diumenge, 29 de juny de 2008

Granada, calor i gols


Una escapada a Granada m'ha donat raons prou convincents per estar els darrers dies desconnectat del blog. Un punt i a part breu però recomanable per trencar una mica la monotonia del dia a dia enganxat a la xarxa. Amb el Ryanair i manta (versió popular i moderna del clàssic “carretera i manta”) m'he apropat altre cop a les diverses empremtes històriques marcades a cada una de les pedres d'aquella ciutat: al-Àndalus, Reconquesta, àligues imperials, creus poderoses, intensa vida comercial, turística, cultural i universitària...

L'ahir i també el penúltim avui, el bram dels gols de la selecció espanyola contra els russos pujant des de tots els barris de Granada fins a les coves dels gitanos de Sacromonte.

Contemplant des d'allà dalt com les darreres llums del dia pentinaven l'Alhambra i el Generalife, dijous érem, sens dubte, els únics éssers vius en quilòmetres a la rodona no sotmesos a l'encanteri de la roja. Mancats de futbol de primera, els granadins s'han abraçat a la selecció.

I la calor...

Déu n'hi do quina calor!

Abans de sortir cap a Granada no vaig tenir temps de penjar en aquest Diari de l'Absurd un comentari irònic sobre el títol del llibre que acaba de publicar el meteoròleg Tomàs Molina: “L'any que el meu avi va veure ploure”. El procés literari és llarg i laboriós. Es comença escrivint un llibre com aquest en plena sequera (un factor que sens dubte influeix a l'hora de posar-hi títol) i arriba a les llibreries amb els pantans força plens i quan ja es parla d'una de les primaveres més plujoses de la darrera dècada a Catalunya i la més humida dels darrers 37 anys a l'estat espanyol.

Volia, deia, ironitzar sobre el títol de l'obra d'en Tomàs Molina comparant-lo amb el d'un altre llibre menys recent però més premonitori de com han anat les incidències climàtiques dels darrers mesos: “Si no plou, plourà”, de la popular dona del temps Mònica López, mite sensual-meteorològic que acaba de fer el salt de TV3 a TVE, en substitució del veterà José Antonio Maldonado.

Però després d'haver patit a Granada l'onada d'aire calent d'origen africà que afecta Andalusia, amb temperatures properes als 40 graus, m'estalviaré d'afegir cap nota d'humor sobre l'avi d'en Tomàs Molina. No fos que, pujant, pujant, el forn saharià segueixi els avions de Ryanair cap a Girona, es situï permanentment damunt les nostres contrades per fer costat al senyor Anticicló i, suant la cansalada, acabem reobrint la caixa dels trons sobre les urgències de l'aigua.


Foto: L'Alhambra vista des del Sacromonte. / T. Dalmau

dimarts, 24 de juny de 2008

Friquisme d'Eurocopa

La transmissió per la Cuatro de l'Espanya-Itàlia ha polvoritzat tots els rècords d'audiència a l'estat espanyol des del 1992, any en que van començar a funcionar els audímetres: 15.372.000 espectadors van seguir en directe la ronda de penals, amb la qual cosa Cesc Fàbregas, Villa, Casillas i companyia no tant sols van trencar diumenge el malefici dels quarts de final (des del 1984 la selecció no superava aquesta ronda en grans competicions), sinó que a més d'eliminar als campions del món, van derrotar al tàndem Zapatero-Rajoy, que en el seu cara a cara electoral s'havien coronat reis de l'audiència aplegant uns 13 milions d'espectadors.


Així doncs, amb la mirada posada a la semifinal de dijous contra Rússia, els seguidors de La Roja podran continuar uns dies més disfressant-se de guàrdies civils o de toreros, aportant a l'Eurocopa una nota de color pintoresca que lliga amb el friquisme ja observat en altres esdeveniments com el festival d'Eurovisió i el sorteig de la Grossa de Nadal.


De tota manera, amb això del divertiment friqui, els afeccionats espanyols no es queden pas sols. Aquí teniu una recopilació d'imatges que he preparat en la qual es poden veure als seus col·legues alemanys, russos, holandesos, francesos o austríacs fent prou mèrits en aquest carnestoltes de les grades.


divendres, 20 de juny de 2008

Doña Esperanza "diezma"


La sentència del jutjat penal número 6 de Madrid que condemna al locutor de la COPE Federico Jiménez Losantos a una multa de 36.000 per injúries a l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón consta de 34 de folis i, pels profans en la matèria, la seva lectura és tan farragosa com qualsevol altre document jurídic.


És de suposar que tractant-se d'un afer tan polítitzat i mediàtic, la magistrada Inmaculada Iglesias ho va mirar amb lupa a l'hora de redactar i signar la sentència però, tot i això, qui tingui ganes, temps i paciència per llegir-la de dalt a baix hi trobarà algunes errades si més no curioses.


Una d'elles apareix al foli 24 i fa referència al famosíssim exalcalde de Nova York Rudolph Giuliani, personatge que, per art de màgia, la sentència converteix en “Juliani” amb “J” de “jamón jabugo”. Una errada que ja ha estat aprofitada per Jiménez Losantos per carregar, a la seva columna d'El Mundo, contra la magistrada i també contra el periodista de La Vanguardia Enric Juliana, “el escriba de Godó” (Losantos dixit).


Dos folis abans, concretament en el 22, la presidenta de la Comunidad de Madrid Esperanza Aguirre Gil de Biedma, dels Gil de Biedma de tota la vida, Dama Comandant de l'Imperi Britànic per obra i gràcia d'Isabel II i mosca collonera que fa malviure a Rajoy, és transformada en “Esperanza Aguirre Gil de Diezma”, amb “D” de “desesperanza”, de “desespañolizar” o de “desfachatez”.

Com que la presidenta és de Madrid i no pas de Diezma, bonic poble de Granada, cal cercar alguna explicació en els llibres.



Segons el Diccionario de la Real Academia Española, “diezmo” o “diezma” és equivalent a “décimo” o “décima”, és a dir una de les deu part d'un tot. També pot ser la tercera persona del singular del present d'indicatiu del verb “Diezmar”, que d'acord amb els savis de l'Academia es pot aplicar, entre altres coses, a una malaltia, a una guerra, a la fam o a qualsevol altra calamitat que provoqui una gran mortaldat.


Unir l'esperança al desastre pot resultar estrany però segur que veient com està la sanitat o l'educació madrilenyes força ciutadans que no voten al PP no trobarien, ni molt menys, tant inapropiada l'errada de la magistrada.



Via: La Cebolla

dimecres, 18 de juny de 2008

"Alumbrado púbico" a Saragossa


A Saragossa no tan sols tenen una exposició internacional dedicada a l'aigua amb alguns equipaments que envaeixen els marges del riu i, naturalment (i mai més ben dit), s'inunden. També hi ha una xarxa d'”alumbrado púbico”, un servei que fent honor al seu nom garanteix als vianants anar cofois amb els baixos ben enllumenats.

La placa de ferro amb la divertida errada l'ha descobert una lectora de La Vanguardia passejant ni més ni menys que per la plaça del Pilar.

Foto: Eva Suau / La Vanguardia



Busco bisbe que pagui multes

Federico Jiménez Losantos, personatge que no es considera periodista però que té a la seva lliure disposició els micròfons de la COPE, ha dit que la sentència que el condemna a pagar una multa de 36.000 euros per un delicte d'injúries contra l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón és “un nyap” que “només aconsegueix espantar i atemorir els periodistes”.

I té raó. Amb tota la humilitat d'un professional que sí que creu ser periodista, puc dir que estic acollonit. A partir d'ara ja no podré vexar a ningú, ni causar-li danys injustificats a la seva imatge, ni desacreditar-lo públicament d'una manera innecessària i gratuïta, ni insultar-lo, ni imputar-li fets falsos...

En resum, un fàstic.

A menys, naturalment, que hi hagi algun senyor bisbe disposat a pagar les multes i que els contribuents segueixin marcant la casella de l'Església Catòlica a la declaració de la renda.

Siguem seriosos. En aquest afer no estem parlant de llibertat d'expressió, sinó del preu que la Conferencia Episcopal està disposada a pagar per garantir a Jiménez Losantos una altra llibertat: la d'insultar cada matí.

Un preu que a mig termini pot sortir car tant en euros com en nombre d'ovelles que acabin abandonant el ramat.

dilluns, 16 de juny de 2008

El constructor a la forca

El daltabaix del sector de la construcció s'està notant considerablement a la premsa amb la davallada dels anuncis immobiliaris. Tot i això, hi ha constructors i promotors que han optat per introduir a la seva publicitat, com a reclam, una preocupació -la crisi econòmica- que és present a tots els àmbits de la societat. Algun constructor, com el que ahir va posar a La Vanguardia l'anunci que reproduïm a dalt, opta per l'efecte dramàtic incloent el dibuix amb ell mateix penjat a la forca, mentre que altres -anunci de baix- intenten posar al mal temps bona cara i treure'n algun benefici.


Dissabte a Mercabarna, la gamba de Palamós es venia a 95 euros el quilo, quan el preu habitual són uns 60 euros. No vull ni pensar a quant es pagarà un plat d'aquest marisc al restaurant, un preu ben segur estratosfèric amb l'excusa que han entrat pocs exemplars degut a la vaga dels transportistes i dels pescadors. Però si hi ha clients disposats a treure foc a la visa amb luxes gastronòmics, segur que també hi haurà gent amb prou capital per pescar a les aigües convulses del mercat immobiliari comprant a la baixa i esperant, el temps que calgui, que arribi el moment oportú per tornar a vendre.


Com diuen en castellà, “A río revuelto, ganancia de pescadores”, un refrany que té un equivalent prou sonor a Menorca: “A riu brut de torrentada, es peix es fa xalada”.



Vía: Lo Vilot

dissabte, 14 de juny de 2008

Els plats trencats i el "just in time"

¿Qui pagarà els plats trencats de la protesta dels transportistes? es preguntava ahir El Periódico a la seva portada.


És una qüestió interessant si es té en compte que l'aturada patronal dels camioners ha costat cada dia centenars de milions d'euros (uns 400 milions diaris només a Catalunya, segons la Cecot). I ho és encara més quan algunes de les grans empreses catalanes i espanyoles ja han iniciat els tràmits per la presentació d'expedients de regulació d'ocupació temporals (ERO) amb caràcter retroactiu per fer front a les pèrdues. En el cas de la Seat aquesta mesura afectaria a 8.806 treballadors de les plantes de la Zona Franca i de Martorell, a 3.000 més de la Ford d'Almussafes, a 2.000 de les factories de Bridgestone de Basauri i de Burgos etc.etc. Si l'autoritat laboral aprovés els ERO, els afectats cobrarien la prestació de desocupació durant els dies d'inactivitat, rebent de les arques públiques el 70 per cent del sou.


La indústria automobilística i la de l'electrònica funciona amb el mètode de producció anomenat just in time, que es podria traduir com a subministrament en temps real. La cosa consisteix en anar rebent les peces dels proveïdors externs just quan es necessiten a les cadenes de muntatge. D'aquesta manera s'estalvien haver d' invertir grans quantitats de diners en estocs i poden ajustar al màxim l'oferta a la demanda. El sistema té doncs moltes avantatges però mostra els seu punt més feble quan falla el proveïment, com ha succeït aquests darrers dies amb la crisi del transport que ha obligat a aturar la producció a moltes plantes per no disposar de les peces necessàries. En el cas de les fàbriques de cotxes, que donen feina a a tot l'Estat a més de 70.000 persones i que representen el 5 % del PIB, l' ANFAC calcula que s'han deixat de muntar cada dia uns 13.000 vehicles.


La vaga del transport estava anunciada amb antelació, però, segons els sindicats, la direcció de Seat i d'altres empreses no van fer res per augmentar els estocs de peces, una imprevisió logística que podria estar relacionada amb la reducció de vendes que s'està registrant els darrers mesos. Si hi ha prou vehicles disponibles en els concessionaris i suficients cotxes per l'exportació, l'aturada forçosa de la producció provocada pels transportistes és una bona excusa per deixar paralitzades uns dies les cadenes de muntatge. I encara més si els les pèrdues són cobertes amb els expedients de regulació d'ocupació.


Fan doncs bé tant el Govern Central com la Generalitat en anunciar que es miraran amb lupa cada ERO i que seran molt restrictius en la seva aprovació ja que la crisi dels camioners no pot ser considerada, com un incendi o un aiguat, una raó de “força major” per aturar la producció.

No té cap lògica que els plats trencats de l'aturada patronal dels camioners i de la gestió del just in time de les factories els acabi pagant la hisenda pública -vostè i jo- i els treballadors amb la pèrdua d'una part del seu sou.

divendres, 13 de juny de 2008

La "no crisi"


Responent a les preguntes del líder d'IU, Gaspar Llamazares, el ministre d'Economia Pedro Solbes va pronunciar dimecres en el Congrés la paraula tabú: crisi.


Las medidas más importantes que venimos adoptando frente a la crisis...


Tothom ho ha pogut escoltar i fins i tot el portaveu del grup socialista a la cambra baixa, José Antonio Alonso ho ha qualificat com a “lapsus”, però ara el vicepresident econòmic nega el que va dir i insisteix en que continuem instal·lats en la “no crisi”:


De l'únic que vaig parlar va ser que calia preparar-nos per la crisi, però en cap moment vaig parlar de crisi


És a dir que malgrat la pujada vertiginosa del preu del petroli, la patacada del sector de la totxana, l'augment de l'atur, la reducció de les taxes de creixement, l'increment del cost de la vida, l'estrangulació de les economies domèstiques protagonitzada per les hipoteques i el merder dels transportistes, cal continuar utilitzant l'eufemístic terme “desacceleració”. Una “desacceleració forta”, com reconeix Zapatero i el propi Solbes, o un “ajustament dur”, que diu Fernández de la Vega.


Ahir es va saber que en el primer trimestre d'aquest any, els bancs que operen a l'Estat espanyol han guanyat 5.153 milions d'euros, la qual cosa representa un benefici de “només” un 10 per cent el relació al mateix període de l'any anterior.


Podem doncs estar tranquils: amb “crisi” o amb “no crisi”, amb govern d'esquerres o amb govern de dretes, els que per l'ordre natural de les coses estan destinats a guanyar diners, els segueixen atresorant faci fred o faci calor.


I qui dies passa, anys empeny per molt que el govern Zapatero continuï intentant trampejar la maregassa econòmica que, en part, ve de fora i que, per satisfacció del PP, es quedi sol com la una defensant els seus números.







Vinyeta: Forges (El País)

Vídeo: Mundo Visual

dijous, 12 de juny de 2008

El conseller "Castillos"

En el diari 20 Minutos, a vegades quan informen sobre qüestions del Principat escriuen “Catalunya” i no pas “Cataluña”, cosa que alguns lectors no acaben d'entendre i fins i tot condemnen en els comentaris deixats a l'edició digital:


Hala, ya están tardando en llamarme facha, retrógado y en acusarme de que me como crudos a los niños (a los niños catalanes, claro), pero mi idioma es mi idioma, me jode ver que me lo pisan los aprendices de periodistas”, escrivia ahir al vespre un tal “Norepuno” en relació a la notícia titulada “Catalunya cederá los pisos de fallecidos sin herederos a personas necesitadas”.


Ben segur que l'autor de l'esmentat comentari hauria estat content si hagués sabut que el conseller d'Economia és diu Antoni Castells i no pas “Antoni Castillos”, com apareix rebatejat en el text de la notícia.


Evidentment, no tot pot ser perfecte.


dimecres, 11 de juny de 2008

Catalunya sense pebrots

Tercer dia de la vaga dels transportistes. Ara que, gracies a la Moreneta, es poden omplir d'aigua les piscines hi ha treballs per posar combustible als dipòsits dels cotxes i aliments frescos la nevera.


Per allò de l'estalvi, la majoria d'empreses tenen des de fa temps el magatzem a la carretera ( el clàssic “Ja li enviarem a buscar”) i això fa que l'aturada d'una part minoritària dels transportistes bloquegi el país. Això i la por a les accions violentes dels piquets, una actitud que, davant els ulls de l'opinió pública, fa perdre crèdit a les justes reivindicacions d'un sector de petits empresaris i autònoms que, degut a l'increment del preu del gasoil i a l'explotació que pateixen per part de les centrals de compres, perden bous i esquelles cada vegada que surten a la carretera.


Acostumada a viure en la opulència, una part de la població ha reaccionat amb una certa histèria acumulant queviures i carburant com si estigués a punt d'esclatar la Guerra dels Mons i multiplicant els efectes del boicot.


A TV3, una venedora de fruita i verdura del mercat de la Concepció de Barcelona assegura que a Catalunya ja no hi ha pebrots. És a dir, que, maleït sia, no podrem fer escalivada!. I a RAC1 informen que dues clientes d'un supermercat s'han dit el nom del porc per assolir el gloriós objectiu de quedar-se amb el darrer pollastre de l'establiment.


A la carretera i davant els grans centres de distribució, la policia i els piquets juguen al gat i al gos i a Madrid, el govern socialista i els representants dels transportistes no es posen d'acord en un llistat de reivindicacions que en algun dels punts s'escapa de les mans de Zapatero i Magdalena Álvarez (déu meu, la ministra novament a l'ull de l'huracà!) i penetra en el terreny de les competències europees. Mala peça al teler.


Es comenta que els vaguistes utilitzen els seus webs per comunicar d'on venen i cap a on van els camions que intenten trencar el bloqueig. Faig una visita pels llocs d'internet de la AGTC-Fenadismer, ASTAC Condal, FS TRADE i ANEAC i no hi veig res d'especial fora dels comunicats oficials sobre la vaga. Suposo que, en tot cas, fan servir la zona restringida dels webs on només hi poden entrar els afiliats. Em passejo pel fòrum de l'AGTC esperant trobar intenses discussions sobre els fets dels darrers dies però tampoc n'hi han. Un tal Luisito explica un sopar de duro sobre com guanyar una Wii en una promoció de Licor 43. Em crida, això sí, l'atenció un banner que surt en aquest fòrum i que anuncia, ni més ni menys, que el cercador de receptes de cuina de Repsol YPF.


És a dir que la multinacional petroliera manté la publicitat en el web d'una de les organitzacions dels piquets que intenten boicotejar l'arribada de carburant a les seves 3.800 gasolineres.


I no és maco tot plegat?


Foto 1: Un grup de camions de la flota de Repsol circulant en direcció a Santiago de Compostela, escortats per la policia. / La Voz de Galicia

Foto 2: Captura de pantalla de la publicitat de Repsol al web de l'AGTC.

dimarts, 10 de juny de 2008

Endesa es vesteix de verd

Avui, la mateixa jornada que els diaris informen de la troballa de més partícules radioactives dins el recinte de la central nuclear d'Ascó, concretament en una zona de vies de tren, Endesa -l'empresa que gestiona majoritariament la central junt amb Iberdrola- ha publicat a la premsa dues planes de publicitat amb missatge ecològic.


Un dels eslògans és el següent: "Benvolgut ésser humà: hem de tornar a imaginar-ho tot"


A l'anunci, la companyia elèctrica assegura que fa front al desafiament de "reinventar la nostra manera d'estar i viure en el planeta" i assumeix que té "una gran responsabilitat en aquest repte". En definitiva un "compromís amb els fills dels nostres fills”.


La doble plana d'Endesa, un esforç per netejar la seva imatge pública tacada per l'incident d'Ascó, porta el logo oficial d'Expo Zaragoza 2008, l'esdeveniment que es celebrarà al costat del mateix riu on la companyia hi té la central amb les seves partícules fugisseres...


Sense ànim de ser catastrofista, a veure si al final, la suspesa canonada de doble sentit Tarragona-BCN / BCN-Tarragona s'haurà de fer a corre-cuita per portar aigua sense afegits radioactius a les comarques tarragonines.


En tot cas, s'accepten apostes sobre el nombre de partícules que trobaran els propers dies...

dilluns, 9 de juny de 2008

Un esmorzar molt especial

Ring, ring, ring.

Trucada a Can Faves. S'hi posa el xef i una veu amable i prou convincent el convida a un esmorzar molt especial. Vençuda la reticència dels primers instants, Santi Santamaria accepta la proposta i a l'endemà al matí assisteix a la cita.

Li donen el bon dia amb extremada professionalitat, el fan asseure a la millor taula del menjador i dos minuts més tard s'apropa un cambrer empolainat de mariscal i li serveix, amb flegma britànica, un cafè amb llet sòlid que es pot sucar en un croissant líquid.

El xef reacciona primer amb sorpresa, després amb suor freda, tot seguit amb indignació culminada amb la còlera de Júpiter i rematada...

...amb una caiguda del llit!

S'alça de terra i respira a fons. Ha estat un malson angoixós fruit de la tensió dels darrers dies.

El xef es tranquil·litza fent un riu, es renta la cara i les dents, es vesteix i baixa a esmorzar. Es pren un cafè amb llet com déu mana i un croissant recent fornejat.

La deliciosa tradició de tota la vida.

Amb el regust de llet i mantega persistent al paladar, Santamaria fa el darrer glop fullejant El Punt i queda glaçat amb una de les notícies:

Un xef crea un cafè amb llet sòlid per sucar en un «croissant» líquid. Francesc Ferrero i l'inventor Pep Torres no descarten comercialitzar el producte

Un soroll familiar li fa caure el diari de les mans.

Ring, ring, ring.

Trucada a Can Faves. El xef agafa nerviós el telèfon i una veu amable i prou convincent el convida a un esmorzar molt especial...


Foto: Pep Torres i Francesc Ferrero, oferint el seu particular cafè amb llet i croissant. / J. Torrents (El Punt)

dissabte, 7 de juny de 2008

Superdissabte a ERC


En motiu del superdissabte d'ERC, els tertulians i columnistes situats dins l'orbita independentista han glosat aquests darrers dies el sistema assembleari del partit com la fórmula més democràtica possible, gairebé el paradís de la participació. No poso en dubte que en teoria ho sigui, però les meves vivències de l'època d'estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona em fan ser profundament escèptic.


Perviuen en el record aquelles inacabables i anàrquiques assemblees de principi dels anys vuitanta quan, a força de discutir i de votar a ma alçada, ens pensàvem que sense anar a classe ens cruspíem el món. Tinc a la memòria el rostre de dos o tres companys que, amb una capacitat dialèctica extraordinàriament desenvolupada i amb uns egos de la mida d'un armari, portaven la veu cantant i, a força d'encesos discursos, dirigien el ramat assembleari cap els camins més inversemblants.


No en vaig ser testimoni i no sé si es tracta d'una llegenda urbana, però hi ha qui explica que en una d'aquelles reunions multitudinàries, els assistents van acabar aprovant una vaga general indefinida fins a la dissolució de la monarquia. Eren paraules majors i gestos revolucionaris d'alta volada però des d'aquell gloriós acord han passat unes dècades i, naturalment, al llarg d'aquest temps han sortit de les facultats milers de llicenciats mentre els Borbons segueixen pasturant per estores vermelles i mars blaves...


La democràcia participativa i l'actual sistema de partits no són ni molt menys cap panacea, però la democràcia directa, amb la base teòrica aportada pels anarquistes i amb el precedent històric d'Atenes -on per poder votar calia tenir reconeguda la categoria de “ciutadà” (dones, pobres, esclaus i estrangers residents eren automàticament exclosos) - tampoc garanteix la construcció d'una societat perfecta. La posta en pràctica d'aquest model exigeix una màxima responsabilitat per part dels seus membres, un tocar de peus a terra amb prou seny per evitar que la rauxa, l'aprovació d'objectius utòpics i inassolibles, faci ingovernable un partit o una societat.


Uns deu mil afiliats d'ERC trien avui de manera directa al president i al secretari general del partit i espero que ho facin amb responsabilitat. Els militants manen. No hi ha intermediaris i el vot és secret, però tenen a les seves mans no només la designació de la nova cúpula republicana sinó també una qüestió que afectarà a la resta de ciutadans: la continuïtat o no del govern d'esquerres i plural.


Els catalans i catalanes que no tenim el carnet d'ERC som avui, en ple segle XXI i per unes hores, com aquelles dones, residents estrangers, pobres i esclaus grecs a qui se'ls barrava el pas a l'assemblea de la ciutat. El full de ruta és només en mans de deu mil persones. Coses del joc polític i paradoxes de la democràcia directa.


Postdata:

La militància d'ERC ha escollit Joan Puigcercós com a nou president del partit i Joan Ridao com a secretari general. Els partidaris de continuar en el govern del tripartit són majoria però el vot ha quedat força fraccionat: una mica més d'un terç dels votants (el 37,22 %) han donat suport a Puigcercós, una quarta part (el 26,66 per cert) a la candidatura d'Ernest Benach afí a Carod-Rovira, mentre que els dos sectors crítics, el de Joan Carretero i el d' Uriel Bertran han aconseguit, respectivament, el 27,56 per cent i el 8,10 per cent. En el congrés del proper cap de setmana, els dos sectors oficialistes hauran de sumar forces per evitar sorpreses. En tot cas, el tàndem Puigcercós-Ridao ha mostrat voluntat integradora i ha promès "un canvi tranquil" dins el partit.


Foto: Paperetes de tots els candidats a la presidència i a la secretaria general d'ERC, al costat d'una urna ahir, a la seu nacional del carrer Calàbria. / Andreu Puig (El Punt)






dijous, 5 de juny de 2008

Polítics a l'ombra




Reunió entre el candidat republicà a la presidència del Estats Units i el representant d'una de les organitzacions religioses cristianes més poderoses i influents del país. El portaveu religiós li exigeix al candidat que si vol obtenir el suport electoral del clero s'ha de comprometre a designar jutges pro-vida quan arribi a la Casa Blanca. El veterà polític, que sent una profunda repugnància cap al personatge en qüestió, se'l treu del damunt donant-li la seva paraula que ho farà així.


Poc després, el representant eclesial trenca la confidencialitat de l'acord filtrant-lo a la premsa i, immediatament, la qüestió és debatuda en una reunió de treball del candidat republicà amb els seus assessors. Tots ells queden sorpresos quan el presidenciable treu importància al seu compromís verbal:


He mentit a un mentider. A un miserable. Ell és el problema d'aquest partit. Ell és el problema!. No jo. Digueu a aquest monstre que el Senat nord-americà és el que proposa i aprova als jutges. No el clero. Si volen opinar sobre l'elecció dels jutges, que es presentin per senadors!”.


El protagonista de l'escena no és John McCain sinó el fictici senador Arnold Vinick (un extraordinari Alan Alda) que a la setena temporada d' “El ala oeste de la Casa Blanca” (AXN) es presenta a la cursa electoral en representació del Partit Republicà.


Les seves paraules m'han fet pensar amb Barack Obama, que acaba de vèncer Hillary Clinton a les primàries demòcrates i que serà el primer candidat negre a la presidència dels Estats Units. Obama s'ha hagut de donar de baixa de la congregació protestant de Chicago de la qual formava part des de feia una vintena d'anys – l'Església Unida de la Trinitat de Crist- pel to políticament incendiari i racista (en aquest cas contrari als blancs i a Clinton) d'algun dels sermons. Unes idees que el candidat demòcrata no pot permetre que apareguin vinculades a la seva persona si vol aplegar prou vots per accedir a la Casa Blanca.


En un país com els Estats Units, els lobbys religiosos, econòmics i polítics pressionen de valent als candidats i aquests han de saber trobar el punt just entre els seus principis i els seus interessos electorals (vegis les declaracions d'ahir d'Obama favorables a Israel).


I és en aquesta lluita, on un candidat, fart de rebre constants pressions, pot acabar dient, sempre de portes endins, paraules similars a les del presidenciable republicà d'”El ala oeste de la Casa Blanca”.


Qui sap si en alguna de les reunions amb els seus fidels marianistes, Rajoy ha llençat l'aparell de ràdio per la finestra, ha esparracat “El Mundo” i, imitant a Arnold Vinick, ha pronunciat la següent sentència: “Si Losantos, Pedro J. i Rouco volen fer política, que es presentin a les eleccions!


Quins temps aquells en els que tot valia a la dreta per impulsar Mariano cap a La Moncloa!


Vídeo: Escena de la reunió del candidat republicà amb els seus assessors (en anglès).

dilluns, 2 de juny de 2008

La butaca de massatges japonesa

Alguna altra vegada ja hem parlat en aquest blog dels programes de càmera oculta, un gènere d'humor que sempre és una aposta segura per assolir una bona audiència.

Els japonesos, tan formals ells, en són uns bons mestres com es pot veure en el vídeo següent en el qual una cadena de televisió decideix fer entrar en joc una butaca de massatges...