitos, en lloc d'assolir el mèrit de l'empat 2-2 amb el Madrid, haguessin sortit desplomats del Bernabeu arrossegant la moral per terra amb una senyora plantofada de 6-1.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Menú anti-crisi


Ara que tothom té la crisi a la boca, un bar-braseria de Girona proposa als seus clients posar-hi també els bocates de fuet i els cigalons anti-crisi. En aquest establiment s'han inventat la carta especial dels dimecres, que ve a ser com el dia de l'espectador dels cinemes però en pla menú de rebaixes..


I com que a força d'escoltar males notícies econòmiques qui més qui menys ja té l'ai al cor i ha perdut la gana, els responsables de l'establiment intenten posar-hi unes gotes d'humor afegint a la carta una nota final: “Oferta subjecta a informacions borsàries, preu petroli, Ibex35, PIB, euribor...”.


Vist com van les coses, s'ha d'aplaudir la iniciativa però tal vegada el dimecres no és el dia més indicat per oferir el menú anti-crisi. Posats a triar, seria millor fer-ho els divendres, que és la jornada tradicionalment emprada pels empresaris per comunicar als treballadors l'acomiadament fulminant i altres mesures d'impacte que sempre són -no cal dir-ho- absolutament necessàries per la supervivència de l'empresa.


Els entesos en política i psicologia laboral expliquen que el coixí del dissabte i del diumenge permet a l'encarregat de comunicar la mala nova escapar-se de la presència de qui ha perdut la feina i, al mateix temps, el cap de setmana refreda una mica les coses impedint les reaccions en calent tant de l'afectat com dels seus companys. En definitiva, fer-ho saber els divendres permet reduir tensions i evita -ara que el temps és or- pèrdues de rendiment laboral amb xafardeigs inacabables i en veu baixa davant la màquina de cafè. Els afectats s'emporten el seu justificat malestar a casa i dilluns serà un altre dia.


Els divendres, que en èpoques de bonança econòmica són el dia del bon rotllo, el casual day anglosaxó durant el qual es deixa la corbata a casa i es vesteix de texà i fins i tot el dia en que no s'envien ni es reben e-mails, esdevé una jornada crua quan les empreses rellisquen sense control per la pendent de la crisi. I si algú ho dubta, que avui dissabte miri les planes d'informació econòmica dels diaris i en tregui les seves conclusions:


Imatge 1: Menú anti-crisi del Chaplin, a Girona. / El Punt

Imatge 2: Cartell de la pel·lícula "Casual day"

divendres, 3 d’octubre de 2008

"Pujol" entra al butlletí de noticies de RAC1

El “Jordi Pujol” de l'admirat programa radiofònic “Minoria Absoluta” està agafant vida pròpia. Com a prova d'això, ahir, per sorpresa dels oients, va aparèixer, sense ser convidat i en pla trapella, enmig d'una notícia del butlletí de la una de la tarda de RAC1.


Pels que no seguiu el programa convé explicar que a diferència del “Pujol”de carn i óssos de “Polònia”, representat per Carlos Latre, el de “Minoria Absoluta” és un personatge podríem dir virtual creat a partir d'autèntics fragments de veu del president. La gràcia de tot plegat rau en el muntatge i en la inserció d'aquests fragments al llarg del programa o conformant una mena de diàleg surrealista amb en Toni Soler, Queco Novell o Manel Lucas.


Aquí en teniu un exemple:





El fet és que ahir, en “Jordi Pujol” va treure al nas en el butlletí de notícies de la una, que s'emet entre la primera i la segona hora de “Minoria Absoluta”. El fet va succeir quan s'estava passant un tall de veu de Tim Pelters, secretari general de l'associació de propietaris d'Empuriabrava, a Castelló d'Empúries, que s'acabaven de manifestar contra el Servei de Costes de l'Estat per les afectacions que patiran els habitatges en aplicació de la Llei de Costes. En un moment de les queixoses declaracions de Pelters, es va poder escoltar la veu de “Pujol”:


Si. Tampoc tant, eeee!





Amb una mostra de bona professionalitat, el locutor del butlletí va aguantar el riure i va poder continuar explicant la resta de noticies com si rés hagués passat.


Per cert que la manifestació d'ahir a la marina d'Empuriabrava, a la qual hi van participar uns 700 veïns, molts d'ells estrangers, és la segona que es porta a terme els darrers dies. A la primera, feta dilluns, es va poder veure una senyora lluint un cartell amb l'eslògan “La propiedad es santo”. Cal pensar que, en realitat, el que volia dir és que “la propietat és sagrada”, dogma número 1 del capitalisme.


En tot cas, no tenim constància que Johan Cruyff sigui l'assessor lingüístic d'aquesta manifestant.





Foto: Eudald Picas / El Punt

dijous, 2 d’octubre de 2008

La Seu de Palma al Guadalquivir


El PP andalús ha qualificat com “una manca de respecte” la publicació per part de la Junta d'un fullet de promoció turística del Guadalquivir en el qual hi apareixen, junt a la foto de la mesquita de Còrdova, diverses imatges inequívocament mallorquines com la de la Seu, l'Almudaina i el Parc de la Mar.


Segons la Junta, l'error el va cometre l'empresa contractada per la Conselleria de Turisme, que, a l'hora d'elaborar el fullet de vuit planes, va utilitzar imatges d'un banc de fotografia que tenia errors de catalogació. El problema ha esta detectat el primer dia en que s'ha començat a difondre el material, amb la qual cosa s'ha sigut a temps de retirar bona part del miler de fullets editats.


El PP andalús, que sovint ha criticat ha a la Junta pel “malbaratament” de diners en campanyes institucionals, ha aprofitat el cas per carregar novament contra el govern socialista presidit per Manuel Chaves: “No hemos estado tanto tiempo peleando por las competencias del Guadalquivir [...] para que ahora vengan con esta gran chapuza de la Catedral de Palma de Mallorca ilustrando nuestro río”, ha protestat la parlamentaria popular Carolina González Vigo.


Ben segur que es tracta d'una potineria publicitària que no haurà fet gràcia ni a andalusos ni a mallorquins, però no sé si el PP és el més indicat per denunciar aquesta mena d'errors.

¿No era aquest partit qui el 2006 va voler denunciar la inseguretat ciutadana durant el primer mandat de Zapatero penjant a la seva web un vídeo en el qual hi havia imatges de fets violents que es volien fer passar per actuals però que en realitat s'havien produït no tant sols durant l'etapa d'Aznar sinó també a Colòmbia?


¿I no era el PP qui va justificar aquest “error” atribuint-lo a la productora privada que va realitzar el muntatge del vídeo?


Foto: La parlamentaria Carolina González Vigo mostrant el fullet turístic. / Público

dimecres, 1 d’octubre de 2008

I ara què?

I ara què
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: economia)


Now What?” (“I ara què?”). Aquesta és la pregunta que es feien ahir molts diaris nord-americans després de la decisió de la Cambra de Representants de refusar el pla de rescat del sistema financer impulsat per l'administració Bush. La votació de dilluns -228 vots en contra per 205 a favor- ha estat una derrota no tan sols del president republicà, un cadàver polític abandonat fins i tot pels seus correligionaris, sinó també de l'autor de la iniciativa, el secretari del Tresor, Henry Paulson, del president de la Reserva Federal, Ben Bernanke, dels líders dels grups republicà i demòcrata de la cambra, que van pactar l'acord, i també dels candidats a la presidència, Barack Obama i John McCain, que hi van donar suport


Una desautorització en tota regla i una revolta parlamentaria en la que hi han participat els gruix dels congressistes republicans (133) i també 95 demòcrates. Els primers són membres de l'ala dura del partit que no han volgut trair els principis del lliure mercat consagrats durant l'era Reagan. Són aquells polítics que tenen per dogma de fe que la mare de tots els problemes consisteix en engreixar l'Estat i que consideren inacceptable la injecció de 700.000 milions de dòlars pel rescat de les institucions financeres ja que seria la major operació intervencionista de l'Estat en l'economia.


Els seus socis de revolta es situen a l'altre extrem de l'arc parlamentari i són els congressistes de l'ala més esquerrana (per dir-ho d'alguna manera) dels demòcrates. Aquests sostenen que el diner públic no té perquè salvar les empreses d'aquells que durant anys s'han enriquit amb pràctiques financeres dubtosament ètiques.


En tot cas, amb les eleccions del 4 de novembre a la vista, uns i altres no han volgut renunciar als seus principis donant suport a un mal menor -la multimilionària compra de les accions tòxiques de bancs i institucions financeres en fallida- per evitar un mal major: l'ensorrament de tot l'entremat econòmic. Els propers comicis a més de presidencials són legislatius (es renovaran els 435 escons de la Cambra de Representants i una tercera part de Senat) i per a tant aquests congressistes han considerat que es deuen més als seus electors que no pas a la disciplina de partit i a la fidelitat als seus líders.


I ara què?” insisteix en preguntar-se la premsa i també els ciutadans. És de suposar que aquesta setmana hi hauran intenses reunions en el Capitoli i a la Casa Blanca per intentar assolir el que sembla políticament molt difícil: un acord acceptable per a tothom que ajudi a posar el fre de ma a la caiguda en pendent de l'economia nord-americana. Els més pessimistes ja han fet números sobre l'infern que causaria l'absència d'un pla de xoc que aporti estabilitat i confiança al mercat: la desaparició, en poques setmanes, de tres milions de llocs de treball, la fallida d'unes 300 entitats bancàries, la pèrdua dels habitatges de tres milions de propietaris que no poden fer front a les hipoteques i l'inici d'una llarga recessió que aniria més enllà de les fronteres dels Estats Units afectant -amb més contundència que l'actual crisi- a la majoria de les economies del món.


Si hem de creure als més apocalíptics, es passaria del crash d'aquest dilluns negre nord-americà- recollit ahir de manera similar a les portades de dos diaris ideològicament tan diferents com La Vanguardia i Público- a un terrabastall d'abast mundial. Tot plegat pot semblar molt exagerat però amb la globalització, les economies estan prou interconnectades per patir els efectes destructius d'aquesta amenaçant ona sísmica que circula des dels Estats Units a tota velocitat per un sistema de vasos comunicants.


Zapatero assegura que l'entramat financer espanyol és fort, però no hem d'oblidar que formem part del mateix castell de cartes.